Els qui vam viure
intensament els primers anys del procés, i vam contribuir a construir un
moviment que va arribar a mobilitzar centenars de milers de persones, tenim
també l'obligació de fer autocrítica. Vam aconseguir situar la independència al
centre del debat polític, però, amb el temps, vam anar deixant de banda una
qüestió fonamental: per què volíem ser independents. En l'afany legítim
d'ampliar la base social, vam acabar diluint massa sovint el contingut nacional
del nostre projecte, com si parlar de llengua, cultura o identitat catalana
pogués restar suports en lloc de donar sentit a la nostra reivindicació.
Crec que aquell va
ser un error important. Volíem un país més just, més democràtic i socialment
avançat, però també volíem garantir la continuïtat de Catalunya com a nació. I
això significava preservar la llengua catalana, la cultura i els elements que configuren
la nostra identitat col·lectiva. La independència no era simplement
l'oportunitat de construir un Estat millor, sinó també la necessitat de
disposar de les eines indispensables per assegurar el nostre futur com a poble.
Haver relegat aquesta dimensió nacional ha contribuït a afeblir el projecte
independentista i a desorientar una part de la societat que l'havia fet seu.
En aquest context,
considero especialment rellevant que Alhora plantegi una ruptura amb la
política de subordinació parlamentària a Madrid. Durant els darrers anys hem
vist com els vots independentistes servien per facilitar investidures,
estabilitzar governs espanyols i justificar negociacions que, malgrat alguns
resultats parcials, no han modificat substancialment la relació de dependència
de Catalunya. La promesa que aquesta estratègia ens acostaria a la resolució
del conflicte nacional ha anat perdent tota credibilitat.
La proposta d'Alhora
parteix d'una idea que comparteixo: la representació independentista a les
institucions espanyoles ha de servir per evidenciar el conflicte polític i
avançar cap a la sobirania, no per contribuir a normalitzar una situació de
subordinació. No es tracta de practicar una confrontació purament retòrica,
sinó de recuperar la coherència entre els objectius que defensem i les
decisions que prenem.
També em sembla
encertada la voluntat d'explorar un front independentista ampli, sempre que no
es confongui la unitat amb una simple suma de sigles. Ja hem comprovat que
compartir candidatures o proclames no garanteix una estratègia compartida. La
unitat només serà útil si es fonamenta en objectius inequívocs, compromisos
verificables i una disposició real a assumir els costos polítics de
defensar-los.
Hi ha, a més, un
altre element que em fa mirar aquesta iniciativa amb esperança: les persones
que hi ha al darrere. Conec personalment alguns dels representants d'Alhora,
com Jordi Graupera, Júlia Ojeda o Mariona Bosch, i en tinc una opinió molt
positiva. Són persones preparades, amb criteri, compromeses amb el país i amb
unes conviccions nacionals sòlides. Però, per damunt de tot, són persones
honestes, patriotes i bona gent, qualitats que no haurien de ser excepcionals
en política, però que avui resulten especialment valuoses. Crec que representen
una generació amb capacitat per assumir el relleu polític que Catalunya
necessita.
Perquè no podem
continuar indefinidament en mans de les mateixes velles esquadres polítiques,
atrapades en les seves rivalitats, els seus equilibris interns i unes
estratègies que han demostrat les seves limitacions. Com en qualsevol altre
àmbit de la societat, la política també necessita renovació, noves idees, noves
maneres de fer i persones que no arrosseguin les hipoteques del passat. No es
tracta de menystenir la feina feta ni de qüestionar tota una generació, sinó
d'entendre que els projectes polítics també necessiten regenerar-se si volen
recuperar la confiança de la ciutadania. Alhora pot representar una oportunitat
per començar aquest relleu, tant de persones com de cultura política.
Naturalment, Alhora
haurà de demostrar que és capaç de convertir aquests plantejaments en una
proposta sòlida i creïble. No serà fàcil superar la fragmentació de
l'independentisme ni recuperar la confiança d'una ciutadania que se sent
decebuda, i sovint enganyada, per aquells que havien assumit el compromís de
culminar el procés. Però les dificultats no justifiquen la resignació, i encara
menys la continuïtat d'unes pràctiques polítiques que ens allunyen cada vegada
més de l'objectiu nacional.
No sé quin
recorregut electoral tindrà Alhora, ni si aconseguirà consolidar-se com una
alternativa política. El temps ens ho anirà dient. Però celebro que hi hagi
persones disposades a assumir riscos, obrir debats incòmodes i tornar a parlar
de la independència com d'un objectiu polític real. Celebro, sobretot,
qualsevol iniciativa que contribueixi a recuperar la consciència nacional,
perquè sense aquesta consciència la independència corre el risc de convertir-se
en una paraula buida, repetida als discursos però absent de les decisions.
Catalunya no
necessita simplement més diputats que es declarin independentistes. Necessita
representants que actuïn com a independentistes i un projecte que torni a
explicar, sense complexos, per què volem ser una nació lliure.
Alhora pot ser una
oportunitat per començar a canviar les coses. No sabem encara fins on arribarà,
però sí que sabem que continuar fent el mateix, amb els mateixos protagonistes
i les mateixes estratègies, difícilment ens portarà a un resultat diferent.
Reconstruir l'independentisme exigeix recuperar les conviccions, la
credibilitat i el sentit nacional d'una lluita que no podem donar per acabada.
I també exigeix obrir les portes a una nova generació disposada a assumir-ne la
responsabilitat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada