En les tres primeres parts del
prefaci, el narrador ha fet una presentació de l’obra i comença la quarta part
queixant-se del seu discurs que és, diu: curt, flach, fallent. Ara, ens
presentarà les característiques que reunirà aquesta obra i ho farà mitjançant
l’ús de determinats adjectius qualificatius.
Ens diu que serà en romanç i
en noves rimades/comediades. En un principi, aquest adjectiu de comediades es
va atribuir a la mètrica del vers, en el sentit de “disminuïdes de la meitat”.
Aquesta teoria es basava en el fet que les noves rimades se solien compondre en
versos octosíl·labs, mentre que els de l’Espill són tetrasíl·labs, és a dir, la
meitat.
Sembla clar, però, que aquest
adjectiu es refereix al terme “comèdia” en el sentit que aquest gènere tenia a
l’edat mitjana: personatges de baix nivell, llenguatge popular i una línia
argumental que s’iniciava amb la desgràcia dels protagonistes i que acabava,
però, en un final feliç. Tot plegat, doncs, se situava al costat oposat de
l’estil tràgic –la tragèdia- imperant a l’època. Tots aquests ingredients
característics del gènere medieval de la comèdia els podem trobar abastament en
la narració de Jaume Roig.
Roig utilitza amb molta
intenció i amb un alt nivell de significació retòrica l’adjectiu comediades per
mostrar als seus lectors contemporanis
una clara intenció de debatre i polemitzar amb tot un seguit d’estils i de
maneres de fer literatura a l’època.
L’autor continua dient que les
noves seran també amphorismals i ffaçessials,
és a dir, que contenen, d’una banda, màximes, aforismes i de l’altra,
facècies. Roig ens diu, doncs, que es tracta d’un discurs que ensenyarà, que
adoctrinarà, però que també divertirà. Les màximes, els aforismes eren un
gènere de caràcter moral ben conegut a l’edat mitjana i en trobem bons exemples
en els proverbis morals del trobador Cerverí de Girona o en les metàfores de
caire moral del Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull. La facècia, en canvi,
tenia com a objectiu divertir el públic amb una certa elegància literària. L’autor ens manifesta de manera evident dos
dels seus propòsits: alliçonar i distreure.
L’autor ens comunica el seu
tercer propòsit en els versos finals del fragment. Les noves rimades estaran
“teixides” amb el registre i el llenguatge popular de la València de l’època.
Vol, no només allunyar-se’n, sinó enfrontar-se directament amb l’estil carregat
de la “valenciana prosa” que conreava el seu coetani Joan Roís de Corella.
Podem deduir que hi havia establerts dos sectors literaris a la València de
l’edat mitjana. Dos sectors que rivalitzarien, sobretot, en qüestions d’estil.
Per l’ús del vers i del registre lingüístic emprat sembla clar que podem situar
Jaume Roig en el sector totalment oposat al de Roís de Corella.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada