Independentistes, "Comuns" i "Colaus" (1. Els objectius de l'ANC)

L’article de Toni Soler “Un enfrontament orquestrat” posa el dit a la nafra dels Comuns, però també dels independentistes. És un article de lectura obligatòria que ha d’anar, obligatòriament, seguit d’un procés de reflexió tan objectiva com ens sigui possible, allunyant al màxim partidismes, prejudicis i la nostra pròpia ideologia política.

La majoria ja sabeu que sóc a l’ANC des de molt abans de l’assemblea fundacional del 2012 i que formo part de les primeres 200 persones que van convocar la Conferència Nacional per l’Estat propi de 2011. Ho dic perquè el meu marc de reflexió ha de beure, indefectiblement, dels documents de la pròpia Assemblea.

Malgrat la transcendència política dels documents, que durant aquests anys, ha anat fent públics l’ANC, pocs són els que se’ls han llegit a fons i, d’entre aquests pocs, alguns semblen haver-los oblidat. Així doncs, em permeto recordar-vos alguns dels punts més importants dels primers documents: la Declaració Fundacional de 2011 i el primer Full de Ruta aprovat en l’assemblea fundacional de 2012. Els fulls de ruta posteriors, l’ANC sempre han mantingut aquests punts, tot desenvolupant-los i ampliant-los, com a base fonamental del seu activisme polític.

Recordem, doncs, que deia la Declaració Fundacional de 30 d’abril de 2011 i remarco en negreta les parts més cabdals:

“Ha arribat l'hora d'unir esforços per tal que les voluntats actuals a favor de la sobirania s’agrupin i així es multipliquin i esdevinguin majoritàries, per vies democràtiques, com a condició indispensable per exercir el dret d’autodeterminació.”

En el Full de Ruta aprovant en l’assemblea fundacional celebrada el 10 de març de 2012 al Palau Sant Jordi de Barcelona, 2012 marcàvem les tres principals condicions necessàries perquè la independència fos, no només possible, sinó també viable:

“Que hi hagi una majoria social suficient de ciutadans que la vulguin.

Que una majoria de diputats del Parlament català assumeixin la voluntat de la majoria del poble català i, des de la unitat d’acció, estiguin disposats a emprendre les accions polítiques necessàries per aconseguir la independència de Catalunya.

Que el poble català sigui reconegut com a subjecte del dret d’autodeterminació tal per la comunitat internacional.”

El full de ruta afegia:

“En aquests últims cinc anys hem avançat molt, però és evident que en la societat catalana, tot i els progressos fets, hi ha encara un nombre massa elevat d’indecisos a qui cal donar raons i arguments perquè es decantin a favor de la independència, assegurant així que tant el % de participació com el % de vots favorables a la independència sobrepassi, amb escreix, respectivament, el 50 i el 55% fixat per la UE en el cas de Montenegro i que ha de servir pel reconeixement internacional d'un nou Estat per la via democràtica.

Ens cal, doncs, assolir aquesta àmplia majoria, necessària per a ser reconeguts internacionalment com a Estat independent sense que es pugui generar cap mena de dubte per part de la comunitat internacional sobre la legitimitat de la decisió.

Perquè la unitat d’acció dels diferents partits polítics catalans sigui possible, primer cal que aquesta unitat d’acció política es doni en el si de la societat catalana. I quan aquesta unitat d’acció del poble sigui una realitat, la unitat d’acció dels diferents partits d’obediència catalana s'ha de produir de manera quasi automàtica. Només llavors es donaran les condicions objectives necessàries per a fer possible la independència i, per tant, l’Estat propi."

A partir d'aquí, compartiré amb vosaltres les meves reflexions....

La salamandra de Mercè Rodoreda (2. El temps i el narrador)

El temps és un dels components essencials del conte. Ens trobem davant d’una narració ulterior que es distingeix per la utilització, bàsicament, de la forma verbal del pretèrit perfet perifràstic. No s’indica, en cap moment, la distància temporal que separa el moment de la narració del de la història.

Els fets de la narració es corresponen amb els de la història. No sembla haver-hi desviacions ni cap endavant ni cap enrere (exceptuant algun passatge molt curt en què es fa referència a la mare de la protagonista). Els esdeveniments sofreixen un clar procés d‘acceleració. En alguns passatges o segments de la història es produeix l’el·lipsi, ja que apareixen espais de temps buit entre les estacions i els dies que transcorren des de l’inici de l’assetjament de la protagonista fins al dia en què és cremada a la foguera pública. 

També hi ha buits entre els dies en què la protagonista, ja transformada en salamandra, passa al llac fins que decideix anar al poble o en els dies en què viu sota el llit del seu amant.

Si bé, com dèiem anteriorment, no hi ha processos evidents ni de retrospecció ni d’anticipació, sí que podria haver-hi en el fragment del conte que reproduïm a continuació algun anacronisme, exactament, una analepsi externa i, a la vegada, una prolepsi interna:

…dos homes van dir ben alt perquè pogués sentir-ho, que m’havien d’haver cremat de petita, junt amb la meva mare que fugia enlaire amb ales d’aligot quan tothom dormia. Que m’havien d’haver cremat quan encara no….

El fet de recordar la seva mare és un esdeveniment exterior al principi de la trama i, el fet que els homes manifestin el desig de cremar-la podria tractar-se de l’avançament d’un esdeveniment posterior al moment en què és evocat.

Quant a la freqüència, la protagonista ens narra una successió d’esdeveniments únics, fet que ens condueix a la classificació de la narració en singulativa. Ens ho confirma l’ús del temps verbal, el pretèrit perfet perifràstic.

El narrador –narradora en aquest cas -és el personatge principal de la història, n’és la protagonista.

Ens trobem, doncs, davant d’un narrador intrahomodiegètic que ens està explicant la seva pròpia història. Aquest tipus de narrador afegeix sempre un matís de subjectivitat a allò que està contant. La seva visió esdevé sempre parcial, si bé el fet de la seva presència afegeix un caire de veracitat a la narració.

La narració, monologada i en primera persona, sembla adreçar-se a un receptor indefinit. No hi ha, per tant, cap narratari intern. De la narració, podria extreure-se’n que el narratari no hi és present. De totes maneres, caldria tenir en compte que, en totes les narracions, en la ment i en el desig de l’autor, hi ha sempre un narratari. Podria tractar-se d’un narratari extradiegètic en el sentit que existiria fora de la narració i seria una mena de lector ideal per a l’autor. Aventurant-nos una mica més -i tenint en compte la trajectòria de la narrativa rodoreriana- aquest narratari podria tractar-se de la figura d’una dona anònima que viu una relació no acceptada per la societat i que, a causa de contravenir les normes socials,  en pateix el refús i l’hostilitat.

La salamandra de Mercè Rodoreda (1. La metamorfosi com a metàfora)

Mercè Rodoreda va escriure entre 1957 i 1964 el recull de narracions La meva Cristina i altres contes. És un llibre d’una gran unitat, d’estil i també de contingut. En el recull, hi domina el poder del subconscient i la imaginació. L’autora recrea, a través d’aquests poders, móns intensament suggeridors en què els personatges estableixen unes relacions intenses amb els altres universos existents, ja siguin minerals, vegetals o animals. Aquesta relació fa sorgir en alguns dels contes el tema de la metamorfosi com a centre metafòric de la intenció de l’autora.

Un bon exemple n’és el conte La salamandra.

La trama del conte podria resumir-se en les relacions, més que amoroses, passionals, que manté la protagonista amb un home casat. Aquestes relacions passionals, il·lícites, condueixen la protagonista a l’aïllament, a la soledat, al càstig i, també, a afrontar i assumir les conseqüències de tot. El procés de metamorfosi que experimenta, d’ésser humà a una salamandra –símbol de la passió -no fa minvar en res el seu desig amorós que la condueix a reviure, ara com animal, la situació viscuda abans com a persona.

La història ens narra l’encontre de la protagonista amb un home del qual sabem molt poc, només que és casat. Veiem, com ja des del primer moment, la noia se sent atreta físicament per ell i com la relació que mantenen esdevé, ja des de l’inici, una relació violenta a causa de l’actitud que mostra l’home. Les trobades a l’estany continuen fins que són descoberts per l’esposa. A partir de llavors es veuen obligats a trobar-se en altres indrets.

Arran de ser descoberts per l’esposa, la protagonista comença a patir un assetjament cada vegada més insistent per part de la gent del poble. Els seus conciutadans l’aïllen i la marginen sota l’acusació de bruixa i és objecte de tot un seguit de rituals de signe estrany i enigmàtic. Ella, però, insisteix a buscar el seu amant, encara que infructuosament. Experimenta sentiments de soledat, incomunicació i abandonament. L’assetjament acaba finalment amb la seva crema en una foguera pública, davant els ulls del seu amant i la seva esposa, així com de la resta del poble. La protagonista, però, i davant l’esglai de tothom, en el moment de la crema es transforma en salamandra.

La noia, però, no acaba d’assumir la seva nova naturalesa. Experimenta, perplexa, la pèrdua de la seva condició humana. Persisteix, però, en el desig de trobar i veure el seu amant. Primer, fa una visita a l’estany on el va conèixer i, després, s’instal·la a la casa de l’home, s’hi fa un niu i hi viu durant un temps.

Un dia, però, l’esposa la descobreix i la fa fora amb violència. De nou, ara en la seva nova naturalesa, es repeteixen les persecucions per part de l’esposa, dels nois del poble i, a més, s’hi afegeixen unes anguiles, éssers que pertanyen al nou món de la protagonista.

La història finalitza amb un retorn a l’inici: el salze i el llac, on la salamandra s’enfonsa.

La por i l'aversió a una senzilla paraula: independència

Fent un cop d’ull als diccionaris i a les enciclopèdies, podrem observar les diferents accepcions que presenta la paraula independència. Diferents, però que contenen una mateixa idea de fons, que és la de dependre d’un mateix per a decidir en tots aquells temes que l’afecten.

Així, referit a les persones, la independència s’entén com un signe d’emancipació, de no-dependència de res ni de ningú, tant des del punt de vista social com econòmic o moral. De la mateixa manera, tant pel que fa a les persones com als territoris, independència significa no tenir cap relació de dependència amb ningú, sigui una personalitat física o jurídica. Políticament, independència significa autogovernar-se i no estat subjecte ni subordinat a cap altre territori.

Si alguna cosa uneix a certa dreta i a certa esquerra és l’aversió i la por, encoberta i disfressada del que vulgueu, a la paraula independència. Aquesta por i aversió, acompanyada de les ambicions polítiques de molts dels seus dirigents, és capaç també d’unir revolucionaris, profetes de la nova política, amb vells socialistes titllats, pels seus propis companys de viatge, de casta i màfia que calia desterrar.  

Una nova mostra d’aquest sentiment capaç d’unir ideologies oposades (?) l’hem viscut a Esplugues de Llobregat.

L’ANC d’Esplugues ha celebrat enguany el seu 5è aniversari. Una de les activitats per commemorar-lo ha estat construir una mena de trencaclosques visual (en teniu fotografies aquí) en què, d’una banda es podia llegir “Esplugues decideix independència” i, de l’altra, s’hi podien veure fotografies de les activitats realitzades durant els darrers anys per part de l’ANC a la població. Es va demanar permís a l’ajuntament per instal·lar el trencaclosques en forma d’exposició a la biblioteca durant el mes d’agost. Així ho vam fer, un cop rebuda l’autorització verbal.

Entre altres, poques, aquesta és la veritat, la regidora no adscrita, Laura Benito, no va perdre el temps i va presentar una instància demanant explicacions i exigint la retirada de l’exposició. El to i el contingut és l’habitual i que els seguidors de partits com Ciudadanos i altres acostumen a repetir com aquells ocells psitaciformes. que es troben a la majoria de zones càlides i tropicals.

No puc dir que em sorprengués aquesta reacció. Estem massa acostumats a les posicions intolerants i obertament anticatalanes de determinades ideologies al servei de l’oligarquia espanyola de sempre. Tot i així, des de l‘ANC es va intentar mantenir l’exposició fins i tot acceptant d’eliminar la paraula independència. Tot va ser inútil i se’ns va demanar que l’exposició estigués fora de la biblioteca abans del dia 13 d’agost.

Si Ciudadanos, i els seus amics o coneguts, volien establir un principi d’acció-reacció i estaven desitjant una resposta activa de l’ANC, ens sap greu, però es quedaran amb un pam de nas. Com a “bons ciutadans” que som retirarem l’exposició. Afortunadament, la independència, que arribarà ben aviat  (i millor que s’hi aneu acostumant, no sigui que us agafi un infart) no depèn ni molt menys d’aquesta exposició.

L’alcaldessa, la senyora Pilar Díaz, (també és l’alcaldessa de tots i de totes, o no?) ens diu en un twit d’agraïment a Ciudadanos per la seva fidel croada antiindependentista, que l’exposició, amb aquest títol, es convertia en un pamflet. Caldria recordar-li a la Sra. Díaz que els pamflets són llibres impresos de molt poques planes, i en què s’ataca violentament algú o alguna cosa. Entenc que ho digui de forma metafòrica, però, en tot cas, està afirmant que “decidir independència” és atacar violentament algú o alguna cosa?

Evidentment, Esplugues (de moment) no ha decidit independència. L’expressió és simplement un desig, totalment legítim, dels que creiem en la independència com la millor eina per construir un país millor, més lliure i amb més justícia social. Un desig que sorgeix arran de l’embrió del que seria l’ANC d’Esplugues i que portava el nom d’”Esplugues decideix” i que va impulsar la consulta sobre la independència a Esplugues el 20 de juny de 2010.

Per acabar dues constatacions i una promesa:

Mentre a Esplugues es retira una exposició per l’ofensa que representa per a uns pocs el seu títol, a Barcelona, els que governen l’ajuntament (BEC i PSC) amb la aquiescència d’altres forces (entre elles Ciudadanos) pretén situar, amb la pobra i trista excusa de la historiografia i la memòria, l’estàtua del dictador Franco davant del Born.

Mentre a Esplugues es retira una exposició per l’ofensa que representa per a uns pocs el seu títol, el regidor del PSC a l’ajuntament de Barcelona,  Daniel Mòdol, s’atreveix a qualificar de “porno nacionalista i provincià” el pal de 17.14 m Cque hi ha al Born en record de la caiguda de Barcelona el 1714.

La promesa... El dia que Catalunya assoleixi la independència (insisteixo, aneu-vos-hi preparant perquè és inevitable i serà més aviat del que alguns voldríeu) l’exposició “Esplugues decideix independència” tornarà a la biblioteca Pare Miquel d’Esplugues.

I els primers convidats a la reinauguració de l’exposició sou tots aquells conciutadans, “defensors de la tolerància”  i que “la normalitat hagi tornat” a Esplugues, i que heu interactuat per twitter:

@LauraBe_LLe, @Cs_Esplugues, @FedericoTordo, @julio_roldn, @graciagv2, @PilarDiaz, @JowieToon, @ajesplugues, @_indi46, @VanVasBo

Paraula d'independentista....

L'Espill de Jaume Roig (6. Molt més que un llibre misogin)

A l’Espill,  l’autor se serveix de la misogínia general que emana dels seus versos per embolcallar tota la seva obra. Una misogínia que és molt més que un tòpic literari, ja que està sostinguda per la ideologia judeocristiana. Influït, segurament, per aquesta ideologia i per la seva pròpia concepció de la dona i aprofitant-se, a més, del debat establert a l’entorn de la condició femenina, Roig farcirà el seu relat de múltiples històries que destil·laran una profunda aversió vers el sexe femení.

L’Espill és, però i com hem vist, molt més que una simple obra misògina. És també una obra amb un profund sentit moral i alliçonador, una obra que vol distreure, que vol divertir i fer riure; és també una obra que pren partit per una manera determinada de fer i d’escriure literatura a la València del segle XV. 

L’Espill és més, encara. És una obra complexa, en què l’autor hi aboca un munt de referències socials, històriques, culturals i religioses. Una font d’informació impressionant sobre la cultura i la manera de viure de l’època. El tema de les dones, hi apareix com a eix central al voltant del qual es va teixint tot una teranyina  que aplega una gran quantitat d’informació de tot tipus sobre la societat contemporània de l’autor. A través de les pàgines de l’Espill, hi podem veure reflectits aspectes de l’època com l’agricultura, la vegetació o el bestiar; les professions, els costums, els hàbits de la gent; la geografia i les comunicacions i, de manera molt destacada, els metges de l’època, la medicina i la seva pràctica.

La professió de metge de Roig traspua a través del text de l’obra. L’enumeració extensa de malalties i medicaments; la citació de determinats règims alimentaris d’acord amb les teories sobre la salut de l’època; els metges que hi apareixen en determinats episodis i la defensa que Roig fa del gremi al qual pertany; l’amor –la malaltia d’amor- i la sexualitat són vistes a través de la mirada d’un metge medieval; la menstruació i el semen femení; la utilització de la medicina com a metàfora per assimilar el pecat amb malaltia i la religió amb guariment són elements definitoris de la influència que la professió de Roig exerceix damunt de l’obra.

Segurament, parlar de la condició femenina i de com és tractada a l’Espill és, a més d’inevitable, imprescindible. Cal, però, anar molt més enllà i endinsar-se en aquest teixit múltiple que representen els versos apariats de l’Espill per poder captar i interpretar una de les obres cabdals de la literatura catalana del segle XV.

L'Espill de Jaume Roig (5. El Jaufré i Joan Roís de Corella)

Roig, al llarg de l’obra, insereix, compila materials literaris procedents de fonts diverses. Ho fa, però, a través de l’ambigüitat, de la tergiversació i de la manipulació dels textos. Així, hi podrem observar com se serveix de les tècniques habituals dels predicadors per farcir d’exemples, llegendes o miracles la seva narració. És, però, en el llibre tercer on l’autor construeix el seu estil còmic a través de manipular, de manera hàbil i enginyosa, el llenguatge i els textos que compila.

La font bàsica d’inspiració del llibre tercer és la Bíblia. Roig se serveix d’alguns textos bíblics i els altera, tot manipulant-los o tergiversant-los, a fi de produir aquest somriure de complicitat de què parlàvem. En altres fragments, són els mites clàssics o els mateixos textos catalans –com l’engendrament de Jaume I narrat en les Cròniques- els que són manipulats; i fins i tot les mateixes propostes i idees profeministes, Roig les utilitza per transmetre el seu discurs misogin. És indubtable que aquest ús exagerat i tergiversat de textos coneguts per un públic culte, havia de provocar la sorpresa i la comicitat.  

És en aquest estil de comicitat on podem trobar un cert paral·lelisme entre l’Espill i una obra anterior com el Jaufré, la novel·la anònima, a l’estil del roman cortès, del segle XIII.

En primer lloc, podem veure en el Jaufré  un conte de cavalleries, una narració que aplega tots els ingredients d’obres precedents i, sobretot, del romans artúric. L’auctor, recollint el principi d’autoritats, recull tota la matèria literària que li pot servir per construir un entramat d’escenes, personatges i situacions que puguin ser clarament reconegudes pel públic oïdor. Existeix, doncs, un paral·lelisme evident en l’estil i la intenció de Roig que podem copsar, sobretot, en el llibre tercer.

En segon lloc, una altra de les característiques que aparella ambdues obres és l’ús del sentit de l’humor. Així, en el Jaufré, percebem de manera clara la ironia, que esdevé paròdia moltes vegades, que planeja constantment damunt d’alguns dels passatges de l’obra. Els motius artúrics són parodiats –manipulats i tergiversats, com en l’Espill- de manera flagrant. La manera de descriure els fets és, en ambdues obres, exagerada i caricaturesca. El Jaufré es val dels textos del roman francès que li han servit de model per mostrar-ne una paròdia i provocar el divertiment d’un públic coneixedor d’aquestes històries. L’Espill se serveix també de la matèria literària anterior, en aquest cas, bàsicament, de textos bíblics i clàssics, per tal d’apel·lar al sentit de l’humor del seu públic i provocar-ne la comicitat còmplice.

A més, en tots dos autors, existeix un doble objectiu: el d’alliçonar i el de divertir. Les seves obres no només han de tenir una dimensió ètica, sinó que han de servir per distreure i divertir el públic que les escolti o llegeixi. L’Espill i el Jaufré presenten, doncs, dues clares propostes literàries: l’ètica, carregada d’intenció moral, i l’estètica, impregnada de comicitat i sentit de l’humor.

Les noves rimades seran al pla texides/de l’algemia. Roig ens presenta el seu tercer objectiu: el de l’alineament amb una determinada proposta i manera de concebre la literatura de l’època. L’autor utilitzarà el vers com a mitjà per a transmetre el seu discurs i el registre lingüístic que farà servir serà el de la llengua popular de l'Horta valenciana. D’aquesta manera, Roig s’enfronta directament amb el seu coetani Joan Roís de Corella i amb tot el que ell representa des del punt de vista lingüístic i literari.

L’ús de les noves rimades davant de la prosa. D’uns versos, però, reduïts a la meitat i convertits en tetrasíl·labs apariats. D’aquesta manera, Roig eixampla encara més la distància entre la llengua que ell fa servir i la de Corella. En un vers retallat, no hi ha cabuda per a la retòrica i fins i tot les lleis gramaticals i sintàctiques se’n ressenteixen, tot produint una acumulació d’el·lipsis, de verbs i substantius i una clara simplificació sintàctica.

L’opció per la comèdia enfront de la tragèdia. Corella és un escriptor que conrea, preferentment, el gènere de la tragèdia , en auge a la València de l’època, i l’ús de la prosa. Davant d’aquest tractament erudit i seriós de Corella, Roig hi oposa l’ús trivial de l’erudició literària a través de la comicitat.

Davant la prosa, la “valenciana prosa”, la llengua popular. Roís de Corella basteix una prosa basada en una estructura sintàctica complexa i intenta construir un sistema ric –a l’estil del llatí- amb l’ús freqüent de l’hipèrbaton i amb un gran nombre de neologismes lèxics. Davant d’això, Roig edifica el seu llenguatge literari amb les formes més característiques de la llengua popular. El llenguatge és viu i expressiu, ple de comparacions, expressions populars, dites i frases fetes. L’antítesi, doncs, de la prosa corelliana.

ANC d'Esplugues, 5 anys treballant per la independència

L'ANC d'Esplugues ha complert 5 anys.

Nascuda a partir de l'Esplugues decideix, que va organitzar la consulta sobre la independència el 20 de juny de 2010, l'ANC d'Esplugues ha realitzat una intensa feina i ha esytat present en totes les accions i campanyes per la independència que han tingut lloc durant aquests darrers 5 anys.

Per commemorar aquest cinquè aniversari, l'ANC d'Esplugues va organitzar un acte i una festa el passat 20 de juliol. Es va escenificar, mitjançant un trencaclosques molt visual, la feina feta durant tot aquest temps. 

Aquest trencaclosques, acompanyat de cartells dels principals actes organitzats durant els darrers cinc anys i de les samarretes dels diferents Onzes de Setembre, estan exposats a la Biblioteca Pare Miquel d'Esplugues, C. Àngel Guimerà, 106-108, d'Esplugues de Llobregat. L'horari d'estiu, fins al 15 de setembre, és el següent:

De dilluns a dimecres, de 15.30 a 20.30 hores 
Dijous i divendres, de 10.00 a 13.00 i de 15.30 a 20.30 hores 

Dissabtes i diumenges, tancada 

Us deixo amb algunes fotografies de l'exposició: