Vicent Andrés Estellés. Demà serà una cançó (4. Llibre de meravelles)

El poema Demà serà una cançó no es pot veure aïlladament, sinó que cal situar-lo en l’àmbit general que forma el poemari de Llibre de meravelles.

Demà serà una cançó és una peça més d’un itinerari vital que el poeta realitza per la València de la postguerra. El “jo líric” reflexiona, a través de tot un seguit de poemes narratius, sobre l’amor i la mort, sobre el passat, el record, la memòria… A vegades, com un testimoni –amarg- de la tragèdia viscuda per tot un poble amb el qual ell s’identifica i forma una unitat col•lectiva. A vegades, el “jo poètic” és només un observador o un simple narrador d’una història. El Llibre de meravelles esdevé, doncs, una reflexió sobre la realitat, una amarga crítica, no només de la situació humana, social i política del temps de postguerra, sinó també, en una translació de l’especificitat a la generalitat, de la soledat de l’home, de la desolació de l’ésser humà davant l’angoixa i l’amargor del fet de viure.

Qui és “l’animal de records”? Podem esbrinar-ho a la primera part delLlibre de meravelles, que ens situa en l’inici d’aquest recorregut poètico-humà i ho fa descrivint com és el dia a dia, com és l’ambient d’hostilitat i repressió que viu el “jo poètic” i el seu poble:

Hi ha la fam, la precarietat

com hi ha els sermons i hi ha el pecat 

i les notes de societat.

Veiem, també, l’evolució en l’estat anímic del subjecte líric que passa de ser Un entre tants com esperen i callen a Un entre tants com no aguarden i lluiten. És una persona concreta en un lloc concret: ACÍ em pariren i ací estic, però els seus sofriments i els seus anhels són universals: UN entre tants, en un lloc de la Terra. També, el seu missatge d’esperança abans de començar el seu llarg periple per València:

Creixen els fils, creix l’amor, creix la vida

No hi ha per què recelar ni patir. 

Bella és la vida.

“L’animal de records” és aquest subjecte líric que és el mateix poeta, però que també pot ser qualsevol de nosaltres i, encara més, qualsevol ésser humà a qualsevol lloc del planeta.

Vicent Andrés Estellés: Demà serà una cançó (3. El record)

El missatge del “jo poètic” s’adreça a una segona persona autoreferencial i utilitza, majoritàriament, el temps verbal de present. També fa servir el temps verbal de pretèrit quan evoca imatges del temps passat. El record, el pensament i expressió de la mort i el pas del temps ens vénen suggerits a través de l’ús que el poeta fa del verb, el substantiu i l’adjectiu: “Records; sols recordes; versos del record; et permets recordar; ara evoques i penses.” Tot plegat ens evoquen el record, la memòria, com el present queda convertit, a l’instant, en passat: “ja no vius, sols recordes”.

 

La nova actitud lírica que representa Estellés es veu reflectida en l’ús del llenguatge. Sinceritat, vinculació amb el poble, amb el seu poble, és el que el poeta vol aconseguir i, per això, utilitza una opció comunicativa que té com a base essencial la senzillesa. Aquest llenguatge senzill, pròxim al poble, l’aconsegueix Estellés amb l’ús (a part dels dialectalismes) d’un vocabulari al més realista possible, d’una dicció sense concessions, franca, sincera i oberta.

 

El tema central del poema és el record, un record de temps més feliços, ple de melangia i enyorança. Un record del qual ens nodrim i que és la base de la nostra vida. El present, gairebé no existeix. Tot és record o memòria, ja que el present –efímer- esdevé quasi instantàniament record. La vida, a mesura que passen els anys, ens queda reduïda bàsicament al record al qual ens aferrem per reviure moments feliços o de plaer, però també situacions dolentes, instants desagradables que, forçosament, hem acabat assumint i -per què no?- modificant o canviant.

Demà serà una cançó. Vicent Andrés Estellés (2. El poema)

 

 

 

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat (Pere March)

Animal de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius,

sols recordes

haver viscut alguna volta en alguna banda.

Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.

No els versos estellats, apressats, que escrivies,

sinó els versos solemnes —solemnes?—

del record.

