L'Espill de Jaume Roig (6. Molt més que un llibre misogin)

A l’Espill,  l’autor se serveix de la misogínia general que emana dels seus versos per embolcallar tota la seva obra. Una misogínia que és molt més que un tòpic literari, ja que està sostinguda per la ideologia judeocristiana. Influït, segurament, per aquesta ideologia i per la seva pròpia concepció de la dona i aprofitant-se, a més, del debat establert a l’entorn de la condició femenina, Roig farcirà el seu relat de múltiples històries que destil·laran una profunda aversió vers el sexe femení.

L’Espill és, però i com hem vist, molt més que una simple obra misògina. És també una obra amb un profund sentit moral i alliçonador, una obra que vol distreure, que vol divertir i fer riure; és també una obra que pren partit per una manera determinada de fer i d’escriure literatura a la València del segle XV. 

L’Espill és més, encara. És una obra complexa, en què l’autor hi aboca un munt de referències socials, històriques, culturals i religioses. Una font d’informació impressionant sobre la cultura i la manera de viure de l’època. El tema de les dones, hi apareix com a eix central al voltant del qual es va teixint tot una teranyina  que aplega una gran quantitat d’informació de tot tipus sobre la societat contemporània de l’autor. A través de les pàgines de l’Espill, hi podem veure reflectits aspectes de l’època com l’agricultura, la vegetació o el bestiar; les professions, els costums, els hàbits de la gent; la geografia i les comunicacions i, de manera molt destacada, els metges de l’època, la medicina i la seva pràctica.

La professió de metge de Roig traspua a través del text de l’obra. L’enumeració extensa de malalties i medicaments; la citació de determinats règims alimentaris d’acord amb les teories sobre la salut de l’època; els metges que hi apareixen en determinats episodis i la defensa que Roig fa del gremi al qual pertany; l’amor –la malaltia d’amor- i la sexualitat són vistes a través de la mirada d’un metge medieval; la menstruació i el semen femení; la utilització de la medicina com a metàfora per assimilar el pecat amb malaltia i la religió amb guariment són elements definitoris de la influència que la professió de Roig exerceix damunt de l’obra.

Segurament, parlar de la condició femenina i de com és tractada a l’Espill és, a més d’inevitable, imprescindible. Cal, però, anar molt més enllà i endinsar-se en aquest teixit múltiple que representen els versos apariats de l’Espill per poder captar i interpretar una de les obres cabdals de la literatura catalana del segle XV.

L'Espill de Jaume Roig (5. El Jaufré i Joan Roís de Corella)

Roig, al llarg de l’obra, insereix, compila materials literaris procedents de fonts diverses. Ho fa, però, a través de l’ambigüitat, de la tergiversació i de la manipulació dels textos. Així, hi podrem observar com se serveix de les tècniques habituals dels predicadors per farcir d’exemples, llegendes o miracles la seva narració. És, però, en el llibre tercer on l’autor construeix el seu estil còmic a través de manipular, de manera hàbil i enginyosa, el llenguatge i els textos que compila.

La font bàsica d’inspiració del llibre tercer és la Bíblia. Roig se serveix d’alguns textos bíblics i els altera, tot manipulant-los o tergiversant-los, a fi de produir aquest somriure de complicitat de què parlàvem. En altres fragments, són els mites clàssics o els mateixos textos catalans –com l’engendrament de Jaume I narrat en les Cròniques- els que són manipulats; i fins i tot les mateixes propostes i idees profeministes, Roig les utilitza per transmetre el seu discurs misogin. És indubtable que aquest ús exagerat i tergiversat de textos coneguts per un públic culte, havia de provocar la sorpresa i la comicitat.  

És en aquest estil de comicitat on podem trobar un cert paral·lelisme entre l’Espill i una obra anterior com el Jaufré, la novel·la anònima, a l’estil del roman cortès, del segle XIII.

En primer lloc, podem veure en el Jaufré  un conte de cavalleries, una narració que aplega tots els ingredients d’obres precedents i, sobretot, del romans artúric. L’auctor, recollint el principi d’autoritats, recull tota la matèria literària que li pot servir per construir un entramat d’escenes, personatges i situacions que puguin ser clarament reconegudes pel públic oïdor. Existeix, doncs, un paral·lelisme evident en l’estil i la intenció de Roig que podem copsar, sobretot, en el llibre tercer.

En segon lloc, una altra de les característiques que aparella ambdues obres és l’ús del sentit de l’humor. Així, en el Jaufré, percebem de manera clara la ironia, que esdevé paròdia moltes vegades, que planeja constantment damunt d’alguns dels passatges de l’obra. Els motius artúrics són parodiats –manipulats i tergiversats, com en l’Espill- de manera flagrant. La manera de descriure els fets és, en ambdues obres, exagerada i caricaturesca. El Jaufré es val dels textos del roman francès que li han servit de model per mostrar-ne una paròdia i provocar el divertiment d’un públic coneixedor d’aquestes històries. L’Espill se serveix també de la matèria literària anterior, en aquest cas, bàsicament, de textos bíblics i clàssics, per tal d’apel·lar al sentit de l’humor del seu públic i provocar-ne la comicitat còmplice.

A més, en tots dos autors, existeix un doble objectiu: el d’alliçonar i el de divertir. Les seves obres no només han de tenir una dimensió ètica, sinó que han de servir per distreure i divertir el públic que les escolti o llegeixi. L’Espill i el Jaufré presenten, doncs, dues clares propostes literàries: l’ètica, carregada d’intenció moral, i l’estètica, impregnada de comicitat i sentit de l’humor.

Les noves rimades seran al pla texides/de l’algemia. Roig ens presenta el seu tercer objectiu: el de l’alineament amb una determinada proposta i manera de concebre la literatura de l’època. L’autor utilitzarà el vers com a mitjà per a transmetre el seu discurs i el registre lingüístic que farà servir serà el de la llengua popular de l'Horta valenciana. D’aquesta manera, Roig s’enfronta directament amb el seu coetani Joan Roís de Corella i amb tot el que ell representa des del punt de vista lingüístic i literari.

L’ús de les noves rimades davant de la prosa. D’uns versos, però, reduïts a la meitat i convertits en tetrasíl·labs apariats. D’aquesta manera, Roig eixampla encara més la distància entre la llengua que ell fa servir i la de Corella. En un vers retallat, no hi ha cabuda per a la retòrica i fins i tot les lleis gramaticals i sintàctiques se’n ressenteixen, tot produint una acumulació d’el·lipsis, de verbs i substantius i una clara simplificació sintàctica.

L’opció per la comèdia enfront de la tragèdia. Corella és un escriptor que conrea, preferentment, el gènere de la tragèdia , en auge a la València de l’època, i l’ús de la prosa. Davant d’aquest tractament erudit i seriós de Corella, Roig hi oposa l’ús trivial de l’erudició literària a través de la comicitat.

Davant la prosa, la “valenciana prosa”, la llengua popular. Roís de Corella basteix una prosa basada en una estructura sintàctica complexa i intenta construir un sistema ric –a l’estil del llatí- amb l’ús freqüent de l’hipèrbaton i amb un gran nombre de neologismes lèxics. Davant d’això, Roig edifica el seu llenguatge literari amb les formes més característiques de la llengua popular. El llenguatge és viu i expressiu, ple de comparacions, expressions populars, dites i frases fetes. L’antítesi, doncs, de la prosa corelliana.

L'Espill de Jaume Roig (4. Misogínia i comicitat)

Observem com l’autor, a través d’aquesta declaració de principis, ens avança el triple significat que hem de trobar en l’obra. Un triple significat que es mou entre el divertiment i l’ensenyament moral per una banda, i per l’altra, en un clar posicionament de caire estilístic i lingüístic.

Per dur a terme el seu ideari, l’autor utilitzarà, com a fil conductor de tota l’obra, la tècnica de la narració en primera persona com a valor didàctic. El jo narratiu –individual- implica la identificació -col·lectiva- del lector que se sentirà, d’aquesta manera, directament involucrat i copartícip dels fets viscuts i sentits pel protagonista. Uns fets que l’autor ens narrarà en vers i que li serviran, d’una banda per conferir un to seriós a les seves experiències, i d’una altra per establir una distància literària amb l’estil de la “valenciana prosa”.

Roig, però, ja ens ho ha advertit: les noves rimades seran amphorismals i ffaçessials. La seva proposta ètica vol també divertir i per això aglutinarà en la seva obra les dues formes més tradicionals de comicitat anteriors al segle XV. Així, podrem trobar sobretot en els llibres primer i segon un sentit de l’humor basat sobretot en els personatges, en les històries que s’hi presenten i que poden arribar a la grolleria. Les situacions són, en determinats moments exagerades i, en alguns casos, grotesques. És el tipus de comicitat més acostada al gènere dels fabliaux, definits com a “contes per riure en vers”.

Així, hi podem veure el tema recorrent de “l’engany”, a través de l’habilitat de les dones, autèntiques expertes en el tema; o diferents personatges relacionats amb l’estament religiós que, a fi de provocar la rialla, han de ser caricaturitzats al màxim per tal de mostrar-los com a éssers carregats de vicis i depravació; o també altres personatges extrets de la cultura popular i que se’ns presenten a través de l’exageració i la deformació grotesca; o l’aspecte eròtic o escatològic que es recull en alguna de les experiències presenciades pel protagonista narrador.

L’autor, però, forçat pel seu ideari misogin, tergiversa intencionadament aquest tipus de textos. Si en els fabliaux, la dona era astuta, mestra en l’art de l’engany i de la seducció, la dona de l’Espill és només una dona cruel i malvada en qui la seducció i la sexualitat no representen ja una certa virtut, sinó un gran vici. La línia argumental dels fabliaux conduïa sempre a un final feliç, impossible ja en les històries de l’Espill en què la dona sempre acaba rebent un càstig exemplar i cruel.

En canvi, en el llibre tercer, que conté l’apartat apologètic i doctrinal de l’obra, la comicitat latent és tractada, a través de l’estil de Roig, de manera molt més subtil. L’autor ja no busca la gran riallada que pot comportar la lectura de les facècies dels altres llibres, ara està cercant el somriure còmplice d’aquell que és capaç d’entendre, de copsar i de valorar l’habilitat retòrica de l’autor. S’ha de produir una simbiosi entre autor i lector, de tal manera que les facècies de l’Espill puguin ser enteses des d’un punt de vista satíric i mai, doncs, des d’un sentit literal o de persona sensibilitzada contra o a favor de determinades ideologies.

L'Espill de Jaume Roig (3. Alliçonar i distreure)

En les tres primeres parts del prefaci, el narrador ha fet una presentació de l’obra i comença la quarta part queixant-se del seu discurs que és, diu: curt, flach, fallent. Ara, ens presentarà les característiques que reunirà aquesta obra i ho farà mitjançant l’ús de determinats adjectius qualificatius.

Ens diu que serà en romanç i en noves rimades/comediades. En un principi, aquest adjectiu de comediades es va atribuir a la mètrica del vers, en el sentit de “disminuïdes de la meitat”. Aquesta teoria es basava en el fet que les noves rimades se solien compondre en versos octosíl·labs, mentre que els de l’Espill són tetrasíl·labs, és a dir, la meitat.

Sembla clar, però, que aquest adjectiu es refereix al terme “comèdia” en el sentit que aquest gènere tenia a l’edat mitjana: personatges de baix nivell, llenguatge popular i una línia argumental que s’iniciava amb la desgràcia dels protagonistes i que acabava, però, en un final feliç. Tot plegat, doncs, se situava al costat oposat de l’estil tràgic –la tragèdia- imperant a l’època. Tots aquests ingredients característics del gènere medieval de la comèdia els podem trobar abastament en la narració de Jaume Roig. 

Roig utilitza amb molta intenció i amb un alt nivell de significació retòrica l’adjectiu comediades per mostrar  als seus lectors contemporanis una clara intenció de debatre i polemitzar amb tot un seguit d’estils i de maneres de fer literatura a l’època.

L’autor continua dient que les noves seran també amphorismals i ffaçessials,  és a dir, que contenen, d’una banda, màximes, aforismes i de l’altra, facècies. Roig ens diu, doncs, que es tracta d’un discurs que ensenyarà, que adoctrinarà, però que també divertirà. Les màximes, els aforismes eren un gènere de caràcter moral ben conegut a l’edat mitjana i en trobem bons exemples en els proverbis morals del trobador Cerverí de Girona o en les metàfores de caire moral del Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull. La facècia, en canvi, tenia com a objectiu divertir el públic amb una certa elegància literària. L’autor ens manifesta de manera evident dos dels seus propòsits: alliçonar i distreure.

L’autor ens comunica el seu tercer propòsit en els versos finals del fragment. Les noves rimades estaran “teixides” amb el registre i el llenguatge popular de la València de l’època. Vol, no només allunyar-se’n, sinó enfrontar-se directament amb l’estil carregat de la “valenciana prosa” que conreava el seu coetani Joan Roís de Corella. Podem deduir que hi havia establerts dos sectors literaris a la València de l’edat mitjana. Dos sectors que rivalitzarien, sobretot, en qüestions d’estil. Per l’ús del vers i del registre lingüístic emprat sembla clar que podem situar Jaume Roig en el sector totalment oposat al de Roís de Corella.

L'Espill de Jaume Roig (2. Passeig per un fragment)

L’Espill és una obra que consta de 16359 versos apariats, de quatre síl·labes i que està estructurada en una consulta que conté l’endreça, la tornada i l’entrada. Els segueix després un prefaci dividit en quatre parts i en quatre llibres dividits en quatre parts més cadascun d’ells. La consulta i el prefaci fan el paper d’introducció i de declaració de principis, tant ètics com d’estil. Les parts inicials de l’obra –consulta i prefaci- presenten una ordenació escolàstica quant a les parts del discurs. 

Farem un petit passeig pels versos 626 al 644 on l’autor ens mostra de manera clara el Modus agendi, és a dir, les característiques estilístiques i retòriques del text.  

    626    Haure ordir,
    627    puix me n’enpaig,
    628    aquest meu scaig
    629    de parlament,
    630    curt, flach, fallent,
    631    a fil per pua;
    632    la forga sua,
    633    stil e balanç,
    634    sera ’n romanç:
    635    noves rimades
    636    comediades,
    637    amphorismals,
    638    ffaçessials,
    639    no prim scandides;
    640    al pla texides
    641    de l’algemia
    642    he parleria
    643    dels de Paterna,
    644    Torrent, Soterna.

L'Espill de Jaume Roig (1)

L’Espill de Jaume Roig pot semblar, en aparença,  un senzill  relat que ens descriu les maldats i els enganys que, per part de les dones, el protagonista narrador ha hagut de patir durant la seva vida. Les intencions i objectius de l’obra, com podrem veure més endavant, van molt més enllà de la simple història d’aventures i desventures amoroses  que un home ja madur explica a un jove nebot seu.

L’Espill, a través de la narració de les aventures i desventures del personatge protagonista, se’ns presenta amb un doble objectiu: el d’ensenyar i alliçonar i, també, el de divertir. I, més encara, l’autor vol, amb l’Espill, provocar un debat a l’entorn de la llengua literària que es feia servir a la València de l’època. També pretén, doncs, crear una polèmica literària  i cultural.

L’ideal doctrinari que mou Jaume Roig a escriure l’Espill és ben clar: per una banda, ensenyar els joves que s’han de mantenir apartats de les dones i, per l’altra, establir una moral final, la d’un model de vida seriosa, gairebé ascètica. I aquest ideal se’ns fa ben present en l’obra. El narrador, en primera persona, s’adreça al seu nebot per tal de convèncer-lo de la maldat intrínseca de les dones. Amb aquest recurs, l’autor no fa res més que recollir la tradició literària anterior i fer servir un dels recursos característics de les obres morals. Roig, per tal de donar forma a aquesta lliçó moral i dotar-la de sentit de l’humor, se serveix d’un tipus de discurs molt present a l’època: el discurs misogin. Un discurs que cal situar dins del debat sobre la condició femenina que, durant el segle XIII, pren una rellevància important a partir de l’obra De eruditione filiorumnobilium del dominicà Vicent de Beauvais.

Roig, doncs, escriu la seva obra dotant-la d’uns trets característics que ens condueixen, directament, als tractats morals de clares funcions doctrinàries i didàctiques. Ja hem citat el recurs a l’autobiografia per tal d’adoctrinar un familiar molt proper. N’hi ha d’altres, però: el fet de confegir l’obra amb una certa semblança al sermó, on la consulta i el prefaci serveixen per a una declaració de principis, tant ètics com estilístics; el llibre tercer, el més apologètic i adoctrinador de l’obra, que confirma –a través de les auctoritats- el discurs misogin i moralista expressats pel protagonista en els dos llibres  anteriors.

L’Espill vol ensenyar, però també vol divertir. I per això introdueix en el text situacions i formes que havien de produir, sens dubte, la rialla –o riallada- del públic lector. L’ambigüitat, el doble sentit, la manipulació i tergiversació de textos de tota mena, fins i tot de la mateixa Bíblia. Una comicitat que pot anar des del recurs fàcil de la broma o de l’escena misògina, fins a la comicitat més subtil a través de la ironia i de l’habilitat retòrica.