El
diari digital La Republica.cat disposa de la secció "La República quevolem". Setmanalment, s'hi publica un article relacionat amb la Catalunya
del futur.
Els
autors dels articles són membres d'exigents.cat i també ponents i
col·laboradors de les diverses àrees del Congrés Catalunya i Futur.
A quin estat de la resta d’Europa volem
que s’assembli Catalunya? Amb quina forma d’organització estatal ens
identifiquem més? Amb quin tipus de política exterior ens sentim més còmodes?
Quina projecció mundial ens agradaria tenir? Les respostes a aquestes preguntes
han anat variant amb el temps. Fa uns anys, se sentia dir: “Volem ser l’Holanda
del Sud d’Europa”. Aquesta afirmació s’aguantava sobre tres potes: 1) Els
Països Baixos tenen un dinamisme econòmic i una estabilitat política democràtica
envejables; 2) Els Països Baixos són un membre fundador i nuclear de la Unió
Europea (UE), amb una posició geogràfica i històrica que els ha permès ser un
punt de trobada entre alemanys i francesos, com Luxemburg, amb una gran
capacitat de mediació en les negociacions europees; 3) Els Països Baixos són un
dels estats més lleials de l’Aliança Atlàntica (OTAN), des del record de la
seva vulnerabilitat màxima en els conflictes bèl.lics europeus. Així doncs,
Catalunya hauria de ser com Holanda en tots tres capítols, sent aquesta una
aspiració que va ser especialment intensa abans de l’ingrés espanyol en la
Comunitat Econòmica Europea (1986).
En temps més recents i fins als nostres
dies, en ple procés cap al referèndum de l’1 d’octubre, hi ha hagut veus catalanes
molt autoritzades que han dibuixat com a models de Catalunya, en l’horitzó
europeu, Dinamarca i Àustria. És plausible que en proposar aquests models els
que es volgués és mostrar com estats d’una mida mitjana similar a Catalunya
poden ser històries d’èxit, a la UE, al costat dels grans “paquiderms”, com
Alemanya, França o Itàlia. Tots dos models, Dinamarca i Àustria, tenen en comú,
a més a més de l’estabilitat política i del dinamisme econòmic, el fet d’haver
desenvolupat sistemes de resistència de l’estat del benestar basats en la
flexibilitat i la seguretat. Més enllà d’aquest fet, sense dubte molt
susceptible de ser imitat, hi ha aspectes institucionals i de relacions
exteriors dels dos països sobre els que cal reflexionar.
Àustria
té estructura federal, com Alemanya, però no pertany en canvi a l’OTAN; és un
estat que va ser obligat a ser neutral després de la Segona Guerra Mundial. És
cert que aquesta neutralitat era més significativa en temps de la Guerra Freda,
però encara té un valor cada vegada que hi ha tibantors amb la Rússia de Putin.
Amb tot, Àustria té una neutralitat o capacitat de mediació poc activa en els
conflictes del planeta, segurament a causa de l’estreta vinculació que tothom
percep entre la seva economia i la del
gegant alemany. Sovint, en el context de la UE, els representants austríacs
expressen en veu alta allò que els dirigents alemanys xiuxiuegen i no poden o no volen dir obertament.
Dinamarca -estat membre de l’OTAN- té una
imatge internacional molt bona i conserva, tot i no ser neutral, una capacitat
mediadora comuna a tots els Països escandinaus. És veritat que Suècia, a més a
més de ser neutral, té un perfil acusat de país d’acollida que li atorga més
potencial mediador (actualment, al conflicte del Iemen), però Dinamarca té en
canvi l’avantatge de ser més “lleuger” i menys imponent. En tot cas, el més
proactiu dels estats escandinaus en el rol de mediació és Noruega. El fet de
ser un estat relativament jove (1905), que coneix molt bé la petjada de les
guerres europees en el seu territori i que té el privilegi de designar i concedir
cada any el Premi Nobel de la Pau, li atorga una posició òptima per fer de
mediador en conflictes difícils. Noruega té també una situació geogràfica primordial en el front
atlàntic d’Europa, el que la converteix en un aliat molt preuat de l’OTAN. I ha
sigut, tanmateix, des d’aquesta posició gens neutral, envoltada però de
contorns marcadament pacífics, que ha mantingut una funció mediadora molt
activa. Tothom coneix els “Acords d’Oslo” entre Israel i l’Organització per a
l’Alliberament de Palestina (OAP) que han significat, fins a data d’avui, el
pas més important fet mai cap una solució pacífica del conflicte arabo-israelià.
Noruega, d’altra banda, no és membre de
ple dret de la Unió Europea, podent-ho ser, a causa que els seus ciutadans van
considerar que així podria administrar millor l’explotació del seu petroli del
Mar del Nord. No obstant, es troba dins la unió duanera europea de lliure
circulació de bens i de l’espai Schengen de lliure circulació de persones, car
Noruega és membre de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) i de l’Espai
Econòmic Europeu. Gaudeix, per tant, de tots els avantatges econòmiques de la
UE, tot i que no té representants a Brussel.les (aquests dies, en que es
discuteix al parlament del Regne Unit una sortida al Brexit, la “via Noruega”
ha estat sovint sobre la taula).
Una Catalunya futura tindrà una aurèola
de pacifisme -guanyada a pols- i de profunditat democràtica -guanyada igualment
a pols- que la convertirà en un símbol mediterrani de democràcia i pau. En un
gran símbol de lluita pacífica i democràtica. És a dir, com la Noruega del
referèndum de 1905, però a la riba del Mediterrani. Més enllà d’aquest perfil
benèfic, Catalunya ha de tenir una seguretat internacional consolidada a través
de la formalització d’aliances militars i ha de tenir, sobretot, molts amics: els
empresaris catalans són inversors destacats al Marroc i el gas algerià arriba a
la península ibèrica gràcies a la iniciativa empresarial catalana; el primer
inversor en mineria a Catalunya és israelià i un parc principal de Gaza és el
“Barcelona Peace Park”. Efectivament, s’ha de tenir un bon perfil de pau i
amics a banda i banda per poder mediar: entre els dos grans del Magreb, Algèria
i el Marroc, i entre israelians i palestins, per exemple.
Ens podem imaginar una Catalunya, membre
ple o no de la UE, amb un projecció forta i benèfica en l’àmbit mediterrani,
que és el que ens és propi. Una Catalunya benvinguda com a instrument de pau
pels altres estats riberencs. Una Noruega del Mediterrani. Al cap i a la fi, si
s’han de fer llargues negociacions que duren mesos i, a vegades, anys, el clima
de Barcelona és molt més agradable que el de Oslo.
