"He mirat aquesta terra, / he mirat aquesta terra..." Cementiri de Sinera (Tot passejant amb Salvador Espriu 9 i final)

 

Salom: És tard... nois... Ha arribat l’hora que me’n torni a Sinera... Espero que aquesta estona us hagi resultat profitosa...

Heu pogut fer un petit tast del món poètic i narratiu d’Espriu. Heu pogut percebre enmig dels seus versos els temes dels quals es servia: la pàtria, el record, el pas del temps, el cansament, la solitud, la mort... Déu.

També heu vist amb els ulls de la ment les imatges i símbols espriuans: els xiprers, les barques, la boira, els núvols, la pluja, el vent, la sorra, el mar....I com,  tot plegat, ens condueix al gran i únic tema espriuà: la dialèctica, de vegades tensa, entre la vida i la mort.

Me’n torno a Sinera... la petita pàtria espriuana... l’etern món de la llibertat, fràgil i desprotegit, però també invencible. La mítica Sinera, símbol del món destruït, que va persistir en els versos d’Espriu...

La terra i l’home; la pàtria i el poeta, units per sempre més en la màgia dels versos:

(Cadascú recita una estrofa)

Llibre de Sinera (XXIV)

Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan per la muntanya que tanca el ponent

el falcó s 'enduia la claror del cel,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Mentre bleixa l' aire malalt de la nit

i boques de fosca fressen als camins,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan la pluja porta l' olor de la pols

de les fulles aspres del llunyans alocs,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan el vent es parla en la solitud

dels meus morts que riuen d' estar sempre junts,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Mentre m' envelleixo en el llarg esforç

de passar la rella damunt els records,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan l' estiu ajaça per tot l adormit

camp l' ample silenci que estenen els grills,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Mentre comprenien savis dits de cec

com l' hivern despulla la son dels sarments,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan la desbocada força dels cavalls

de l' aiguat de sobte baixa pels rials,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

"Presoner dels meus morts i del meu nom, / esdevinc mur, jo caminat per mi..." El caminant i el mur (Tot passejant amb Salvador Espriu. 8)

 

Salom: El caminant i el mur. El caminant, la vida entesa com un viatge. El mur, la barrera, el final del camí, la mort. De vegades, però, el sentit de la vida: El record omple sempre el buit del present, preserva el passat, uneix passat i present i salva el poeta de la mort-oblit.

 

Sentit a la manera de Salvador Espriu

(El caminant i el mur)

 

He de pagar el meu vell preu, la mort,
i avui els ulls se’m cansen de la llum.
Baixats amb mancament tots els graons,
m’endinsen pel domini de la nit.

Silenciós, m’alço rei de la nit
i em sé servent dels homes de dolor.
Ai, com guiar aquest immens dolor
al clos de les paraules de la nit?

 

Passen el vent, el triomf, el repòs,
per rengles d’altes flames i d’arquers.
Presoner dels meus morts i del meu nom,
esdevinc mur, jo caminat per mi.

 

I em perdo i sóc, sense missatge, sol,
enllà del cant, enmig dels oblidats
caiguts amb por, només un somni fosc
que va sortir dels palaus de la llum

 

Final del laberint (I) 

Amb lent dolor esdevé somni fosc
aquella llum dels altíssims palaus.
I el temps l’escampa pel record, ja flor desfeta
als dits aspres de pluja del meu extrem hivern.
que vastíssim de la terra, el maternal
respir fangós que guarda el vinent blat.
Arribaran demà tranquil·les hores,
obertes ales amples dels ocells
duran al camp les grans calmes d’estiu.
Hi haurà potser molt piadosos arbres
d’ombres esteses damunt secs camins.
Però jo, que sabia el cant secret de l’aigua,
les lloances del foc, de la gleva i del vent,
sóc endinsat en obscura presó,
vaig davallar per esglaons de pedra
al clos recinte de llises parets
i avanço sol a l’esglai del llarg crit
que deia per les voltes el meu nom.

 

Indesinenter

(Cançons d’Ariadna) 

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.

"D'ell sortien les naus cap a les conquestes, les sàvies lleis de tota la mar; la senyera orgullosa..." El país moribund (Tot passejant amb Salvador Espriu. 7)

 

Nois: Només feia poesia?

Salom: Era també un gran prosista i autor teatral. De fet, es va donar a conèixer amb llibres de prosa com El doctor RIP o Laia. També va escriure un llibre molt interessant: “Les roques i el mar, el blau” que es compon de cent proses sobre els mites grecs i el seu entorn. D’aquestes, quaranta-dues es van publicar a “Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics de Cèsar Estrany (1976).

Mireu, perquè pugueu assaborir millor la seva prosa, feu-me l’obsequi de llegir per a mi i per a vosaltres mateixos el relat “El país moribund”.

Escrit el 1935, aquest llibre tanca el recull “Ariadna en el laberint grotesc” en què fa una descripció al·legòrica sobre la terrible situació que en aquells temps vivia Catalunya i la resta de l’Estat espanyol. Ofereix una visió molt crítica i negativa del caràcter dels catalans, els seus escriptors i els seus dirigents.

Ei! Em dit llegir! Llegir, sí; i això vol dir llegir com cal, eh?

El país moribund (Ariadna en el laberint grotesc)

El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. «Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent», es va exclamar. «De cap manera!», li vaig respondre. «Ets un gran, un formidable país.» «En què ho coneixes?», s'escridassà el pobre vell país, una mica revifat, perquè no hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres. «En què ho coneixes?», va dir, caigut ualtra vegada en desesper. «Sóc una ombra, una carcassa. Ja ho veus, ell va ser el nucli i el camí de la meva glòria», va dir assenyalant el port. «D'ell sortien les naus cap a les conquestes, les sàvies lleis de tota la mar; la senyera orgullosa. Ara, en canvi, és vell i moribund com jo. I la seva senectut, disfressada, com la meva, amb un maquillatge d'adjectius de bambolina. S'ha perdut la cadència de la meva llengua imperial. Ara la parlen a crits, sense acabar els períodes, afermada a base de blasfèmies i de gestos paleolítics. Se m'ha convertit en un volapuk sense intimitat ni finor, sense matís, empedreït de paraules sibil·lines, fredes, pedants, insuportables. No la llegeix ningú, i la mica de literatura que cultiven, raquítica, amorfa, grisa, sense personalitat ni entusiasme, no té altre propòsit que servir finalitats electorals. Els meus fills no s'interessen per l'esperit i han perdut tota tradicció de cultura i de finesa. Materialistes com són, imiten la tècnica d'altri. Sóc, ja ho veus, un país sense ànima. I ara justament, moribund i cansat, visc a la força una mascarada grotesca, el somni d'una ment ambiciosa, una ganyota mesquina. Sóc tan sols una anacrònica silueta medieval.» «No, ets un gran país, un país d'esdevenidor, diantre!», el vaig interrompre. «Una silueta medieval? I què, saps la importància que et resulta d'això? No llegeixes Spengler, Berdiaev, la premsa, la gent que ha contemplat Déu cara a cara, els descendents universitaris dels profetes? És la teva hora, l'hora de la teva mar, de la teva llengua, del teu imperi, de la teva glòria, del teu seny.» «El millor del món», cridava un cor llunyà i patrioòtic. «Ets ric, ets culte», prosseguia jo. «Què me'n dius de la teva dansa?» «La més bella del món», deia el cor. «I de la teva cançó popular?» «No n'hi ha d'altra, la, la, la», cantà el cor. «I dels teus pròspers hospitals, de la teva pau pública, de la teva polidesa ciutadana, de la bonhomia de la gent del teu camp? No pots escopir més, no pots mobilitzar més captaires, no pots ignorar més del que ignores. Tot té un límit, l'has aconseguit, no ha d'exigir res més al teu esforç. Moribund? Qui tingués la teva salut, la teva empenta! En demanes proves? Quina altra que la de la teva gran ciutat, anàrquica modèlica, pretensiosa, nou rica, sense gens de confort?» «La millor de totes», exultava el cor. «Això sí, no es pot negar que cap altra no té el seu Palau de la Música ni el seu Gran Metro», va convenir el país. «Afegeix-hi també el sentit crític dels qui l'habiten, escolta'ls», li vaig dir. «No es pot viure en aquesta cabila», deia la veu del pedagog Efrem. «Què han de pensar de nosaltres Adler i els hongaresos?» «Hélas, hélas, la bêtise humaine!», recità l'harmoniosa gorja de Pulcre Trompelli. «Som d'un país de cinquena o potser de sisena categoria», afirmà amb una evident satisfacció Ecolampadi Miravitlles. «Els alemanys varen organitzar fa poc un concurs colossal. El tema a desenrotllar era: "Bases africanes de cretinisme en els homes i en els pobles." Nosaltres n'hem resultat guanyadors.» «Campions, nosaltres? L'agradable, l'única nova!», va dir, excitada, Aina Cohen, l'exímia poetessa. «No oïu com el rossinyol refila per la victòria? Allí, a la masia dels vellards, mentre el bon jai:

"Escolta el càntic dolç de l'ocelleta

i pesa figues al regne de la son.

La testa venerable es congestiona

al ritme del xup-xup de l'arrossada."

No oblideu, germans, que som els predilectes de Nostre Senyor», va afegir la suau recitadora, després de blasfemar i de rebre uns entusiastes aplaudiments. «Queno senties Aina, que no la senties? Te n'has convençut, ara?», vaig preguntar al país. «Sí», va dir ell, entendrit. «Però sóc tan ancià! Quin fred, tot em roda, em moro!», xiscla de sobte. La feridura va ser fulminant, i no vaig tenir temps d'auxiliar-lo. El cos queia amb clapoteig a les aigües encalmades, en un solitari indret, i jo n'era l'únic testimoni. «Mullar-me per ell?», vaig reflexionar. «Ja en trobarem un altre que ens pugui fer més peça. Vaig a telegrafiar la notícia, és més essencial que intentar salvar-lo. Quin èxit periodístic que serà!», vaig meditar, mentre m'allunyava. «Què diu aquest beneit?», preguntaven l'endemà els conciutadans, en llegir el telegrama. «Què diu? "Vell país ofegat ahir aigües port. No s'ha identificat cadàver." Té, el país es va morir, visca! Fins tenim un país que se'ns mor. Vejam, en volem detalls.» Aquell dia les redaccions varen treballar d'una manera febrosa i compensaven amb escreix la quotidiana penúria econòmica editorial: almenys es varen vendre una cinquantena de periòdics en llengua nostrada, en aquella llengua que amb tant de delicat amor n'han dit després vernacla.

Barcelona, 1934-1935

Revisades a Sinera agost 1949; juliol 1964

I a Lavínia octubre 1967; juliol 1974; desembre 1980

"Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser / si no som lliures..." La pell de brau (Tot passejant amb Salvador Esrpiu. 6)

 

Nois: La profe ens va parlar de La pell de brau... Això és Espanya, oi?

Salom: La pell de brau és una de les obres més conegudes d’Espriu i ha estat traduïda a multitud de llengües. Espriu fa servir el nom de Sepharad per referir-se a Espanya i intenta un nou acostament a la resta de pobles peninsulars, sobretot al castellà.  Aquest acte d’acostament, no va ser del tot ben rebut, per motius de visió política, sobretot pels joves intel·lectuals de l’època. 

L’obra recull la intenció d’Espriu de superar la Guerra Civil, que sempre qualificava d’atroç i que va patir d’una manera integral, és a dir, per als uns i per als altres. Home de pau i de diàleg, sovint deia, que ell no tenia enemics, ni molt menys en volia. Només tenia adversaris...

