LES CLAUS DE BAUDOLINO
Especial.
Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...
El resum
El Preste Joan
és un dels grans mites geogràfics, religiosos i polítics de l’edat mitjana. A
l’Europa cristiana es va arribar a creure que, en algun lloc remot d’Orient,
existia un immens regne cristià governat per un misteriós rei-sacerdot. La
primera notícia occidental coneguda apareix el 1145 en l’obra d’Otó de
Freising, en un moment en què les Croades feien especialment desitjable
l’existència d’un poderós aliat cristià més enllà dels territoris musulmans.
Probablement,
darrere de la llegenda hi havia notícies deformades sobre fets reals de l’Àsia
central. Una victòria militar dels Kara-Khitai sobre els seljúcides el 1141
podria haver estat reinterpretada fins a convertir un sobirà oriental en un
poderós rei cristià. Així es configura un mecanisme que interessava
especialment a Eco: un fet real es transforma en notícia, la notícia en
interpretació i la interpretació en llegenda.
Cap al 1165 apareix
la famosa Carta del Preste Joan, una falsificació que descrivia un regne
immens, ric i ple de meravelles. Però, encara que la carta fos falsa, les seves
conseqüències van ser reals: va influir en la imaginació política i geogràfica
europea i fins i tot va arribar a l’àmbit diplomàtic. El papa Alexandre III hi
va enviar un emissari el 1177.
Amb el temps, el
regne es va desplaçar pel mapa fins a identificar-se amb Etiòpia, i la
llegenda va influir en els viatges portuguesos dels segles XV i XVI.
Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...
LA GUIA COMPLETA
El Preste Joan: el regne que Europa
va inventar abans de trobar-lo
El Preste Joan
és un dels grans mites geogràfics, religiosos i polítics de l'edat mitjana.
Durant segles, a l'Europa cristiana es va creure —o es va voler creure— que, en
algun lloc llunyà d'Orient, existia un immens regne cristià governat per un
misteriós rei-sacerdot anomenat Preste Joan. Era un territori
extraordinàriament ric i poblat de meravelles, on convivien cristians, animals
fabulosos, pobles desconeguts i tota mena de prodigis. Però el més interessant
del mite no és que aquest regne no existís tal com el descrivien les llegendes.
El més interessant és que una ficció va produir conseqüències històriques
reals.¹
I aquí és on el
Preste Joan entra directament en el món de Baudolino.
El primer Preste Joan
La primera notícia
occidental coneguda del Preste Joan apareix l'any 1145 en l'obra d'Otó
de Freising, bisbe, cronista i oncle de Frederic Barba-roja. Otó explica
que, durant la seva estada a la cort papal, va parlar amb el bisbe de Gabala,
que li va transmetre la notícia d'un misteriós Joan, rei i sacerdot, que
vivia a l'extrem Orient, més enllà de Pèrsia i Armènia. Aquest sobirà, segons
el relat, era cristià i havia derrotat els reis musulmans de Pèrsia i Media.²
La notícia apareix
en un moment especialment significatiu. Europa viu l'època de les Croades
i la cristiandat occidental busca aliats contra els poders musulmans. La
possibilitat que existís, darrere del món islàmic, un poderós regne cristià era
una notícia extraordinàriament esperançadora.
La llegenda
responia, per tant, a un desig polític molt concret:
potser els cristians d'Orient podien ajudar els cristians d'Occident.
Un fet real darrere d'una llegenda
Probablement,
darrere d'aquesta primera notícia hi havia informació sobre esdeveniments reals
de l'Àsia central. L'any 1141, el governant dels Kara-Khitai, Yelü
Dashi, havia derrotat els seljúcides a la batalla de Qatwan. Els Kara-Khitai no
eren cristians, però entre els pobles de la regió hi havia comunitats
cristianes, especialment vinculades al cristianisme de tradició siríaca
oriental.
La informació que
arribava a Occident era fragmentària i podia ser reinterpretada. Un gran
vencedor oriental que havia derrotat els musulmans podia acabar convertint-se,
en la imaginació europea, en un poderós rei cristià.
És un mecanisme que
interessa molt a Eco:
un fet real → una
notícia deformada → una interpretació → una llegenda.
La història no desapareix. Es transforma.
La Carta del Preste Joan
El gran salt es
produeix cap al 1165, quan comença a circular per Europa una carta
atribuïda al mateix Preste Joan i dirigida a l'emperador bizantí Manuel I
Comnè. La carta és un dels documents més extraordinaris de la literatura
medieval de meravelles i, avui, és considerada una falsificació.³
El text presenta un
regne immens, poderós i fabulós. El Preste Joan afirma governar un territori
extraordinari, habitat per pobles i animals meravellosos i sotmès a un ordre
gairebé perfecte.
El regne sembla
contenir tot allò que Europa medieval podia imaginar com a meravellós:
riqueses, pedres precioses, fonts extraordinàries, animals exòtics, pobles
desconeguts i una naturalesa plena de prodigis. La carta barreja tradicions
bíbliques, relats sobre Orient, literatura de viatges i antigues descripcions
de terres meravelloses.⁴
Però hi ha una
paradoxa fonamental:
la carta era falsa,
però les seves conseqüències eren reals.
La seva difusió va ser extraordinària i el relat va circular per Europa en nombrosos manuscrits. L'estudi recent de John Eldevik mostra precisament com la carta va contribuir a donar forma a una imaginació europea sobre un gran regne cristià més enllà dels territoris musulmans.⁵
Un regne fet de desitjos
El Preste Joan no
governava simplement un territori desconegut.
Governava el
regne que Europa desitjava que existís.
Era cristià.
Era ric.
Era poderós.
Era llunyà.
I, sobretot, podia
convertir-se en un aliat contra els musulmans.
Per això el mite
tenia una enorme utilitat política. En un moment en què les Croades
necessitaven nous aliats, la possibilitat d'un gran sobirà cristià a l'Orient
alimentava esperances que podien tenir conseqüències polítiques i militars.
El Preste Joan era,
en certa manera, una utopia geopolítica.
I això explica que la seva llegenda tingués una vida tan llarga.
El papa també el va buscar
La força del mite va
arribar fins al centre mateix de la cristiandat.
L'any 1177,
el papa Alexandre III va enviar una carta al Preste Joan a través del
seu metge i emissari Filip, amb la intenció d'establir contacte amb aquell
misteriós sobirà.⁶
El fet és revelador.
No estem parlant
simplement d'una història popular o d'un relat de viatgers. La llegenda havia
adquirit prou credibilitat per entrar en el terreny de la diplomàcia
internacional.
Aquesta és una de
les grans paradoxes del Preste Joan:
un personatge
probablement fictici podia convertir-se en destinatari de cartes papals i en
objecte de projectes polítics reals.
La creença havia començat a produir història.
On era el regne del Preste Joan?
Aquí el mite comença
a adquirir una característica extraordinària: es mou pel mapa.
Inicialment, el
regne se situa a l'Orient, més enllà de Pèrsia i Armènia. Amb el temps, però,
el coneixement europeu d'Àsia va anar modificant aquella geografia imaginària.
Quan l'Àsia central
va resultar menys adequada per a la llegenda, el Preste Joan es va anar
desplaçant cap a altres territoris.
Finalment, el mite
es va associar cada vegada més amb Etiòpia, un antic regne cristià que
encaixava perfectament amb la imatge europea d'un poder cristià situat més
enllà del món musulmà. La identificació amb Etiòpia ja apareix en fonts
medievals abans que els portuguesos la convertissin en un objectiu de les seves
expedicions.⁷
Això és molt
significatiu:
quan la realitat no
confirma la llegenda, la llegenda no necessàriament desapareix.
Es trasllada.
Canvia de lloc.
Es transforma.
Però continua existint.
El Preste Joan i els viatges
portuguesos
Durant els segles XV
i XVI, la llegenda va adquirir una nova dimensió.
Els portuguesos,
interessats a trobar una ruta marítima cap a l'Índia i també a establir
aliances amb els cristians d'Orient i Àfrica, van buscar el regne del Preste
Joan.
L'explorador
portuguès Pêro da Covilhã va arribar a Etiòpia a finals del segle XV i
hi va transmetre informació sobre aquell regne cristià. Posteriorment, la
identificació entre el sobirà etíop i el Preste Joan es va consolidar en
l'imaginari europeu.⁸
El que havia
començat com una llegenda sorgida en el segle XII havia acabat influint sobre els
grans projectes d'exploració de l'edat moderna.
Aquesta és potser la millor prova del poder d'un relat.
I què hi pinta Baudolino?
Aquí arribem al
centre de la qüestió.
En la novel·la
d'Umberto Eco, el Preste Joan no és simplement una llegenda que Baudolino
descobreix en els llibres.
Baudolino participa
en la seva construcció.
Aquesta és una de
les grans ironies de la novel·la.
El protagonista és
un fabulador extraordinari. Però les seves invencions no desapareixen després
d'haver estat pronunciades. Comencen a circular, són escrites, copiades,
interpretades i cregudes.
Baudolino és, en
certa manera, un fabricant de mites.
I el Preste Joan és
el mite perfecte per a ell.
Perquè ja existeix
una tradició.
Ja existeixen
testimonis.
Ja existeix una
carta.
Ja existeix un desig
polític.
Només cal afegir-hi nous elements.
La Carta i la fabricació de la
realitat
A Baudolino,
Eco converteix la famosa Carta del Preste Joan en una peça fonamental del seu
joc entre història i ficció.
El lector sap que hi
ha una construcció literària.
Però els personatges
que reben o transmeten aquests documents poden interpretar-los com a autèntics.
I aquí Eco ens
mostra un mecanisme que ens resulta sorprenentment familiar:
algú inventa una
història; algú la posa per escrit; un altre la considera versemblant; després
és citada per una autoritat; finalment, altres persones la repeteixen.
La història falsa
adquireix així una aparença documental.
I una aparença
documental pot acabar convertint-se en una forma d'autoritat.
La qüestió ja no és
només:
«És veritat?»
Sinó:
«Com ha arribat a semblar-nos veritat?»
El Preste Joan com a mirall de Baudolino
Per això el Preste
Joan és tan important en la novel·la.
Representa
exactament el mecanisme que Eco vol explorar.
La imaginació
produeix un relat.
El relat produeix
una creença.
La creença produeix
una acció.
I l'acció acaba
produint conseqüències històriques.
El Preste Joan
potser no va existir mai com a rei del fabulós imperi que descriu la llegenda.
Però la creença en la seva existència sí que va existir.
I aquesta creença va
moure persones, papes, diplomàtics, missioners i exploradors.
Per això podem dir que el Preste Joan és un personatge fictici que va tenir una biografia històrica real.
Una pregunta molt actual
És aquí on Baudolino
deixa de ser simplement una novel·la medieval.
El mecanisme que Eco
descriu no ens és gens estrany.
Avui parlem de propaganda,
desinformació, rumors o notícies falses.
Les eines són
diferents, però el mecanisme pot ser semblant:
algú explica una
història → algú la considera possible → algú la comparteix → altres la
repeteixen → acaba semblant certa.
La diferència és que
avui aquest procés pot produir-se en hores.
El Preste Joan va
necessitar segles.
Però la pregunta
continua essent la mateixa:
Què pot arribar a passar quan els humans actuen a partir d'una història que creuen certa?
El gran mite de Baudolino
El Preste Joan és,
en definitiva, molt més que un personatge de la novel·la.
És una metàfora
del poder de la imaginació humana.
Europa va imaginar
un regne cristià a l'altre extrem del món. El va descriure. Li va donar un rei.
Li va construir una geografia. Li va atribuir riqueses i meravelles. Va
escriure cartes en el seu nom. I, finalment, va enviar homes a buscar-lo.
Tot això ens diu una
cosa extraordinària:
no sempre descobrim
allò que existeix; de vegades sortim a buscar allò que abans hem imaginat.
I aquesta és
precisament la gran lliçó que Eco posa davant del lector de Baudolino.
El Preste Joan
probablement no va existir tal com el descrivien les cròniques i les cartes.
Però durant segles
va existir en la ment d'Europa.
I això va ser
suficient per canviar la història.
Potser no cal existir per canviar el món. Només cal que algú cregui en tu.
Notes bibliogràfiques
1. Sobre la formació del mite i la seva
extraordinària pervivència a l'Europa medieval, vegeu John Eldevik, Reading
Prester John: Cultural Fantasy and its Manuscript Contexts, ARC
Humanities Press, 2024. L'autor estudia el Preste Joan com una fantasia
cultural vinculada a qüestions polítiques i religioses de l'època. (De Gruyter Brill)
2. Otó de Freising, Gesta
Friderici Imperatoris, llibre I. El relat d'Otó situa la primera
notícia occidental del Preste Joan l'any 1145 i el presenta com un rex et
sacerdos —rei i sacerdot— situat a l'extrem Orient. La tradició posterior
ha considerat aquest passatge la primera referència occidental coneguda al
Preste Joan. (Wikisource)
3. Sobre la Carta del Preste Joan,
vegeu Malcolm Letts, «Prester John: A Fourteenth-Century Manuscript at
Cambridge», Transactions of the Royal Historical Society, vol. 29
(1947), p. 19-26. L'article recorda que la carta, falsificada, va començar a
circular per Europa aproximadament l'any 1165. (Cambridge University Press)
4. La Carta del Preste Joan
combina la descripció d'un immens imperi amb nombrosos elements meravellosos i
fantàstics. Per a una aproximació actual al text i al seu context manuscrit,
vegeu Eldevik, Reading Prester John, especialment l'estudi de les
diferents versions de la carta. (De Gruyter Brill)
5. Eldevik subratlla que la Carta va
circular ràpidament en centenars de manuscrits occidentals i que el mite no va
ser simplement una fantasia utòpica, sinó també una manera de pensar els
conflictes religiosos i polítics del moment. (JSTOR)
6. Sobre la relació entre Alexandre III
i el Preste Joan, vegeu la documentació medieval recollida en els estudis sobre
la llegenda. La tradició situa l'enviament d'un emissari papal al Preste Joan
l'any 1177. Aquest episodi mostra fins a quin punt la llegenda havia entrat en
l'àmbit diplomàtic.
7. La identificació progressiva del
Preste Joan amb Etiòpia és documentada per la historiografia sobre la llegenda.
Fonts medievals ja relacionaven Etiòpia amb el Preste Joan abans de la
consolidació portuguesa d'aquesta identificació. (Wikisource)
8. Sobre la continuïtat del mite en
l'època dels descobriments portuguesos i la seva identificació amb el sobirà
etíop, vegeu la síntesi històrica de la tradició del Preste Joan i la
documentació relativa als contactes portuguesos amb Etiòpia. (Wikipedia)
Bibliografia bàsica
- Eco, Umberto. Baudolino. Barcelona:
Lumen.
- Eldevik, John. Reading Prester John:
Cultural Fantasy and its Manuscript Contexts. ARC Humanities Press,
2024.
- Otó de Freising. Gesta Friderici Imperatoris.
- Letts, Malcolm. «Prester John: A
Fourteenth-Century Manuscript at Cambridge». Transactions of the Royal
Historical Society, 29, 1947, p. 19-26.
- Silverberg, Robert. The Realm of Prester John.
Garden City: Doubleday, 1972.
- Salvadore, Matteo. The African Prester John and
the Birth of Ethiopian-European Relations, 1400-1550. Routledge, 2017.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada