Llegir i rellegir: "Les roques i el mar, el blau" (1)

Hèctor, príncep de Troia 

Si les escolteu o llegiu, en un brevíssim llibre, tal volta us distrauran un moment dels vostres personals i intricats problemes i dels gravíssims del país i del món..

Ho he dit i escrit més d'una vegada... En paraules de Joan Fuster: "la millor manera de llegir és rellegir”. Així que, fent cas al savi de Sueca, acostumo a rellegir. Us recomano fer-ho de tant en tant. 

Aprofitant aquest confinament, he tornat a agafar el llibre "Les roques i el mar, el blau" de Salvador Espriu i, a la primera pàgina ja m’he trobat la frase de més amunt. La lectura, doncs, promet.

En l’edició que estic llegint, la segona, del 1982, al principi de tot apareix un vers decasíl·lab totalment inèdit: 

Als clossos ulls, aquest mar tan antic 

Llegeixo que en la darrera edició, del 1983, a més d’aquest vers, tanca el llibre amb dos altres decasíl·labs, també inèdits: 

Una llunyana claror de dofins 

I en aquest son, desvetllada, la por

“Les roques i el mar, el blau” es compon de cent proses sobre els mites grecs i el seu entorn. D’aquestes, quaranta-dues es van publicar a “Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics de Cèsar Estrany (1976)”. Podeu trobar el llibre i els dibuixos en format digital aquí. (Espero que ningú se m’endafi si en vaig penjant algun).

Moltes de les proses neixen de les converses entre Aristòcles i el seu fill Euforió.  Ja en el pròleg, però, Aristòcles ens adverteix que “En sortir d’escena, us previnc que no seré jo l’únic que s’encarregarà de conversar amb vosaltres.”

I així serà. En moltes altres, Espriu, fa intervenir els personatges propis de la seva mitologia: Magdalena Blasi i Pulcre Trompel·li, sobretot, i també la Ignasieta, l’avia o la Marigó.

Magdalena Blasi, Tecleta Marigó i Pulcre Trompel·li, personatges de Salom (Espriu) i de Sinera (Arenys) apareixen en l’obra de teatre “Una altra Fedra, si us plau”, que l’autor va escriure a petició i expressament de Núria Espert. La història de Fedra amb Enone, Teseu i Hipòlit, tres dels mites de la literatura clàssica, és observada pels tres mites de Salom que absorbeixen el món de Fedra a la seva pròpia manera.

Una altra Fedra, si us plau (Adulteri i literatura. 4)

L’any 1936, Salvador Espriu tenia el seu primer contacte amb el teatre i traduïa, del castellà al català, Fedra de Llorenç Villalonga. Uns quants anys després, el 1977, Espriu escriu una nova versió del mite de Fedra, la qual titula Una altra Fedra, si us plau. L’origen d’aquesta peça teatral, però, no parteix de la voluntat d’Espriu, sinó d’un encàrrec personal de l’actriu catalana Núria Espert. 

Espriu va plantejar l’obra amb una estructura de metateatre, és a dir, de teatre dins del teatre. Així, podem veure com, dins de Una altra Fedra, si us plau hi ha tres representacions: a) El mite de Fedra; b) El món dels espectadors de Sinera[1][1], representats pels personatges-titelles i c) el món de la Gran Actriu que representarà el paper de Fedra, que és el mateix món o viu Salom de Sinera[2][2]. Finalment, hi ha el nostre món, els dels espectadors reals que assistim al teatre. 

Espriu parteix , bàsicament, de l’Hipòlit d’Eurípides per fer la seva versió de Fedra. Si bé, com ens diu el mateix Espriu, cal considerar l’origen del mite com a universal: 

“En realitat, aquest tema, dotat d’un atractiu ric de múltiples possibilitats dramàtiques, és una variant d’un motiu folklòric universal, que apareix en les més diferents cultures. El motiu, reduït als seus trets essencials, és sempre el mateix: una dona casada, ja no de la primera volada, requereix algun jovenet perquè la complagui. El jovenet, per les raons que sigui, es nega a servir a la dona, i aleshores aquesta, despitada, vexada o atemorida, l’acusa públicament.”

Tot i basar-se en l’argument de l’obra d’Eurípides, Espriu no utilitza com a motiu de l’enamorament de Fedra la intervenció de la deessa Afrodita, sinó que el justifica amb l’acció cega i irreflexiva de l’amor. L’obra planteja diversos motius pels quals ha sorgit aquesta amor: 1) L’odi profund que sent per Hipòlit, que s’ha convertit en amor. 2) L’herència genètica –com apunten Enone i Teseu- pel fet que la seva mare, Pasifae, va enamorar-se d’un brau. 3) El matrimoni infeliç amb Teseu i el desig de recuperar la joventut per mitjà d’Hipòlit. 4) Els designis d’Afrodita, tal com s’edevé en el drama d’Eurípides. 

Els personatges de l’obra dialogant constantment els uns amb els altres. Només una sola vegada veiem un personatge pronunciant un monòleg. Fedra, quan apreix per primera vegada en escena, reprodueix la forma que prenien les tragèdies gregues quan, a l’nici, apareixia un personatge que recitava un monòleg en què anunciava qui era i allò que li succeiria: 

“Ni dormo ni menjo, estic malalta. Com poden emmalaltir els constants monòlegs, sense resposta ni sortida, en el fons d’un mateix”

Personatges com Magdalena Blasi i Tecleta Marigó, dues senyores representants simbòliques d’un públic burgès de poble o de petita ciutat. Cadascuna d’elles s’identifica amb personatges diferents: Tecleta amb Hipòlit, que li cau força bé; i Magdalena amb Fedra, que no li acaba d’agradar: 

“Perversió moral, incest, remordiments, etc. Estimar alhora dos homes o fugir amb un no és res de l’altre món. El terrible és estimar un home i un mirall. I no poder triar.”

Altres personatges d’Una altra Fedra, si us plau són la Gran Artista, que acabarà representant el paper de Fedra; L’Altra, que no és una primera actriu i que és el personatge que exposa el punt de vista de Salom; Fedra; Enone, que té la funció de descriure la situació de Fedra i de fer-li preguntes per tal de fer-la parlar; Hipòlit, el fill de Teseu; Teseu, rei d’Atenes, presentat per Fedra i Enone com el mal marit; Thànatos, el personatge vestit de negre que es queda immòbil en un angle de l’escena i que cal veure com el símbol del geni de la mort i Pulcre Tompel·li, el lector model de la tragèdia que veu representada.  

Una altra Fedra, si us plau recull tot el simbolisme clàssic grec. En paruales del director Lluís Pasqual: “La tragèdia, el mite, són font de coneixement, de raó, de llum, producte i herència d’un univers mediterrani, genuí i universal que Espriu estima.” Un univers mediterrani universal que, passat pel sedàs espriuà, es veu amarat de tota l’essència simbòlica que compon i integra el Mite de Sinera.

---

[1][1] Sinera pertany al món simbòlic espriuà i es correspon amb la seva vila nadiua d’Arenys de Mar.  

[2][2] Els personatges de la Gran Actriu i de Salom de Sinera són els alter egos de Núria Espert i del mateix Salvador Espriu.