Per un futur creador, lliure i democràtic (La República que volem. Joan Guarch. Exigents.cat)

El diari digital La Republica.cat disposa de la secció "La República que volem".Setmanalment, s'hi publica un article relacionat amb la Catalunya del futur. 

Els autors dels articles són membres d'exigents.cat i també ponents i col·laboradors de les diverses àrees del Congrés Catalunya i Futur.

Per un futur creador, lliure i democràtic (Joan Guarch. Exigents.cat)

Quan estàs immers en una realitat complexa, en un procés de canvi, i no cal dir que el procés cap a la independència de Catalunya és una d’aquestes situacions, les coses del dia a dia et fan difícil tenir una perspectiva general, tal com molt bé diu el refrany popular que l’arbre no et deixa veure el bosc.

Aquesta afirmació és adequada perquè el moviment independentista català ha regirat de dalt a baix totes les bases on se sustentava la societat catalana, l’espanyola, l’europea i m’atreveixo a dir, també en part, la mundial. Ha fet aparèixer tota una sèrie de mancances, de fites socials no gaire ben consolidades, de drets socials i humans bàsics que trontollen i, en realitat, el que ara està en joc és ni més ni menys que la pròpia democràcia.

Aquesta reflexió m’ha vingut al cap en recordar que un polític espanyol actual, va dir no fa gaire temps, que ser un país petit, i no un de gran, era voler anar contra la  història. Una afirmació que d’una banda és totalment banal però, d’una altra, ens pot ajudar a entendre amb més claredat la situació actual.

No solament no representa cap inconvenient ser un país de grandària mitjana sinó que, fins i tot, podríem dir que, per aconseguir tot el que volem, ÉS NECESSARI ser un país de grandària mitjana.

Els països grans es van anar forjant a l’Edat Mitjana i es van anar consolidant durant el segle XIX. Les guerres del segle XX van representar el final d’aquest procés i el començament per l’hegemonia en el món industrial i sobre el proletariat.

En general i fins avui, molts d’aquests països han estat monarquies que necessitaven ser dominis de grans dimensions, perquè la seva economia era bàsicament agrícola. Això es traduïa en una necessitat imprescindible: que els súbdits poguessin aportar el seu treball i diners al seu rei, per mantenir les ànsies de poder, tot augmentant els dominis del país en base a la conquesta militar.

Espanya és una monarquia que prové d’aquesta realitat. Potser caldria recordar que la monarquia és aquella forma de govern en què el cap d’Estat és un rei que accedeix al càrrec per herència i l’ostenta de forma vitalícia.

I evidentment, en una monarquia les persones governades són súbdits, que és una paraula derivada del llatí subditus, que alhora prové de subdere que vol dir sotmetre. La seva definició, potser més senzilla, és la de persona sotmesa a una autoritat sobirana.

Durant la primera part del segle passat, la ciutadania, essencialment del món occidental, va lluitar, en unes sagnants guerres mundials, per vèncer aquest tipus d’organització social i les seves derivades, el feixisme i les dictadures. Una lluita per fer prevaldre les llibertats individuals i la democràcia, que, per definició, és el poder ostentat per la totalitat dels seus ciutadans i no, per reis, dictadors o buròcrates de tot tipus.

En l’actualitat, els reis han estat substituïts per les elits econòmiques i la monarquia per les grans societats industrials i financeres controlades i dirigides per les burocràcies al seu servei. Les guerres actuals no les fan els reis directament, sinó que són aquestes elits les que les provoquen perquè països del tercer món i els seus lacais i buròcrates siguin qui les dirigeixin. La seva força continua sent la de les armes, l’exèrcit i la submissió dels ciutadans controlats per tota mena de lleis a mida (mordassa, etc..). A aquestes elits, les normes democràtiques, els fan nosa, per això potencien el retorn de forces feixistes i dictatorials, dins del sistema, per controlar-lo arreu del món i segons els seus interessos.

En la lluita actual, l’independentisme català ha despertat una bèstia: la del feixisme en les seves opcions més variades. Per això, la nostra lluita, i també la de mig món occidental, està en la defensa de la democràcia i les llibertats pels drets humans bàsics.

És imprescindible que els ciutadans exercim com a éssers lliures i deixem de ser súbdits, que és el més semblant, i no tant diferent, al concepte d’esclaus. Cal que ens traiem de sobre la rutina, la comoditat i, sobretot, la por a enfrontar-nos a aquestes elits dirigents i sobretot al seu rei.

L’altra premissa, que queda en evidència, és que en l’actual segle XXI, i forjant-se des del  XX, els països mitjans no solament no són cap inconvenient, sinó que són una necessitat, perquè el seu objectiu no és la guerra, la conquesta de grans territoris i la submissió dels seus ciutadans, sinó que la base en son les persones lliures i sobiranes que son les que determinen com s’organitzen. Som societats molt més complexes en tenir i exercir tothom, la capacitat d’opinió i expressió, que fa necessari l’existència de parlaments (on es parla) i es fan debats, diàlegs i s’arriba a pactes i consensos, molt més fàcils d’aconseguir en països petits i mitjans que no en els grans i els fa països amb més facilitat per adaptar-se a les situacions ràpidament canviants d’avui en dia. I, també, per aquesta llibertat dels seua ciutadans, aquests països son molt més creadors i capdavanters.

Aquest sistema parlamentari de sobirania popular i de defensa dels drets civils i humans bàsics son la base de la democràcia. I això és el que està en joc avui en dia. A Catalunya, a la UE i a bona part del món.

O sigui que en el conflicte entre Catalunya i Espanya qui té la perspectiva d’un futur creador, lliure i democràtic, és evidentment Catalunya.

És allò que tothom sap però que cal fer caure l’arbre del davant perquè, de cop, et lliguin moltes coses, i puguis tenir una perspectiva global de la situació on som.

Per una República innovadora i de les llibertats concretes (La República que volem. Roger Sunyer. Polítoleg i escriptor)

El diari digital La Republica.cat disposa de la secció "La República que volem".Setmanalment, s'hi publica un article relacionat amb la Catalunya del futur. 

Els autors dels articles són membres d'exigents.cat i també ponents i col·laboradors de les diverses àrees del Congrés Catalunya i Futur.

Per una república innovadora i de les llibertats concretes (Roger Sunyer. Politòleg i escriptor)

Henry Mintzberg, guru del management empresarial, defineix una estratègia emergent com aquella que sorgeix després de la col·lisió entre allò planificat –la nostra voluntat podríem dir- amb la realitat. Del xoc frontal no en surten victorioses ni la voluntat ni la realitat, sinó una tercera opció: el conjunt de variants que s’han escolat entre la rigidesa de la planificació i la tossuderia impersonal de la realitat. Per il·lustrar-ho Mintzberg evoca la imatge de la seva pròpia dona fent ceràmica, i com gràcies als palmells de les seves mans i al moviment circular del torn, aquesta aconsegueix crear una figura reconeixible però que no sempre respon amb exactitud al que ella mateixa havia planificat. Des d’una altra perspectiva, Gary Hamel, expert mundial en estratègia de negocis, rebla la importància de l’adaptació sentenciant que el futur de les empreses rau fonamentalment en el seu model de gestió, perquè és el que permet canviar amb agilitat davant dels escenaris canviants.

En realitat els seus arguments no fan sinó reforçar quelcom que resulta obvi amb una mirada atenta a la pròpia història de la humanitat. Al capdavall és ben sabut que pobles i civilitzacions han perviscut en el temps en la mida que han estat capaços d’innovar, d’adaptar-se als nous temps. Quan aquesta capacitat ha minvat la decadència no s’ha fet esperar. Fins i tot l’Imperi Romà, tan procliu a les innovacions tècniques, militars i administratives, acabà sucumbint finalment al seu èxit per no haver sabut trobar la manera de sostenir econòmicament les fronteres d’un territori tan vast.

Catalunya també és una nació fortament arrelada a la innovació. Conegudes són les innovacions polítiques, socials i comercials a l’edat mitjana, tals com el Consell de Cent, la Treva de Déu, l’Ars Magna de Llull, el model confederal d’expansió del comtat de Barcelona que bastí la Corona d’Aragó o la xarxa de Consolats de Mar estesa pel mediterrani; o  amb l’esclat industrial i les seves derivades, la revolució urbanística de Cerdà, l’enginyeria nàutica de Monturiol i el seu Ictineu o l’artística, coneguda al món sencer a través de Gaudí.

Més enllà però de noms particulars, la pròpia existència de Catalunya és en sí el resultat d’una pregona capacitat d’adaptació a una realitat dura i implacable. Són incomptables les formes i maneres en què Catalunya ha sobreviscut a manta intents per exterminar la seva llengua i la seva cultura, com a mínim des del Conde Duque de Olivares, passant per l’ocupació borbònica del XVIII, els distints règims del XIX, el franquisme del XX o el neofranquisme del XXI. Parafrasejant Pujols, Catalunya sempre ha sobreviscut als seus il·lusos enterradors. De vegades aquesta vocació de ser ha pres formes explícites, com en la Renaixença o en l’actualitat, en ple Procés. En d’altres èpoques ha adoptat formes més críptiques, invisibles a una mirada superficial, com la solitària tasca de Victor Català, la titànica aportació de Josep Pla o, fins i tot, la figura d’un Dalí silenciat.

Amb el segle XXI arriben nous temps. Temps de globalització, on les fronteres dels estats aniran perdent sentit perquè en algun moment, de la mateixa manera que capitals i productes circumval·len el planeta, també les persones i els treballadors ho faran cada dia amb major facilitat; són temps de màximes aglomeracions urbanes perquè la gran majoria de persones ja viuen en ciutats en una tendència que no farà sinó augmentar. Són temps de vertiginós mestissatge cultural global que genera, d’altra banda, reaccions proteccionistes i tancades arreu alimentades per la vana pretensió de preservar l’essència de les coses, aïllant-les de tot contacte exterior, com si l’estat comercial tancat de Fichte fos finalment possible, com si els murs trumpistes fossin viables. La temptació d’un proteccionisme estatal, com aquell que desa una rosa dins d’un pot de vidre, no pot fer més que ofegar la vitalitat del país. Una vitalitat que d’altra banda només és possible en societats obertes, mestisses, com les puixants ciutats medievals que cresqueren aplegant gent d’arreu atretes pels seus aires de llibertat i sense les quals -a força de conflicte i cooperació- no podríem entendre el nostre món contemporani.

La nació catalana ha de mantenir doncs la seva vitalitat impulsant encara més la seva vocació d’adaptació als nous temps. Cal ser, per tant, al capdavant de la revolució tecnològica i digital, ser protagonistes en la nova economia de plataforma o avançar-se amb propostes socials i econòmiques innovadores la consolidació de la robotització i la intel·ligència artificial. Cal atendre el canvi climàtic, promoure economies verdes, blaves o circulars; acarar la mentalitat d’un creixement desbocat o la inajornable democratització global. Ser al capdavant de tota innovació.

Una república catalana ha ser innovadora, social, política, cultural i econòmicament, conscient que, com em recordà Raimon Panikkar, és més difícil tenir una nació que un estat, al capdavall una simple estructura tècnica. L’estat és necessari però no suficient.

Cal reconèixer en aquest sentit que les mirades dels partits polítics són massa curtes, miops, dedicats com estant a distingir-se els uns dels altres per ocupar tan marge com puguin del mercat electoral. Els partits no són eines suficients per bastir una república moderna, innovadora, oberta, però tampoc es pot demanar als partits polítics que no facin de partits, que no actuïn en nom d’una part, ni pretendre que un sol partit aglutini totes les sensibilitats.

Cal treballar en paral·lel i cooperar. En un determinat nivell, els partits s’han de poder disputar l’hegemonia de la gestió ordinària dels assumptes polítics. En un altre, les institucions republicanes han de poder afrontar els grans reptes alliberades de les urgències dels partits. Cal crear per tant en aquesta línia, estructures permanents, públiques, transversals i lleugeres -Consells d’Estat sense remuneració, rotatives, flexibles…- que s’ocupin de plantejar i acarar les respostes des del pluralisme polític, atenent idees i propostes que puguin ser vàlides, en part, per tots els partits. Una república amb visió de futur, capaç de gestionar-lo més enllà de la disputa del curt termini.

Una república madura i forta, on hi hagi una ampla diversitat d’opinions i visions, conscient tant dels perjudicis de l’endogàmia que tanca el futur com dels beneficis de la confrontació sana i explícita, oberta, d’on surten les millors idees. Una república que s’anticipi a les amenaces i pugui convertir-les en oportunitats, que atengui les seves febleses conscient que sempre n’apareixen de noves, que gestioni les fortaleses amb generositat i sense cofoismes que condueixin a la indolència.

Una república catalana innovadora que sàpiga, doncs, combinar una mirada llarga sense oblidar les immediateses, amb capacitat flexible, dotada d’un model de gestió dual, adaptable, que també sigui capaç de generar efectes reals. Una república oberta i innovadora, en definitiva, que parafrasejant Pla, maldi per les llibertats concretes, les que creen i consoliden espais de llibertat, col·lectius i individuals.

Els impactes del canvi climàtic i la República catalana (La República que volem. Gabriel Borràs, biòleg)

El diari digital La Republica.cat disposa de la secció "La República que volem".Setmanalment, s'hi publica un article relacionat amb la Catalunya del futur. 

Els autors dels articles són membres d'exigents.cat i també ponents i col·laboradors de les diverses àrees del Congrés Catalunya i Futur.

Els impactes del canvi climàtic i la República catalana (Gabriel Borràs, biòleg)

Aviat farà un any que el projecte Life MEDACC (acrònim anglès de “Mediterranean Adaptation to Climate Change”), cofinançat per la Comissió Europea, va finir després de cinc anys d’intens treball (juny 2013-juny 2018). El projecte ha tingut com a objectiu el desplegament d’accions que redueixin la vulnerabilitat dels sistemes agroforestals i de gestió de l’aigua als impactes del canvi climàtic en les conques de tres rius catalans: la Muga, el Segre i el Ter. En paral·lel, Life MEDACC ha avaluat les condicions ambientals en les tres conques (l'evolució climàtica, dels usos del sòl i dels recursos hídrics), ha construït escenaris socioeconòmics específics, ha establert projeccions de recursos hídrics en un escenari de canvi climàtic i canvi global en l’horitzó de l’any 2050, i ha determinat un seguit d’indicadors per a mesurar l’eficàcia de les mesures de disminució de la vulnerabilitat. Cal destacar la reducció de cabals circulants a les tres conques en les últimes dècades (que oscil·la entre el 18 i el 48% en les capçaleres per al període 1950-2013). Tots els resultats del projecte són consultables aquí:

http://medacc-life.eu/sites/medacc- life.eu/files/docuemnts/layman_medaccfinal_ca.pdf

Uns resultats que constaten un fet evident: el canvi climàtic és una realitat contrastada sense cap mena de dubte, i no fa sinó incrementar encara més la pressió ja existent sobre els territoris, els sistemes agroforestals i la gestió de l’aigua. Així, els impactes del canvi climàtic a La Muga, al Segre i al Ter incrementen el nivell de vulnerabilitat actual a totes tres conques. La reducció de cabals circulants en el darrer sexenni i les projeccions dels escenaris futurs conclouen en una evident reducció en la disponibilitat d’aigua per als ecosistemes i les activitats humanes que en depenen. Davant aquesta evidència és necessari plantejar un seguit de recomanacions per tal que la República Catalana esdevingui, en el sentit més estricte possible, resilient als impactes del canvi climàtic; unes recomanacions que haurien de provocar canvis significatius en el desenvolupament i l’aplicació de determinades polítiques públiques.

i) És imperatiu i necessari  enfocar l’adaptació als impactes del canvi climàtic en els sistemes agroforestals i urbans com una oportunitat real per fer tot allò que sabem positivament que cal fer però o bé no ho fem amb prou intensitat, o bé no hem començat a fer-ho encara. Les oportunitats que ofereix el procés d’adaptació als impactes del canvi climàtic i, per extensió, al canvi global, són oportunitats per als sistemes (i el territori) i que cal implantar per a poder mantenir rendibles i viables per al futur aquests sistemes (i el territori). 

ii) L’abandonament de l’activitat agroforestal, encetada a finals del període 1950-1960 com a conseqüència de l’aposta pels combustibles fòssils, està tenint conseqüències sobre l’ús del territori. Segons l’Atles de la Nova Ruralitat (2008-2015) de les quasi 120.000 explotacions agràries existents l’any 1989 s’ha passat a només 60.000 de l’any 2013; el 60% dels pobles més petits de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. Només un 25% dels diversos instruments de gestió forestal són realment executats. No podem considerar la hidrologia forestal independentment de la gestió dels usos del sòl: ambdós aspectes estan tan íntimament lligats que la gestió dels usos del sòl cal considerar-la des del vessant hidrològic, i a l’inrevés.

iii) Factors de canvi global com la despoblació, l’abandonament de conreus, la pèrdua de la ramaderia extensiva i la manca de gestió forestal no fan sinó incrementar la nostra exposició i sensibilitat als impactes del canvi climàtic i, per tant, la vulnerabilitat (increment del risc d’incendi, episodis de decaïment forestal, pèrdua de recursos agroforestals -per exemple, les pastures-, disminució de la generació d’escorrentiu, impactes més severs durant els períodes de sequera, increment de les plagues, pèrdua de serveis ecosistèmics de regulació i provisió). La pitjor mesura d’adaptació als impactes del canvi climàtic en relació a la disponibilitat de recursos hídrics és la manca de gestió del territori; incloure aquest fet en els instruments de la planificació territorial i sectorial és cabdal.

iv) La mecanització de l’agricultura ha anat acompanyada, d’un temps ençà, de la globalització dels mercats i d’una forta baixada del treball que aporten els membres familiars mentre, per contra, guanya pes el treball assalariat, símptoma evident de l’engrandiment de les explotacions. La població activa dedicada a l’agricultura suposa només l’1.7% de la població activa total a Catalunya; una població activa que depèn de les indústries afins al sector, i cada cop hi ha menys explotacions agràries familiars i més explotacions de perfil empresari-industrial. L’accés a la terra és un coll d’ampolla. Per quin model apostem? Un de cooperatiu en un territori viu gestionat amb estima o un de piramidal, gestionat amb criteris macroeconòmics des dels mercats? Els dos són possibles, però els resultats són oposats des del punt de vista de la vulnerabilitat. En tot cas, hi ha d'haver un compromís on la sostenibilitat ambiental, social i econòmica sigui un factor determinant de primer ordre; en cas contrari, el sistema col·lapsarà a mig termini.

v) Més del 85% de la població catalana viu a la línia costanera i, sovint, d’esquenes a tot allò que no és urbà, fins al punt que la desconnexió entre una part d’aquesta població i el territori físic que els acull és cada vegada més gran. Per altra part, la superfície forestal i agrícola suposa més del 90% de la superfície total de Catalunya. Els boscos, un dels proveïdors més rellevants de serveis ecosistèmics gràcies a llur biodiversitat, regulen el clima, el cicle hidrològic, l’erosió, actuen com a embornals de carboni, proveeixen menjar, fusta i llenya, cultura i benestar, mentre que  l’agricultura proveeix d’aliments, genera també serveis com el control del foc, regula els fluxos d'aigua, nutrients i contaminants propis i d'origen urbà, fixa carboni en un ordre de magnitud similar a les pinedes i genera valor econòmic, fonamental per mantenir el paisatge, la població i la cultura. Cal  que els gestors, els agents socials i territorials i la població en general de les ciutats costaneres prenguin consciència que la provisió de serveis, cultura, benestar i aliments té un cost i, per una  qüestió de resiliència, el món urbà ha de contribuir a la provisió d’aquests serveis i aliments. Qualsevol agenda urbana sobre adaptació al canvi climàtic no serà completa si  la planificació territorial i sectorial no contribueixen a la resiliència del territori que li proporciona aigua, aliments i serveis.

vi) La determinació dels impactes, dels riscos associats i de les vulnerabilitats (la diagnosi climàtica) depèn del sistema/sector i de la dimensió física i socioeconòmica del territori analitzat. El mateix passa amb la determinació de les mesures i accions d’adaptació a emprendre; en conseqüència, tant l'avaluació dels impactes del canvi climàtic com l’adaptació tenen un component local/regional que les distingeix de la mitigació (reducció de gasos amb efecte d’hivernacle). L’èxit en l’adaptació als impactes del canvi climàtic dependrà de la bondat de la diagnosi climàtica però, sobretot, de la discussió de les mesures i accions a emprendre amb els actors locals/regionals.

vii) És del tot necessari la creació d’espais on estiguin representats els actors del territori, les administracions i els centres de recerca/tecnològics amb l’objectiu d’acordar les mesures d’adaptació que cal emprendre i gestionar els possibles conflictes que apareguin. Aquests espais –comunitats d’usuaris de l’aigua, meses de debat sectorials i/o territorials, laboratoris socials, comissions de sostenibilitat, consells de conca, etc- han de basar-se en la multilateralitat per dues raons: a) perquè la realitat és prou complexa i no admet simplificacions; b) perquè la clàssica bilateralitat té com a resultat que només s’executen les mesures en funció de la capacitat d’influència que un determinat actor o entitat té sobre l’administració. Cal, doncs, una nova governança per a executar polítiques d’adaptació actives i eficients. Aquesta nova governança, a més, facilitaria el monitoratge i el seguiment de les mesures d’adaptació.

viii) Confiar en el fet que la tecnologia resoldrà la nostra vulnerabilitat és una condició necessària però insuficient. Per això resulta necessari plantejar el desenvolupament de solucions no només tecnològiques, sinó també ambientals i socials i amb el suport polític necessari, que resultin sostenibles en el temps i que permetin una major integració dels diversos sistemes (hidrologia, boscos, biodiversitat, agricultura, ramaderia, etc.) amb les comunitats locals.

Del "nunca, nada" de Maura al "no es no" de Sánchez (La República que volem. Josep Pinyol, historiador)

El diari digital La Republica.cat disposa de la secció "La República que volem".Setmanalment, s'hi publica un article relacionat amb la Catalunya del futur. 

Els autors dels articles són membres d'exigents.cat i també ponents i col·laboradors de les diverses àrees del Congrés Catalunya i Futur.

Del «nunca, nada» deMaura al «no es no» de Sánchez 

(Josep Pinyol. HIstoriador)

La història es repeteix: la primera Restauració borbònica va negar taxativament l’autonomia de Catalunya; la segona, considera inadmissible un referèndum d’autodeterminació. Va haver de caure Alfonso XIII per poder restablir la Generalitat i caldrà destronar Felipe VI per celebrar un plebiscit sobre la independència.

La Primera Restauració i l’autonomia

L’any 1918 els parlamentaris catalans van presentar un modest Estatut d’Autonomia al Congrés de Diputats. Antonio Maura, el repressor de la Setmana Tràgica i impulsor de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, alça el dogma de la sobirania espanyola contra l’Estatut amb la frase lapidària: «nunca, nada». Els diputats liberals es van sumar al fervor patriòtic. En canvi la resta de partits no-borbònics van donar suport a l’autonomia. Tots els diputats catalans, de la Lliga, republicans i Largo Caballero del PSOE, es van retirar de l’hemicicle. Abans d’abandonar-lo Francesc Cambó va recordar als republicans la responsabilitat de ser els únics en la política espanyola que donaven suport a l’autonomia de Catalunya. El Conde de Romanones, president del Govern espanyol, va declarar: «Es diu que la solució única per a Catalunya està en la República i jo sostinc el contrari, que està exclusivament en la Monarquia».

En els anys següents, el règim de la I Restauració es va precipitar en una crisi cada vegada més aguda. Els dos partits monàrquics, conservador i liberal, es van fragmentar. La crisi econòmica i social de la postguerra es va accentuar dramàticament. El «desastre d’Anual» a la Guerra del Marroc va posar al descobert la incompetència i la corrupció als més alts nivells de l’exèrcit, estretament lligats al rei. La monarquia i l’oligarquia espanyoles van recórrer a la Dictadura militar del General Primo de Rivera. El dictador va dissoldre la Mancomunitat i va prohibir l’ús públic del català i el seu ensenyament. El 1930 Primo de Rivera va dimitir i Alfonso XIII va intentar retornar a la «normalitat» constitucional com si no hagués passat res. Va convocar eleccions municipals i la victòria republicana va portar a la proclamació de la República Catalana i la República Espanyola.

La Segona Restauració i el referèndum d’autodeterminació

El «no es no» de Pedro Sánchez és l’actualització del «nunca, nada» d’Antonio Maura. El règim monàrquic és un edifici amb aluminosi: aparenta ser una democràcia sòlida i consolidada, però totes les seves bigues mestres estan corrompudes, des de la Casa Reial als més alts Tribunals, des dels partits constitucionalistes als mitjans de comunicació espanyols. El conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya i la crisi econòmica i social de la Gran Recessió han posat de manifest i aguditzat aquesta corrosió. En són mostres l’abdicació de Juan Carlos I, la fragmentació dels partits espanyols, el bloqueig polític del Govern espanyol des de les eleccions de 2015, el desprestigi dels Tribunals Constitucional i Suprem, la crisi social que ha deixat la crisi econòmica, les clavegueres de l’Estat, les campanyes catalanofòbiques per tapar la crisi del règim.  

El règim monàrquic del 78 ha demostrat una incapacitat invencible per a resoldre el conflicte català que ell va desencadenar amb la sentència contra l’Estatut. Des d’aleshores Catalunya viu en la situació antidemocràtica i anticonstitucional de regir-se per un Estatut que no és el votat pels ciutadans de Catalunya. No és capaç d’oferir res als catalans. Només una reforma constitucional podria deixar sense efecte aquella sentència, però la dreta i l’esquerra espanyoles no es poden posar d’acord en fer-la. Sobretot no poden arriscar-se a sotmetre-la a referèndum a Catalunya on el suport a la monarquia no arriba al 25%. PP, PSOE i Ciutadans van optar per la via repressiva amb el cop d’Estat contra el Parlament i el Govern de la Generalitat i els presos i exiliats i ara no poden aturar els processos judicials. El règim monàrquic ni tant sols pot oferir un nou sistema de finançament, ni bilateral, ni general: el que s’havia d’actualitzar l’any 2014 fa cinc anys que continua pendent.        

El «no és no» de Pedro Sánchez al referèndum és el màxim exponent de la incapacitat del règim monàrquic per afrontar el conflicte. Com que no pot oferir res els líders del PSOE tenen la barra de dir que no hi ha cap conflicte entre Catalunya i Espanya, sinó un problema de convivència entre catalans. Com Alfons XIII després de la Dictadura de Primo de Rivera, pretenen retornar a la «normalitat» com si no hagués existit l’u d’octubre, la destitució del Govern de la Generalitat i dissolució del Parlament, els presos i exiliats polítics. Pedro Sánchez fa el paper del policia bo del règim que amenaça amb els maltractaments dels policies dolents representats pel PP, Ciudadanos i Vox.

Com l’any 1918 només els partits republicans espanyols com Podemos donen suport al referèndum d’autodeterminació. Però segueixen una estratègia erràtica i aquesta ambigüitat els passarà factura electoral. Si des del 15-M de 2011 s’haguessin presentat com una alternativa republicana a la monarquia, com van fer els seus antecessors entre 1876 i 1931, avui aquest règim tremolaria. Però es limiten a arribar al Govern espanyol de la mà del PSOE. L’endemà de les eleccions tindran una gran decepció perquè el Partit Socialista demanarà el suport de Ciudadanos com ja va fer Pedro Sánchez el 2016 i com ha anunciat el Secretari d’Organització del PSOE. La Brunete mediàtica, controlada per les empreses de l’IBEX desencadenaran una campanya implacable per forçar aquest pacte estèril tant a nivell social com nacional. La suma de les ineptituds de Pedro Sánchez i Albert Rivera generarà en pocs mesos una decepció de dimensions siderals. Tot i sumar una majoria al Congrés no tenen capacitat per resoldre l’aluminosi galopant de les bigues mestres de la monarquia borbònica.

El futur és cooperatiu i sostenible (La República que volem. Pere Pugès. President de SERVIMcoop)

El diari digital La Republica.cat disposa de la secció "La República que volem".Setmanalment, s'hi publica un article relacionat amb la Catalunya del futur. 

Els autors dels articles són membres d'exigents.cat i també ponents i col·laboradors de les diverses àrees del Congrés Catalunya i Futur.

El futur és cooperatiu i sostenible (Pere Pugès i Dorca. President de SERVIMcoop) 

Fa temps que vaig sentir dir “el futur és cooperatiu” per primer cop. Em va semblar una afirmació agosarada, més aviat fruit de la voluntat del que la deia que d’una percepció de la realitat que estava emergint. Ara la comparteixo plenament perquè ho veig una necessitat aplicable en molts camps. Una necessitat per sobreviure, per competir millor en un món globalitzat en el que només la unió pot donar la força imprescindible per combatre contra les noves fórmules de control polític, econòmic, social o cultural que estem començant a patir arreu.

El passat dia 27 de març vaig assistir a una trobada d’una part del cooperativisme català en la que vaig poder copsar el tremp actual del sector, ple d’iniciatives i d’empenta, però alhora amb els tics de sempre en aquest món, massa capficat en mirar-se el melic i poc decidit a fer el salt de qualitat –i de mentalitat- per començar a canviar les coses més enllà del mateix sector.  

El cooperativisme català té una llarga història que arrenca el 1840, té un període d’esplendor durant els anys vint i trenta del segle passat –quan la xarxa econòmica i social formada per cooperatives, mutualitats, ateneus populars i sindicats agrícoles, arribava a pràcticament la meitat de la població catalana- i queda sota mínims durant el franquisme.

La meva incorporació al món cooperatiu es va produir sis anys després de la mort del dictador i hi he tingut una relació intermitent i d’intensitat variable. Això m’ha permès veure’n l’evolució, positiva en molts aspectes, però amb una constant preocupant. Mentre per a molts, el cooperativisme ha estat i és la millor sortida laboral o professional i els ha obert un món de relacions imprescindible per a tirar endavant la seva activitat, per a altres ha estat la única forma per desenvolupar un projecte compartit amb altre gent, ja sigui en el camp de l’ensenyament, de l’habitatge o altres serveis. La constant de la que parlava abans, té molt a veure amb la voluntat d’incidència en l’economia real del país i aquesta està directament relacionada amb l’obertura del cooperativisme al conjunt de la societat.

Crec que el cas del cooperativisme d’habitatge pot ser un exemple molt clar del que estic dient. A finals dels anys 50 i inicis dels 60 del segle passat, la necessitat d’habitatges va fer possible el naixement d’un nou cooperativisme d’habitatges, que va actuar de dinamitzador del moviment cooperativista a Catalunya, malgrat els entrebancs que el règim hi posava.

Durant els darrers quaranta anys el cooperativisme ha actuat per dues vies: oferir habitatge a col·lectius prèviament organitzats (a través de sindicats, generalment) o a organitzar grups a partir de propostes d’avantguarda, fins a un cert punt utòpiques, sempre ideològiques i, per tant, minoritàries. En un cas o l’altre, la majoria de projectes cooperatius no han anat més enllà un cop cobertes les necessitats d’habitatges que els varen originar.

En canvi, si el moviment cooperativista fos capaç de dissenyar un model de promoció i gestió d’habitatges a gran escala, i la proposta tingués continuïtat més enllà de l’obtenció de l’habitatge –la necessitat originària-, el cooperativisme podria ser la primera font a l’hora de cobrir les necessitats d’habitatge de la població i ser un dels dinamitzadors de la nova economia que necessitem. El component ideològic que comporta el moviment cooperatiu no seria l’origen de la creació d’habitatges sinó la conseqüència d’haver-los creat.

Fins ara, l’administració pública ha seguit una política de sòl i habitatge que ha afavorit el règim de propietat i, per tant, la venda de sòl públic als promotors privats. En tot cas, s’ha limitat a oferir uns certs avantatges a les cooperatives que vulguin optar a l’adquisició de sòl públic, una mesura que en la pràctica ha obligat al sector cooperatiu a promoure, exclusivament, habitatges en règim de propietat i que, com a molt, ha servit per rentar la cara a l’administració davant del món cooperatiu i del mal anomenat tercer sector.

El Decret Llei aprovat a primers de març de 2019 per la Generalitat de Catalunya pot representar un salt qualitatiu i quantitatiu molt important per capgirar aquesta situació si el món cooperatiu està a l’alçada del repte. La perspectiva de facilitar la promoció de més de 110.000 habitatges de lloguer social en els propers 15 anys (actualment n’hi ha uns 40.000 promoguts en els darrers 35 anys), com es preveu en el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge actualment en tramitació i la voluntat de mantenir i incrementar el patrimoni públic de sòl i habitatge, pot representar un veritable motor d’impuls del sector cooperatiu.

Això només serà així si el cooperativisme d’habitatge es transforma radicalment. Per una banda, ha de substituir el règim de propietat –hegemònic fins ara- pel de cessió del dret d’ús, o d’altres formes semblants –lloguer, propietat temporal,…- i el canvi ha d’anar associat a la gestió i gaudi d’espais i serveis comuns, condició quasi imprescindible si es construeixen edificis sostenibles, que tendeixen a l’autosuficència energètica i que donin resposta a les noves necessitats residencials pròpies del segle XXI. Per l’altra banda, el cooperativisme d’habitatge emergent ha de trencar les cotilles ideològiques que el tenen tenallat i limitat i ha d’encarar l’objectiu de la producció massiva, actuant amb voluntat hegemònica, per la qual cosa ha de ser capaç d’intercooperar per competir amb avantatge –relació preu/qualitat/serveis- amb la promoció privada d’habitatge de lloguer social, que si bé pràcticament no ha existit fins ara, sorgirà amb força per aprofitar el nou marc legal que s’està construint.

Només d’aquesta manera, el cooperativisme d’habitatge podrà oferir respostes a les necessitats residencials d’una àmplia majoria de la ciutadania del nostre país i només així el cooperativisme, com a moviment, serà una autèntica alternativa al sistema cultural i econòmic que s’està imposant a partir de l’esclat de la darrera gran crisi.

Ara el repte es més difícil, tant perquè es planteja donar resposta a la gran necessitat social d’habitatge com perquè proposa un model nou, en règim de cessió del dret d’ús i en edificis amb espais i serveis compartits. Un repte que requereix una cobertura ideològica i social superior. Un repte que només es pot afrontar des de la intercooperació, des de la coincidència d’alguns sectors cooperatius, municipalistes, financers i altres, que obrin un ampli debat públic, i també dins dels propis moviments socials i cooperatius, sobre l’habitatge social del futur, donin suport actiu a les noves experiències en aquest àmbit i siguin capaços de dissenyar les eines necessàries pel seu desenvolupament.

Crec que l’exemple de l’habitatge pot valdre per a altres sectors del cooperativisme, excessivament tancats en el seu espai físic i mental i, sovint, actuant més des del resistencialisme que des de la convicció d’esdevenir una alternativa hegemònica.

El cooperativisme és en la base del nou paradigma que necessitem construir, basat en un nou model econòmic, sostenible, equitatiu i eficient, en l’apoderament de la ciutadania i en el coneixement universal com a motor principal. Per això valoro extraordinàriament les declaracions del President Puigdemont quan diu que el Consell per la República funcionarà com una “cooperativa de ciutadans en la qual tots som accionistes i tots rebem beneficis”, associant-ho a la creació d’un Estat veritablement modern.

El català en la societat multilingüe del segle XXI (La República que volem Jaume Marfany. Filòleg i activista)

El diari digital La Republica.cat disposa de la secció "La República quevolem".Setmanalment, s'hi publica un article relacionat amb la Catalunya del futur.

Els autors dels articles són membres d'exigents.cat i també ponents i col·laboradors de les diverses àrees del Congrés Catalunya i Futur.

El català en la societatmultilingüe del segle XXI (Jaume Marfany, filòleg i activista)

El debat sobre l’estatus de la llengua catalana –i de la castellana- en una possible República independent ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual. Si alguna vegada s’ha intentat, s’ha fet de manera tímida i poruga, amb un gran temor a ferir sensibilitats. Tampoc ajuden al debat les declaracions, algunes que ja vénen de lluny, dels polítics dels principals partits sobiranistes tot afirmant que el castellà també seria llengua oficial en un nou Estat català.  

Alguns opinadors ens diuen que el terme “oficial” no significa res i que el nom no fa la cosa. És cert que el fet que una llengua sigui oficial no garanteix per si sol la seva recuperació, expansió i normalitat d’aquesta llengua. En tenim força, d’exemples de països que, malgrat especificar clarament quina és la llengua oficial del país, això no ha servit ni per millorar-ne l’estatus ni tampoc per normalitzar-ne l’ús quotidià i habitual.  Podríem parlar del cas irlandès, tan conegut... Però en tenim un de més pròxim, que és Andorra. Estat independent, única llengua oficial el català i, malgrat aquestes disposicions institucionals, la salut de la llengua és força precària. També hi ha exemples com els de Letònia o Estònia, en què, vint anys després de la independència, el rus continua sent força freqüent en les relacions socials, i això que ni és oficial ni és d’aprenentatge obligatori.

El nom, però, en aquest cas és important. Quan es diu que el castellà continuarà sent també llengua oficial en una República catalana independent, som prou conscients del que això significaria? Coneixem plenament el que representa, des del punt de vista jurídic, el terme “oficial” atorgat a una llengua?

El nom sí que fa la cosa. Jurídicament parlant, el fet que la Constitució catalana declarés el castellà llengua oficial seria interpretada per les sentències dels tribunals com a font de nous drets a favor d’aquesta llengua, tant des de l’àmbit administratiu com des de l’àmbit col•lectiu i individual dels propis parlants. 

Us recomano la lectura d’un excel•lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat L’oficialitatlingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques ipràctiques . En aquest intens estudi de més de 160 pàgines, en primer lloc fa un repàs a la noció d’oficialitat i d’altres concepte que qualifiquen l’estatus jurídic de les llengües. En aquest sentit,  la conclusió és que l’oficialitat, com a concepte jurídic, és un terme que connecta la llengua directament amb l’Estat. En canvi, l’ús d’altres termes —llengua originària, llengua equiparada, llengua comuna, llengua principal o, fins i tot, llengua pròpia—, d’acord amb l’anàlisi comparada, es troben força allunyats d’una concepció d’estatalitat.

En aquest mateix treball, podreu trobar també una molt interessant anàlisi del contingut i de les implicacions de l’oficialitat en nou estats occidentals i, finalment, després de les conclusions, un imprescindible annex en forma de taula sobre les implicacions de l’oficialitat si només hi ha una sola llengua oficial o si n’hi ha dues o més de dues. Simplement fent un repàs d’aquesta taula ens podrem adonar de les greus conseqüències que tindria per a la llengua catalana el fet d’incloure també el castellà com a llengua oficial del nou Estat.

Veiem algunes dades actuals:

Pel que fa al coneixement del català al Principat de Catalunya, les xifres ens diuen que l’entén un 95,2% de la població; el llegeix un 79,1%; el sap parlar un 73,2% i l’escriu un 55,8%. Són unes dades que podríem considerar força positives tenint en compte que en els darrers 10-15 anys Catalunya ha rebut un flux migratori d’aproximadament 1,7 milions d’estrangers.

Les xifres, però, canvien quan ens centrem en quina és la llengua que habitualment fa servir la població. En convivència amb el castellà i 300 altres llengües, el català és la llengua inicial del 31 % de la població de més de 15 anys i la llengua habitual del 36,3 %. Dades que indiquen una certa davallada en referència a les del 2003, sobretot pel que fa a la llengua habitual d’ús, ja que en l’estudi de 2013 les xifres situaven en un 36,2% la llengua inicial i un 46% la llengua habitual.

Resumint... Malgrat que un 73,2% de la població sap parlar català i un 95,2% l’entén, només és la llengua habitual de relació interpersonal en un 36,3%.

La realitat és força crua: l’ús del català és minoritari a Catalunya. Alguns potser creuen que eliminant diacrítics i publicant gramàtiques “flexibles” que obren la porta a considerar normatives transgressions flagrant de la llengua, n’afavoriran també l’ús. Són els mateixos que creuen que cal fer més “fàcil” l’aprenentatge de la llengua. Una “facilitat” que es tradueix per admetre la interferència de l’espanyol. Les llengües, diuen, “evolucionen” i la norma s’hi ha d’anar “emmotllant”...

La societat catalana del segle XXI és, i serà cada vegada més, un espai en què conviuran diverses llengües. La situació lingüística fa inevitable el contacte entre la llengua pròpia del país, el català, i les altres llengües, sobretot amb el castellà, però també moltes altres parlades per les persones que han arribat a Catalunya formant col•lectius nombrosos.

Pel que fa al terme “oficial” només hi ha una línia vermella: el castellà no pot ser llengua oficial de la República catalana. A partir d’aquesta premissa s’obren infinitat de possibilitats que caldrà debatre i consensuar entre tots. Cau pel seu propi pes que caldrà seguir potenciant la llengua castellana, no només per la seva potència cultural, sinó també perquè és la primera llengua de milers de catalans i catalanes.

La millor solució potser passaria per declarar el català com a única llengua oficial i atorgar al castellà (i potser, en un nivell diferent, a alguna altra llengua) la categoria de llengua equiparada o llengua preferent, que vindria regulada en el pla legal, pràctic i simbòlic per garantir uns determinats drets lingüístics individuals.

La Catalunya del segle XXI ha de ser també pionera en l’aplicació de polítiques lingüístiques que, d’una banda situïn la llengua pròpia com a primera llengua i comuna de tots els ciutadans i, de l’altra, sàpiguen respectar els drets individuals, fomentar i aprofitar també la diversitat cultural i lingüística present avui dia al nostre país.

Sens dubte, el camí per arribat fins aquí serà complicat i no exempt de grans dificultats. La lluita per la llengua, però, forma part també de la lluita per la independència i per una societat més justa, més democràtica i més lliure. 

Catalunya la Noruega del Mediterrani (La República que volem. Martí Anglada, periodista)

El diari digital La Republica.cat disposa de la secció "La República quevolem". Setmanalment, s'hi publica un article relacionat amb la Catalunya del futur.

Els autors dels articles són membres d'exigents.cat i també ponents i col·laboradors de les diverses àrees del Congrés Catalunya i Futur.

Catalunya la Noruega del Mediterrani (Martí Anglada, periodista)

A quin estat de la resta d’Europa volem que s’assembli Catalunya? Amb quina forma d’organització estatal ens identifiquem més? Amb quin tipus de política exterior ens sentim més còmodes? Quina projecció mundial ens agradaria tenir? Les respostes a aquestes preguntes han anat variant amb el temps. Fa uns anys, se sentia dir: “Volem ser l’Holanda del Sud d’Europa”. Aquesta afirmació s’aguantava sobre tres potes: 1) Els Països Baixos tenen un dinamisme econòmic i una estabilitat política democràtica envejables; 2) Els Països Baixos són un membre fundador i nuclear de la Unió Europea (UE), amb una posició geogràfica i històrica que els ha permès ser un punt de trobada entre alemanys i francesos, com Luxemburg, amb una gran capacitat de mediació en les negociacions europees; 3) Els Països Baixos són un dels estats més lleials de l’Aliança Atlàntica (OTAN), des del record de la seva vulnerabilitat màxima en els conflictes bèl.lics europeus. Així doncs, Catalunya hauria de ser com Holanda en tots tres capítols, sent aquesta una aspiració que va ser especialment intensa abans de l’ingrés espanyol en la Comunitat Econòmica Europea (1986).

En temps més recents i fins als nostres dies, en ple procés cap al referèndum de l’1 d’octubre, hi ha hagut veus catalanes molt autoritzades que han dibuixat com a models de Catalunya, en l’horitzó europeu, Dinamarca i Àustria. És plausible que en proposar aquests models els que es volgués és mostrar com estats d’una mida mitjana similar a Catalunya poden ser històries d’èxit, a la UE, al costat dels grans “paquiderms”, com Alemanya, França o Itàlia. Tots dos models, Dinamarca i Àustria, tenen en comú, a més a més de l’estabilitat política i del dinamisme econòmic, el fet d’haver desenvolupat sistemes de resistència de l’estat del benestar basats en la flexibilitat i la seguretat. Més enllà d’aquest fet, sense dubte molt susceptible de ser imitat, hi ha aspectes institucionals i de relacions exteriors dels dos països sobre els que cal reflexionar.

Àustria té estructura federal, com Alemanya, però no pertany en canvi a l’OTAN; és un estat que va ser obligat a ser neutral després de la Segona Guerra Mundial. És cert que aquesta neutralitat era més significativa en temps de la Guerra Freda, però encara té un valor cada vegada que hi ha tibantors amb la Rússia de Putin. Amb tot, Àustria té una neutralitat o capacitat de mediació poc activa en els conflictes del planeta, segurament a causa de l’estreta vinculació que tothom percep entre la seva economia  i la del gegant alemany. Sovint, en el context de la UE, els representants austríacs expressen en veu alta allò que els dirigents alemanys xiuxiuegen i no  poden o no volen dir obertament.

 Dinamarca -estat membre de l’OTAN- té una imatge internacional molt bona i conserva, tot i no ser neutral, una capacitat mediadora comuna a tots els Països escandinaus. És veritat que Suècia, a més a més de ser neutral, té un perfil acusat de país d’acollida que li atorga més potencial mediador (actualment, al conflicte del Iemen), però Dinamarca té en canvi l’avantatge de ser més “lleuger” i menys imponent. En tot cas, el més proactiu dels estats escandinaus en el rol de mediació és Noruega. El fet de ser un estat relativament jove (1905), que coneix molt bé la petjada de les guerres europees en el seu territori i que té el privilegi de designar i concedir cada any el Premi Nobel de la Pau, li atorga una posició òptima per fer de mediador en conflictes difícils. Noruega té també  una situació geogràfica primordial en el front atlàntic d’Europa, el que la converteix en un aliat molt preuat de l’OTAN. I ha sigut, tanmateix, des d’aquesta posició gens neutral, envoltada però de contorns marcadament pacífics, que ha mantingut una funció mediadora molt activa. Tothom coneix els “Acords d’Oslo” entre Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) que han significat, fins a data d’avui, el pas més important fet mai cap una solució pacífica del conflicte arabo-israelià.

Noruega, d’altra banda, no és membre de ple dret de la Unió Europea, podent-ho ser, a causa que els seus ciutadans van considerar que així podria administrar millor l’explotació del seu petroli del Mar del Nord. No obstant, es troba dins la unió duanera europea de lliure circulació de bens i de l’espai Schengen de lliure circulació de persones, car Noruega és membre de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) i de l’Espai Econòmic Europeu. Gaudeix, per tant, de tots els avantatges econòmiques de la UE, tot i que no té representants a Brussel.les (aquests dies, en que es discuteix al parlament del Regne Unit una sortida al Brexit, la “via Noruega” ha estat sovint sobre la taula).

Una Catalunya futura tindrà una aurèola de pacifisme -guanyada a pols- i de profunditat democràtica -guanyada igualment a pols- que la convertirà en un símbol mediterrani de democràcia i pau. En un gran símbol de lluita pacífica i democràtica. És a dir, com la Noruega del referèndum de 1905, però a la riba del Mediterrani. Més enllà d’aquest perfil benèfic, Catalunya ha de tenir una seguretat internacional consolidada a través de la formalització d’aliances militars i ha de tenir, sobretot, molts amics: els empresaris catalans són inversors destacats al Marroc i el gas algerià arriba a la península ibèrica gràcies a la iniciativa empresarial catalana; el primer inversor en mineria a Catalunya és israelià i un parc principal de Gaza és el “Barcelona Peace Park”. Efectivament, s’ha de tenir un bon perfil de pau i amics a banda i banda per poder mediar: entre els dos grans del Magreb, Algèria i el Marroc, i entre israelians i palestins, per exemple.

Ens podem imaginar una Catalunya, membre ple o no de la UE, amb un projecció forta i benèfica en l’àmbit mediterrani, que és el que ens és propi. Una Catalunya benvinguda com a instrument de pau pels altres estats riberencs. Una Noruega del Mediterrani. Al cap i a la fi, si s’han de fer llargues negociacions que duren mesos i, a vegades, anys, el clima de Barcelona és molt més agradable que el de Oslo.