El Major Trapero, el Govern i la DUI (De la confiança i la il·lusió a l'escepticisme. 2017-2020)

 

Vagi per endavant la immensa alegria que sento per l’absolució del major Josep Lluís Trapero, l’exdirector Pere Soler, l’exsecretari general d’interior, César Puig i la intendent Teresa Laplana. Tot i que encara mantinc uns certs dubtes davant del vot particular de la presidenta del Tribunal, Concepción Espejel, que l’ha desenvolupat en 461 pàgines (la sentència només en té 91) i que pot provocar el recurs del fiscal al Tribunal Suprem.

S’ha fet justícia. S’ha fet justícia perquè el Major i la cúpula dels Mossos eren totalment innocents dels delictes que els imputaven. S'ha fet justícia perquè, com va la seva advocada, Olga Tubau, "un ciutadà d’un poble lliure no ha d’expiar les faltes que no són seves, ni ser víctima de la impotència i de l’egoisme de l’Estat."

S’ha fet justícia perquè, com va dir el president Puigdemont, el major Trapero no és independentista, però sí demòcrata. Un excel•lent policia que no va participar en els plans del govern independentista, que es va limitar a obeir les ordres de la justícia i que va actuar (i va fer actuar al cos dels Mossos) com una policia moderna. Una policia que, com ell mateix va indicar en un comunicat poc abans del referèndum, “havia d’actuar tenint en compte els principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat i facilitar el manteniment de la pau social i de la convivència mitjançant la contenció i la mediació.”

Sempre va actuar en aquesta línia. Pocs dies abans de l’1’octubre emetia un comunicat en què ordenava als seus agents que evitessin l’ús de la força el diumenge del referèndum i afegia: “que la força només es podrà utilitzar en casos d’agressions a tercers o als mateixos agents que obliguin a repel•lir-la dirigint la força sols cap a les persones que estiguin agredint.” Remarcava que calia en tot moment  valorar les conseqüències de l’ús de la força i evitar emprar-la si podia provocar un mal major, especialment si hi havia presència de menors d’edat, gent gran o col•lectius vulnerables.

El major Trapero, però, no era independentista. La cúpula dels Mossos no va compartir mai els plans del Govern per declarar la independència, tal com es desprèn de les seves declaracions durant el judici:

Referint-se al conseller Joaquim Forn deia: “És un polític i penso que tenia un punt d’irresponsabilitat. Les seves declaracions provocaven força malestar perquè confonia la gent amb quin era el paper dels Mossos. Va donar una imatge del cos que encara estem pagant i que no s’adequa a la realitat.”

Sobre el president Puigdemont va manifestar que el van emplaçar a complir la legalitat vigent i el van advertir que els Mossos la complirien, que no s’equivoquessin amb ells.

Sobre els polítics en general i, més concretament, sobre la creació de la Comissió d’Estudi per desenvolupar un procés constituent va declarar que ho considerava una barbaritat de les moltes que s’estaven fent.

Els Mossos, va dir: “Sempre van complir amb les ordres de la jutgessa i de la fiscalia.”

I, finalment, dos dies abans de la DUI de 27 d’octubre, es va reunir amb dos dels seus comissaris i els va ordenar dissenyar un operatiu per detenir el president Puigdemont i els consellers si el jutge ho ordenava.

És a dir, la cúpula dels Mossos són excel·lents professionals, bons policies, bons gestors, tal com van demostrar el 17 d’agost de 2017, però en cap cas estaven disposats a tirar endavant la declaració d’independència.

I tot això ens porta, de nou, al munt de dubtes que tenim sobre l’actuació real del Govern en tot aquells mesos fins al 27 d’octubre. Pretenien tirar endavant la independència sabent que no tenien el suport de la cúpula dels Mossos? Volien declarar la República sabent que els comandaments dels Mossos obeïen les ordres del Jutjat i de la Fiscalia?

Tot està per fer... o la diferència entre declarar i exercir la independència

De nou, em veig obligat a fer una prèvia abans de començar. La mateixa que ja vaig fer després de l’1 d’octubre: Des de fa mesos insisteixo que és el moment de la confiança. Fins ara, aquesta confiança no ha estat decebuda per ningú. Després de la proclamació de la independència, cal continuar  mantenint al màxim aquesta confiança. I afegiria, si m’ho permeteu, que no ens queda altre remei...

Dit això...

Divendres, vam fondejar davant les costes d’una de les nostres Ítaques. La Ítaca moltes vegades somniada de la independència i la República catalana. És el moment de recordar els versos de Kavafis:

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.

Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques

Hem arribat a la Ítaca anhelada i, passada la joia inicial, sembla que Ítaca no respon a la imatge que ens havíem dibuixat en els nostres somnis.

Tot es va iniciar dijous quan, durant unes hores, la confusió, la incertesa, el dubte es va  apoderar de la majoria de nosaltres. Alguns, no gaires, ja deixaven de confiar i abocaven la seva indignació en el beneït -i maleït-  terreny de les xarxes. Finalment, però, va ser una tempesta d’estiu i tot va tornar ben aviat al camí que ens havia marcat l’1 d’octubre. Potser algun dia sabrem si tot plegat va ser una gran estratègia política o un lleuger tremolor de cames davant la decisió final.

Divendres, el Parlament de Catalunya, obeint el mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015 i del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre, va proclamar la independència de Catalunya i va iniciar el procés constituent cap a la nova República catalana.

Sempre hem dit que declarar la independència és senzill, el que és complicat és exercir-la, controlar el país i actuar com un estat independent. Sincerament penso que, ara per ara, només hem fet una declaració d’independència, però encara no controlem res.

Veurem què passa en els propers dies i quin és el camí que empren el Govern i la majoria parlamentària. Veurem, sobretot, si som capaços de continuar controlant els Mossos, peça clau en la consolidació de la nova República. Veurem quines són les passes fa el Govern i cap a on van dirigides.

El llenguatge que els polítics i els mitjans públics han fet servir durant les 48 hores que han seguit a la proclamació de la independència no és el llenguatge que correspondria a una República independent. Algunes frases són ambigües i poden tenir interpretacions força diferents.

En el missatge institucional d’ahir, el llenguatge del president Puigdemont no va canviar del que podia tenir dos dies abans. La frase “El missatge que us voldria adreçar és que tinguem paciència, perseverança i perspectiva. Per això tenim clar que la millor manera per defensar les conquestes assolides fins avui és l’oposició democràtica a l’aplicació de l’article 155...” pot indicar-nos quina és ara per ara la prioritat: impedir que s’apliqui el 155.

L’article d’avui del  vicepresident Junqueras també ens deixa algunes frases que poden despertar dubtes i incògnites:

“Els propers dies haurem de prendre decisions i no sempre seran fàcils d’entendre. Necessitem una estratègia compartida que deia Albano Dante Fachin...”

“[...] potser hi haurà moments d’incerteses, de dubtes o de contradiccions entre allò que volem i el camí que escollim en cada fase per arribar-hi [...]”

“No tenim cap altra opció que seguir endavant, que acumular forces, que seguir carregant-nos de raons, de compartir neguits i alegries, fracassos i esperances, de saber encaixar els cops per tornar-nos a alçar, sense renunciar mai a les urnes per validar la República, i preparant alhora uns futurs comicis municipals que han de ser claus en l’assentament d’aquesta República.”

Sempre havíem dibuixat un escenari en què, després de la proclamació de la independència, la ciutadania ocuparia places i carrers en defensa de la nova República. Divendres, la gent va ser dirigida cap a la plaça Sant Jaume per “celebrar una festa” i, després, tothom a casa.

Les estratègies em sobrepassen. Haig de confessar que no hi entenc en la matèria i que, forçosament, haig de dipositar la confiança en els que –presumptament, hi entenen. Em considero un simple activista i és des d’aquesta posició que molt em sembla que la independència - i menys la República, encara no han arribat.

L’objectiu, ara per ara, és lluitar contra la implantació del 155. Impedir que el President i el Govern siguin destituïts i que el Parlament es dissolgui. En els propers dies començarem a escoltar veus que ens proposaran acceptar les eleccions del desembre. Alguns, potser, i com diu el Vicepresident, per “validar la República”. Altres, per construir una candidatura única encapçalada pels presos polítics, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, que, en el fons, tindrà també l’objectiu de consolidar o “validar” la República.

Mentre tot això arriba, però, cal o oblidar que tenim presos polítics i que Jordi Sánchez i Jordi Cuixartn(el dos únics empresonats de moment a causa del procés) romanen en una presó espanyola i amb molt poques possibilitats de, ara per ara, quedar en llibertat.

Potser estigui equivocat i el desenvolupament dels propers dies em desmenteixi. Tant de bo. Potser el que passi obeirà, de nou, a una gran estratègia política –per a molts rocambolesca i que genera confusió- que ens ha de portar a la independència real i a la consolidació efectiva de la República.

“Pobra, no és que t’hagi enganyat...” És que la Ítaca que somniàvem queda lluny encara i el camí encara és llarg “ple d’aventures i de coneixences” i ple de dificultats.

Els Lestrígons i els Cíclops,

el feroç Posidó, mai no serà que els topis

si no els portes amb tu dins la teva ànima,

si no és la teva ànima que els dreça davant teu

Procurem, doncs, no portar dins nostra els monstres de la desconfiança i del desànim. “I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra...” I una vegada assentats, ferms i dempeus, continuem la lluita fins a la victòria final.

Ens trobem al carrer!

Dijous 26 d'octubre. Un dia complicat i difícil (VÍDEO darrer programa Vull una resposta)

Ja podeu veure el darrer programa de Vull una resposta 

Emès el dijous 26 d'octubre de 2017

Parlem amb Josep Pinyol, Bernat Tresserras i Xavi Portet sobre l'actualitat política d'aquest dijous 26 d'octubre. Eleccions? Independència? Connectem en directe amb Magda Gregori al Parlament de Catalunya mentre se celebra el debat que, sembla, ha de comportar la proclamació d'independència. 

Presenta: Jaume Marfany

Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet

Direcció: Jaume Marfany

Dijous 26 d’octubre de 2017... Un dia complicat. Un dia ple de notícies inesperades i, a hores d’ara, encara moltes d’elles difícils d’explicar. Davant la sorpresa general, però sobretot del moviment independentista, el president Puigdemont diu que dissol el Parlament i que convoca eleccions. Compareixença a les 13.30h... Després es retarda una hora i finalment no es fa. Es diu que compareixerà a la tarda al Parlament, després que ho farà a la Generalitat....

Dimissions d'algun membre del PDECAT... ERC que diu que abandona el govern si hi ha eleccions. La xarxa bull en un i altres sentit.... Alguns encara mantenen la confiança en el President i altres ja el titllen de traïdor.

Finalment, el President anuncia que no hi haurà eleccions i que tindrà lloc el ple previst per parlar sobre l'aplicació de l'article 155. 

Acabem de viure una nova i gran estratègia política?’O un aparent tremolor de cames davant la decisió definitiva? 

Un dia complicat i autènticament emboirat pel que fa a la informació. Malgrat tot, com cada setmana, intentarem analitzar i interpretar les claus més destacades d'aquest tsunami polític. I ho farem també reivindicant la feina que fan els nostres companys periodistes de TV3, Catalunya Ràdio i l'Agència Catalana de Notícies, aquests dies també amenaçats.

Com deia el mestre periodista Ramon Barnils: "En un periodisme que respongui al motiu pel qual existeix, que és saber-ho i explicar-ho tot, qualsevol pregunta toca. Sempre. Toca sempre. Tant si és oportú per al polític, com si no ho és. Sobretot, si no ho és, d'oportú, per al polític".

Per tant, seguim fent el que ens toca fer. Formular preguntes i buscar respostes.

De seguida, ens hi posem. 

Som-hi. Comencem!

Independència "suspesa". Ens veiem al carrer!

Puigdemont va prendre dimarts una decisió arriscada i, per a molts, sorprenent. Arriscada de cara al moviment independentista que, majoritàriament, va quedar tocat durant uns minuts. De l’eufòria d’una “predeclaració” d’independència a la decepció d’una suspensió temporal.

Una nova, eternitzant, inútil i estèril oferta de diàleg a l’Estat espanyol. Forçada internacionalment? En aquests moments ningú està en condicions d’afirmar-ho. L’hora de retard en la compareixença va ser motivada per una oferta de mediació internacional? O, simplement, la causa va ser la sorpresa -i segurament indignació- de la CUP per canvis de darrera hora? No ho sabem.

La intervenció de Puigdemont va durar uns 40 minuts. El President no es dirigia a nosaltres, a la gent que érem al passeig Lluís Companys o en molts altres punts del país escoltant atentament, amb el desig de sentir les paraules desitjades. El seu discurs anava dirigit als 358 professionals de mitjans internacionals que informaven per a tot el món i, per tant, a tota l’opinió internacional. Per això, el discurs del President no va agradar a la majoria del moviment independentista. Va ser un discurs farcit, en la seva primera part, d’explicacions gairebé didàctiques que ja coneixem molt bé. Les paraules en castellà i l’enèsim oferiment de diàleg, acompanyat aquesta vegada de la demanda de mediació internacional, anaven dirigits a un President i a un Govern espanyol completament sord i carregat d’un orgull malentès i d’una, més que perillosa, prepotència.  

El temps dirà si la decisió de Puigdemont va ser encertada. Passat l’estupor inicial, la gent va començar a reflexionar i a decidir –potser no hi havia cap altra opció-  que calia mantenir la confiança en un President i en un Govern que, en els darrers mesos, se n’ha fet mereixedor. La gent, una mica confosa i desorientada, sembla que continua formant un bloc homogeni amb els seus representants i les seves institucions.

La confiança, però, no serà eterna. A hores d’ara, ja sabem la resposta del Govern espanyol. Per una banda, l’amenaça de l’espasa de Damocles representada pel famós Art. 155. De l’altra, les declaracions de Pedro Sánchez sobre una mena d’acord per tal que, d’aquí a sis mesos, es creï una comissió que començaria a treballar sobre una possible reforma de la Constitució. Dos detalls importants: Primer, en Rajoy ni ho ha mencionat. Segon, la reforma de la Constitució en cap cas podria incloure el dret d’autodeterminació per a Catalunya. El fantasma de Zapatero ressona pels passadissos “Apoyaré...”

La gent que el 2009 va iniciar les Consultes Populars sobre la independència. La gent que del 2012 al 2107 va omplir els carrers l’11 de setembre, La gent  que va aconseguir el referèndum de l’1 d’octubre, que va defensar les urnes fins al fina, que va patir la repressió policial, la gent que va votar... La gent que va sortir al carrer el 3 d’octubre. La gent que omplíem els carrers i les places el dimarts 10 d’octubre.  Ningú no ho va fer per reformar la Constitució espanyola.

Continua sent el moment de la confiança en tothom. Hem sabut superar moment més complicats, però, per fer-ho, és indispensable continuar mantenint la unitat sense cap mena de fissura del moviment independentista. Només així aconseguirem que la declaració d’independència, que ja està signada pels 72 diputats, surti del calaix i s’apliqui oficialment.

No hi ha cap altre camí. No hi haurà diàleg ni negociació. No hi haurà cap mediador internacional, perquè l’Estat espanyol no ho acceptarà i perquè Europa, si pot, prefereix que tot continuï igual. No esperem, doncs, cap suport internacional fins que, definitivament, ens presentem al món com un Estat independent.

I serà complicat. I serà difícil. Però l’únic que ens val és guanyar. I, com sempre, això només depèn de nosaltres, de la nostra determinació i de la nostra força. De la confiança en nosaltres mateixos. De la nostra unitat per assolir l’objectiu.

Ens veiem al carrer!

2011-2017 L'evolució del vot independentista (Catalunya, Baix Llobregat, Esplugues de Llobregat)

L’1 d’octubre vam superar infinitat de dificultats per tal d’obtenir una victòria clara, rotunda i vinculant que ens situa a les portes de la declaració d’independència i de l’inici de la construcció de la República catalana.

Som a punt d’aconseguir el que per a molts i durant moltes dècades no era res mes que un somni. Es bo, doncs, girar una mica la vista enrere i observar, mitjançant la fredor de les xifres, com hem arribat fins aquí.

Partiré dels resultats de les eleccions municipals i autonòmiques a partir de 2011 i, evidentment, de la consulta del 9 de novembre de 2014, per acabar amb els resultats del referèndum d’autodeterminació.

Sóc conscient que els vots a un o altre partit no són estrictament monolítics, tot i així compto com a partidaris de la independència els vots obtinguts per ERC, CUP i JxS. També els vots obtinguts per CiU/PDECAT a les eleccions municipals de 2015, no així a les del 2011 o a les del Parlament de 2012 en què considero que encara no es poden comptar com a independentistes i els sumo a l’opció d’indefinits.

En el NO a la independència hi sumo els vots obtinguts per PP, C’S i PSC, així com els d’altres partits més minoritaris com poden ser PxC o UPyD. En el grup dels indefinits, la resta, des d’ICV fins a CSQP i altres minoritaris.

He analitzat els resultats obtinguts en el conjunt del país i, també, els que pertanyen a la meva comarca, el Baix Llobregat i al poble on visc, Esplugues de Llobregat. Un poble i una comarca que, pel seu espectre sociopolític, han estat històricament contràries a l’independentisme.

Comencem, doncs, pel 22 de maig de 2011, el dia que van tenir lloc les eleccions municipals a Catalunya. Arribaven uns dies després de la Conferència Nacional per l’Estat Propi que, convocada pel Moviment Independentista, s’havia celebrat el 30 d’abril de 2011 a Barcelona, al Palau de Congressos de Montjuïc, a partir de la qual es va constituir l'Assemblea Nacional Catalana.

Els vots estrictament independentistes a Catalunya van ser 319.598. Al Baix Llobregat, van votar partits independentistes 16.814 persones, i al meu poble, Esplugues de Llobregat, els vots només van arribar a ser 894.

La següent convocatòria electoral, al Parlament de Catalunya, es va produir el 25 de novembre de 2012. Set mesos després del naixement oficial de l’Assemblea Nacional Catalana i dos mesos després de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012.

Les persones que a Catalunya van votar partits independentistes van ser 624.559. Al Baix Llobregat 52.124 i a Esplugues 2.586. Observem l’augment dels partidaris de la independència, malgrat que CiU encara no se n’havia manifestat obertament partidària.

Els anys van passant i arribem a la consulta del 9 de novembre de 2014. La situació política ja ha canviat de manera radical. CiU ja ha fet el gir i s’ha declarat partidària de la independència. L’ANC s’ha consolidat i ha expandit la seva xarxa fins a ser present a prop de 800 poblacions del país. Ha organitzat amb un èxit sense precedents la cadena humana del 2013 i la V baixa del 2014. Ha recollit prop d’un milió de vots en la campanya de Signa un vot. L’independentisme és visible i present a tots els pobles de Catalunya.

Els resultats a Catalunya dels partidaris de la independència (Sí+Sí) sumen 1.897.274. Al Baix Llobregat 142.612 I a Esplugues 7.627. Els percentatges d’augment del vot independentista ens donen unes xifres extraordinàries. Del 2011 al 2014 l’independentisme augmenta un 593% a Catalunya, un 848% al Baix Llobregat i un 853% a Esplugues.

La convocatòria posterior són les municipals del 31 de març de 2015. L’independentisme rep un cop que no esperava. Quan tothom demanava que es convoquessin eleccions al Parlament per tirar endavant el mandat del 9 de novembre, el partidisme polític frena, momentàniament, aquestes aspiracions. Aquest fet, sumat a  la particularitat pròpia de les eleccions municipals, fa que el vot independentista baixi molt lleugerament.

Els partidaris de la independència a Catalunya obtenen un total de 1.400.775 vots. Al Baix Llobregat 83.905 i a Esplugues de Llobregat 4.761.

El 27 de setembre de 2015 es convoquen les eleccions més importants de la història recent de Catalunya. Ha costat molt poder arribar a construir la coalició JxS. No és la candidatura unitària que, des de sempre, havia reivindicat l’ANC, però és l’única que s’ha pogut aconseguir. En el fons, JxS és una coalició entre PDECAT i ERC amb l’afegitó d’algun partit minoritari i d’algun independent.

L’independentisme escombra arreu del país. A Catalunya arriba a obtenir 1.957.348 vots. Al Baix Llobregat 148.854 i a Esplugues 7.978.

1 d’octubre de 2017. Ningú pot impedir el referèndum d’autodeterminació. Malgrat les amenaces, imputacions, detencions, persecució  i repressió, càrregues policials, hi ha col·legis, hi ha urnes, hi ha paperetes i la gent vota.

Els resultats representen l’auge màxim fins ara de l’independentisme. A Catalunya, el SÍ obté 2.044.238 vots, al Baix Llobregat 163.461 i a Esplugues 9.097.

Més enllà de manifestacions i de preteses “majories silencioses”, els números no enganyen. A Catalunya, del 2011 al 2017 el vot independentista ha augmentat fins a un 540%; al Baix Llobregat, l’augment ha estat del 873% i a Esplugues ha arribat a assolir un percentatge del 918%.

Fins i tot, entre les eleccions al Parlament del 2015 i el referèndum de l’1 d’octubre, el percentatge de vots independentistes ha augmentat considerablement. En el conjunt de Catalunya ha estat del 7,75%, al Baix Llobregat del 15% i a Esplugues del 19.30%.

Una augment més que espectacular. Un augment que ha estat progressiu des del 2011, amb l’excepció de les municipals del 2015. Un augment que ens ha situat a les portes de la independència.

Puigdemont: "Declararem la independència 48h després dels resultats oficials"

Una prèvia abans de començar: Des de fa mesos insisteixo que és el moment de la confiança. Fins ara, aquesta confiança no ha estat decebuda per ningú. Després de l’1 d’octubre cal continuar mantenint al màxim aquesta confiança.

Dit això...

En els darrers dies s’estan veient determinades posicions que, si més no , resulten incomprensibles. Es parla molt de diàleg i de mediació en un sentit que a molts ens costa d’entendre. Per a alguns sembla que l’1 d’octubre no hagi existit i que el que toca ara és tronar a situacions ja superades, fer marxa enrere un parell de pantalles.

Santi Vila manifesta obertament que seria un error declarar la independència. Ens diu que la “declaració suposaria la suspensió immediata de l’autogovern i de les competències en matèria d’ensenyament, seguretat, llengua i cultura” Afegeix que “representaria la possible detenció dels impulsors de la declaració i l’inici d’una espiral de mobilitzacions i conflictes al carrer.”

Sr. Vila, si es declara la independència, qui ens pot suprimir un autogovern que acabarem d’abandonar amb la pròpia declaració? Evidentment que hi haurà mobilitzacions per defensar la independència, fins ara no se n’ha adonat?

Escolto astorat Marta Pascal. NO em parla de declaració d’ndependència, sinó de “declaració política” que no seria incompatible, diu, amb negociar. Cal que les coses es facin bé, afirma, i acaba dient que “la gent que diumenge va votar SÍ no va votar cap declaració d’independència.

Sóc simplement un activista cultural i polític. Segurament no hi entenc gaire en estratègies polítiques i, per aquest motiu, la meva prèvia sobre la confiança en els que en aquest moment tenen la pilota sobre la seva teulada. Nosaltres, la gent del carrer, hem fet tot el que havíem de fer. Per poder continuar, necessitem primer que els nostres representants facin el pas definitiu. En aquest sentit, m’agradaria recordar:

En primer lloc, i una vegada més, els punts 3 i 4 de l’article 4 de la Llei de referèndum:

3. El resultat del referèndum tindrà caràcter vinculant.

4. Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte el Parlament de Catalunya dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura electoral celebrarà una sessió ordinària per a efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent.

En segon lloc les declaracions del president Puigdemont a diversos mitjans, com per exemple, i darrerament, a la televisió anglesa BBC:

Declararem la independència 48 hores després que s’hagin fet oficials els resultats del referèndum.

Crec que tot està més que clar. Evidentment que caldrà negociar. Evidentment que és molt possible que necessitem algun tipus de mediació, tenint en compte que el nostre interlocutor no vol negociar res perquè, repasseu la història, Espanya no negocia. Espanya guanya o perd. Aquesta mediació, aquesta negociació només pot basar.se en els resultats vinculants de diumenge i, per tant, en la declaració d’independència i en com afrontar la transició fins a la República catalana de la millor manera possible per ambdues parts.

Estic disposat, crec que estem disposats a mantenir tota la confiança en el President, en el Govern i en els nostres representants.

No ens decebeu!

Referèndum vinculant... Com culminem el procés?

Tots els processos d’independència culminats democràticament exigeixen un referèndum d’autodeterminació que legitimi, definitivament, la declaració d’independència, ja sigui prèvia o posterior al referèndum.

El procés català no és diferent. Tots sabem que només pot concloure i culminar en la proclamació d’una nova República catalana independent si el sí a la independència s’imposa en un referèndum vinculant d’autodeterminació. Aquesta és la fórmula més acceptada i reconeguda per la comunitat internacional.

En el meu anterior article reconeixia que el referèndum unilateral presenta dubtes i punts foscos... si fa no fa, però, com el full de ruta actual.

Quins en poden ser els problemes principals?

La participació. Caldrà abans de res establir totes les estratègies possibles per aconseguir superar el 50% de participació. Per sota d’aquesta xifra no obtindríem la validesa internacional.

El cens. Caldria disposar d’un cens oficial.

El “síndrome 9-N”. La sensació que una part de l’independentisme pot tenir, inicialment, de pas enrere i de repetició d’una consulta com la del 9 de novembre de 2014. Caldrà, doncs, convèncer la gent pel dret i pel revés que el que anem a fer és un referèndum vinculant i que els seus resultats tindran conseqüències immediates i definitives.

El boicot. Pot produir-se una campanya de boicot per part dels partits unionistes amb l’objectiu que no arribem a superar el 50% de participació.

Els dubtes i la por. Sobretot a les files del Govern i del Parlament per les possibles conseqüències derivades d’aquesta ferma decisió.

El funcionariat. Els mateixos dubtes i la mateixa por a participar en la logística del referèndum es poden traslladar als funcionaris.

Fins aquí els punts dèbils i els dubtes. Veiem-ne ara, però, quins en poden ser els avantatges.

El sí ens uneix. Evita la divisió ideològica i partidista dins del moviment independentista i, especialment, entre els partits i organitzacions.

Respecte internacional. El referèndum és, sense cap mena de dubte, la fórmula democràtica ideal i més acceptada internacionalment.

Claredat. Una pregunta clara amb una resposta binària (sí-no) resolt tots els dubtes i pot ajudar a augmentar la participació.

Participació. Un referèndum força a definir-se a determinades forces polítiques que, si més no sobre el paper, en són partidàries. Les obliga a participar en el procés, més enllà del sentit del seu vot.

Democràticament irrebatible. T’hi pots oposar fermament a la celebració d’un referèndum... però, amb quina arguments democràtics?

El moment idoni. Es pot convocar en el moment més idoni per tal de guanyar-lo.

La societat civil. El referèndum atorga novament la iniciativa del procés a la societat civil. Nosaltres el vam començar, nosaltres el culminarem.

Vinculat a la declaració d’independència. El referèndum ha de tenir algunes premisses. Entre elles el fet que el vincula directament i a partir de l’endemà mateix a la declaració d’independència.

Davant la consulta de l’ANC als associats, cal que l’organització independentista informi abastament de quin serà el mandat dels associats i quines seran les accions que es derivin de votar sí a la proposta d’exigir un referèndum.

Han de passar per:

Mantenir el full de ruta de JxS fins allà on diu “eleccions constituents”. Per les raons exposades en l’anterior article, cal deslligar la Declaració d’independència del debat i de l’aprovació de la Constitució.

El full de ruta, doncs, continua. Cal preparar les estructures d’Estat, preparar i tenir a punt les tres lleis de desconnexió (amb un èmfasi especial per a la de transitorietat jurídica), iniciar la primera fase del procés constituent que correspon a la de participació ciutadana i preparar-se per disposar del finançament necessari per afrontar els primers mesos posteriors a la declaració d’independència.

El referèndum substitueix les eleccions constituents. És un referèndum vinculant amb una pregunta de resposta binària en què, si guanya el sí, es procedeix immediatament a la declaració d’independència. A partir d’aquí, és quan es convoquen les eleccions constituents que conduiran a la redacció d’una Constitució i posterior aprovació en referèndum. Aquesta aprovació precedirà a la dissolució del Parlament constituent i la celebració de les primeres eleccions legislatives de la nova República catalana independent. 

Referèndum, declaració d'independència? Parlem-ne...

El 9-N de 2014 podria haver estat el referèndum unilateral d’independència? Cert, però no podem tornar al passat i la indignació, les queixes i les protestes no ens serviran de res.

El 27-S la ciutadania va votar un Parlament amb majoria independentista? Cert. També és cert, però, que en paraules de la mateixa CUP, el plebiscit no s’havia guanyat. I sobre aquesta percepció dels resultats en podem parlar tant com vulgueu, però, com deia Aristòtil, l’única veritat és la realitat.

De totes maneres, aquesta majoria parlamentària té un full de ruta clar per tal de proclamar la independència? Aquí se centren tots els dubtes i més després d’aquests 9 mesos transcorreguts des del 27-S que han finalitzat amb el trencament de l’acord parlamentari entre Junts pel Sí i la CUP.

Estarem d’acord, doncs, que cal trobar una sortida viable a aquesta crisi que fa trontollar el procés d’independència. Quina pot ser aquesta solució?

Els nostres representants polítics, fins ara, n’han proposat tres, de possibles vies:

Des de JxS es proposava deixar a punt les estructures d’estat, fer eleccions constituents com a validació democràtica i proclamar la independència en cas d’una majoria suficient.

La CUP proposava un  camí força similar: crear un Fòrum Social Constituent, que finalitzés amb un referèndum sobre diverses qüestions en el model del nou estat i convocar unes eleccions que serien interpretades com una DUI si hi havia una majoria favorable a la independència.

Fins i tot tenim la proposat Mas, també molt similar a les dues anteriors: en les eleccions de què parlen tant JxS com la CUP caldria comptar vots i no escons.

Qualsevol de les solucions ens condueix a unes noves eleccions en què hi haurà partits que no voldran posicionar-se i tornaran a jugar al joc de l’ambigüitat que tant bons resultats els dóna. Podria repetir-se, doncs, el que ja va succeir el 27-S i, no ho sabem, potser amb resultats similars o pitjors.

El problema principal, però, és que ara per ara aquesta majoria parlamentària ja no existeix. El no de la CUP als pressupostos ha dinamitat, utilitzant l’expressió del president, els ponts de diàleg. Construir de nou un pont basat en la confiança mútua entre ambdós grups parlamentaris em sembla una tasca gairebé impossible si no es produeixen modificacions substancials en el full de ruta actual.

Com modifiquem, doncs, el full de ruta perquè el procés torni a ser viable i disposi alhora d’una majoria suficient per tirar-lo endavant?

Davant la realitat i davant del fracàs de la via actual només tenim una sortida que passa per un referèndum d’autodeterminació i una declaració d’independència.

Crec que la majoria de l’independentisme estaria d’acord en aquesta proposta. Uns perquè ens diran que és el que sempre han demanat i altres perquè la veuran com l’única proposta que pot fer de desllorigador en aquest nus gordià i que, a més, pot servir per tornar el procés a la gent.  

Què ha de ser primer, però, el referèndum o la declaració?

Parlem-ne....