El català en la societat multilingüe del segle XXI (La República que volem Jaume Marfany. Filòleg i activista)

El diari digital La Republica.cat disposa de la secció "La República quevolem".Setmanalment, s'hi publica un article relacionat amb la Catalunya del futur.

Els autors dels articles són membres d'exigents.cat i també ponents i col·laboradors de les diverses àrees del Congrés Catalunya i Futur.

El català en la societatmultilingüe del segle XXI (Jaume Marfany, filòleg i activista)

El debat sobre l’estatus de la llengua catalana –i de la castellana- en una possible República independent ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual. Si alguna vegada s’ha intentat, s’ha fet de manera tímida i poruga, amb un gran temor a ferir sensibilitats. Tampoc ajuden al debat les declaracions, algunes que ja vénen de lluny, dels polítics dels principals partits sobiranistes tot afirmant que el castellà també seria llengua oficial en un nou Estat català.  

Alguns opinadors ens diuen que el terme “oficial” no significa res i que el nom no fa la cosa. És cert que el fet que una llengua sigui oficial no garanteix per si sol la seva recuperació, expansió i normalitat d’aquesta llengua. En tenim força, d’exemples de països que, malgrat especificar clarament quina és la llengua oficial del país, això no ha servit ni per millorar-ne l’estatus ni tampoc per normalitzar-ne l’ús quotidià i habitual.  Podríem parlar del cas irlandès, tan conegut... Però en tenim un de més pròxim, que és Andorra. Estat independent, única llengua oficial el català i, malgrat aquestes disposicions institucionals, la salut de la llengua és força precària. També hi ha exemples com els de Letònia o Estònia, en què, vint anys després de la independència, el rus continua sent força freqüent en les relacions socials, i això que ni és oficial ni és d’aprenentatge obligatori.

El nom, però, en aquest cas és important. Quan es diu que el castellà continuarà sent també llengua oficial en una República catalana independent, som prou conscients del que això significaria? Coneixem plenament el que representa, des del punt de vista jurídic, el terme “oficial” atorgat a una llengua?

El nom sí que fa la cosa. Jurídicament parlant, el fet que la Constitució catalana declarés el castellà llengua oficial seria interpretada per les sentències dels tribunals com a font de nous drets a favor d’aquesta llengua, tant des de l’àmbit administratiu com des de l’àmbit col•lectiu i individual dels propis parlants. 

Us recomano la lectura d’un excel•lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat L’oficialitatlingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques ipràctiques . En aquest intens estudi de més de 160 pàgines, en primer lloc fa un repàs a la noció d’oficialitat i d’altres concepte que qualifiquen l’estatus jurídic de les llengües. En aquest sentit,  la conclusió és que l’oficialitat, com a concepte jurídic, és un terme que connecta la llengua directament amb l’Estat. En canvi, l’ús d’altres termes —llengua originària, llengua equiparada, llengua comuna, llengua principal o, fins i tot, llengua pròpia—, d’acord amb l’anàlisi comparada, es troben força allunyats d’una concepció d’estatalitat.

En aquest mateix treball, podreu trobar també una molt interessant anàlisi del contingut i de les implicacions de l’oficialitat en nou estats occidentals i, finalment, després de les conclusions, un imprescindible annex en forma de taula sobre les implicacions de l’oficialitat si només hi ha una sola llengua oficial o si n’hi ha dues o més de dues. Simplement fent un repàs d’aquesta taula ens podrem adonar de les greus conseqüències que tindria per a la llengua catalana el fet d’incloure també el castellà com a llengua oficial del nou Estat.

Veiem algunes dades actuals:

Pel que fa al coneixement del català al Principat de Catalunya, les xifres ens diuen que l’entén un 95,2% de la població; el llegeix un 79,1%; el sap parlar un 73,2% i l’escriu un 55,8%. Són unes dades que podríem considerar força positives tenint en compte que en els darrers 10-15 anys Catalunya ha rebut un flux migratori d’aproximadament 1,7 milions d’estrangers.

Les xifres, però, canvien quan ens centrem en quina és la llengua que habitualment fa servir la població. En convivència amb el castellà i 300 altres llengües, el català és la llengua inicial del 31 % de la població de més de 15 anys i la llengua habitual del 36,3 %. Dades que indiquen una certa davallada en referència a les del 2003, sobretot pel que fa a la llengua habitual d’ús, ja que en l’estudi de 2013 les xifres situaven en un 36,2% la llengua inicial i un 46% la llengua habitual.

Resumint... Malgrat que un 73,2% de la població sap parlar català i un 95,2% l’entén, només és la llengua habitual de relació interpersonal en un 36,3%.

La realitat és força crua: l’ús del català és minoritari a Catalunya. Alguns potser creuen que eliminant diacrítics i publicant gramàtiques “flexibles” que obren la porta a considerar normatives transgressions flagrant de la llengua, n’afavoriran també l’ús. Són els mateixos que creuen que cal fer més “fàcil” l’aprenentatge de la llengua. Una “facilitat” que es tradueix per admetre la interferència de l’espanyol. Les llengües, diuen, “evolucionen” i la norma s’hi ha d’anar “emmotllant”...

La societat catalana del segle XXI és, i serà cada vegada més, un espai en què conviuran diverses llengües. La situació lingüística fa inevitable el contacte entre la llengua pròpia del país, el català, i les altres llengües, sobretot amb el castellà, però també moltes altres parlades per les persones que han arribat a Catalunya formant col•lectius nombrosos.

Pel que fa al terme “oficial” només hi ha una línia vermella: el castellà no pot ser llengua oficial de la República catalana. A partir d’aquesta premissa s’obren infinitat de possibilitats que caldrà debatre i consensuar entre tots. Cau pel seu propi pes que caldrà seguir potenciant la llengua castellana, no només per la seva potència cultural, sinó també perquè és la primera llengua de milers de catalans i catalanes.

La millor solució potser passaria per declarar el català com a única llengua oficial i atorgar al castellà (i potser, en un nivell diferent, a alguna altra llengua) la categoria de llengua equiparada o llengua preferent, que vindria regulada en el pla legal, pràctic i simbòlic per garantir uns determinats drets lingüístics individuals.

La Catalunya del segle XXI ha de ser també pionera en l’aplicació de polítiques lingüístiques que, d’una banda situïn la llengua pròpia com a primera llengua i comuna de tots els ciutadans i, de l’altra, sàpiguen respectar els drets individuals, fomentar i aprofitar també la diversitat cultural i lingüística present avui dia al nostre país.

Sens dubte, el camí per arribat fins aquí serà complicat i no exempt de grans dificultats. La lluita per la llengua, però, forma part també de la lluita per la independència i per una societat més justa, més democràtica i més lliure. 

Si el castellà fos oficial....(4 i últim)

Acabem avui aquest seguit d'articles sobre el que comportaria l'oficialitat del castellà en una república catalana independent. Remarquem que han estat una síntesi del molt bon treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat L’oficialitat lingüística.Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques. Us en recomanem la lectura.

Què passaria amb l'acreditació lingüística en l’adquisició derivada de la nacionalitat?

- Per accedir a la nacionalitat catalana serà suficient, com a mostra d’integració social, l’habilitat per comprendre i parlar el castellà per poder comunicar-se.

Sobre el dret d'ús (actiu i passiu) en les relacions públiques i privades:

— Dret d’ús actiu (adreçar-se) i passiu (rebre resposta) en castellà en les relacions dels ciutadans amb el parlament, l’Administració i els tribunals. Prohibició de situar el ciutadà en situació menys avantatjosa per l’ús d’una de les llengües oficials davant dels tribunals.

— Dret de ser informat sobre la llibertat de tria entre castellà i català (oferta activa).

— Dret d’obtenir la traducció de sentències en castellà  si es considera que s’afecten drets, interessos o obligacions (exclòs l’àmbit civil).

— Dret d’obtenir resposta de l’Administració en castellà.

Finalment, quins serien els deures dels ciutadans i/o càrrecs públics de coneixement i/o ús de la llengua oficial:

— Obligació dels tribunals de comprendre el castellà, sense intermediació d’intèrpret.

— Les empreses poden ser eximides de l’obligació de bilingüisme, és a dir, podrien fer servir només el castellà, o bé subjectes a criteris flexibles d’ús en llurs comunicacions internes (segons la composició del personal).

— Etiquetatge i instruccions d’ús dels productes haurà d’estar també en castellà

Si el castellà fos oficial...(3)

Com caldrà exterioritzar els actes jurídics, públics o provats, amb garantia de validesa.

— Les lleis hauran de ser publicades també en castellà.

— Les lleis redactades en castellà tindran exactament el mateix valor jurídic que les redactades en català.

— Qualsevol altra norma, decret, ordenança, que es publiqui en el diari oficial, caldrà que aparegui també en castellà.

— Els reglaments i ordenances municipals es publicaran també en castellà.

— Els anuncis, avisos i altres textos de publicació obligatòria per llei s’hauran de publicar també en castellà.

— Obligació de publicar les sentències en temes d’interès públic també en castellà.

— Determinats documents polítics com propostes, projectes de llei o temes com el retiment de comptes econòmics s’hauran de presentar també redactats en castellà.

— Els topònims en castellà tindrien la mateixa força legal que en català.

— Els comptes anuals o els documents de registre de les empreses podran utilitzar la llengua oficial que vulguin

Si el castellà fos oficial...(2)

Continuem amb el repàs del treball d'Eva Pons... 

En aquest article podrem veure què passaria en l’àmbit de la comunicació dels poders públics amb els ciutadans si el castellà fos oficial.

- Els documents administratius o actes de l’administració estatal adreçats al públic en general haurien d’estar redactats també  en castellà.

- L’expedició administrativa d’actes, certificats, declaracions i autoritzacions en la llengua oficial que demani el ciutadà. L'ús del castellà, dncs, es podria anar perpetuant en aquest punt.

- Les publicacions i comunicacions de les autoritats adreçades al públic en general haurie de ser redactades també en castellà.

- Els rètols, senyals de trànsit i cartells indicadors per al públic, hauran d'estar també en castellà.

- Les dues llengües oficials hauran de tenir la mateixa visibilitat (pel que fa a dimensions de lletra o del propi cartell) en rètols i comunicacions.

- Els anuncis orals dels organismes públics hauran de ser també en castellà.

- Es deterinarà la llengua del procediment administratiu segons quina sigui la llengua triada per la part o persona interessada. Si l’Estat és part en el procés, haurà d’utilitzar, obligatòriament, la llengua triada per l’altra part.

- Els procediments judicials es faran en la llengua oficial que triï la part demandada o acusat.

- Els avisos o notificacions dels tribunals a les parts en el procés o individus (no persones jurídiques) caldrà fer-los en la llengua que triï el destinatari. Si no és coneguda es farà en les dues llengües oficials.

- Tothom tindra dret a obtenir la sentència judicial també en castellà.

- Les autoritats tindran l'obligació de fer l'oferta activa dels serveis també en castellà.

- Tot el material imprès de l’Administració i pàgines d’acollida de llocs Internet haurà d'estar disponible també en castellà.

- En les capçaleres, els sobres, les carpetes, etiquetes o cobertes de fax dels organismes públics han d'estar redactats també en castellà.

- La denominació i inscripcions dels documents personals d’identitat haurà de ser també en castellà. 

I encara n'hi ha més...

Si el castellà fos oficial....(1)

Ja fa unes setmanes, en els articles sobre l’estatus de les llengües en una futura Catalunya independent, us recomanava la lectura d’un excel·lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat L’oficialitat lingüística.Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques.

És un treball magnífic, però les seves 170 pàgines poden ser un petit obstacle a l’hora d’afrontar-ne la lectura. Em permeto, doncs, començar-ne una breu síntesi, especialment la que fa referència a l’Annex “Taula sobre les implicacions de l’oficialitat.”

En general, quan parlem del tema de l’oficialitat o la cooficialitat de la llengua castellana en un Estat independent, habitualment acostumem a fer-ho amb massa lleugeresa i amb un profund desconeixement de la realitat. I és normal. I és lògic. El que implica el terme jurídic de l’oficialitat d’una llengua no és fàcil de conèixer ni es troba a l’abast de tothom.

Eva Pons, en el seu treball, ens fa una extraordinària síntesi de les implicacions del terme oficialitat. Em proposo fer-vos arribar les principals implicacions que, l'oficialitat o cooficilitat del castellà, representaria per a l’administració, per als poders públics, per a l’educació, per al món de la justícia, per al dret d’ús en les relacions públiques i privades i per als deures dels ciutadans sobre el coneixement i ús de la llengua oficial.

Acabava el meu article dient “Només hi ha una cosa que no podem permetre pel que fa al ‘estatuts de les llengües en un Estat independent: l’oficialitat o cooficialitat del castellà.” És l'únic que no podem acceptar de cap manera en una Catalunya independent. I aquest fet no significa en cap cas ni la marginació ni la falta de respecte a cap dels drets que tenen els parlants de la llengua castellana al nostre país.  A partir d’aquí d'aquesta premisa s’obre un ampli ventall de possibilitats que permetrien garantir els drets lingüístics de tots els ciutadans de Catalunya i, especialment, els de la llengua castellana.  

Que passaria en l’àmbit de la comunicació en i entre els poders públics si el castellà fos oficial?

. 

- Estaria del tot garantit l’ús intern del castellà com a llengua de treball de les administracions i els poders públics.

-  Els funcionaris i empleats públics tindrien el dret a l’ús intern i a treballar en  castellà.

- En les relacions interadministratives es podria fer servir el castellà. 

- Els parlamentaris tindrien tot el dret a l’ús del castellà en les seves tasques parlamentàries.

- Determinats documents parlamentaris com els informes, dictàmens, comunicacions escrites, etc., dels arxius i del butlletí del Parlament haurien d’estar també redactats en castellà.

- Les convocatòries i actes de les reunions dels Consells municipals caldria redactar-les també en castellà.

- Segurament la nova República catalana no tindrà un exèrcit convencional, però si el tingués, els soldats tindrien dret a rebre la formació militar també en castellà.

- La llengua oficial utilitzada pels particulars no condiciona en cap cas la llengua dels informes i actes interns de l’Administració.

Continuarà....

Manifest koiné, una pedra a la sabata

Article publicat a Tribuna.cat

Ja fa unes setmanes, un amic que pertany al grup Koiné em va proposar de signar el manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”, que finalment es va presentar el dijous 31 de març a la Universitat de Barcelona.

Per tant, per a la gent de Societat Civil Catalana sóc signant d’un “postulat nazi”. Per al Sr. Lluís Rabell sóc un racista i un fonamentalista. En opinió del Sr. Urtasun vull vetar el castellà a Catalunya. Per a molts altres, i basant-me en els articles i comentaris que he pogut anar llegint, em proposo expulsar el castellà, trencar la cohesió social, dividir i segregar el poble català en grups etnolingüístics, instigar l’odi contra els immigrants en general i els castellanoparlants en particular... i un llarg etcètera.  

Evidentment, com ja és habitual, els polítics i  els partits independentistes, amb alguna que altra honrada excepció, s’han apressat a  reivindicar la Catalunya bilingüe, les bondats i magnificències del bilingüisme i fins i tot proclamant el castellà com la llengua també de Catalunya.   

En tot aquest maremàgnum d’opinions, articles, paraules i sentències, hi destaquen dos tipus de persones: els que no s’han llegit el manifest, si més no de manera atenta, dues o tres vegades si és necessari i amb un procés de reflexió posterior. I els que sí que se l’han llegit, però que han interpretat el que han volgut i fins i tot li han fet dir coses que en cap moment diu.

