Vicent Andrés Estellés. Demà serà una cançó (4. Llibre de meravelles)

El poema Demà serà una cançó no es pot veure aïlladament, sinó que cal situar-lo en l’àmbit general que forma el poemari de Llibre de meravelles.

Demà serà una cançó és una peça més d’un itinerari vital que el poeta realitza per la València de la postguerra. El “jo líric” reflexiona, a través de tot un seguit de poemes narratius, sobre l’amor i la mort, sobre el passat, el record, la memòria… A vegades, com un testimoni –amarg- de la tragèdia viscuda per tot un poble amb el qual ell s’identifica i forma una unitat col•lectiva. A vegades, el “jo poètic” és només un observador o un simple narrador d’una història. El Llibre de meravelles esdevé, doncs, una reflexió sobre la realitat, una amarga crítica, no només de la situació humana, social i política del temps de postguerra, sinó també, en una translació de l’especificitat a la generalitat, de la soledat de l’home, de la desolació de l’ésser humà davant l’angoixa i l’amargor del fet de viure.

Qui és “l’animal de records”? Podem esbrinar-ho a la primera part delLlibre de meravelles, que ens situa en l’inici d’aquest recorregut poètico-humà i ho fa descrivint com és el dia a dia, com és l’ambient d’hostilitat i repressió que viu el “jo poètic” i el seu poble:

Hi ha la fam, la precarietat

com hi ha els sermons i hi ha el pecat 

i les notes de societat.

Veiem, també, l’evolució en l’estat anímic del subjecte líric que passa de ser Un entre tants com esperen i callen a Un entre tants com no aguarden i lluiten. És una persona concreta en un lloc concret: ACÍ em pariren i ací estic, però els seus sofriments i els seus anhels són universals: UN entre tants, en un lloc de la Terra. També, el seu missatge d’esperança abans de començar el seu llarg periple per València:

Creixen els fils, creix l’amor, creix la vida

No hi ha per què recelar ni patir. 

Bella és la vida.

“L’animal de records” és aquest subjecte líric que és el mateix poeta, però que també pot ser qualsevol de nosaltres i, encara més, qualsevol ésser humà a qualsevol lloc del planeta.

Vicent Andrés Estellés: Demà serà una cançó (3. El record)

El missatge del “jo poètic” s’adreça a una segona persona autoreferencial i utilitza, majoritàriament, el temps verbal de present. També fa servir el temps verbal de pretèrit quan evoca imatges del temps passat. El record, el pensament i expressió de la mort i el pas del temps ens vénen suggerits a través de l’ús que el poeta fa del verb, el substantiu i l’adjectiu: “Records; sols recordes; versos del record; et permets recordar; ara evoques i penses.” Tot plegat ens evoquen el record, la memòria, com el present queda convertit, a l’instant, en passat: “ja no vius, sols recordes”.

 

La nova actitud lírica que representa Estellés es veu reflectida en l’ús del llenguatge. Sinceritat, vinculació amb el poble, amb el seu poble, és el que el poeta vol aconseguir i, per això, utilitza una opció comunicativa que té com a base essencial la senzillesa. Aquest llenguatge senzill, pròxim al poble, l’aconsegueix Estellés amb l’ús (a part dels dialectalismes) d’un vocabulari al més realista possible, d’una dicció sense concessions, franca, sincera i oberta.

 

El tema central del poema és el record, un record de temps més feliços, ple de melangia i enyorança. Un record del qual ens nodrim i que és la base de la nostra vida. El present, gairebé no existeix. Tot és record o memòria, ja que el present –efímer- esdevé quasi instantàniament record. La vida, a mesura que passen els anys, ens queda reduïda bàsicament al record al qual ens aferrem per reviure moments feliços o de plaer, però també situacions dolentes, instants desagradables que, forçosament, hem acabat assumint i -per què no?- modificant o canviant.