El dilluns 8 de novembre, vaig participar, conjuntament amb la Gabriela Serra, en l'acte del Debat Constituent organitzat per la Coordinadora d'Enteses del Baix Llobregat conjuntament.
Aquest és el text de la meva intervenció:
Bon vespre a tothom.
El Debat
Constituent ens planteja tres preguntes sobre la llengua.
La resposta
a cadascuna de les preguntes és important, però el veritablement important no
són les preguntes en si, sinó el debat que d’una vegada per totes caldria
engegar. Un debat amb tot el respecte possible, però que ha de ser un debat
sense pors ni prejudicis, un debat en què tots plegats hem de parlar clar.
Les preguntes
segur que són insuficients, però em serveixen per intentar crear debat a
l’entorn de la llengua catalana i de l’estatus del català, del castellà i de
les altres llengües que conviuen amb nosaltres, en una possible i desitjada
Catalunya independent.
Tot plegat
no és tan senzill com oficialitat o cooficialitat o el domini de les llengües
en acabar l’escolarització. Els viaranys i els matisos són molts i complexos.
Parlem una
mica de xifres, sempre fredes, i intentem veure com hem arribat a la situació
actual
Des de fa
més de quaranta anys el català i el castellà són oficials a Catalunya... i a la
Vall d’Aran. La Llei de Política Lingüística es va aprovar fa més de 38 anys,
que és també quan comença la immersió lingüística. A partir del curs 1992-1993
l'escola en català es va convertir en el model d'ensenyament a tot Catalunya.
Dit això...
Fixem-nos ara en l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que es fa cada
cinc anys. La darrera correspon a dades del 2018.
Resumint
molt... I amb xifres arrodonides... Un 73% de la població sap parlar català i
un 95% l’entén. Malgrat aquest ampli coneixement a nivell oral, el català només
és la llengua habitual d’ús en un 36% i només un 23% inicia una conversa en
català.
El
percentatge de català com a llengua inicial al Baix Llobregat... al Nord és del
23% i al Sud no arriba al 14%.
Més
xifres...
Només el 6%
dels nouvinguts durant aquests primers 20 anys del segle XXI manifesta tenir el
català com a llengua de relació interpersonal.
I pel que fa
als catalanoparlants només el 12% mantenim la llengua en converses bilingües.
La conclusió
és força clara... La llengua no marcada, la llengua que els habitants d’un país
fan servir per defecte i que es prioritza en les comunicacions interpersonals,
a Catalunya és el castellà.
Hi ha molts
factors que ens han conduït fins a aquesta situació que podem qualificar ja com
“d’emergència lingüística”. L’arribada massiva de gent durant el franquisme,
quan no disposàvem de cap tipus de mitjà ni tan sols perquè aprenguessin la
llengua.
Del 2006 al
2016 Catalunya va rebre més d’un milió i mig de persones vingudes de fora de
l’Estat espanyol. Persones de 187 nacionalitats i que parlen fins a 300
llengües diferents arriben al territori català.
La immersió
lingüística que va tenir uns inicis esperançadors i, en molts casos,
espectaculars, ha anat reculant amb els anys. La immersió a la Primària
funciona prou bé. A partir, però de Secundària (12-16 anys) ja s’ha reconegut
oficialment el fracàs, només un 47% dels mestres reconeix fer la classe en
català. La resta és en castellà.
I si parlem
de la universitat, la situació s’agreuja, ja sigui pel professor, ja sigui per
l’alumne de sempre, sigui o no Erasmus, que demana la classe en castellà.
Els
catalanoparlants, ja ho he dit abans, només un 12% mantenim el català en
converses bilingües. Perquè la resta no ho fa? Aquí hem de parlar de l’anomenat
bilingüisme i que nosaltres en diem política del bilingüisme social.
Cal diferenciar
entre el bilingüisme individual (o trilingüisme o el que vulgueu) coneixement
de dues, tres o més llengües i l’anomenat bilingüisme social, que simplement no
existeix i que serveix per encobrir la realitat: la subordinació lingüística de
la llengua més dèbil vers la més forta.
És la
vehiculació d’una idea política: que Catalunya és un país que insòlitament és
naturalment i normalment bilingüe i ens arriben a ficar al cap la idea que tant
el castellà com el català són llengües normalment naturals de Catalunya.
La ideologia
polític a del bilingüisme amaga la realitat: que en una mateixa societat puguin
funcionar de manera estable dues llengües, totes dues amb els mateixos drets,
amb el mateix estatuts general. Una pretesa coexistència que amaga la substitució
d’una llengua per una altra.[1]
Un fragment
de l’article del filòleg, traductor i escriptor Pau Vidal: “La situació de
bilingüisme a la catalana ha consolidat la creença d’àmplies capes de la
societat catalana que el bilingüisme és un salconduit per viure en castellà
sense cap esforç d’aproximació a la llengua del país. Aquesta política del
bilingüisme social vol dir que tu sàpigues dues llengües perquè jo pugui
continuar vivint tranquil·lament en la meva.”[2]
Pel que fa
al debat sobre l’estatuts de la llengua catalana –i de l’aranesa i de la
castellana- en un Estat independent, ha estat defugit de manera sistemàtica i
habitual, sobretot pels diferents partits polítics independentistes.
La primera
reflexió que cal fer és si cal que en el text constitucional de la nova
República catalana figuri el terme “oficial” per referir-se al català. Hi ha
opinions força diverses entre professionals de la llengua. I anant més enllà...
si a més de l’aranès, el castellà també hauria de ser oficial en una Catalunya
independent.
Ni la
independència, ni la categoria d’oficialitat, encara que fos única, és cap
garantia de la normalització del català com a llengua comuna, com a llengua
franca del seu territori.. En tenim força, d’exemples de països que, malgrat
especificar clarament quina és la llengua oficial del país, això no ha servit
ni per millorar-ne l’estatuts ni tampoc per normalitzar-ne l’ús quotidià i
habitual. Podríem parlar del cas
irlandès, tan conegut... Però en tenim un de més pròxim, que és Andorra. Altres
exemples poden ser Letònia o Estònia, en què vint anys després de la
independència el rus continua sent força freqüent en les relacions socials, i
això que ni és oficial ni és d’aprenentatge obligatori.
Alguns
professionals proposen deixar de banda el terme oficial i aplicar-hi altres
conceptes com el de llengua nacional, llengua pròpia, llengua comuna, o un
redactat molt simple com el de “La llengua de Catalunya és el català”.
Dues màximes
molt concretes i reals. La primera: La independència no és garantia de salvar
la llengua, però continuar sota l’Estat espanyol sí que significa el lent, però
progressiu arraconament de la llengua catalana.
La segona:
Si volem tornar el català a la plena normalitat com a llengua franca del
territori d’on és la llengua pròpia, el castellà no pot ser mai llengua oficial
en una Catalunya independent.
En aquest
sentit, us recomano la lectura d’un excel·lent i documentat treball de la
professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat “L’oficialitat lingüística.
Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques.”[3]
En aquest intens estudi de més de 160 pàgines, segur que us adonareu molt
clarament perquè el castellà no pot ser llengua oficial a la República
catalana.
A partir
d’aquí podem obrir un ampli ventall d’idees i propostes. N’exposo alguna.
Vaig més
enllà de la futura Constitució Republicana que es podria limitar a dir una cosa
com “El català és la llengua de Catalunya o de la República Catalana”. És en
les lleis que se’n derivin, per exemple, un Estatut de la Llengua Catalana, on
podrien figurar els Drets lingüístics fonamentals. Per exemple: “Tothom té el
dret i el deure de conèixer el català oral i escrit”. ”Tothom té el dret
d’expressar-se en català, oral i escrit en qualsevol, lloc, mitjà, àmbit...”
“Tothom té el dret de ser atès en català...”[4]
Pel que fa a
l’estatus que hauria de tenir el castellà i altres llengües si cal en la futura
República, em remeto a un article de 2016 titulat “Oficialitat de dues
velocitats”[i],
una proposta (poden haver-n’hi més) signada per Mercè Lorente, doctora en
Filologia catalana, membre honorària de l’IEC i professora de la UPF. Dolors
Requena, Filòloga, professora d’Institut. Josep M. Virgili, catedràtic
d’Institut i Lluís de Yzaguire, Doctor en Filologia
i director del Laboratori de Tecnologies Lingüístiques de la UPF.[5]
“Es fa
pràcticament impossible encabir en un mateix marc jurídic el manteniment actual
de l’statu quo lingüístic la creació d’un país nou lingüísticament normal.”
“La solució
podria estar en una oficialitat de dues velocitats. Resumeixo...els ciutadans
que han tingut el dret d’emprar la seva llengua materna com a llengua oficial
abans de la independència (sense haver tingut oportunitat d’aprendre el català)
no perdran aquest dret, d’acord amb un conjunt de mesures transitòries (i de
les exempcions que calgui) que garanteixin la compatibilització dels drets
individuals d’aquests ciutadans amb els drets individuals i col·lectius de tots
els altres ciutadans i que tothom tindrà l’oportunitat d’aprendre el català.”
La paraula
ara la teniu vosaltres, que sou els que de veritat compteu. Sens dubte, el camí
serà complicat i no exempt de grans dificultats. La lluita per la llengua,
però, forma part també de la lluita per la independència i per una societat més
justa, més democràtica i més lliure.
I, sobretot,
no esperem a la independència per lluitar contra aquesta emergència lingüística
que tenim al damunt. Posem-nos-hi ara mateix.
Gràcies...
[1] Veieu “Llengua i República. El manifest Koiné
argumentat” pàg. 54, 57, 124 i altres
[2] Vidal, Pau. “El bilingüisme és un salconduit
per viure només en castellà” Publicat a
El País dins l ‘article “El català a cop de manifestos”.
[3] Pons,
Eva https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/btpl/arxius/14_Oficialitat_linguistica.pdf
[4] Veieu
“Llengua i República. El manifest Koiné argumentat” pàg. 97, 98
[5] Diversos autors. “Oficialitat de dues
velocitats” L’Unilateral, 15 de juliol de 2016
