Observem com l’autor, a través
d’aquesta declaració de principis, ens avança el triple significat que hem de
trobar en l’obra. Un triple significat que es mou entre el divertiment i
l’ensenyament moral per una banda, i per l’altra, en un clar posicionament de
caire estilístic i lingüístic.
Per dur a terme el seu ideari,
l’autor utilitzarà, com a fil conductor de tota l’obra, la tècnica de la
narració en primera persona com a valor didàctic. El jo narratiu –individual-
implica la identificació -col·lectiva- del lector que se sentirà, d’aquesta
manera, directament involucrat i copartícip dels fets viscuts i sentits pel
protagonista. Uns fets que l’autor ens narrarà en vers i que li serviran, d’una
banda per conferir un to seriós a les seves experiències, i d’una altra per
establir una distància literària amb l’estil de la “valenciana prosa”.
Roig, però, ja ens ho ha
advertit: les noves rimades seran amphorismals i ffaçessials. La seva proposta
ètica vol també divertir i per això aglutinarà en la seva obra les dues formes
més tradicionals de comicitat anteriors al segle XV. Així, podrem trobar
sobretot en els llibres primer i segon un sentit de l’humor basat sobretot en
els personatges, en les històries que s’hi presenten i que poden arribar a la
grolleria. Les situacions són, en determinats moments exagerades i, en alguns
casos, grotesques. És el tipus de comicitat més acostada al gènere dels
fabliaux, definits com a “contes per riure en vers”.
Així, hi podem veure el tema
recorrent de “l’engany”, a través de l’habilitat de les dones, autèntiques
expertes en el tema; o diferents personatges relacionats amb l’estament
religiós que, a fi de provocar la rialla, han de ser caricaturitzats al màxim
per tal de mostrar-los com a éssers carregats de vicis i depravació; o també
altres personatges extrets de la cultura popular i que se’ns presenten a través
de l’exageració i la deformació grotesca; o l’aspecte eròtic o escatològic que es recull en alguna de les
experiències presenciades pel protagonista narrador.
L’autor, però, forçat pel seu
ideari misogin, tergiversa intencionadament aquest tipus de textos. Si en els
fabliaux, la dona era astuta, mestra en l’art de l’engany i de la seducció, la
dona de l’Espill és només una dona cruel i malvada en qui la seducció i la sexualitat
no representen ja una certa virtut, sinó un gran vici. La línia argumental dels
fabliaux conduïa sempre a un final feliç, impossible ja en les històries de
l’Espill en què la dona sempre acaba rebent un càstig exemplar i cruel.
En canvi, en el llibre tercer,
que conté l’apartat apologètic i doctrinal de l’obra, la comicitat latent és
tractada, a través de l’estil de Roig, de manera molt més subtil. L’autor ja no
busca la gran riallada que pot comportar la lectura de les facècies dels altres
llibres, ara està cercant el somriure còmplice d’aquell que és capaç
d’entendre, de copsar i de valorar l’habilitat retòrica de l’autor. S’ha de
produir una simbiosi entre autor i lector, de tal manera que les facècies de
l’Espill puguin ser enteses des d’un punt de vista satíric i mai, doncs, des
d’un sentit literal o de persona sensibilitzada contra o a favor de determinades
ideologies.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada