El lector, un element clau en l'obra literària (Recordant Joan Fuster)

Avui fa 30 anys que ens va deixar Joan Fuster. Només físicament, perquè el seu pensament i el seu mestratge ens acompanya i ens acompanyarà sempre.

L’artista és en l’obra. No només es comunica mitjançant l’obra (Joan Fuster)

L’ésser humà que escriu –l’escriptor, l’escriptora- reflecteix en la seva obra sentiments, idees, pensaments, experiències, però ho fa a través d’una única i singular visió. La seva vida –en majúscules- s’aboca dins l’obra, de tal manera que són indestriables l’una de l’altra. Una vida que és un cúmul d’experiències, d’emocions i de sentiments. Sí. Però que és quelcom més que tot això. Una vida és també el bagatge cultural, el bagatge de coneixements, el bagatge ideològic que cada persona arrossega amb ella i que, una vegada passat pel filtre únic, pel filtre individual, pel filtre singular que cada ésser representa, brolla novament en forma de paraules, reverteix de nou a través de l’obra escrita. Vida i obra formen, d’aquesta manera, una amalgama única que confereix al poema, a la narració o a l’assaig un caràcter d’autèntica originalitat.

Quan en un dels seus assaigs, Fuster argumenta que l’artista només es comunica dient coses i que, en dir coses, diu, no només allò que és seu -pròpiament seu-, sinó que està dient el que altres ja han dit, no fa més que incidir en la importància d’aquest bagatge global –històric, cultural, social- que anteriorment hem comentat.

“El que altres ja han dit…” Sí, però passat per aquest sedàs imperceptible del que Fuster anomenava “personalíssim”: la visió simbòlica o realista; irònica, sorneguera o burlesca; sensible, emocionada o apassionada; allunyada, pròxima o militant.

L’autor només escriu la meitat del llibre. De l’altra meitat se n’ha d’ocupar el lector (Joseph Conrad) 

En l’obra s’expressa l’artista. En l’obra s’encarna l’escriptor. Aquest procés, però, no és complet fins que intervé el tercer element imprescindible en aquest acte comunicatiu: el lector. Perquè, cal no oblidar-ho i Fuster s’encarrega de recordar-nos-ho en un dels seus aforismes: “La primera obligació d’un escriptor és fer-se llegir.” És llavors, i només llavors, quan podrem dir que allò que l’escriptor pretenia en iniciar la seva obra ha arribat al final d’un camí.

Només d’un camí, però, perquè el fenomen de l’encarnació literària continua endavant:

L’obra té una entitat autònoma, però alhora manté arrels en l’home de què procedeix i en l’home que, en assumir-la, torna a donar-li vida actual.  (Joan Fuster) 

La veritable encarnació es produirà en l’acte de lectura (Joan Fuster) 

La interpretació personal d’un text. El paper del lector i de la seva funció interpretativa en l'obra literària. És el lector el que, lliurement, farà la seva interpretació del text que està llegint. En paraules de Montserrat Roig: “De la subjectivitat de l’autor (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat.” 

Michel Foucault ens deia que l’obra és una categoria inestable perquè no és res més que un punt d’encontre de discursos i d’infinites interpretacions. És el lector –afirmava- qui dóna forma a l’obra; la rep com si fos un trencaclosques desordenat i la reescrius des de la seva pròpia interpretació, les seves pròpies lectures i experiències viscudes. I pontificava: “això vol dir que hi pot haver-hi tantes obres com lectors”. 

Roland Barthes escrivia que “el text existeix com a tal a partir de l’escriptura de l’autor i de la participació activa del lector.” La participació activa del lector esdevé un element clau dins de l’obra literària. El lector, qualsevol lector, deixa de ser un element secundari que s’esforça a  “interpretar” què li vol comunicar l’autor i passa a ser un investigador de significat i de possibles relacions existents dins del text.

El mateix Barthes argumentava: “Tot text és un intertext; altres textos hi són presents; en estrats variables, sota formes més o menys reconeixibles; els textos de la cultura anterior i els de la cultura que l’envolta; tot text és un teixit nou de citacions anteriors. [...] La intertextualitat, condició de qualsevol text, sigui el que sigui, no es redueix, com és evident, a un problema de fonts o d’influències; l’intertext és un camp general de fórmules anònimes, l’origen de les quals és difícil de localitzar, de citacions inconscients o automàtiques, presentades sense posar entre cometes.

Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir (Joan Fuster)

Interpretar i reinterpretar. La intertextualitat dels textos

Mai us ha passat que, tot llegint un llibre, us heu anat aturant contínuament mentre llegíeu? I no pas per cap mena de desinterès, més aviat al contrari, sinó a causa d’una gran afluència d’idees, d’excitacions, d’associacions? No us ha passat mai això de llegir alçant el cap? (El susurro del lenguaje. Roland Barthes)

Roland Barthes, crític literari, explicava la noció d’intertextualitat d’aquesta manera:

“Tot text és un intertext; altres textos hi són presents; en estrats variables, sota formes més o menys reconogscibles; els textos de la cultura anterior i els de la cultura que l’envolta; tot text és un teixit nou de citacions anteriors. [...] La intertextualitat, condició de qualsevol text, sigui el que sigui, no es redueix, com és evident, a un problema de fonts o d’influències; l’intertext és un camp general de fórmules anònimes, l’origen de les quals és difícil de localitzar, de citacions inconscients o automàtiques, presentades sense posar entre cometes.”

En literatura, tot està, doncs, inventat?

Potser sí, però no hi ha dubte que l’ésser humà que escriu –l’escriptor, l’escriptora- reflecteix en la seva obra sentiments, idees, pensaments, experiències, però ho fa a través d’una única i singular visió. La seva vida –en majúscules- s’aboca dins l’obra, de tal manera que són indestriables l’una de l’altra. Una vida que és un cúmul d’experiències, d’emocions i de sentiments. Sí. Però que és quelcom més que tot això. Una vida és també el bagatge cultural, el bagatge de coneixements, el bagatge ideològic que cada persona arrossega amb ella i que, una vegada passat pel filtre únic, pel filtre individual, pel filtre singular que cada ésser representa, brolla novament en forma de paraules, reverteix de nou a través de l’obra escrita. Vida i obra formen, d’aquesta manera, una amalgama única que confereix al poema, a la narració o a l’assaig un caràcter d’autèntica originalitat.

Joan Fuster deia que l’artista només es comunica dient coses i que, en dir coses, diu, no només allò que és seu -pròpiament seu-, sinó que està dient el que altres ja han dit. I ho reafirmava en un aforisme: “L’obra té una entitat autònoma, però alhora manté arrels en l’home de què procedeix i en l’home que, en assumir-la, torna a donar-li vida actual .” És –deia Fuster- un procés d’encarnació que no és complet fins que, tot tancant aquest procés, hi participa el lector. Com deia Montserrat Roig: “De la subjectivitat (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat.”

Potser tot està inventat...però també és cert que ho reinventem tot dia a dia. La intertextualitat hi és present en totes les obres. Interpretem i reinterpretem constantment; escriptors i lectors. Potser tot està inventat... però encara queda molt per interpretar i per reinterpretar; per llegir i per dir.

L'autor ha mort, el lector és l'amo del text (2. Borges, Menard i El Quijote)

Abans que Roland Barthes escrivís el seu article La mort de l’autor, Borges ja havia publicat, dins del llibre Ficciones, el seu relat Pierre Menard, autor del Quijote. Una  història en què Menard, de la mà de Borges, aplica un acte de deconstrucció literària. Podem adonar-nos de la relació que existeix entre el text de Barthes i el relat de Borges simplement llegint la frase amb què Barthes tancava el seu article: “El naixement del lector es paga amb la mort de l’Autor”.

Efectivament, Borges, a través del seu relat, arracona la figura de l’autor per tal que el lector ocupi el seu lloc predominant. Pierre Menard, un poeta simbolista, decideix escriure de nou El Quijote. Vol escriure, no reescriure. Un procés de reescriptura seria el que van seguir en el seu moment mols autors postcolonialistes i que hem comentat abastament en altres debats. No, Menard vol escriure de nou el llibre de Cervantes a través de la seva pròpia visió de lector (“seguir siendo Pierre Menard y llegar al Quijote, a través de las experiencias de Pierre Menard”). Ens diu que ell no vol escriure un Quijote diferent, sinó que vol escriure el mateix llibre (“No quería componer otro Quijote —lo cual es fácil— sino el Quijote”).

Per a Pierre Menard El Quijote existeix en tant que ell l’ha llegit i, en passar per la seva visió, per la seva capacitat interpretativa, el mateix Quijote esdevé, alhora, un altre Quijote. Hi ha una superioritat del lector sobre l’autor perquè ell és el veritable amo i senyor interpretatiu i els textos, quan passen pel seu sedàs fet de malles compostes per una tradició cultural, per una època històrica, per una ideologia i per una escala de valors, esdevenen nous textos. En alguj lloc he llegit una frase que ho explicita perfectament: “Hi ha tants Quijotes com lectors del Quijote”.

Està traint Menard el concepte d’autor? És possible en el sentit que les paraules escrites per Cervantes pertanyen a un temps, a una època, a un context. Aquestes mateixes paraules, fora del seu context original, es troben a mercè de la interpretació del públic lector, que, situat en uns paràmetres totalment diferents, els pot arribar a conferir un nou sentit.

“Mi recuerdo general del Quijote, simplificado por el olvido y la indiferencia, puede muy bien equivaler a la imprecisa imagen anterior de un libro no escrito.” Menard, el lector, pot arribar a creure’s que el llibre (i l’autor) no ha existit mai, que és ell, el lector, el que l’està escrivint per primera vegada.

“L’autor ha mort...” L’autor ja no és el propietari, l’amo, del text, sinó que passa a ser-ne el lector, que interpreta i que “crea” un nou text. 

“L’autor ha mort...” Efectivament, la mort de l’autor es produeix, perquè les interpretacions, els punts de vista, la manera de llegir dels lectors és heterogènia i múltiple. L’autor, conscient del paper divers del lector, intenta moltes vegades l’apropament al text ideal. Un apropament que obté a base de determinades tècniques literàries com pot ser la d’intentar escriure sota un punt de vista múltiple.