Un canvi d'estructura
Inicialment havia
plantejat aquest treball com una lectura capítol per capítol, seguint
els quaranta capítols de Baudolino. A mesura que he avançat en la
lectura, però, he comprovat que aquesta estructura presenta un inconvenient:
alguns capítols formen part d'un mateix fil argumental i desenvolupen unes
mateixes qüestions, de manera que analitzar-los separadament obligaria a
repetir idees, contextos i personatges. Per evitar aquesta reiteració i,
alhora, donar més coherència a l'estudi, he decidit agrupar els capítols en
blocs temàtics i narratius. D'aquesta manera, cada bloc permetrà aprofundir
en els aspectes que considero més significatius de la novel·la —la història i
la ficció, el poder dels relats, la imaginació medieval, la mentida, el
coneixement, la religió o la construcció de la memòria— sense haver de
sotmetre'ns necessàriament a l'estructura estricta dels quaranta capítols. No
es tracta, per tant, d'abandonar el recorregut de la novel·la, sinó de canviar
la manera d'apropar-nos-hi: passar de l'anàlisi individual de cada capítol
a una lectura dels grans fils que travessen Baudolino. Creo que així el
resultat serà més àgil, menys repetitiu i, sobretot, més interessant per al
lector.
Capítols 6 al 10
La curiositat: el veritable motor de les grans aventures
Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...
El resum
Capítols 6-10 — El poder de les històries
Entre els capítols 6
i 10, Baudolino fa un pas decisiu: el protagonista deixa de ser
simplement un jove fascinat pels llibres i comença a descobrir el poder que
poden tenir les històries sobre la realitat. El món que fins aleshores
coneixia a través de textos, llegendes i relats extraordinaris es transforma
progressivament en un horitzó d’aventura.
Un dels elements
centrals d’aquest bloc és la llegenda del Preste Joan, el misteriós rei
cristià que, segons una carta atribuïda a ell mateix, governava un immens regne
a Orient, ric, poderós i ple de meravelles. La carta, tot i ser una
falsificació, va ser considerada autèntica durant molt de temps i va influir en
la manera com els europeus imaginaven els territoris desconeguts.
Eco utilitza aquesta
tradició per plantejar una qüestió fonamental: què passa quan una ficció és
creguda com si fos veritat? Una història inventada pot generar
expectatives; aquestes expectatives poden provocar accions i, finalment,
produir conseqüències històriques reals.
En aquest mateix
univers imaginari apareixen les Deu Tribus perdudes d’Israel, Gog i
Magog i el riu Sambation, elements que contribueixen a construir una geografia
medieval en què història, religió, llegenda i fantasia conviuen.
Aquests capítols
mostren també el mètode literari d’Eco: combinar fonts històriques i textos
medievals amb personatges ficticis. Baudolino comença així a convertir-se
en lector, fabulador i constructor de relats.
La gran qüestió que
queda plantejada és clara: una mentida deixa de ser mentida quan és capaç de
canviar el món?
Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...
LA GUIA COMPLETA
II. HISTÒRIA, PODER I LA INVENCIÓ DEL PRESTE JOAN
Capítols 6-10
Introducció al bloc
Entre els capítols 6
i 10 es produeix un canvi important en Baudolino. El món que fins
aleshores havia estat sobretot un espai de formació intel·lectual comença a
convertir-se en un horitzó d’aventura. Baudolino ja no és únicament el
jove fascinat pels llibres i per les històries extraordinàries: comença a
descobrir que les històries que els homes expliquen poden tenir conseqüències
reals.
El gran símbol
d'aquest canvi és el Preste Joan.
La llegenda d'un
poderós rei cristià que governaria un immens territori situat més enllà de les
terres conegudes no era una invenció d'Umberto Eco. Al segle XII circulava per
Europa una carta atribuïda al Preste Joan, que descrivia un regne extraordinari,
ric, poderós i ple de meravelles. La carta va ser considerada autèntica durant
molt de temps i va alimentar la imaginació política i geogràfica de l'Europa
medieval.¹
Eco aprofita aquest
material històric per construir una de les grans línies narratives de la
novel·la: la recerca d'un lloc que potser només existeix perquè els homes
han cregut que existeix.
Així, els capítols 6-10 introdueixen una qüestió que serà fonamental en tota l'obra: pot una mentida arribar a produir conseqüències reals?
1. La carta que inventa un món
La Carta del Preste
Joan constitueix un dels exemples més fascinants de la capacitat medieval per
transformar la imaginació en coneixement aparent.
La carta descrivia
un sobirà cristià extraordinàriament poderós, propietari d'un regne immens
situat a Orient. El seu territori estava habitat per pobles extraordinaris i
contenia riqueses, animals fantàstics, fonts meravelloses i tota mena de
prodigis.
Per al lector
actual, resulta evident que moltes d'aquestes descripcions pertanyen al terreny
de la fantasia. Però aquesta certesa és posterior.
Durant l'edat
mitjana, la frontera entre informació, tradició, llegenda i fantasia era
molt més permeable.
Això és essencial
per comprendre Eco.
No li interessa
simplement explicar-nos que els medievals creien en coses impossibles. Li
interessa mostrar-nos com es construïa allò que era considerat veritable.
Una informació podia
passar d'un llibre a un altre, d'un cronista a un altre i d'una biblioteca a
una altra. Cada transmissió podia afegir-hi nous detalls. Amb el temps, una
afirmació repetida moltes vegades podia adquirir una aparença d'autoritat.
La veritat, així,
podia néixer de la repetició.
I aquí apareix un dels grans temes d'Baudolino: el poder dels documents.
2. Baudolino descobreix el poder de la ficció
Baudolino és
especialment sensible a aquest mecanisme perquè ell mateix és un fabulador.
Però hi ha una
diferència fonamental entre inventar una història per divertir-se i inventar-la
perquè altres persones la considerin certa.
En aquest segon cas,
la ficció deixa de ser simplement literatura.
Es converteix en una
força històrica.
La Carta del Preste
Joan constitueix el model perfecte per a Eco. Un text probablement fals
aconsegueix influir en la manera com els europeus imaginen l'Orient i
condiciona les expectatives dels qui volen arribar-hi.
La qüestió és
fascinant:
Què passa quan una
mentida és prou poderosa perquè la gent actuï com si fos veritat?
Aquesta pregunta serà cada vegada més important a mesura que avancem en la novel·la.
3. El Preste Joan: una utopia situada als confins del món
El Preste Joan no és
simplement un personatge llegendari.
És també una utopia
geogràfica i política.
En un món en què
Europa cristiana es troba envoltada de potències que considera hostils,
imaginar l'existència d'un gran regne cristià a Orient té una enorme
importància.
El Preste Joan és,
en certa manera, l'aliat que Europa necessita i que encara no ha trobat.
La llegenda permet
imaginar que, més enllà dels territoris coneguts, existeix una civilització
cristiana poderosa que podria ajudar els europeus davant dels seus enemics.
Per això el mite no
és només geogràfic.
És també polític.
I aquesta dimensió política ajuda a explicar la seva extraordinària persistència.
4. Del llibre al mapa
En els capítols
anteriors havíem vist que Baudolino descobria l'Orient a través dels llibres.
Ara es produeix un
pas més.
Allò que apareix als
llibres comença a convertir-se en un territori que es pot buscar.
Aquest és un dels
moments més importants del bloc.
El món imaginari
deixa de ser simplement una lectura i es transforma en un objectiu.
La geografia
medieval no era només una representació de territoris coneguts. També era una
projecció de desitjos, pors, esperances i creences.
Els espais
desconeguts podien omplir-se de regnes meravellosos, pobles monstruosos o
paradisos perduts.
El Preste Joan ocupa precisament aquest espai.
5. Les Deu Tribus perdudes d'Israel
En aquesta mateixa
constel·lació d'idees apareix una altra tradició fonamental: les Deu Tribus
perdudes d'Israel.
Segons la tradició
bíblica, després de la destrucció del Regne d'Israel, les tribus que el
formaven es van dispersar i, amb el temps, es va desenvolupar la llegenda d'un
poble jueu perdut que continuava existint en algun lloc remot del món.
La imaginació
medieval va situar aquestes tribus en diferents indrets.
A Baudolino,
aquesta tradició s'incorpora al gran mapa imaginari de l'Orient.
Però la seva funció
és més profunda que simplement afegir una nova llegenda.
Les tribus perdudes
representen una altra vegada la possibilitat que existeixi, en algun lloc
desconegut, una comunitat que ha sobreviscut a la història.
La idea connecta amb un dels temes més profunds de la novel·la: la supervivència de comunitats, cultures i memòries a través del temps.
6. Gog, Magog i el Sambation
La tradició de les
tribus perdudes va generar també tota una geografia llegendària.
Entre els elements
que hi apareixen hi ha Gog i Magog, figures procedents de la tradició
bíblica i reinterpretades posteriorment per diferents cultures.
També hi trobem el riu
Sambation, que segons diverses tradicions marcava el territori on vivien
les tribus perdudes.
La seva
característica extraordinària era que el riu impossibilitava el pas durant la
setmana i només deixava de comportar-se d'aquella manera durant el dissabte,
moment en què les normes religioses impedien als jueus viatjar.
La llegenda
aconsegueix així explicar per què aquell poble romania inaccessible.
Una vegada més, Eco mostra com una història pot crear una geografia.
7. El taller d'Eco: construir una ficció amb materials reals
Aquests capítols
mostren especialment bé el procediment literari d'Umberto Eco.
Eco no necessita
inventar-ho tot.
La seva tècnica
consisteix a prendre materials que existeixen realment en la tradició
medieval i reorganitzar-los dins d'una trama fictícia.
Hi trobem:
- la Carta del Preste Joan;
- les tradicions sobre Alexandre;
- les Deu Tribus perdudes;
- Gog i Magog;
- el Sambation;
- les geografies medievals;
- els relats de viatgers;
- les cròniques històriques.
La novel·la neix de
la combinació d'aquests materials.
Això explica una
característica essencial d'Baudolino: sovint el lector no sap exactament
on acaba la història documentada i on comença la invenció d'Eco.
I aquesta ambigüitat
no és un defecte.
És el joc literari que Eco proposa.
8. Història i ficció: qui inventa qui?
Arribats aquí
apareix una paradoxa.
Baudolino és un
personatge fictici que participa en una història real.
Però, al mateix
temps, està envoltat de llegendes que, encara que siguin falses, van formar
part de la història real de les mentalitats medievals.
Això és important.
La falsedat d'una
llegenda no significa que sigui històricament irrellevant.
Una creença pot ser
falsa i, tanmateix, produir conseqüències autèntiques.
La Carta del Preste
Joan pot no descriure cap regne real.
Però la creença en
aquell regne va ser real.
I les accions
provocades per aquesta creença també van ser reals.
Eco juga precisament amb aquesta distinció.
9. El coneixement com a construcció
Els capítols 6-10
permeten aprofundir en una idea que ja havia aparegut anteriorment.
El coneixement no
arriba sempre directament de la realitat.
Sovint arriba
mitjançant textos.
I aquests textos han
estat escrits per altres persones.
Això significa que
el coneixement medieval del món estava format per diferents capes:
experiència →
testimoni → relat → còpia → interpretació → nova creença.
Cada etapa podia
transformar la informació inicial.
Eco converteix aquesta cadena en una de les eines narratives fonamentals de la novel·la.
10. La gran qüestió: quan la mentida canvia el món
Aquest és,
probablement, el punt més important d'aquest bloc.
La Carta del Preste
Joan ens mostra una mentida que no necessita ser certa per ser efectiva.
N'hi ha prou que
sigui creguda.
Aquesta idea permet
entendre una part essencial de la personalitat de Baudolino.
El protagonista és
un fabulador perquè té una imaginació extraordinària. Però el seu veritable
poder apareix quan descobreix que les paraules poden modificar les decisions
dels altres.
La frontera entre inventar
una realitat i construir-la comença a desaparèixer.
I és aquí on Baudolino
deixa de ser simplement una novel·la d'aventures medievals.
Es converteix en una reflexió sobre la relació entre llenguatge, creença i realitat.
11. Les fonts i l'erudició d'Eco
Aquest bloc permet
recuperar diverses fonts que ja havíem identificat en els capítols anteriors.
Entre les més
importants hi ha:
- Richard Stoneman, Alexander the Great: A Life
in Legend;
- Richard Stoneman, The Greek Alexander Romance;
- Plini el Vell, Història Natural;
- Isidor de Sevilla, Etimologies;
- T. H. White, The Book of Beasts.
A aquests materials
cal afegir la tradició textual de la Carta del Preste Joan i la
literatura medieval relativa a les tribus perdudes d'Israel.
No cal convertir l'estudi en un catàleg de fonts. El que interessa és veure com Eco les transforma en literatura.
12. Una lectura de conjunt dels capítols 6-10
Els cinc capítols
poden entendre's com una seqüència molt clara:
el llibre → la
llegenda → la creença → el desig → l'aventura.
Baudolino comença
descobrint històries extraordinàries.
Després descobreix
que aquestes històries tenen una tradició.
A continuació
comprèn que poden ser considerades veritables.
I finalment apareix
la possibilitat de buscar físicament els llocs que els llibres descriuen.
És el moment en què la
imaginació es converteix en projecte.
Aquest procés serà decisiu per a la resta de la novel·la.
13. Una nova manera d'entendre Baudolino
En aquest punt de la
novel·la, Baudolino ja no és simplement el jove curiós dels primers capítols.
Comença a
convertir-se en una figura molt més complexa.
És:
- lector;
- aprenent;
- fabulador;
- testimoni;
- constructor de relats;
- explorador d'un món que encara no
sap si existeix.
I aquesta última
característica és fonamental.
Baudolino no viatja
simplement cap a un lloc desconegut. Viatja cap a un lloc que primer ha existit
dins dels llibres.
Aquesta és una de les grans intuïcions literàries d'Eco.
14. La clau del bloc
Els capítols 6-10
introdueixen, en definitiva, el poder creador de la ficció.
Una història
inventada pot convertir-se en una creença.
Una creença pot
generar una expectativa.
Una expectativa pot
provocar una acció.
I una acció pot
acabar produint conseqüències històriques reals.
La pregunta ja no és
simplement:
És veritat el que
explica Baudolino?
La pregunta és molt
més inquietant:
Què pot arribar a
passar perquè algú ho explica i els altres s'ho creuen?
Aquesta serà una de les claus per entendre els capítols posteriors.
'
Per aprofundir
- Umberto Eco, Baudolino.
- Richard Stoneman, Alexander
the Great: A Life in Legend. New Haven i Londres: Yale University
Press, 2008.
- Richard Stoneman, The Greek
Alexander Romance. Londres: Penguin Classics, 1991.
- Plini el Vell, Història
Natural.
- Isidor de Sevilla, Etimologies.
- T. H. White, The Book of
Beasts: Being a Translation from a Latin Bestiary of the Twelfth Century.
Londres/Stroud: diverses edicions.
- Estudis i edicions de la Carta
del Preste Joan i de la tradició medieval sobre les Deu Tribus
perdudes d'Israel.
Idea central
En Baudolino,
la ficció no és simplement allò que s'oposa a la realitat: és una de les forces
que poden arribar a construir-la.
Així, els
capítols 6-10 funcionen molt millor com una unitat que no pas com cinc
articles separats. I ens deixen perfectament preparats per al bloc següent, on
aquesta imaginació medieval començarà a concretar-se encara més en la recerca
del món del Preste Joan, les tribus perdudes i les geografies impossibles.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada