El futur és cooperatiu i sostenible (Pere Pugès i Dorca. President de SERVIMcoop)
Fa temps que vaig sentir dir “el futur és cooperatiu” per primer cop. Em va semblar una afirmació agosarada, més aviat fruit de la voluntat del que la deia que d’una percepció de la realitat que estava emergint. Ara la comparteixo plenament perquè ho veig una necessitat aplicable en molts camps. Una necessitat per sobreviure, per competir millor en un món globalitzat en el que només la unió pot donar la força imprescindible per combatre contra les noves fórmules de control polític, econòmic, social o cultural que estem començant a patir arreu.
El passat dia 27 de març
vaig assistir a una trobada d’una part del cooperativisme català en la que vaig
poder copsar el tremp actual del sector, ple d’iniciatives i d’empenta, però
alhora amb els tics de sempre en aquest món, massa capficat en mirar-se el
melic i poc decidit a fer el salt de qualitat –i de mentalitat- per començar a
canviar les coses més enllà del mateix sector.
El cooperativisme català té
una llarga història que arrenca el 1840, té un període d’esplendor durant els
anys vint i trenta del segle passat –quan la xarxa econòmica i social formada
per cooperatives, mutualitats, ateneus populars i sindicats agrícoles, arribava
a pràcticament la meitat de la població catalana- i queda sota mínims durant el
franquisme.
La meva incorporació al món
cooperatiu es va produir sis anys després de la mort del dictador i hi he
tingut una relació intermitent i d’intensitat variable. Això m’ha permès
veure’n l’evolució, positiva en molts aspectes, però amb una constant
preocupant. Mentre per a molts, el cooperativisme ha estat i és la millor
sortida laboral o professional i els ha obert un món de relacions
imprescindible per a tirar endavant la seva activitat, per a altres ha estat la
única forma per desenvolupar un projecte compartit amb altre gent, ja sigui en
el camp de l’ensenyament, de l’habitatge o altres serveis. La constant de la
que parlava abans, té molt a veure amb la voluntat d’incidència en l’economia
real del país i aquesta està directament relacionada amb l’obertura del
cooperativisme al conjunt de la societat.
Crec que el cas del
cooperativisme d’habitatge pot ser un exemple molt clar del que estic dient. A
finals dels anys 50 i inicis dels 60 del segle passat, la necessitat
d’habitatges va fer possible el naixement d’un nou cooperativisme d’habitatges,
que va actuar de dinamitzador del moviment cooperativista a Catalunya, malgrat
els entrebancs que el règim hi posava.
Durant els darrers quaranta
anys el cooperativisme ha actuat per dues vies: oferir habitatge a col·lectius
prèviament organitzats (a través de sindicats, generalment) o a organitzar
grups a partir de propostes d’avantguarda, fins a un cert punt utòpiques,
sempre ideològiques i, per tant, minoritàries. En un cas o l’altre, la majoria
de projectes cooperatius no han anat més enllà un cop cobertes les necessitats
d’habitatges que els varen originar.
En canvi, si el moviment
cooperativista fos capaç de dissenyar un model de promoció i gestió
d’habitatges a gran escala, i la proposta tingués continuïtat més enllà de
l’obtenció de l’habitatge –la necessitat originària-, el cooperativisme podria
ser la primera font a l’hora de cobrir les necessitats d’habitatge de la
població i ser un dels dinamitzadors de la nova economia que necessitem. El
component ideològic que comporta el moviment cooperatiu no seria l’origen de la
creació d’habitatges sinó la conseqüència d’haver-los creat.
Fins ara, l’administració
pública ha seguit una política de sòl i habitatge que ha afavorit el règim de
propietat i, per tant, la venda de sòl públic als promotors privats. En tot
cas, s’ha limitat a oferir uns certs avantatges a les cooperatives que vulguin
optar a l’adquisició de sòl públic, una mesura que en la pràctica ha obligat al
sector cooperatiu a promoure, exclusivament, habitatges en règim de propietat i
que, com a molt, ha servit per rentar la cara a l’administració davant del món
cooperatiu i del mal anomenat tercer sector.
El Decret Llei aprovat a
primers de març de 2019 per la Generalitat de Catalunya pot representar un salt
qualitatiu i quantitatiu molt important per capgirar aquesta situació si el món
cooperatiu està a l’alçada del repte. La perspectiva de facilitar la promoció
de més de 110.000 habitatges de lloguer social en els propers 15 anys
(actualment n’hi ha uns 40.000 promoguts en els darrers 35 anys), com es preveu
en el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge actualment en tramitació i la
voluntat de mantenir i incrementar el patrimoni públic de sòl i habitatge, pot
representar un veritable motor d’impuls del sector cooperatiu.
Això només serà així si el
cooperativisme d’habitatge es transforma radicalment. Per una banda, ha de
substituir el règim de propietat –hegemònic fins ara- pel de cessió del dret
d’ús, o d’altres formes semblants –lloguer, propietat temporal,…- i el canvi ha
d’anar associat a la gestió i gaudi d’espais i serveis comuns, condició quasi
imprescindible si es construeixen edificis sostenibles, que tendeixen a
l’autosuficència energètica i que donin resposta a les noves necessitats
residencials pròpies del segle XXI. Per l’altra banda, el cooperativisme
d’habitatge emergent ha de trencar les cotilles ideològiques que el tenen
tenallat i limitat i ha d’encarar l’objectiu de la producció massiva, actuant amb
voluntat hegemònica, per la qual cosa ha de ser capaç d’intercooperar per
competir amb avantatge –relació preu/qualitat/serveis- amb la promoció privada
d’habitatge de lloguer social, que si bé pràcticament no ha existit fins ara,
sorgirà amb força per aprofitar el nou marc legal que s’està construint.
Només d’aquesta manera, el
cooperativisme d’habitatge podrà oferir respostes a les necessitats
residencials d’una àmplia majoria de la ciutadania del nostre país i només així
el cooperativisme, com a moviment, serà una autèntica alternativa al sistema
cultural i econòmic que s’està imposant a partir de l’esclat de la darrera gran
crisi.
Ara el repte es més difícil,
tant perquè es planteja donar resposta a la gran necessitat social d’habitatge
com perquè proposa un model nou, en règim de cessió del dret d’ús i en edificis
amb espais i serveis compartits. Un repte que requereix una cobertura
ideològica i social superior. Un repte que només es pot afrontar des de la
intercooperació, des de la coincidència d’alguns sectors cooperatius,
municipalistes, financers i altres, que obrin un ampli debat públic, i també
dins dels propis moviments socials i cooperatius, sobre l’habitatge social del
futur, donin suport actiu a les noves experiències en aquest àmbit i siguin
capaços de dissenyar les eines necessàries pel seu desenvolupament.
Crec que l’exemple de
l’habitatge pot valdre per a altres sectors del cooperativisme, excessivament
tancats en el seu espai físic i mental i, sovint, actuant més des del
resistencialisme que des de la convicció d’esdevenir una alternativa
hegemònica.
El cooperativisme és en la
base del nou paradigma que necessitem construir, basat en un nou model
econòmic, sostenible, equitatiu i eficient, en l’apoderament de la ciutadania i
en el coneixement universal com a motor principal. Per això valoro
extraordinàriament les declaracions del President Puigdemont quan diu que el
Consell per la República funcionarà com una “cooperativa de ciutadans en la
qual tots som accionistes i tots rebem beneficis”, associant-ho a la creació
d’un Estat veritablement modern.