        La pell de brau XXXIII

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d'alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

 

La pell de brau XXX

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
«Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor».

La pell de brau XII

No saps que les aixetes s’han fet

perquè no hi ragi l’aigua,

i les cases perquè passis

més saludable fred,

i els trens i els camins per al suport

del meritori nivell de la general felicitat?

Com que no vol mai ploure,

es clar que no hi ha llum,

i amb el diner no compres

res del que vols i perversament necessites,

excepte l’entrada

per al futbol de les festes

o per a la intangible cursa nacional.

Però, mentre els elohim

juguen a coudineta,

tu, tan senzill i sofert,

et consoles

empassant-te una a una

les grasses paraules

que et serveixen quasi de franc

els papers.

Oh, el brou d’aliment, l’alegria

d’aquesta lletra impresa a la paella

sense oli i sense foc!

Després, ja tip del tot i havent-te

escurat el pit, al llarg de la jornada,

en la còmoda escopidora que són sempre

els polidíssims carrers de Sepharad,

te’n vas a dormir, donant gràcies a Déu

en meditar amb esforç, original filòsof,

que falta un dia menys per a la mort.

La pell de brau XLVI
De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda
llibertat.

 

La pell de brau XLIX

Deixa que el greix dels eunucs trontolli d’estèrils rialles

i detura-les, quan et cansin, amb el puny ben clos.

Car tu ets home, vella mida de totes les coses,

i cercaràs en va una més alta dignitat

arreu del món que miren i comprenen els ulls.

Què pot desesperar-te, quin mal no suportaràs,

si acceptes el temps i la mort i l’honor de servir,

els nobles manaments de l’eterna llei?

Desdenyós de lloances, de premis i de guany,

treballa amb esforç perquè sigui Sepharad

per sempre altiu senyor, mai tremolós esclau.

I quan arribis a la porta de la teva nit,

en acabar el camí que no té retorn,

sàpigues dir tan sols: <Gràcies per haver viscut>

"Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo..." Cançons d'Ariadna (Tot passejant amb Salvador Espriu. 6)

 

Nois: I per què s’hi va quedar, Espriu, a Catalunya?

Salom: Va romandre per emplenar estèticament una obsessió d’arrel política: salvar els mots. 

Des del primer dia va reaccionar contra la persecució de la llengua catalana. Una reacció que no va ser sentimental, sinó intel·lectual i ètica: 

No hi ha cap llengua que delinqueixi. Una llengua no pot delinquir, una llengua està per sobre del bé i del mal.

 

Homenatge a Pompeu Fabra

(Cançons d’Ariadna)

 

A la memòria de Pompeu Fabra, Mestre de tots.

 

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

 

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

 

Una tal lliçó

hem hagut d’entendre

el meu poble i jo.

 

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

 

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

 

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

 

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

 

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

 

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

 

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

 

"D'un vell color de plata / jo voldria que fossin / els meus versos... Mr. Dheat (Tot passejant amb Salvador Espriu. 5)

 

Salom: Heu parlat de la mort...Sabeu que Salvador Espriu va posar el títol de Mr. Dheat a un dels seus poemaris... Això sí que sabeu què significa, oi?

Nois: Senyor Mort!! 

Versos enllà del camí

(Mr. Dheat)

 

D’un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d’un noble,
antic color de plata.

 

Davant la mort, que porta
secrets senyals del rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.

 

Trist i lliure, camino,
davant la mort que mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.

 

Nois: Una altra cosa... Salom... La meva àvia sempre diu que després de la guerra els poetes i els escriptors van marxar de Catalunya.... Espriu s’hi va quedar, oi?

Salom: Espriu no va escollir l’exili, com havien fet altres intel·lectuals.... Potser inconscientment, perquè les circumstàncies l’hi van portar, però es va quedar al país.

Assaig de càntic en el temple

 (El Minotaure i Teseu)  

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.