La terra prohibida: de
la despersonalització a la resistència
La
terra prohibida constitueix un contrapunt
extraordinàriament interessant a Totes les bèsties de càrrega. Si en
aquesta última Pedrolo recorre a l'al·legoria per representar els mecanismes de
dominació i el procés de despersonalització d'una comunitat, a La terra
prohibida s'apropa d'una manera molt més directa a la realitat històrica de
Catalunya. La tetralogia, escrita el 1957, en plena dictadura franquista, no es
publicaria fins dues dècades més tard. La seva escriptura queda, per tant,
marcada per l'experiència de la guerra, la derrota, la postguerra, la repressió
i les diverses formes de resistència que aquesta situació va generar.
És
precisament aquí on apareix amb tota la seva força una paraula que permet
avançar en la interpretació que estem proposant: resistència.
Si Totes
les bèsties de càrrega ens mostrava els efectes que pot produir una
estructura de dominació quan aconsegueix penetrar en la consciència dels
individus i afeblir els referents d'una comunitat, La terra prohibida
ens situa a l'altra banda d'aquest procés: en la voluntat de preservar allò que
el poder pretén destruir.
La
diferència és significativa. En una obra, Pedrolo posa el focus sobretot en els
mecanismes de la dominació i en la progressiva pèrdua de la identitat; en
l'altra, mostra individus que, malgrat la repressió i les circumstàncies
adverses, intenten conservar la seva dignitat, la seva memòria i el vincle amb
una comunitat que ha estat derrotada però que no ha desaparegut.
Aquesta
resistència té, per tant, una dimensió que va més enllà de l'àmbit estrictament
individual. És una resistència política, perquè s'enfronta a unes estructures
de poder; és una resistència moral, perquè implica negar-se a acceptar com a
inevitable allò que ha estat imposat; i és també una resistència nacional,
perquè defensa la continuïtat d'una comunitat sotmesa a un procés de repressió
i desarticulació.
És en
aquest sentit que La terra prohibida resulta especialment significativa
per entendre el Pedrolo polític. No perquè hi haguem de buscar necessàriament
una teoria sistemàtica sobre la llengua —aquesta dimensió apareixerà d'una
manera molt més explícita en les Cròniques colonials—, sinó perquè
planteja una qüestió prèvia i fonamental: què significa resistir quan el
poder pretén que una comunitat deixi de ser allò que és?
La
pregunta és especialment rellevant si posem aquesta obra en relació amb Totes
les bèsties de càrrega. En totes dues hi ha una preocupació comuna per la
supervivència d'una comunitat sotmesa a una estructura de dominació, però el
punt de vista és diferent. La primera ens permet observar el procés de pèrdua
dels referents i de despersonalització; la segona ens mostra la possibilitat de
respondre a aquest procés mitjançant la resistència.
Així, podem començar a dibuixar un primer recorregut dins del pensament literari de Pedrolo:
Totes les bèsties de càrrega: la pèrdua de la identitat.
La terra prohibida: la resistència davant d'aquesta pèrdua.
Però
la resistència, per a Pedrolo, no pot limitar-se a una actitud de confrontació
política. Si una comunitat vol continuar essent ella mateixa, cal preservar
aquells elements que fan possible el seu reconeixement i la seva transmissió. I
és aquí on la qüestió de la identitat es relaciona inevitablement amb la
cultura i, molt especialment, amb la llengua.
Aquesta
és la porta que ens condueix a les Cròniques colonials. Perquè Pedrolo
no es limita a mostrar-nos que existeix la dominació ni que davant d'aquesta
dominació és possible resistir. En els seus textos assagístics i periodístics
intenta anar més enllà i analitzar com funciona aquesta dominació, quins
mecanismes utilitza i quines conseqüències té sobre una comunitat nacional.
És en
aquest punt que la llengua deixa de ser un element implícit i passa a ocupar el
centre del seu discurs. I amb ella apareix una de les idees fonamentals per
entendre el Pedrolo que ens interessa analitzar: la llengua no és únicament
una expressió de la identitat nacional; és una de les condicions que permeten
que aquesta identitat pugui perviure.
Així, La
terra prohibida ocupa una posició decisiva dins d'aquest recorregut. Entre
la despersonalització de Totes les bèsties de càrrega i l'anàlisi
explícita de la dominació cultural i lingüística de les Cròniques colonials,
la tetralogia introdueix la resistència com a resposta a l'intent de
destrucció de la identitat.
I és
precisament aquesta resistència la que permet entendre que, per a Pedrolo, la
identitat no és només allò que un poble hereta: és també allò que decideix
defensar.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada