L'edició de llibres a la Nació catalana durant el segle XV. La història de Catalunya dia a dia. La república catalana que va durar tres dies. Francesc de Castellví. La memòria de la Guerra de Successió

La CLAU de la nostra història. Programa 227, emès el 18 d'abril de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 227.

En la impressió tipogràfica, els tipus mòbils servien per compondre el text per a la seva impressió. Aquests tipus permetien, en cas d’error, substituir només el caràcter erroni.

Els tipus mòbils de metall es van inventar a Corea al voltant del 1210, però no van ser àmpliament utilitzats a causa de l'enorme conjunt de caràcters del xinès. Al voltant de 1450, Gutenberg va inventar els tipus mòbils a Europa, juntament amb altres innovacions tipogràfiques. Aquesta invenció va fer, gradualment, que els llibres fossin menys cars de produir, i més àmpliament disponibles.

Els primers llibres impresos, els fulls solts i les imatges que van ser creades abans de l'any 1501 a Europa són coneguts com a incunables.. Segons els experts, el primer llibre que s’imprimeix en una impremta catalana és del 1473, una traducció llatina  d'Ethica. Politica. Oceonomica d'Aristòtil. El 1474 s’imprimeix el primer llibre en llengua catalana Obres o trobes en lahors de la Verge Maria.

En el conjunt dels Països Catalans, al llarg del segle XV hi va haver 24 impremtes distribuïdes en 10 localitats. Destaca la figura del ric mercader alemany Hans Rix de Chur, que en la València de final del segle xv va controlar el mercat editorial, va promoure la primera del Tirant lo Blanc, del 1490, i va obrir una gran llibreria.

Tirant lo Blanc, probablement la millor novel·la catalana de tots els temps, va significar un pas important en la narrativa d'Occident. Joanot Martorell la va començar a escriure el 1460 i la tenia molt avançada quan va morir el 1468. Llavors, Martí Joan de Galba va acabar-ne els darrers capítols i  la va imprimir a València, Nicolau Spindeler el 1490. És una obra emblemàtica de la qual només existeixen tres exemplars a tot el món

Durant el segle XV, les impremtes dels Països Catalans van posar en circulació 243 textos., 135 escrits en llatí, 102 en català i 6 en castellà.  A banda dels ja citats destaquen la Bíblia valenciana del 1478, La suma de la art de arismetica de Francesc Santcliment de 1482, Constitucions de Catalunya de 1495 i Lo somni de Joan Joan de Jaume Gasull de 1497.

Destaquem el cas de la Bíblia valenciana, ja que durant molt de temps es va arribar a dubtar de la seva existència. La Bíblia Valenciana, de la qual es van imprimir uns 600 exemplars, és la primera Bíblia impresa en català, la primera de tota la península Ibèrica i és la quarta que es va imprimir al món, després de la Bíblia Vulgata en llatí del 1448, i les traduccions alemanya del 1466 i italiana del 1471.

El 1482, la Santa Inquisició va començar una investigació que va acabar amb la crema de tots els exemplars d’aquesta Bíblia i la prohibició de tornar-la a imprimir. 

Final

La frase de la setmana és un paràgraf extret de l’article de Jordi Bilbeny “Els lectors de València i la Nació Catalana al segle XV”

El segle XV i XVI, la Inquisició es va proposar una cerca completa i una confiscació completa dels llibres més significatius de la cultura catalana, de forma premeditada, metòdica, diligent, incansable, amb tota la força de la llei, sense estalviar-se ni tan sols tortures, ni confiscació de béns, ni execucions exemplars.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

"Els homes són les paraules". Dretes ,esquerres, República i independència

Sempre hi ha un cor que batega dins de les paraules. Les paraules poden ser una gran força alliberadora, poderosa.. Poden transmetre la tendresa i l’amor, però també la humiliació i l’odi. Serveixen per comunicar l’honradesa i la franquesa i també la hipocresia, el cinisme i la mentida. La paraula també serveix per dissimular la realitat, per encobrir i per manipular el missatge. Les paraules tenen vida pròpia.

Deia Ramon Llull, “La paraula és l’arma més poderosa”. I el poeta mexicà Octavio Paz afirmava que “els homes són les paraules”.

Les paraules són, doncs, molt importants i el nom(s) SÍ que fa la cosa.

No sé si ho veureu igual que jo... potser no... potser la paranoia independentista crònica que pateixo  i les teories conspiratòries que sovint emboiren el meu senderi em fan sospitar de determinades paraules, noms o frases.

Mireu... En l’època de més activitat que vaig tenir com a Secretari Nacional i Vicepresident de l’ANC (2013-2015) vam constituir una Taula de Forces Polítiques i Socials per l’Estat propi. Hi venien pràcticament tots els partits (amb l’excepció dels de sempre) i també Òmnium i, és clar l’Assemblea. Sempre, sempre, sempre que s’intentava fer algun tipus de comunicat, partits com EUIA i ICV (els Comuns encara no existien) insistien fins a l’extenuació que els llocs on figurava la paraula “independència” la canviéssim per la de República Catalana. De vegades, se’n van sortir.

La meva paranoia independentista em persegueix i tinc la sensació que l’eix nacional, sobre el qual hauria de girar qualsevol partit que vulgui la independència de la seva nació, està quedant cada vegada més en un racó i se substitueix per un pretès eix social que separa les “dretes” (los que usan el miedo... Rufiàn dixit) de les “esquerres” (a los que nos queda el dolor, també dixit Rufian).

En aquest terreny de preteses esquerres i dretes tot s’hi val. És el que ha fet Gabriel Rufiàn posant al mateix nivell el president Pujol i Ciudadanos i, evidentment, com un vell socialista d’americana de pana i colzeres, queda més que bé dir “Yo no soy soberanista ni independentista, soy de izquierdas y republicano” I reblar-ho tot amb l’afirmació que “La lucha de classes està más presente que nunca”

La meva paranoia independentista també em porta la sensació que la paraula independentista es fa servir cada vegada menys i, ara aquí, ara allà, està sent substituïda per República (de vegades ni tan sol amb l’afegitó de catalana).  Alguns em direu que són sinònimes... De fet és el mateix que em deien els representants d’EUIA i ICV el 2014 o el 2015.

Penso que únicament l’eix nacional ens portarà la independència. Que el moviment independentista és abastament transversal i que hi ha lliberals, conservadors, socialistes, comunistes i multitud de gent que no s’identifica ni amb uns ni amb els altres. Un moviment (i això va per la “lluita de classes”) compost majoritàriament per les classes mitjanes, que són la majoria d’aquest país. Centenars de milers de persones que, més enllà de la vella etiqueta de dretes i esquerres, volen un país i una societat més lliure i més justa.

No cal que em feu cas, però... Són els resultats de la teoria de la conspiració i de massa anys fent d’independentista.

No tenim ni República ni independència... Ho assumim?

Temps era temps quan el crit d’independència es feia remarcant-ne les síl·labes. Fins i tot, ignorants en la pròpia llengua com érem, fent una diftongació a la castellana “in-de-pen-dèn-cia”. Més endavant, corregits per Jordi Carbonell, el crit ja va esdevenir gramaticalment correcte: “in-de-pen-dèn-ci-a”.

Un bon dia, no recordo exactament quan (potser abans dels 90 del segle passat) un bon amic em va dir que entre uns quants havien creat una nova manera de cridar independència i que calia anar-lo introduint allà on poguéssim. El nou crit va fer forat ràpidament i fins fa ben poc tothom sortia al carrer acompanyat dels càntics de “in-inde-inde-pen-dèn-ci-a”.

El mes d’octubre de 2017 (l’octubre no ha esta mai un bon més per a nosaltres) els esdeveniments ens van superar. Les renúncies ens van conduir fins a una nova etapa en aquest procés d’independència engegat, amb els seus altibaixos, fa més de tres segles. El nostre crit reivindicatiu ha estat substituït, gairebé totalment, per altres de molt diferents: “Llibertat presos polítics”, “Llibertat”, “Som República” o “Els carrers sempre seran nostres”.

Primera reflexió. En els darrers mesos, el moviment independentista s’ha limitat únicament a l’acció antirepressiva. Empresonats, detinguts, imputats, exiliats han condicionat tots els actes, totes les activitats i totes les accions. Com us podeu imaginar no estic dient que no s’hagi hagut de fer, ni tampoc que no s’hagi de continuar fent. El problema radica en el fet que la lluita antirepressiva cobreix totalment i condiciona, ara per ara, el nostre objectiu principal que no és altra que el de la independència. 

Segona reflexió. Els crits de “som República” no ens poden allunyar de la nostra realitat actual que és, precisament, que ni som ni tenim cap república. Frases com la de “fer República” ens condicionen, ens separen, ens allunyen de la paraula “independència”. “Fer República” significa per a molts, avançar en el govern autonòmic mitjançant l’aplicació -o l’intent d’aplicació- de lleis de caràcter marcadament social que puguin arribar a beneficiar les capes més desfavorides de la nostra població. “Fer República” significa per a molts, buscar el suport dels “equidistants” que, ara sí, podrien estar d’acord en aquesta línia d’avenços socials dins del límit que permeti l’autonomia. 

Els castellans segurament ens dirien “Tanto ruido para tan pocas nueces?”. En català en diem: “Molt de renou per tan poca llana”, Molta fressa per tan poca endreça” o “Molta llet per tan poc formatge”.

Després de l’11 de setembre de 2012, escrivia un article reflexionant sobre el que havíem aconseguit. Sis anys després, penso que encara és vigent: 

Hem avançat molt. Encara, però, ens falta un llarg camí per recórrer. Sobretot, estem molt lluny encara de tenir el suport internacional que necessitem. La unitat interna i l’àmplia majoria social favorable ens han de permetre anar construint les complicitats externes que ens han de portar al reconeixement internacional quan declarem la nostra independència. 

Sabem que, històricament, tenim dos grans adversaris interns: d’una banda, la relaxació que sovint experimentem després d’aconseguir alguna gesta important i, d’altra banda, la desunió i l’enfrontament. 

Cal que sapiguem mantenir-nos en aquesta línia de tensió col·lectiva. Cal no abaixar la guàrdia en cap moment. No ens podem permetre cap mena de relaxació ni individual ni col·lectiva. Cal mantenir la unitat d’acció, aconseguida aquest 11 de setembre. Ningú pot ja rebaixar els nostres objectius ni tampoc alentir-ne el procés. 

Mantenir-nos en aquesta línia de tensió col·lectiva... Separar i estructurar els dos fronts de lluita: l’antirepressiu i el de la independència. Assumir col·lectivament que no tenim ni República ni independència i que una no hi serà sense l’altra. Assumir individualment i col·lectivament que els presos no tornaran sense la independència. Que la repressió no s’aturarà si no hi ha independència. 

I, a partir d’aquí, tant si m’ho permeteu com si no, continuaré cridant:

“In-inde-inde-pen-dèn-ci-a!

Presos, repressió, fer República... (Reflexions de cap de setmana)

Reflexions de cap de setmana...

Resten 31 dies per investir President i formar govern. En cas contrari, aniríem a noves eleccions. Malgrat que és més que probable que el bloc independentista tornés a guanyar-les, la realitat és que no convenen i que ningú les vol, excepte, és clar, els nacionalistes espanyols.

Què pot passar d’aquí al 22 de maig?

Primer pas. Entenc que l’estratègia del president Puigdemont passa per tibar la corda al màxim. Això significa aprovar la Llei de presidència i intentar la investidura del president legítim. Això tothom, Puigdemont inclòs, sap que no serà possible. L’Estat espanyol, mitjançant la “justícia” ho impedirà, ja sigui portant al Constitucional la Llei de presidència, ja sigui amb inhabilitació del candidat. L’Estat espanyol quedarà en evidència una vegada més i el front internacional es reforçarà, i molt.

Segon pas abans del 22 de maig. Puigdemont proposarà un nou candidat lliure d’imputacions i “motxilles” judicials. A l’estil del pas al costat de Mas, segurament serà aquella persona que no entra, ara per ara, en cap de les travesses que tothom fa. El candidat farà un discurs d’investidura en què, d’una manera o altra, quedarà clar que ocupa la presidència de la Generalitat de manera provisional i que el president hauria d’haver estat Puigdemont. La fidelitat a l’1 d’octubre quedarà també clara i el ressò internacional serà important. El president podrà formar govern. Un govern en què s’intentarà que tingui cabuda algú proper al món sobiranista no-independentista. Un govern autonòmic que es limitarà, perquè poca cosa més podrà fer, a fer fora el 155 i a solucionar el dia a dia del país (i ja serà molt!). Un govern que haurà d’estar en perfecta sintonia i coordinació amb el Consell de la República a l’exterior.

Govern autonòmic a l’interior amb l’objectiu d’eliminar el 155 i treballar el dia a dia del país, i Consell de la República a l'exili. La doble legalitat ens permetria, d’una banda, recuperar l’administració de la Generalitat (i el control dels Mossos) i, alhora, mantenir el conflicte permanentment viu en l’àmbit internacional. Periòdicament, el govern autonòmic mantindria reunions de treball amb el govern a l’exili, augmentat així la tensió i l’evidència de trencament amb l’Estat espanyol.

Tercer pas. Els presos i la lluita antirepressiva. La repressió continuarà, amb o sense 155, amb o sense govern. Caldrà separar clarament els dos fronts: l’antirepressiu i el "fer República". Si barregem les dues lluites estarem condemnats al fracàs en els dos fronts. Ni l’ANC, ni Òmnium (o potser sí...), ni els partits independentistes poden liderar la lluita antirepressiva. Caldria crear una nova organització, a l’estil (per a "vells" independentistes) dels CSPC (Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans) dels anys 70 i 80 del segle passat –amb mètodes, estratègia, mitjans i eines del segle XXI- que tingués com a únic objectiu l’alliberament dels presos polítics (i tot el que s’hi relaciona) i la lluita contra la repressió. Evidentment caldrà una coordinació amb la resta del moviment independentista.

Quart pas. Una organització que assumeix la lluita antirepressiva n'allibera la resta, que pot dedicar tots els seus esforços, sense la càrrega emocional que representen els presos, a fer República. Abans de res, caldrà aclarir d’una vegada per totes què significa aquesta expressió “fer República”. Tot seguit és indispensable una única direcció política, una única estratègia que ens permeti avançar en aquest camí. 

Tres potes: partits polítics, institucions i societat civil. Hem de tenir molt clar que només serem República si les tres potes actuem coordinadament i sense fissures. Fins ara, la pota dèbil, la que no ha respost com calia, pels motius que sigui, ha estat la dels partits polítics. Cal, doncs, aprendre dels errors i esmenar-los.

Cinquè pas. A curt termini la mirada política ha d’estar posada en les municipals i les europees del 2019. Un únic objectiu: l’independentisme ha de guanyar les eleccions a la gran majoria de municipis catalans, sobretot a les grans ciutats. Com? Digueu-me pesat, però només serà possible amb candidatures unitàries. Operació Graupera o similars i, evidentment, candidatura unitària a les europees.

I hem de ser conscients que tot plegat es mourà en un context repressiu, judicial, polític i policial; amb un control absolut de la majoria de mitjans de comunicació; amb imputats, multes i presos polítics. Un context més propi d’una dictadura que no pas d’un Estat de dret, d’un estat europeu del segle XXI.

Una reflexió final... Els que ja tenim uns anys, els que portem unes quantes dècades en aquest llarg i tortuós camí cap a la independència, crec que hem après moltes coses. Alguna d’elles la veig reflectida en aquestes frases, també de reflexió, que algun dia van fer gent d'una certa rellevància en el seu camp d'acció. A mi m'ajuden...

Margaret Thatcher va dir “És possible que hagis de lluitar la mateixa batalla més d’una vegada per tal de guanyar-la.”

Si no us agrada la Thatcher (massa conservadora, potser?) penseu en aquesta del Che Guevara. “L’única lluita que es perd és la que s’abandona.”

Per als que (com jo mateix...) teniu pressa, molta pressa... “Camino lent, però mai camino enrere”. Aquesta és d’Abraham Lincoln.

I, per si creieu en l’existència de poders divins (qui sap?), us deixo amb una del gran pensador i literat alemany Johann Wolfgang Von Goethe: “Quan tens totes les forces en contra, cal perseverar. Mai doblegar-se. Si et mostres fort, atraus l’auxili dels déus.”

Si heu arribat fins aquí, us ho agraeixo i espero que us pugui servir també per reflexionar. Si ja heu plegat veles abans d’acabar... cap problema, només us heu perdut unes reflexions de cap de setmana.

Tot està per fer... o la diferència entre declarar i exercir la independència

De nou, em veig obligat a fer una prèvia abans de començar. La mateixa que ja vaig fer després de l’1 d’octubre: Des de fa mesos insisteixo que és el moment de la confiança. Fins ara, aquesta confiança no ha estat decebuda per ningú. Després de la proclamació de la independència, cal continuar  mantenint al màxim aquesta confiança. I afegiria, si m’ho permeteu, que no ens queda altre remei...

Dit això...

Divendres, vam fondejar davant les costes d’una de les nostres Ítaques. La Ítaca moltes vegades somniada de la independència i la República catalana. És el moment de recordar els versos de Kavafis:

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.

Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques

Hem arribat a la Ítaca anhelada i, passada la joia inicial, sembla que Ítaca no respon a la imatge que ens havíem dibuixat en els nostres somnis.

Tot es va iniciar dijous quan, durant unes hores, la confusió, la incertesa, el dubte es va  apoderar de la majoria de nosaltres. Alguns, no gaires, ja deixaven de confiar i abocaven la seva indignació en el beneït -i maleït-  terreny de les xarxes. Finalment, però, va ser una tempesta d’estiu i tot va tornar ben aviat al camí que ens havia marcat l’1 d’octubre. Potser algun dia sabrem si tot plegat va ser una gran estratègia política o un lleuger tremolor de cames davant la decisió final.

Divendres, el Parlament de Catalunya, obeint el mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015 i del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre, va proclamar la independència de Catalunya i va iniciar el procés constituent cap a la nova República catalana.

Sempre hem dit que declarar la independència és senzill, el que és complicat és exercir-la, controlar el país i actuar com un estat independent. Sincerament penso que, ara per ara, només hem fet una declaració d’independència, però encara no controlem res.

Veurem què passa en els propers dies i quin és el camí que empren el Govern i la majoria parlamentària. Veurem, sobretot, si som capaços de continuar controlant els Mossos, peça clau en la consolidació de la nova República. Veurem quines són les passes fa el Govern i cap a on van dirigides.

El llenguatge que els polítics i els mitjans públics han fet servir durant les 48 hores que han seguit a la proclamació de la independència no és el llenguatge que correspondria a una República independent. Algunes frases són ambigües i poden tenir interpretacions força diferents.

En el missatge institucional d’ahir, el llenguatge del president Puigdemont no va canviar del que podia tenir dos dies abans. La frase “El missatge que us voldria adreçar és que tinguem paciència, perseverança i perspectiva. Per això tenim clar que la millor manera per defensar les conquestes assolides fins avui és l’oposició democràtica a l’aplicació de l’article 155...” pot indicar-nos quina és ara per ara la prioritat: impedir que s’apliqui el 155.

L’article d’avui del  vicepresident Junqueras també ens deixa algunes frases que poden despertar dubtes i incògnites:

“Els propers dies haurem de prendre decisions i no sempre seran fàcils d’entendre. Necessitem una estratègia compartida que deia Albano Dante Fachin...”

“[...] potser hi haurà moments d’incerteses, de dubtes o de contradiccions entre allò que volem i el camí que escollim en cada fase per arribar-hi [...]”

“No tenim cap altra opció que seguir endavant, que acumular forces, que seguir carregant-nos de raons, de compartir neguits i alegries, fracassos i esperances, de saber encaixar els cops per tornar-nos a alçar, sense renunciar mai a les urnes per validar la República, i preparant alhora uns futurs comicis municipals que han de ser claus en l’assentament d’aquesta República.”

Sempre havíem dibuixat un escenari en què, després de la proclamació de la independència, la ciutadania ocuparia places i carrers en defensa de la nova República. Divendres, la gent va ser dirigida cap a la plaça Sant Jaume per “celebrar una festa” i, després, tothom a casa.

Les estratègies em sobrepassen. Haig de confessar que no hi entenc en la matèria i que, forçosament, haig de dipositar la confiança en els que –presumptament, hi entenen. Em considero un simple activista i és des d’aquesta posició que molt em sembla que la independència - i menys la República, encara no han arribat.

L’objectiu, ara per ara, és lluitar contra la implantació del 155. Impedir que el President i el Govern siguin destituïts i que el Parlament es dissolgui. En els propers dies començarem a escoltar veus que ens proposaran acceptar les eleccions del desembre. Alguns, potser, i com diu el Vicepresident, per “validar la República”. Altres, per construir una candidatura única encapçalada pels presos polítics, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, que, en el fons, tindrà també l’objectiu de consolidar o “validar” la República.

Mentre tot això arriba, però, cal o oblidar que tenim presos polítics i que Jordi Sánchez i Jordi Cuixartn(el dos únics empresonats de moment a causa del procés) romanen en una presó espanyola i amb molt poques possibilitats de, ara per ara, quedar en llibertat.

Potser estigui equivocat i el desenvolupament dels propers dies em desmenteixi. Tant de bo. Potser el que passi obeirà, de nou, a una gran estratègia política –per a molts rocambolesca i que genera confusió- que ens ha de portar a la independència real i a la consolidació efectiva de la República.

“Pobra, no és que t’hagi enganyat...” És que la Ítaca que somniàvem queda lluny encara i el camí encara és llarg “ple d’aventures i de coneixences” i ple de dificultats.

Els Lestrígons i els Cíclops,

el feroç Posidó, mai no serà que els topis

si no els portes amb tu dins la teva ànima,

si no és la teva ànima que els dreça davant teu

Procurem, doncs, no portar dins nostra els monstres de la desconfiança i del desànim. “I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra...” I una vegada assentats, ferms i dempeus, continuem la lluita fins a la victòria final.

Ens trobem al carrer!

La República catalana la guanyarem (també) al carrer

Article publicat a Racó Català

La meteorologia ens explica que, quan una  massa d’aire calent impacta amb força contra una altra d’aire fred, es produeix un fenomen que tècnicament s’anomena la ciclogènesi explosiva. El nom és una traducció del terme anglès 'bomb', un concepte que va ser encunyat pels investigadors americans Fred Sanders i John R. Gyakum l'any 1980. Volien definir així a les violentes borrasques que es formen molt ràpidament a les latituds mitjanes, normalment a l'hivern. El que ve després són pluges molt violentes i vents huracanats. Col·loquialment, d’aquest fenomen meteorològic se’n diu: «la tempesta perfecta».

No us vull parlar, però, sobre fenòmens meteorològics, sinó només utilitzar-los a mena de metàfora, al  conegut estil del “trencar els ous”. 

El proper 6 de febrer les dues “masses d’aire” implicades en el procés d’independència començaran a escurçar el camí que les ha de portar, inexorablement, a l’impacte final i, com a conseqüència a la ciclogènesi explosiva.

El 6 de febrer assistirem a una de els paradoxes més incomprensibles que es poden produir en el marc d’una justícia democràtica. El judici a l'expresident de la Generalitat Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega i l'exconsellera Irene Rigau. Se’ls acusa dels delictes de desobediència i prevaricació, pels quals la Fiscalia sol·licita entre 9 i 10 anys d’inhabilitació.

Tots sabem molt bé, però, que Mas, Ortega i Rigau només són “culpables” d’haver posat les urnes al carrer perquè la ciutadania catalana pogués expressar la seva opinió de manera totalment lliure i democràtica. No disposo de totes les dades, però estic convençut que és l’únic cas d’un president elegit democràticament que se l’envia als tribunals de justícia pel “delicte” de consultar els seus conciutadans.

El 6 de febrer té diverses vessants que el converteixen en un dia important i transcendent. Un element clau serà la resposta de la gent a la crida de les principals entitats de la societat civil, amb l’ANC al capdavant. El 6-F, ho diu la crida, “ens jutgen a tots” i n’hauríem de ser ben conscients.

El 6-F no pot ser una concentració més, sinó que ha de desbordar qualsevol de les anteriors. La gent haurà de fer un pas més, sobretot la gent que té obligacions laborals, i d’aquí la crida a demanar a les empreses unes hores o un dia de vacances per tal que la convocatòria deixi ben clar que nosaltres, la societat civil organitzada, estem disposats al que calgui per defensar les nostres institucions i els nostres representants.

El 6-F és una prova de foc per a tots nosaltres, per als que vam anar a votar el 9-N i, també, per a tots els que creuen en la democràcia i en la llibertat. “Això va de democràcia”, deia l’eslogan. Potser sempre ha sigut així, perquè, en el fons, sempre ha anat de democràcia.

“No podem guanyar la independència només amb un somriure”. El 6-F serà la primera ocasió que tindrem per a demostrar que som a punt. Per demostrar i demostrar-nos que el nostre convenciment i determinació no només es mantenen íntegres, sinó que s’han reforçat i que estem preparats i disposats a arribar fins al final, que no és altre que aconseguir que els catalans i les catalanes puguem decidir el nostre futur polític a les urnes, de manera totalment lliure i democràtica.

No falta gaire perquè la massa d’aire calent impacti amb força contra la d’aire fred. No falta gaire per a la “tempesta perfecta”. La tempesta democràtica que ens ha de conduir a la República catalana.

Però aquesta tempesta no la podran resistir i vèncer només els nostres 72 diputats. No podran només les nostres institucions. La tempesta democràtica, la independència la guanyarem (també) al carrer, la guanyarà (també) la gent.

El 6-F ens acompanyaran les paraules que, el 2013, va pronunciar l'enyorada Muriel Casals:

«No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni» 

Demostrem-ho el 6 de febrer!

Comunicat ANC: Fem la República, declaració de Vilanova

El període iniciat amb les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 i culminat amb les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre d’enguany ha significat un canvi molt important de la política catalana. L’àmplia majoria sobiranista ha donat la legitimitat democràtica al Parlament per iniciar el procés cap a la nova República Catalana. Un any després de l’històric 9N del 2014, l’independentisme ha demostrat, a les urnes, al carrer i a l’escenari internacional, la seva determinació i fortalesa.

L’aprovació per majoria absoluta en el Ple del Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre de 2015, de la Declaració de l'inici del procés de creació d'un estat català independent en forma de república, representa l’acompliment del mandat democràtic sorgit de les urnes i el primer acte de sobirania del Parlament de Catalunya.

La Declaració i l’Annex de mesures aprovades requereixen un govern fort i cohesionat per iniciar i fer efectiu el desenvolupament dels punts acordats, que signifiquen posar les bases per millorar el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Així mateix, proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana i insta el futur govern a adoptar les mesures necessàries per fer efectives aquestes declaracions, entre d’altres, iniciar en el termini màxim de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública.

Des de l’inici la resposta de l’Estat Espanyol ha estat l’atac, amb tots els seus recursos institucionals i mediàtics, mostrant la manca d’una sortida política i dialogada als anhels de la majoria de la ciutadania de Catalunya. En aquest camí hem de preveure que l'Estat espanyol, tot i passades les eleccions del 20 de desembre,  en lloc de fer cas de les reiterades crides al diàleg, segueixi entestat en resoldre un conflicte polític amb l'aplicació reduccionista i repressiva de la seva constitució, la llei del tribunal constitucional i la "llei mordassa". En aquest context ja s’han anunciat nous atacs com l'increment de l'asfíxia financera de la Generalitat, la inhabilitació de la presidenta, dels membres de la mesa i tècnics del Parlament i del president i dels consellers de la Generalitat, la recuperació de competències de la Generalitat, la suspensió de l'autonomia o altres atemptats greus contra les institucions i els representants del país, malmetent i posant en perill les condicions de vida dels ciutadans de Catalunya. Els atacs i entrebancs antidemocràtics per part de l’Estat Espanyol i de l’unionisme a Catalunya, aniran augmentant cada cop amb més contundència.

Hem de tenir present, ara, altres moments de la nostra història on l’excel·lència dels objectius de cadascun dels diferents actors ens ha portat a no assolir la República Catalana, que tenim novament tan a la vora. Un dels principis fundacionals de l’ANC és la transversalitat i l’apartidisme, no la neutralitat, per això sempre hem manifestat la nostra pròpia opinió al marge dels interessos dels partits, i de vegades ho hem fet pressionant, el Parlament, el Govern o el President. Ho hem fet sempre que ha estat necessari i considerem que ara ho torna a ser. L’ANC va donar el seu suport a totes les forces independentistes que es van presentar a les eleccions del 27s, i per això, ara ens sentim legitimats per exigir-los un acord.

Davant d’aquest escenari l’Assemblea Nacional Catalana cridem a la ciutadania, a les entitats cíviques i socials i a les forces polítiques democràtiques,

- a estar amatents davant dels atacs a la nostra sobirania, a les nostres institucions i als nostres representants,

- a mantenir-nos en el camí cap a la independència, units, mobilitzats i ferms, de manera cívica i democràtica, en tot el procés cap a la construcció de la República Catalana

- i a exercir la sobirania nacional que ens pertoca com a país.

Alhora,

Reclamem als 72 diputats i diputades de Junts x Sí i la CUP, la responsabilitat, el coratge, la fermesa i la capacitat d’entesa i diàleg  per trobar, al més aviat possible, el millor acord per a la creació d’un govern fort i cohesionat. Considerem imprescindible un acord abans del 27 de novembre que faciliti la investidura i la legislatura, que doni resposta al mandat democràtic i a les aspiracions de la ciutadania expressades el 27 de setembre, perquè la situació social i política dels ciutadans ho requereix amb urgència.

Cal compromís, coherència i responsabilitat. Compromís amb la ciutadania que va respondre a les urnes als compromisos adquirits en els respectius programes. Coherència per evitar que la declaració del Parlament pugui acabar essent simplement un miratge. I responsabilitat per assumir que tots i cadascun de nosaltres som directament responsables de l’èxit d’aquest procés que, a partir del 27S, necessita un govern fort, unitat en l’acció parlamentària i un gran sentit d’Estat per assolir l’objectiu comú.

Considerem com a únic escenari factible un acord de govern que se sustenti en totes les sensibilitats de l’independentisme i tots els actius existents per liderar, governar i portar-nos cap a la República Catalana. Sense exclusions, amb el convenciment que en aquest procés de transició nacional no hi sobra ningú sinó que cal sumar-hi noves adhesions.

Treballarem per consolidar i ampliar la majoria social i mantenir la cohesió social que vol destruir l’Estat espanyol, d’acord amb el nostre full de ruta. 

Demanem a les nostres institucions la concreció de les mesures que millorin el benestar social i els drets laborals, en el procés constituent d’una República Catalana lliure, democràtica i socialment justa.

És temps d’unitat, fermesa i compromís.

És temps de construir la República Catalana!

Vilanova i la Geltrú,  14 de novembre de 2015