Estimem les llengües (2) (Jesús Tusón, el professor, el mestre...)

-- Mamá: hoy nos han dado un postre buenísimo.

-- Qué te han dado? -- Li va preguntar l’Ana

-- Unos granitos redondos,con una piel muy finita. Y muy dulces

-- ¡Ah! Eso és uva

Però la Laia va respondre, amb èmfasi:

-- ¡No, es mucho más Bueno! Se llama raïm

Mai s’ha conegut que l’adquisició natural de la primera llengua, o de la segona, per part d’un nen, li hagi provocar febre, mal de panxa o una afecció al coll o a l’oïda

(Jesús Tusón “Històries naturals de la paraula”)

Per a qualsevol col·lectiu humà la llengua és molt important, no només perquè ens permet la simple comunicació, sinó perquè també ens permet expressar tot allò que és intrínsicament humà: sentiments, passions, pensaments, somnis, il·lusions... Allò que ens pot provocar el somriure i el riure, la tristor i el plor. La llengua és aquest instrument amb el qual estem dotats i que forma un tot amb la matèria i l’esperit de què estem fets. Està fermament unida a la nostra particular visió del món i de tot el que ens envolta.

La llengua, però, infinitament versàtil com és, resulta capaç d’adaptar-se a mil situacions, usos i intencions. Així, apareix la mentida, la manipulació, la sorna, la burla, la mala intenció.... Els mateixos mots de què ens valem per estimar, els fem servir per odiar. Aquells amb què manifestem les nostres il·lusions i esperances, els utilitzem per mentir, ferir, fer mal. Aquesta és una de les grandeses del llenguatge humà: les tremendes possibilitats de què disposa per créixer, desenvolupar-se i adaptar-se a allò que volem.

La llengua, les llengües, són el reflex, l’indicador de la diferència. Aquesta diferència de la qual hauríem de sentir-nos orgullosos, perquè és en la diversitat, i no en l’homogeneïtat, on rau la veritable riquesa humana. El llenguatge hauria de ser, malgrat tot, el punt de trobada per a l’entesa i la comprensió entre cultures.

Sabem que això, malauradament, no és així i que, en nom de moltes coses, les llengües han estat difamades, perseguides, exterminades. Han intentat i han aconseguit fer de la llengua un element separador, un element que cal odiar, combatre i eliminar si és possible. I ho han fet perquè coneixen i saben la importància que té el llenguatge en el desenvolupament d’una cultura, en el desenvolupament del pensament i com a element diferenciador.

El futur de la humanitat, d’una humanitat que sàpiga estimar la diversitat, es troba en bona part en el fet que aprenguem a veure i a utilitzar el llenguatge com un factor d’apropament i respecte entre les diferents cultures del món.

"No sabríem com imaginar un món sense paraules: un univers emmudit. El mar sense que ningú digués mar; els núvols privats de les paraules gris, blanc i brillant i de les expressions amb què desitgem la pluja necessària; les  criatures que van creixent cap a un món complex òrfenes dels mots d'ànim; els mants sense paraules d'amor... Cal, doncs, tenir cura de les paraules, salvar-les i conservar-les, perquè no tornin a la foscor i al silenci." (Jesús Tusón. Cloenda de "Històries naturals de la paraula")

Estimem les llengües (Jesús Tusón, el professor, el mestre)

A 56 dies de l’1 d’octubre, mentre els usuaris de l’aeroport del Prat continuaven posant a prova la seva paciència –sembla- infinita, ens arribava la notícia de la mort del professor Jesús Tusón, en paraules de Carme Junyent “El professor indomable”.

El 1986 llegia el seu primer llibre d’assaig (al qual seguirien un munt) sobre diversos aspectes del llenguatge, les llengües i la comunicació humana. Avui l’he volgut retrobar i, el primer que m’he adonat, és que el vaig llegir i rellegir moltes vegades, cosa que s’aprecia fent un sol cop d’ull al llibre. “El luxe del llenguatge” reposava al costat de fins a 10 llibres més  del professor Tusón. Cap d’ells, però, tan “usat” com el llibre del 86.

Per formació, professionalment i com a activista lingüístic i cultural he dedicat bona part de la meva vida a ensenyar la llengua i a tenir cura d’usar-la de manera adequada en cada moment. Formo part d’aquell estol de persones que reivindiquem la plena normalitat del català, d’aquells que volem que esdevingui la llengua comuna, habitual i preferent d’ús als Països Catalans, que en fem bandera de la unitat de la llengua.

Massa sovint, se’ns acusa de voler imposar el monolingïuisme a Catalunya, de voler marginar el castellà, de fanàtics de la llengua que odiem les altres llengües (sobretot, la llengua castellana). Se’ns apliquen multitud d’adjectius, alguns que no val la pena ni reproduir-los, des de fonamentalistes culturals i lingüístics fins a feixistes o racistes.

Vull creure que la majoria dels que pensen d’aquesta manera canviarien d’opinió si llegissin Jesús Tusón. Potser s’adonarien que els que estimem la nostra llengua, la defensem i la reivindiquem on calgui, no ens exclou d’estimar les llengües (en plural), perquè estimem el llenguatge humà, perquè, en paraules de Tusón “les paraules, de vegades, també són històries, episodis, anècdotes, experiències, ficcions...”

La primera pàgina de “El luxe del llenguatge” ja és una autèntica síntesi del missatge de Tusón. Una autèntica declaració de principis dels que som amants de les llengües, del llenguatge i dels llenguatges:

Us crido a estimar el llenguatge i a estimar i defensar les llengües, la seva unitat pregona i el ventall magnífic de la seva diversitat. Perquè potser no som mes que llengües i quan se’n perd una perdem una part essencial de nosaltres mateixos. I quan algú fa per esborrar totes les llengües menys la seva ens vol fer menys humans i va de dret, en un camí sense retorn, cap al món inhumà del silenci.

El passeig amb Brossa.... poesia, joc i llenguatge

Cappare és un poemari que recull tres llibres escrits entre 1956 i 1957. Conté les diferents formes poètiques practicades per Brossa fins al moment: odes, sonets i poemes quotidians.

Destacaria precisament de Cappare dos aspectes que, inicialment, semblen oposar-se: els sonets, representats bàsicament per l’apartat Dotze sonets a Victòria, i la poesia sintètica, amb la mostra que representa Vint-i-set poemes que ja hem tractat anteriorment. Aquí ñes on podem veure el Brossa que fuig dels esquemes mètrics i estròfics, que utilitza un vocabulari “volgudament” col·loquial com en un intent de fer-nos veure que el llenguatge per si mateix és ja poesia, que qualsevol imatge és en ella mateixa una imatge poètica.

Cappare aplega dos reculls d'amor: Model de fruita i Dotze sonets a Victòria. En els sonets podem veure el Brossa que fa servir les tècniques poètiques més tradicionals, el decasíl·lab, l’estructura, l’estrofa, la rima… El Brossa que utilitza les figures retòriques, l’associació sensorial i el llenguatge més interpretatiu.

En els 12 sonets, Brossa fa servir un llenguatge de fàcil comprensió. En paraules de Glòria Bordons: El llenguatge de Dotze sonets a Victoria no és ja distorsionat. Contràriament, és molt planer. Són sonets dedicats a l'estimada i i'amor inflama el poeta, el fa diví, identifica els amants amb Ia natura i fa possible la unitat dels contraris.

M'agrada especialment el primer sonet del llibre, Brindis en què, precisament, Brossa entrellaça els contraris:

Cançó d'amor; jo canto en tu el sentit

d'un vast paisatge: canto sol i lluna,

Terres i aigües, el dia i la nit

Tot, amor meu, m'impulsa: véns darrere

amb la bandera de la cabellera.

Un altre sonet a destacar és el vuitè, Festa. Un autèntic joc amb les paraules. Brossa fa servir el llenguatge com un element, alhora poètic, alhora  jogasser. Per a Brossa, com ell havia manifestat més d'una vegada, la poesia constitueix un joc, però un joc que cal prendre molt seriosament: 

Avui només escric deliri

I després la paraula amant,

Perquè aquest vers rimi amb brillant,

i el primer amb l'adjectiu assiri.

Ara aquí poso serenata;

Tal és el vers; avui només

Escric la paraula congrés,

I acabarà l'estrofa plata.

Començo amb el teu nom Victòria

I no continuo, que avui

Només escric els pronoms tu i

Jo. Posa un mot que et plagui en "òria".

Amor, avui només t'escric

Per tal que escric rimi amb pessic.

Parlem de literatura... digital? (2)

Què és el que fa que classifiquem una text literari dins del terme literatura digital?

A l’hora d’enfrontar-nos amb un relat digital ens trobem amb tot un seguit d’elements identificadors i que, alhora, esdevenen integradors i integrants del relat.

La interfície, entesa com el conjunt d’utilitats que ha de permetre al lector navegar lliurement i de manera interactiva pels continguts narratius del relat. La multimedialitat o la combinació de tota mena d’elements textuals, gràfics, sonors, animats o audiovisuals. El paper del joc dins del relat. La multilinealitat, o sigui els diferents camins narratius que ens pot oferir un text digital i que ens porten directament a un dels elements més importants dins de la narrativa digital: la interactivitat, la possibilitat que el lector esdevingui un subjecte actiu dins del relat.

Tots aquests elements obren noves perspectives propiciades per les noves tecnologies al servei de la literatura. Els elements textuals, sumats a tot el seguit de components audiovisuals que es troben avui al nostre abast, creen un nou univers literari compost de tot aquest seguit d’elements integrants i alhora integradors que han de permetre anar molt més enllà en la construcció de relats digitals.

El relat digital...som davant d'un nou llenguatge?

La paraula, el llenguatge, és l’element central i cabdal d’una obra literària. També és així en una obra digital?

L’obra literària digital l’hem de veure com el resultat de la suma de diversos llenguatges: paraula, so, imatge, informàtica... Sobretot l’hem d’entendre principalment com la suma d’un primer llenguatge, l’informàtic, que roman ocult, amagat, i d’un segon que se’ns fa més visible que és el de la paraula escrita, acompanyada dels elements visuals i sonors.. No hi ha necessàriament una subordinació de l’un a l’altre.

La literatura digital és un nou camp literari, del tot obert. Un nou suport on continuar projectant experiències d’escriptura, on continuar treballant experiències comunicatives. Situant-nos en el món de les metàfores, un immens oceà encara per explorar i que espera aquells navegants que s'hi vulguin aventurar. Navegar en aquest oceà serà, sens dubte, apassionant. De fet, és el mateix que, des de sempre, des dels inicis de la narració oral, ha estat i continuarà sent la literatura i qualsevol forma d’expressió literària: apassionant, interessant, il•lustrativa, formadora i educadora.