El lector, un element clau en l'obra literària (Recordant Joan Fuster)

Avui fa 30 anys que ens va deixar Joan Fuster. Només físicament, perquè el seu pensament i el seu mestratge ens acompanya i ens acompanyarà sempre.

L’artista és en l’obra. No només es comunica mitjançant l’obra (Joan Fuster)

L’ésser humà que escriu –l’escriptor, l’escriptora- reflecteix en la seva obra sentiments, idees, pensaments, experiències, però ho fa a través d’una única i singular visió. La seva vida –en majúscules- s’aboca dins l’obra, de tal manera que són indestriables l’una de l’altra. Una vida que és un cúmul d’experiències, d’emocions i de sentiments. Sí. Però que és quelcom més que tot això. Una vida és també el bagatge cultural, el bagatge de coneixements, el bagatge ideològic que cada persona arrossega amb ella i que, una vegada passat pel filtre únic, pel filtre individual, pel filtre singular que cada ésser representa, brolla novament en forma de paraules, reverteix de nou a través de l’obra escrita. Vida i obra formen, d’aquesta manera, una amalgama única que confereix al poema, a la narració o a l’assaig un caràcter d’autèntica originalitat.

Quan en un dels seus assaigs, Fuster argumenta que l’artista només es comunica dient coses i que, en dir coses, diu, no només allò que és seu -pròpiament seu-, sinó que està dient el que altres ja han dit, no fa més que incidir en la importància d’aquest bagatge global –històric, cultural, social- que anteriorment hem comentat.

“El que altres ja han dit…” Sí, però passat per aquest sedàs imperceptible del que Fuster anomenava “personalíssim”: la visió simbòlica o realista; irònica, sorneguera o burlesca; sensible, emocionada o apassionada; allunyada, pròxima o militant.

L’autor només escriu la meitat del llibre. De l’altra meitat se n’ha d’ocupar el lector (Joseph Conrad) 

En l’obra s’expressa l’artista. En l’obra s’encarna l’escriptor. Aquest procés, però, no és complet fins que intervé el tercer element imprescindible en aquest acte comunicatiu: el lector. Perquè, cal no oblidar-ho i Fuster s’encarrega de recordar-nos-ho en un dels seus aforismes: “La primera obligació d’un escriptor és fer-se llegir.” És llavors, i només llavors, quan podrem dir que allò que l’escriptor pretenia en iniciar la seva obra ha arribat al final d’un camí.

Només d’un camí, però, perquè el fenomen de l’encarnació literària continua endavant:

L’obra té una entitat autònoma, però alhora manté arrels en l’home de què procedeix i en l’home que, en assumir-la, torna a donar-li vida actual.  (Joan Fuster) 

La veritable encarnació es produirà en l’acte de lectura (Joan Fuster) 

La interpretació personal d’un text. El paper del lector i de la seva funció interpretativa en l'obra literària. És el lector el que, lliurement, farà la seva interpretació del text que està llegint. En paraules de Montserrat Roig: “De la subjectivitat de l’autor (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat.” 

Michel Foucault ens deia que l’obra és una categoria inestable perquè no és res més que un punt d’encontre de discursos i d’infinites interpretacions. És el lector –afirmava- qui dóna forma a l’obra; la rep com si fos un trencaclosques desordenat i la reescrius des de la seva pròpia interpretació, les seves pròpies lectures i experiències viscudes. I pontificava: “això vol dir que hi pot haver-hi tantes obres com lectors”. 

Roland Barthes escrivia que “el text existeix com a tal a partir de l’escriptura de l’autor i de la participació activa del lector.” La participació activa del lector esdevé un element clau dins de l’obra literària. El lector, qualsevol lector, deixa de ser un element secundari que s’esforça a  “interpretar” què li vol comunicar l’autor i passa a ser un investigador de significat i de possibles relacions existents dins del text.

El mateix Barthes argumentava: “Tot text és un intertext; altres textos hi són presents; en estrats variables, sota formes més o menys reconeixibles; els textos de la cultura anterior i els de la cultura que l’envolta; tot text és un teixit nou de citacions anteriors. [...] La intertextualitat, condició de qualsevol text, sigui el que sigui, no es redueix, com és evident, a un problema de fonts o d’influències; l’intertext és un camp general de fórmules anònimes, l’origen de les quals és difícil de localitzar, de citacions inconscients o automàtiques, presentades sense posar entre cometes.

Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir (Joan Fuster)

M.M.Marçal, poeta? Joan Fuster, assagista? Montserrat Roig, narradora? (2. L'obra, l'autor, el lector...)

M.M. Marçal se serveix del llenguatge poètic per mostrar-nos la seva concepció, conscientment militant, de la literatura. I, més que mostrar-nos la seva visió, vol comunicar-nos una nova manera de ser al món, una manera pròpiament femenina. 

La poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa… 

“Dir-se a si mateixa”, però dir, també, amb mirada de dona, amb una mirada femenina individual que es fa extensiva a totes les dones. Una mirada global dins de la seva pròpia singularitat. Els temes estan sempre relacionats amb la identitat femenina i el seu entorn: l’amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió… I els mots que utilitza són l’eina que articula la seva pròpia visió del món. La seva singularitat creadora radica precisament en el fet d’ésser, en  la seva obra, ella mateixa.  

L’apropiació de les paraules dels altres és també un treball creatiu. La preocupació no és l’autoria, sinó l’empremta, les petges que altres discursos, altres paraules, altres estils han deixat en un mateix. (Joan Fuster).

L’escriptor durà a terme una relectura, que serà alhora una reinterpretació dels textos que conformen la tradició a la qual s’inscriu i amb la qual dialoga… una mena de traducció a la contemporaneïtat. (Montserrat Roig).

Estic convençuda que només revisant els textos de les escriptores que ens han precedit amb una mirada altra podem desemmascarar i revelar tot allò que resta fora dels paradigmes crítiques pretesament neutres… Fer les preguntes adients al passat… (M. Mercè Marçal).

I per tal que l’escriptor o l’escriptora s’encarnin de manera perfecta en l’obra caldrà emprar el mot insubstituïble, el mot únic i singular per aconseguir l’expressió i la comunicació perfectes. Cadascú, doncs, haurà de confeccionar-se el seu vocabulari singular, bastir-se les formes apropiades construïdes amb els noms més escaients al seu projecte literari. És aquesta la tasca –per a Fuster- no finida mai de l’artista i de l’escriptor.

Cada home que expressa afaiçona el seu llenguatge per tal qu respongui ajustadament, a l’impuls que ha d’encarnar-s’hi. D’això se’n diu estil. (Joan Fuster).

Per tal de dir-se ella mateixa i anomenar les coses des de la seva situació en el món, l’escriptora ha de forjar-se un discurs, no només un lèxic, sinó rescatar moltes paraules de les connotacions habituals i marcar-les amb un altre punt de vista. (M. Mercè Marçal).

Un expressió verbal realment individual…. Heus aquí el somni de l’escriptora. (Montserrat Roig).

El procés es clou en si mateix 

En l’obra s’expressa l’artista. En l’obra s’encarna l’escriptor o l’escriptora.

Aquest procés d’encarnació no és complet, però, fins que intervé el tercer element imprescindible en aquest acte comunicatiu: el lector. Perquè, cal no oblidar-ho i Fuster s’encarrega de recordar-nos-ho en un dels seus aforismes: “La primera obligació d’un escriptor és fer-se llegir.” És llavors, i només llavors, quan podrem dir que allò que l’escriptor pretenia en iniciar la seva obra ha arribat al final d’un camí.

Només d’un camí, però, perquè el fenomen de l’encarnació literària continua endavant:

L’obra té una entitat autònoma, però alhora manté arrels en l’home de què procedeix i en l’home que, en assumir-la, torna a donar-li vida actual. (Joan Fuster).

La veritable encarnació es produirà en l’acte de lectura (Joan Fuster).

Intersubjectivitat femenina… interacció discursiva entre dones que parlen, que escriuen literatura…La dona que malda per dir-se ella mateixa amb mots plens d’un simbolisme diferent que s’haurà de nodrir en unes altres paraules de dona. (M. Mercè Marçal).

De la subjectivitat (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat. (Montserrat Roig).

"El mar és el teu mirall..." Conrad i Baudelaire. (El mar i la literatura. 3)

El mirall del mar, de Joseph Conrad:

Ara mirava el mar amb uns altres ulls. El sabia capaç de trair el generós ardor de la joventut tan implacablement com, indiferent al bé i al mal, hauria traït la més vil avarícia o l'heroisme més noble. El meu concepte de la seva magnànima grandesa havia passat a millor vida. I veia el veritable mar, la mar que juga amb els homes fins arrencar-los el cor i desgasta resistents vaixells fins matar-los ... Res no pot commoure la meditabunda amargor de la seva ànima. Obert a tots i ningú fidel, exerceix la seva fascinació per perdició dels millors. Estimar-lo no és bona cosa. No coneix vincle de paraula donada, ni fidelitat a la desgràcia, a la vella camaraderia, a la perllongada devoció. L'oferta de la seva eterna promesa és esplèndida; però el sol secret de la seva possessió és la força, la força: la gelosa, insomne ​​força de l'home que guarda sota el seu sostre un tresor cobejat. [...]

Una mica de poesia... L'homme et la mer, de Charles Baudelaire

Home lliure, sempre estimaràs el mar!

El mar és el teu mirall; contemples la teva ànima

En l'infinit desplegament del seu full,

I la teva ment no és un abisme menys amarg.

T’agrada submergir-te en la seva atroç imatge;

El beses amb ulls i braços, i el cor

De vegades es distreu de la seva pròpia remor

Al so d’aquesta queixa indomable i salvatge.

Els dos sou foscos i discrets:

Home, ningú no ha provat les profunditats del teu abisme;

O mar, ningú no coneix les teves riqueses íntimes,

Sempre que sigueu gelosos de guardar els vostres secrets

I no obstant això, fa incomptables segles

Que lluiteu sense pietat ni remordiment,

Tant que estimeu la carnisseria i la mort,

Oh, lluitadors eterns, oh germans implacables!

No eren idiotes. Només eren esclaus

Sánchez Piñol va escriure, abans de les seves novel·les La pell freda i Pandora al Congo, un assaig sobre vuit dictadors africans, Pallassos i monstres. Vuit autèntics monstres fills de pares ben coneguts: els europeus. En una clara referència a Joseph Conrad, autor de El cor de les tenebres, llibre que narra el replantejament dels propis valors per part d'un home en una cruïlla de la seva existència, Piñol escriu al final del llibre:

"Els europeus hem abraçat la idea democràtica. No calia expandir-la, només aplicar-nos-la. Per desgràcia, Europa ha dirigit la seva pròpia història a sabotejar constantment i conscientment els principis que la inspiren. Si Europa hagués estat digna del seu propi missatge, els monstres que hem retratat no haurien existit mai. Però aquest és un fet prou revelador. Potser l’autèntic horror no habita en el cor de les tenebres, sinó en les tenebres del nostre cor".

Albert Sánchez Piñol va escriure Pandora al Congo l’any 2005, tres anys després del seu èxit La Pell freda. Entre els personatges de Pandora, hi trobarem dos noms  històrics: Roger Casement i Marcus Garvey. Que  dos noms històrics figurin dins d’un relat de ficció no és fruit de la casualitat, sinó d’una acció premeditada de l’autor.

Roger Casement va ser un patriota irlandès i cònsol britànic al Congo des de 1895, va denunciar i va lluitar contra la situació colonial que patien els indígenes. El 1904 va publicar un informe sobre la situació d’abús que patia el territori africà, un informe que va generar una protesta internacional. Casement va ser acusat d’alta traïció i condemnat a mort per fer tractes amb els alemanys en plena I Guerra Mundial i va ser executat pels britànics el 3 d’agost de 1916.  Roger Casement va ser contemporani i amic de Joseph Conrad, si més no fins que aquest li va girar l’esquena arran del seu judici i posterior condemna.

Marcus Garvey, jamaicà, activista que va lluitar pels dreta de la gent de raça negra. El 1911 va fundar la UNIA-ACL (Universal Negro Improvement Association and African Communities League) que tenia com a objectiu unir tota la gent d’origen africà del món per tal d’establir un país i un govern propi.

Casement simbolitza dos temes molt importants: d’una banda la denúncia del sistema colonial del Congo; de l’altra, la causa irlandesa. Adam Hochschild, en la seva obra El fantasmadel rei Leopold. Una història de cobdícia, terror i heroisme a l’Àfrica colonial, recull  que Casement estava convençut que, el fet de ser irlandès, el va fer arribar a comprendre plenament la conspiració de malfactors que actuava al Congo. Per a ell, Irlanda era una colònia d’Anglaterra de la mateixa manera que el Congo ho era de Bèlgica.  

A “Pandora al Congo”, però, Garvey és l’antítesi del personatge històric. Garvey, en la seva actuació, mostra una gran quantitat de sadisme, de violència gratuïta, de fascinació per l’horror similar a la del Kurtz de En el cor de les tenebres. En canvi, Casement, personatge secundari de la novel·la, respon a la imatge que d’ell ens ha deixat la història. Això reforça la importància que té la temàtica colonial –col·lonització europea de l’Àfrica i col·lonització interior europea- a “Pandora al Congo”.  

A la novel·la, l’advocat de Gravey no entén perquè els negres de la mina no fugien del forat en què els deixaven tancats de nit. Un irlandès li respon: “Els anglesos es pensen que dominen Irlanda perquè són més llestos que els irlandesos. No és veritat. Manen, només, perquè són més forts. Per això no van pensar que un grapat de negres podrien concebre una maniobra evasiva tan simple. Perquè creien que els negres eren idiotes. Però no ho eren. Només eren esclaus.”