Primera falsa interpretació: En cap cas el manifest demana que el català sigui l’única llengua oficial del nou Estat. No hi ha ni una sola línia en què citi el català en aquest terme.

La segona falsa interpretació és que el manifest ataca el castellà i també als catalans que tenen com a primera llengua el castellà, tot buscant l’enfrontament i la divisió. Us convido a repassar, dues o tres vegades si cal, el darrer paràgraf del document on s’expressa la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.

Comparteixo punt per punt del manifest? Segurament, no. Segurament algun aspecte l’hauria redactat diferent, però sí que hi estic d’acord en el que vol comunicar i per això el vaig signar. Com realment ja m’imaginava, quan es fes públic originaria un gran debat a l’entorn de l’important tema de la llengua, de les llengües, en una Catalunya independent. Per començar és positiu, més enllà, evidentment, d’aquells que només insulten.

De tot aquest munt de pàgines dedicades al tema, vull remarcar l’article de José Rodríguez a Vilaweb. Us recomano que el llegiu. És fruit d’una bona i atenta lectura del manifest i d’un procés posterior de reflexió. És cert que en critica algun dels fragments, sobretot el de la redacció menys afortunada del text en què anomena la immigració dels anys 50 i 60 com a “colonitzadors involuntaris”, però en tot moment es mostra obert i disposat a participar en un debat que considera del tot imprescindible:

El terme de ‘colonització involuntària’ de Koiné és un error tàctic i una falsedat històrica, però l’efecte que intenten descriure que ha tingut la immigració castellanoparlant sobre la presència del social del català mereix ser escoltat. Quedar-nos sense observar el bosc perquè el primer arbre que trobem està recremat i podrit és també un error.

Durant els darrers anys ens hem fet una fart de debatre, discutir, fer documents i informes sobre molts aspectes d’una futura Catalunya independent, sobretot en economia. En canvi, el debat sobre l’estatuts que caldria atorgar en un Estat independent a la llengua catalana, a la castellana i a totes les altres llengües que conviuen amb nosaltres ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual.

El tema de la llengua és, no cal ni dir-ho, extremadament sensible. La llengua forma part del món dels sentiments, del món interior, individual, propi i íntim de cadascú. Un món únicament nostre, ben nostre que cal tractar amb molt de respecte i, sobretot, amb molta empatia.

Patrícia Gabancho, en referència al Manifest, ha afirmat que “El text és com una pedra llençada en les aigües tranquil·les de la complaença i l'autoengany”.

Benvinguda sigui aquesta pedra si aconseguim engegar un gran debat a l’entorn del tema. Un debat en què parlem, uns i altres, sense pors, sense consignes partidistes. Un debat  amb arguments lingüístics a la mà.. Un debat obert a tothom, inclusius i sobretot fet amb serenitat i respecte, com haurien de ser tots els debats. 

El castellà oficial en un Estat independent? (i 2)

Si finalment la Constitució de la nova República contemplés l’oficialitat del castellà, l’equipararia en drets i deures a l’altra llengua oficial i pròpia del país: el català.

Aquesta doble oficialitat constitucional dificultaria, sense cap mena de dubte, el desenvolupament i l’aplicació de les mesures que necessita imprescindiblement el català per tal de superar definitivament la situació actual i esdevenir, no només la llengua de les institucions i de l’administració, sinó també la llengua comuna  d’ús habitual i quotidià al país.

La llengua catalana necessita de manera urgent aquestes mesures que només poden arribar des d’un Estat independent. Unes mesures que no podrien ser aplicades si el castellà tingués el mateix rang oficial que el català.

¿Si el castellà és també la llengua oficial del nou Estat català, com podríem solucionar la situació de marginació de la llengua catalana, cada vegada més accentuada, en el món de la justícia?

¿Si el castellà és també la llengua oficial del nou Estat català, com podríem modificar els centenars de decrets i lleis que ara mateix requereixen l’ús del castellà en el món comercial, en el món socioeconòmic?

¿Si el castellà és també la llengua oficial del nou Estat català, com podríem canviar la minorització que pateix la llengua en el món audiovisual on, per exemple, l’oferta televisiva ha caigut per sota del 20%, amb tendència a anar baixant?

¿Si el castellà és també la llengua oficial del nou Estat català, com podríem integrar lingüísticament la població immigrada que ara mateix han fet augmentar el percentatge de residents a Catalunya que mai no diuen ni una paraula en català? Un percentatge que era d’un 14,2% l’any 2003, un 19,5 el 2008, i que el 2013 s’ha situat en un alarmant 25%.

El nom sí que fa la cosa. Jurídicament parlant, el fet que la Constitució declarés el castellà llengua oficial seria interpretada per les sentències dels tribunals com a fonts de nous drets a favor d’aquesta llengua, tant des de l’àmbit administratiu com des de l’àmbit col·lectiu i individual dels propis parlants.  

Us recomano la lectura d’un excel·lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques. En aquest intens estudi de més de 160 pàgines, en primer lloc fa un repàs a la noció d’oficialitat i d’altres concepte que qualifiquen l’estatus jurídic de les llengües. En aquest sentit,  la conclusió és que l’oficialitat, com a concepte jurídic, és un terme que connecta la llengua directament amb l’Estat. En canvi, l’ús d’altres termes —llengua originària, llengua equiparada, llengua comuna, llengua principal o, fins i tot, llengua pròpia—, d’acord amb l’anàlisi comparada, es troben força allunyats d’una concepció d’estatalitat.

En aquest mateix treball, podreu trobar també una molt interessant anàlisi del contingut i de les implicacions de l’oficialitat en nou estats occidentals i, finalment, després de les conclusions, un imprescindible annex en forma de taula sobre les implicacions de l’oficialitat si només hi ha una sola llengua oficial o si n’hi ha dues o més de dues. 

Simplement fent un repàs d’aquesta taula ens podrem adonar de les greus conseqüències que tindria per la llengua catalana el fet d’incloure també el castellà com a llengua oficial del nou Estat.

La conclusió a la qual arribem és força òbvia: el castellà no pot ser llengua oficial de la República catalana. La millor solució passa per declarar el català com a única llengua oficial i atorgar al castellà (i potser, en un nivell diferent, a alguna altra llengua) la categoria de llengua equiparada o llengua preferent, que vindria regulada en el pla legal, pràctic i simbòlic per garantir uns determinats drets lingüístics individuals.

Sens dubte, el camí per arribat fins aquí serà complicat i no exempt de grans dificultats. La lluita per la llengua, però, forma part també de la lluita per la independència i per una societat més justa, més democràtica i més lliure.  

El castellà oficial en un Estat independent? (1)

Divendres 6 de novembre vaig participar en les 11a Jornades de Juristes per la Llengua, que van tenir lloc al Centre d’Estudis Jurídics de Barcelona sota el títol de “La llengua catalana a l’Estat propi. Oficialitat o cooficialitat." Tot seguit intentaré exposar algunes de les reflexions a l’entorn d’aquest tema, tan important i transcendent com, alhora, sensible i complicat. 

El debat sobre l’estatuts de la llengua catalana –i de la castellana- en un Estat independent ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual. Les declaracions de fa ja un temps, tant del líder de CDC com del d’ERC, afirmant que el castellà també seria llengua oficial en el nou Estat català, van desfermar algun debat, reduït, però, gairebé i en exclusiva a articles en els mitjans signats bàsicament per professionals o persones relacionades directament en temes de llengua.

El tema de la llengua és, ja ho sabeu, extremadament sensible. La llengua forma part del món dels sentiments, del món interior, individual, propi i íntim de cadascú. Un món únicament nostre, ben nostre que cal tractar amb molt de respecte i, sobretot,  amb molta empatia.

La primera reflexió que cal fer és si cal que en el text constitucional de la nova República catalana figuri el terme “oficial” per referir-se al català.   

És cert que el terme oficial no és cap garantia de la recuperació i de la normalitat de la llengua catalana. En tenim força, d’exemples de països que, malgrat especificar clarament quina és la llengua oficial del país, això no ha servit ni per millorar-ne l’estatuts ni tampoc per normalitzar-ne l’ús quotidià i habitual.  Podríem parlar del cas irlandès, tan conegut... Però en tenim un de més pròxim, que és Andorra. Estat independent, única llengua oficial el català i, malgrat aquestes disposicions institucionals, la salut de la llengua és força precària.

Exemples com els de Letònia o Estònia, en què vint anys després de la independència el rus continua sent força freqüent en les relacions socials, i això que ni és oficial ni és d’aprenentatge obligatori.

Els que mantenen que l’important no és el nom, el continent, sinó el contingut, diuen que podríem atorgar-li al català altres termes com el de llengua nacional, llengua pròpia, llengua comuna, o un redactat molt simple com el de “La llengua de Catalunya és el català”. Què solucionaríem amb això? Penso que res. En el fons, crec que hi ha un gran complex d’inferioritat i un cert estigma de la subordinació que patim des de fa segles i que fa que el terme “oficial” ens provoqui recances.

Arribat aquest moment ens hauríem de preguntar si coneixem plenament el que representa jurídicament el terme oficial. Segurament no en som del tot conscients i això és el que provoca que renunciem amb tanta tranquil·litat, però amb tant inconsciència, a l’estatus d’oficialitat per a la llengua catalana. En aquest cas, com en molts d’altres, el nom és molt important.

Especialistes com som de complicar les situacions, immediatament que parlem d’oficialitat del català, sorgeixen els que demanen també l’oficialitat del castellà. Alguns, ho sabem, per simples interessos electorals. Altres per ignorància del que això representaria i, uns quants més, perquè realment sí que són conscients de com seria de negativa per al català una situació d’oficialitat compartida amb el castellà.

Vegem-ne alguns detalls lingüístics. Fixem-nos en el redactat de l’actual Estatut d’autonomia: 

El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol [...]

Crec que queda molt clar que el castellà és llengua oficial a Catalunya perquè és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Si la nova constitució situés el castellà com a llengua oficial, seria, evidentment, la llengua de la República catalana i el seu estatuts –i els seus drets- s’equipararien als de la llengua catalana. 

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia..? (3)

En aquest sentit, un dels punts més controvertits és el de si el català ha de ser declarat com a única llengua oficial a Catalunya.

Personalment, no sóc partidari d’usar aquest terme “oficial” per categoritzar la nostra llengua. Crec que és un terme més aviat fosc i amb regust colonial. Prefereixo usar termes més integradors, termes més proclius a la cohesió social, com poden ser el de llengua comuna o llengua nacional.

És possible que el terme llengua oficial podria ser necessari, en una Catalunya independent, per fer front a la situació d’inferioritat de què parteix la llengua catalana i també com a declaració d’intencions inequívoca davant les inquietuds i dubtes que desvetlla el propi procés de normalització lingüística.

Ara bé... comparteixo la idea de la Carme Junyent quan diu que l’etiqueta “d’oficial” soluciona poques coses i, en canvi, pot arribar a empitjorar-ne d’altres. Explica el cas sud-africà personificat en Nelson Mandela:

“Mandela va declarar 9 llengües bantu oficials. Que és tant com dir que no va fer res. Ell, com a president, mai va fer servir la seva llengua en públic, sempre va parlar en anglès. En els darrers anys s’han fet oficials més de 1.000 llengües... Els governs declaren oficial una llengua i els sembla que ja ho han fet tot i no se’n preocupen de res més...”

 Que el català sigui declarat llengua oficial no és per si sol la solució de res. Menys encara ho seria que el nou Estat institucionalitzés i beneís el bilingüisme i declarés català i castellà llengües oficials del nou Estat independent.

Continuo inclinant-me, doncs, per algun dels altres dos termes i amb preferència pel de llengua comuna.

Llengua nacional és una denominació que s’identifica clarament amb la nació, amb la història, amb els avantpassats. En canvi, el terme llengua comuna es relaciona molt més amb l’Estat, amb la idea de cohesió. Llengua comuna és la llengua compartida pels ciutadans, la llengua que els permet exercir precisament la seva ciutadania, els seus drets i deures civils i polítics. És, doncs i alhora, la llengua dels usos públics. 

Som un país, pel que fa la ciutadania, multilingüe. Això és així i ho continuarà sent. La clau, doncs, no està tant en l’oficialitat del català, -i molt menys de beneir el bilingüisme- sinó en les polítiques normalitzadores que sapiguem aplicar des del Nou Estat per tal que el català acabi esdevenint la llengua comuna del país: La llengua primera amb què ens identifiquem... la de les institucions públiques... la del sistema educatiu... i la primera llengua en la intercomunicació.

Les polítiques normalitzadores, el que coneixem com a normalització lingüística, no s’han de veure com un simple procés d’eixamplament de l’ús formal del català. Cal anar molt més enllà per tal d’invertir el procés actual... cal invertir tots els fenòmens, tendències, normes i hàbits en relació al procés de subordinació lingüística que pateix la llengua catalana. Per exemple, modificant l’unilingüisme dels castellanoparlants o el canvi sistemàtic de llengua dels catalanoparlants davant dels primers.

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia...? (1)

Reflexions a l'entorn de la llengua catalana en un Estat independent

Fa temps vaig llegir una conferència d’en Gabriel Bibiloni, recollida en el llibre “Fer una llengua és fer una nació” publicat fa prop de 20 anys. El títol de la conferència era suggestiu i engrescador: “La llengua catalana, un futur esplendorós”. 

En Bibiloni s’endinsava en el túnel del temps i imaginava una Catalunya independent en ple segle XXI. Això, fa 20 anys, coincidiríem tots plegats que formava part del món dels desitjos i dels somnis.

Començava la seva conferència dient: “avancem algunes dècades els nostres rellotges i situem-nos en la Catalunya del segle XXI, unificada, sobirana entre les nacions sobiranes, articulada solidàriament amb els altres estats europeus i amb un pal de bandera a les Nacions Unides. Per primera vegada parlem de la llengua amb l'esperit descansat i els llavis somrients.”

M'agradaria també reflexionar a la manera d’en Gabriel Bibiloni, que és també la manera de l’Assemblea Nacional Catalana, "amb els llavis somrients..."

Parlar de llengua és sempre complicat. És un tema extremadament sensible... El debat sovint és controvertit i algunes vegades pot esdevenir polèmic i fins i tot aspre.

I això és així perquè la llengua forma part del món dels sentiments, del món interior, individual, propi i íntim de cadascú. Un món únicament nostre, ben nostre que cal tractar amb molt de respecte i, sobretot,  amb molta empatia...

A mi no em cal fer avançar gaire el rellotge del temps. Som a prop, ben a prop de la Catalunya independent... I ara que som en l’avantsala de la independència, és el moment de preguntar-nos com serà, des del punt de vista social i lingüístic, l’endemà de la proclamació de Catalunya com a Estat independent.

Ens trobem ja, doncs, en paraules de Bibiloni en una “Catalunya sobirana entre les nacions sobiranes, articulada solidàriament amb els altres estats europeus i amb un pal de bandera a les Nacions Unides...”

Llengua nacional... comunitat nacional... Estat polític... són termes interrelacionats. Existeix una relació directa entre l’espai que ocupa una llengua en una societat determinada i les condicions polítiques establertes en relació a aquesta llengua.

En el món hi ha o hi ha hagut en marxa diversos processos de normalització lingüística. N’hi ha hagut que han reeixit i d’altres que no... o potser no tant....

En Bernat Joan ha estudiat alguns d’aquest processos i estableix que, si hi ha algun punt comú entre els que se n’han sortit, aquest és el de la independència nacional. Això és així perquè la construcció de la llengua nacional només es produeix en el context de la construcció nacional.

Com a norma general, doncs, la independència, la creació d’un nou Estat,  constitueix una condició necessària i indispensable per a la normalització lingüística, si bé no és suficient en ella mateixa.