Et permets recordar amb un paisatge i tot:

les butaques del cine, el film que es projectava,

del que no vàreu fer gens de cas, està clar;

i evoques l’Albereda, les granotes del riu,

les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep

mentre féieu l’amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,

ara evoques i penses la carn fresca i suau

per on les teues mans o els teus besos anaven,

la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,

els cavallons de teules rovellades, la brossa

que creixia, adorable, de sobte, entre unes

teules.

Animal de records, lent i trist animal.

Demà serà una cançó

Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles

El poema titulat Demà serà una cançó, pertany a la secció I del bloc central del poemari. Un poema -aquest poema en concret- pot ser comentat des de moltes vessants, totes elles opinables i, al cap i a la fi, vàlides. Deixaré una mica de banda l’anàlisi mètrica i sintàctica. Només apuntar que el poema consta de vint versos alexandrins amb cesura a la sisena síl·laba. i que es produeix una alternança entre el ritme binari i el ternari. Em centraré més en la relació que el poema manté amb tot el poemari i com ambdós mantenen una relació i una dependència amb els clàssics medievals i, sobretot, amb Ausiàs March.

Demà serà una cançó. Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles)

 

 

Vicent Andrés Estellés és, sens dubte, el més important poeta valencià del segle XX. Va néixer a Burjassot, comarca de l'Horta, un 4 de setembre de 1924. Periodista i escriptor, és considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània i molts crítics han dit que és el millor poeta valencià des d'Ausiàs March i Roís de Corella.

 

Llibre de meravelles és un dels seus reculls poètics més conegut. Va ser publicat a València l’any 1971. La data, però, del seu naixement literari l’hem de situar sobre l’any 1956-58 en què Vicent Andrés Estellés el va escriure. La diferència entre la data de creació i la de publicació és deguda –tal com succeïa amb altres escriptors de l’època- a la situació política i social que vivia el país en aquella dura i llarga etapa de postguerra.

 

Estellés va dividir el seu poemari en tres parts clarament diferenciades. La primera part, titulada “Teoria i pràctica de la flor natural” exerceix la funció de pròleg en què el poeta exposa el seu estat anímic i l’ambient hostil i repressiu que l’envolta. El poeta, el “jo líric”, vol esdevenir una unitat amb el seu poble. Aquesta part està dividida en deu seccions que, no obstant això, formen una unitat, un llarg poema que s’enllaça i s’estructura a través dels motius temàtics emprats (la solidaritat del poeta amb el seu poble, la denúncia de l’opressió individual i col•lectiva, etc.) i, també, dels recursos estilístics (anàfora, ús determinat de formes verbals per expressar l’evolució anímica del “jo líric, etc.). Cal destacar també l’ús de la ironia i la sàtira que expressa l’elecció del títol (paròdia del màxim guardó que s’obtenia en els Jocs Florals promoguts i estimulats per les autoritats franquistes de l’època).

 

Les seccions I – VII, constituïdes per 47 poemes, formen la part central del llibre. Els poemes d’aquestes seccions són majoritàriament llargs, de versos blancs i amb un clar predomini de l’alexandrí. El poeta utilitza habitualment la primera persona del singular per adreçar-se a una segona persona que tant pot ser el seu amor, com la ciutat de València o bé el lector o lectors a qui s’adreça. A través d’un recorregut –d’un viatge- per la ciutat de València, Estellés ens evoca el tema del record en general i del record amorós en particular; de la poesia, com el seu amor, com un objectiu en ella mateixa, però també com una eina desalienadora, com una eina de combat; el pas del temps i la recuperació del passat perdut; la guerra i les seves conseqüències; la descoberta i el coneixement de la dura realitat de la postguerra; la reivindicació de les coses més elementals com a símbols són alguns dels temes que el poeta va desgranant en aquestes pàgines centrals del poemari.

 

“Propietats de la pena” és la tercera i darrera part, a manera d’epíleg, del Llibre de meravelles. Sis poemes octosíl•labs en què el poeta afirma el seu paper de portantveu dins de la col•lectivitat i emet, en el fons, una declaració de principis:
 

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble...