El missatge del “jo poètic” s’adreça a una
segona persona autoreferencial i utilitza, majoritàriament, el temps verbal de
present. També fa servir el temps verbal de pretèrit quan evoca imatges del
temps passat. El record, el pensament i expressió de la mort i el pas del temps
ens vénen suggerits a través de l’ús que el poeta fa del verb, el substantiu i
l’adjectiu: “Records; sols recordes; versos del record; et permets recordar;
ara evoques i penses.” Tot plegat ens evoquen el record, la memòria, com el
present queda convertit, a l’instant, en passat: “ja no vius, sols
recordes”.
La nova actitud lírica que representa Estellés
es veu reflectida en l’ús del llenguatge. Sinceritat, vinculació amb el poble,
amb el seu poble, és el que el poeta vol aconseguir i, per això, utilitza una
opció comunicativa que té com a base essencial la senzillesa. Aquest llenguatge
senzill, pròxim al poble, l’aconsegueix Estellés amb l’ús (a part dels
dialectalismes) d’un vocabulari al més realista possible, d’una dicció sense
concessions, franca, sincera i oberta.
El tema central del poema és el record, un
record de temps més feliços, ple de melangia i enyorança. Un record del qual ens
nodrim i que és la base de la nostra vida. El present, gairebé no existeix. Tot
és record o memòria, ja que el present –efímer- esdevé quasi instantàniament
record. La vida, a mesura que passen els anys, ens queda reduïda bàsicament al
record al qual ens aferrem per reviure moments feliços o de plaer, però també
situacions dolentes, instants desagradables que, forçosament, hem acabat
assumint i -per què no?- modificant o canviant.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada