Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ulisses de Joyce. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ulisses de Joyce. Mostrar tots els missatges

dimarts, 3 de setembre del 2019

"Tanta llum de mar arreu"...Joyce i T.S. Elliot (El mar i la literatura. 1)



Tanta llum, tanta llum de mar arreu,
com un cos de vent que fuig del temps,
[...]
Estendrem les mans damunt el mar
de cara a aquell futur
que en somnis hem forjat.
(Miquel Martí i Pol/Lluís Llach.
Un pont de mar blava)
Tots, un moment o altra, ens hem quedat extasiats, pensant, reflexionant o, simplement, badant davant del mar. Segurament, el mar és l’únic element capaç de transformar-se contínuament. El mar en calma on les onades gairebé ni existeixen i l’escuma és quasi invisible, El mar embravit pel vent i la tempesta. El mar que t’omple de sensacions i sentiments: basarda, temor, por...tranquil·litat, tendresa, amor...
Si algun tema ha proliferat en la literatura, ja sigui en prosa o poesia, aquest ha estat sens dubte el mar. M’ha vingut de gust, doncs, fer una petita i modesta recerca en el món literari per veure què hi trobava. Tant de bo us animi per llegir l'obra completa.
Una de les millors descripcions del que significa el mar des del punt de vista de les sensacions i els sentiments l’he trobat en aquest text “La poesia del mar” de Rosa Maria Martínez Ascaso:
Qualsevol pot constatar que el mar, aquest immens ésser viu, pot desvetllar en qui el contempla sensacions molt intenses. Fins al punt que la persona més prosaica no pot substreure’s a la seducció de la seva feréstega bellesa. Una atracció que penetra els sentits de forma silenciosa, però impactant. Com quan les onades fugen del vent que, entremaliat, les empaita i, en arribar a la platja, ofereixen un espectacle excepcional: deixen anar bombolles d’escuma que esclaten, esquitxant polsim de sal, en una mena de boira màgica. Aquest gust salobre és l’ADN del mar, allò que, junt amb el seu moviment continu, l’identifica universalment. A més, per aquells que saben escoltar, el mar parla, canta o xiuxiueja amb veu sedosa i suau o amb to fosc i empipat. Són aquestes veus, remoroses o irades, les que interpreten els poetes i les eternitzen en paper imprès. Moltes d’aquestes reflexions individuals, en ser publicades, han ofert al món pàgines poètiques sublims, d’una transcendència perdurable.
La varietat de pensaments sobre el mar i el seu tractament en els poemes és infinita.

Comencem aquest petit recorregut amb el primer capítol d’Ulisses, de James Joyce, en traducció de Joaquim Mallafré

Ombres boscanes suraven en silenci per la pau del matí des de dalt de l’escala fins al mar, en el qual tenia la vista perduda. A la riba, i més enllà, el mirall de l’aigua blanquejava, esperonat per peus lleugers calçats de llum. Pitrera blanca del mar ombrívol. Ritmes entrellaçats de dos en dos. Una mà polsant les cordes de l’arpa, fonent els seus acords aparellats. Cants d’esposalles blanques d’escuma fent pampallugues enmig de la fosca marea.
Un núvol començà a cobrir el sol lentament, enfosquint la badia amb un verd més fosc. S’estenia darrere d’ell, bol d’aigües amargues.
I continuem amb un poema de T. S. Elliot titulat The Dry Salvages 
  
"The Dry Salvages" (El Salvatges sec) és el tercer poema que compon els "Quatre quartets. El títol prové del nom d'una formació de roques marines a la costa de Cape Ann, Massachusetts, on el poeta passava temps de petit:.

l riu és endins nostre, el mar ens envolta per tot arreu;
El mar és la vora de la terra també, el granit
Fins al qual arriba, les platges on tira
Les seves mostres d'una altra creació més primitiva
L'estrella de mar, el límul, l'espinada de balena;
Les piques on brinda a la nostra curiositat
Les algues més delicades i l'anèmona marina.
Llança a l'aire les nostres pèrdues, la xarxa esquinçada,
Trossos d'olla per a llagosta, el rem trencat
I els equips d'estrangers morts. El mar té moltes veus,
Molts déus i moltes veus.

dimarts, 27 de març del 2018

Ulisses de James Joyce (Adulteri i literatura. 6)



James Joyce (1884-1941) és un escriptor irlandès l’obra del qual va representar un important trencament amb tota la literatura que s’havia fet fins al moment. L’autor va experimentar de manera sublim amb el llenguatge i la tècnica narratives, aconseguit una renovació  sense límits en la història de la literatura universal. Ulisses és, sens dubte, l’obra més coneguda de l’escriptor i la que li ha conferit més glòria literària. L’obra constitueix un trencament absolut amb la narrativa tradicional i la seva influència posterior ha estat decisiva. 

En un resum breu, la història d’Ulisses ens presenta el protagonista de la novel·la, Leopold Bloom, que es lleva al matí, prepara l’esmorzar a la seva dona, se’n va a l’oficina on treballa, assisteix a un enterrament i visita uns banys públics, esmorza lleugerament, torna a l’oficina, sopa en un restaurant, es troba amb Stephen Dedalus en un bordell, passeja solitàriament, es troba amb una prostituta i li confessa el seu desig eròtic, acompanya Dedalus a un bordell i, després, tornen junts a casa; finalment, es dedica a filosofar fons que Dédalus se’n va. 

Tota l’acció passa en un sol dia, el 16 de juny de 1905, des de les vuit del matí fins a les dues de la matinada. Aparentment, allò que ens relata la novel·la és un dia qualsevol en la vida d’un home qualsevol. Quan ens submergim, però, en les més de 1.200 pàgines que componen l’obra, ens adonem de tot el contenen. 

Setanta-cinc pàgines de mitjana per explicar cada una de les hores que componen la història. L’obra, en paraules del mateix autor, és una atrevida transcripció de l’Odissea d’Homer; aquí, però, els herois no existeixen, s’han convertit en antiherois i la destrucció del mite n’és la finalitat principal de la història. En relació a l’Ulisses joycià, el psicoanalista suís Carl Gustav Juny argumentava que: “la vida diària d’un home comú, tal com se sent en la pròpia consciència, és una odissea, però no en el sentit d’una seqüència racional amb plantejament, nus i desenllaç, sinó un caos en què ni tan sols es manté l’estructura enunciativa de subjecte, verb i predicat.”[1]

L’estructura del llibre s’organitza en tres parts, que corresponen a les tres parts de l’Odissea. La primera és la que correspon a les aventures de Telèmac-Stephen; la segona és l’Odissea pròpiament dita, la construcció d’una nova odissea que representa l’itinerari de la vida humana i, la tercera i última part, és el retorn a casa de l’antiheroi. 

En aquesta breu exposició, però, ens ocuparem del personatge femení de la història: Molly Bloom, l’esposa de Leopold. És la dona adúltera per excel·lència, una dona sense cap mena de tabú moral. Molly és una dona que ha tingut i té múltiples amants, entre ells Boylan, que descobrirem en el capítol final de la novel·la. 

Molly, però, és també la gran heroïna de la literatura universal. Un dona forta, físicament i moralment, més que el seu marit que, carregat de prejudicis ètics, esdevé un home dèbil. Representa també el pol contrari de la Penèlope homeriana. Des que va morir el seu fill, Molly ha refusat mantenir relacions sexuals amb Leopold, però no amb altres homes i aquí comença el seu llarg periple d’amants. El negatiu fotogràfic de la Penèlope, esposa fidel, que espera el retorn a casa del marit. Molly és l’esposa infidel, que no dubta d’anar-se’n al llit amb qualsevol pretendent que li ho proposi. Leopold, en un moment de l’obra, explica que ha tingut fins a 25 amants. Ella mateixa ens ho confessa en el seu llarg monòleg que tanca el llibre. 

El propòsit de la tècnica literària del monòleg interior és el de descobrir allò que és més íntim del personatge. D’aquesta manera, els seus pensaments se’ns revelen lliurement,  con si l’autor no els pogués controlar. Joyce fa servir aquesta tècnica per tal que Molly obri el seu cor i aboqui els seus pensaments, els seus records, els seus somnis i problemes, els seus gustos sexuals i la seva experiència sentimental. 

Aquesta eina literària, en mans de Joyce, és explotada fins als darrers extrems. Els punts i les comes desapareixen totalment i obren pas a un flux, a un fluir incontenible i immediat de la consciència. En aquest monòleg interior s’interrelacionen diversos plans temporals; passat, present i futur formen entrecreuaments per tal d’abastar la totalitat d’allò que és la realitat. La part més fosca dels personatges, allò que format part de la intimat inviolable de cadascú, allò que tothom tracta d’amagar, surt a la llum en el monòleg, perquè és la veu interior de la pròpia consciència. 

Divuit hores després que Leopold hagués sortit de casa seva, Molly, en una nit d’insomni, comença a desvelar-nos les seves intimitats: 

“Sí perquè ell no havia fet mai una cosa com això de demanar que li portessin l'esmorzar al llit amb un parell d'ous des de l'hotel City Armns quan es feia el malmirrós amb una veu decaiguda tot un personatge per fer-se l'interessant amb aquell fardot de Mrs Riordan que es pensava que s'hi faria l'arròs i no ens va deixar ni cinc...”[2]
Molly medita sobre la debilitat del seu marit i desconfia d’algunes de les coses que li ha dit respecte al que ha fet durant el dia. Recorda una intriga fallida entre Leopold i un criada que havien tingut: 
“...com aquella porca de Mary que vam tenir a Ontario Terrace posantse postissos al cul per excitarlo ja està bé que se li enganxi lolor daqueixes donotes pintades una o dues vegades me lhe temuda i mel feia acostar quan li vaig trobar aquell cabell llarg a labric sense comptar aquella vegada que vaig entrar a la cuina i ell feia veure que bevia aigua amb 1 dona no en tenen prou tota la culpa va ser dell és clar fent malbé les criades i després proposant que podria menjar a taula amb nosaltres per Nadal...”
Les fantasies sexuals de Molly la porten a desitjar algun noi jove. De nou el mite de Fedra

“...fora que pagués a algun xicot atractiu per fer-m'ho perquè jo sola no puc a un noi jove li agradaria jo l'atorrollaria una mica sola amb ell si ens hi trobéssim li ensenyaria les lligacames les noves i el faria tornar vermell mirant-lo el seduiria ja sé que senten...”
Pensa en els seus amants, en com la satisfeien i estableix una relació contraposada amb les creences religioses:
“...la candela que vaig encendre aquell vespre a la capella de Whitefriars Street per al mes de Maria mira com va portar sort i tot i que ell se'n fumeria si em sentís perquè no va mai a missa ni a les funcions d'església diu l'ànima no en tens d'ànima a dintre només matèria grisa perquè no sap què és tenir ne una sí quan vaig encendre el llum sí perquè men deu haver clavat 3 o 4 amb allò tan gros després de treure-m'ho tot amb les cortines tirades després de tantes hores vestint-me  i perfumant-me i pentinant me com un ferro o com una mena de samaler sempre aixecat deuria menjar ostres em penso que unes quantes dotzenes...”
Un punt també de sensibilitat femenina, d’ànsies de ser estimada i respectada, dins de la voràgine sexual: 

“...m’agradava com feia l'amor a més sabia com tractar un dona quan em va enviar aquelles 8 roselles tan grosses...”
Vol estar maca, sentir-se maca i admirada: 

“...sóc una mica massa grossa de panxa hauré d'estar-me de la cervesa a les menjades que m'agrada massa.../... i una ampolla d'aiguota que volia encolomar-nos com si fos claret que no el podia fer beure a ningú que Déu li conservi la saliva que gasta no fos que es morís de set o jo haig de fer uns quants exercicis de respiració a veure si aquelles pastilles per aprimar-se aniran bé que no en faci un gra massa les primes no estan gaire de moda...”
Un nou amant, una nova relació sexual. S’adona, però, a través d’una mirada als seus pits, que els anys passen i que es fa gran. Tot i així, ràpidament desvia el seu corrent de pensament: 

“...em va mirar el Poldy testarrut com sempre com una mula però el vaig veure com em mirava amb mota afició el pit quan es va aixecar a obrir-me la porta molt amable per part seva d'acompanyar-nos.../...sí em penso que mels va posar més dreta això de mamar-los d'aquella manera tant de temps que em feia venir set les tetones em diu no em vaig poder estar de riure.../...i prendré aquells ous batuts amb marsala perquè els trobi grossos què són totes aquestes venes i cosetes curiosa la manera d'estar fets...
Les darreres paraules de Molly són d’afirmació. La repetició del monosíl·lab “sí” és una afirmació d’amor, d’amor a la vida, d’afirmació de la vida, d’acceptació positiva de la condició humana. És també un “sí” de, malgrat tot, d’amor vers el seu company de sempre, vers el seu marit. No estima Boylan; si estima algú aquest és Leopold. L’únic punt que apareix en tot el monòleg es troba aquí, en el punt final. És la declaració darrera de Molly, el seu SÍ a la vida. 

...”sí quan em vaig posar la rosa al cabell com feien les noies andaluses o men posaré una de vermella sí i com em va fer un petó sota la muralla mora i vaig pensar en fi és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que mho tornés a demanar sí i em va preguntar si jo volia sí dir que sí la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer als meus braços sí mel vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir que sí que vull Sí.”


[1] Choza, J. I Choza, P. Ulises, un arquetipo de la existencia humana. Ariel. Barcelona, 1996.  
[2] Joyce, James. Ulisses. Traducció de J. Mallafré. Leteradura. Badalona, 1982. Pàg. 682 a 728.