A l’Edat Mitjana, el concepte
de literatura tenia una clara dimensió ètica. Les obres de l’època, d’una
manera o altra, recollien sempre algun tipus d’ideologia o d’intenció moral. El
Jaufré no podia ser menys i així semblen demostrar-ho alguns dels seus
passatges.
L’autor del Jaufré vol fer
arribar als seus oïdors un clar missatge moral de suport als valors de la
cortesia, als valors de l’ordre social i moral establert. Vol, doncs,
transmetre un model a imitar per a la societat. El protagonista aconseguirà
restablir l’ordre social, però també l’individual i ho farà mitjançant les
virtuts cavalleresques que ha anat desplegant al llarg de l’obra i, també a
través de l’amor i la cortesia.
Vençut Taulat, Jaufré retorna a la cort la seva vertadera funció, la
d’impartir justícia. Un dret que qualsevol
pot anar a sol·licitar. Aferma el rei Artús –i per extensió al rei Jaume- com
un rei noble, magnànim i just. Un rei
-el “millor que mai hi ha hagut”- en el qual predominen els valors
cavallerescos com la indulgència i el perdó per damunt de l’altivesa. Però,
sobretot, el destaca com un rei justicier.
Jaufré ja pot, doncs, buscar
la seva felicitat personal i ho farà a través de l’amor que sent per Brunissèn.
Un amor que l’autor sembla voler centrar en els valors de la fin’amors
trobadoresca. El personatge de Brunissèn, però, expressa un criteri força
contrari amb la defensa que fa del matrimoni d’amor (una altra de les
semblances amb les novel·les de Chrètien). Brunissèn li demana a Jaufré que, com a prova del seu
amor, accepti el matrimoni. Jaufré no ho dubta en cap moment i ho accepta. El
matrimoni serà aprovat per Melian i pel rei Artús i així es confirmarà el reconeixement
social del casament de Jaufré i Brunissèn. No hi ha, doncs, defensa de l’amor
adúlter basat en les relacions de vassallatge i és només dins del matrimoni que
tindrà lloc el fach (“acte amorós”). La proposta moral de l’autor resulta força
evident.
