Un nou referèndum? Enviem l'1 d'Octubre a la "paperera de la història"? (Article d'Àngels Folch)

L'editorial d'avui de Vicent Partal titulada "Un segon referèndum per a fer què?" ha provocat un cert enrenou en el si del moviment independentista. Partal escriu que la proposta de la CUP "conté alguns elements que cal valorar amb molt detall."

Àngels Folch, activista independentista, exSecretària Nacional de l'Assemblea i membre del grup Koiné, ha respost a l'editorial d'en Partal i, més concretament, a aquest paràgraf:

"Ningú no pot discutir que la CUP va tenir, precisament, un paper determinant el Primer d’Octubre. El referèndum no era en el pla presentat per Junts pel Sí i va aparèixer en les negociacions del pressupost com una demanda dels anticapitalistes. I, malgrat el recel que molta gent vam expressar aleshores, jo mateix, avui és clar que la CUP tenia raó i que el referèndum d’autodeterminació va esdevenir l’eina clau i fonamental per a provocar l’enfrontament amb l’estat i el bot endavant de la nació." 

La resposta de l'Àngels és molt contundent i aclareix els fets relacionats amb la convocatòria del referèndum i el paper que en va tenir l'ANC. I, sobretot, planteja al conjunt del moviment independentista la pregunta: Estem disposats a enterrar el mandat del Primer d'Octubre? Volem enviar el referèndum, el que va costar  fer-lo, la defensa dels col·legis electorals, la repressió, la presó, l'exili a la "paperera de la història"? Estem disposats a tornar a la pantalla d'inici? 

Llegiu el text d'Àngels Folch:

No veig de cap manera que la CUP tingués raó, ni que el referèndum d’autodeterminació vagi esdevenir l’eina clau i fonamental per a provocar l’enfrontament amb l’estat i el bot endavant de la nació. Primer perquè no va ser la CUP, o no va ser únicament la CUP, qui va tornar a posar el referèndum damunt de la taula ni qui va convèncer JUNTS PEL Sí de tornar a la casella de sortida, és a dir, a la de plantejar un referèndum com a eina per assolir la independència. Qui ho va fer i qui va aconseguir l'acord dels partits va ser l'Assemblea modificant el Full de Ruta que havia aprovat en la seva anterior assemblea general. Però tornar a posar en el full de ruta el referèndum significava indirectament negar legitimitat a la declaració feta des del Parlament com a fruit d'una majoria parlamentària sortida d'unes eleccions plebiscitàries que havíem guanyat. De fet, va ser una manera de treure les castanyes del foc als polítics. 

El referèndum era el pla A de l'assemblea, què ja havíem intentat al 2014, i ja havíem vist que no tenia sortida. Per això havíem passat al pla B: eleccions plebiscitàries. 

Eleccions que vam guanyar però que la CUP es va carregar dient, la mateixa nit electoral, que les havíem perdut. I, per acabar-ho d'adobar, a més a més,  va aconseguir fer fora de l'escenari polític (a través de les gestions/pressions del senyor Jordi Sánchez) el candidat de JUNTS i guanyador de les eleccions plebiscitàries, el MHP Mas. Pel que hem anat veient després, amb el referèndum del 2017 alguns tan sols pretenien fer un pols a l'estat per aconseguir fer-lo seure a negociar (santa innocència!) i per aconseguir-ho durant la campanya van dir a tothom que si el SÍ guanyava encara que fos tan sols per un vot declararien la independència. Això és el que TOTS els polítics van dir als quatre vents públicament i el que tots els electors ens vam creure que farien perquè els vam fer confiança. I sembla ser que l'Estat també s'ho va creure i com que no estava disposat a negociar res de res va treure la policia per impedir aquella votació utilitzant fins i tot la violència.

En contra tot pronòstic, vam fer el referèndum, vam votar de manera impecable aproximadament uns 3 milions de persones, uns 700.000 vots de les quals van ser segrestats per la policia, però 2,3 milions es van poder comptar i el resultat va ser una victòria aclaparadora del SÍ (un 90,18%). Suposant que tots els 700.000 vots segrestats haguessin votat NO, la victòria hauria estat igualment contundent: 68% a favor de la independència amb un participació del 54,5% del cens espanyol (!) de votants a Catalunya. 

Atès que en un referèndum la participació no pot condicionar el resultat, podem afirmar que el Primer d'octubre els catalans, tot i la repressió de l'estat, vam votar i vam guanyar la independència per un 90,18% de vots favorables a la secessió. Per això ara, tornar a proposar un referèndum, sigui pactat o sigui unilateral, és tirar pilotes fora o tirar la pilota endavant. És deixar-nos prendre el pèl. Jo no hi estic disposada.

En el programa electoral de la CUP a les eleccions del 2015 s’hi llegia això:

«La CUP - Crida Constituent defensa que només conjuntament amb la consecució de l’emancipació social serà possible reeixir en el procés per construir la independència nacional.»

Algú que té una posició tan poc consistent com aquesta ja es veu que mai no treballarà de debò per  la independència de cap nació. El deu discurs independentista és un discurs buit que no s’aguanta per enlloc. Els cupaires el que volen és “l’emancipació social” i l’emancipació nacional els serveix d’esquer perquè els bonifacis dels catalans els votin pensant-se que així assoliran la independència més ràpidament.

I ara han passat de defensar amb dents i ungles el Primer d’octubre i de dir que el vam guanyar i que és una conquesta del poble a proposar un altre referèndum quan en el cas de Catalunya, a diferència d’Escòcia, ja el vam fer, el vam guanyar i encara en patim les conseqüències tot i no haver-se fet efectiva la independència.

Inicialment ja em vaig oposar a saltar-nos el full de ruta de l’assemblea tornant al punt de partida, i amb més raons em negaré ara a tornar-hi després d’una victòria indiscutible com  va ser la del Primer d’octubre.

Àngels Folch 

Membre i exsecretària nacional de l’ANC

Montserrat Venturós... estratègia i unitat d'acció

Quatre ratlles per reflexionar una mica sobre el fet greu que hem viscut avui: la detenció de l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós.

La detenció d’avui era més que previsible i esperada. ¿Per què, doncs, la reacció dels nostres representants polítics sembla que els hagi agafat per sorpresa i han actuat, de nou, cadascú per la seva banda?

Les declaracions de Benet Salellas no poden ser més desafortunades: “Volem deixar clar que discrepem amb l’estratègia del govern de la Generalitat a l’hora d’implementar les detencions de matinada, i al domicili de la batllessa, quan estava sola. Què farà el govern en les pròximes detencions que hi haurà? Està amb la justícia espanyola o per defensar els càrrecs electes del país?”

En la seva dèria per atacar el Govern i els Mossos, utilitxza unes paraules que estableixen una mena de comparació entre aquesta detenció  i les patides durant el franquisme i el postfranquisme, “de matinada” “estava sola”... I ho acaba amb una pregunta final que hauria estat millor que s'hagués estalviat. 

Dubtes i interrogants que se’m plantegen:

¿És possible que a aquestes alçades del procés els partits polítics, el Govern i el Parlament no estiguin preparats per donar una resposta unitària a aquesta repressió més que esperada?

¿A hores d’ara encara no existeix una estratègia comuna i compartida entre les forces independentistes per encarar aquests propers mesos que seran decisius?

¿Com és que, a la primera de canvi, de nou i una vegada més, el primer que fem els independentistes és acusar-nos, fer-nos retrets i barallar-nos els uns contra els altres?

¿No n’hem après de les situacions viscudes en els darrers temps? ¿Encara no sabem que l’única manera d’acabar proclamant la independència és la unitat d’acció entre les institucions, els partits i la societat civil?

Sóc dels que sempre he opinat que amb la “desobediència per la desobediència” només se’n poden obtenir resultats escarransits. Només hi haurà una oportunitat de fer la “desobediència” (a mi m’agrada més dir-ne “exercir la sobirania”) de la qual s'acabi derivant la proclamació de la República catalana.

Amb tot això, en cap cas estic insinuant que no hàgim d’estar al costat de qualsevol càrrec electe, de qualsevol persona a qui s’imputi, es vulgui jutjar o es detingui per les seves accions en pro de la independència i de la democràcia. Hi hem estat i continuarem sent-hi, però valdria la pena acumular forces, unificar esforços, actuar units sense cap mena d’esquerda.

El primer pas en aquest sentit el podem donar el proper 13 de novembre. La  convocatòria del diumenge va molt més enllà del clam per la independència. El 13 de novembre és un clam a favor de la democràcia i en contra de la judicialització de la política. Hi som cridats, no només els independentistes, sinó tots aquells que es diguin demòcrates.

Estratègia comuna, unitat d’acció i una única direcció nacional del procés d’independència.

El 2 de maig de 2015, en un altre context, escrivia un article titulat "Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre".  

El títol reprodueix una frase d'en Vicent Partal: “Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres encara podem perdre”. La recordo sovint i la tinc ben present.  

Majoria del 80%. Gestos i passes

Pel que fa al procés d’independència, de les resolucions aprovades ahir al Parlament (66) cal destacar-ne fins a quatre per la seva importància i, sobretot, pel seu simbolisme de cara a un futur immediat.

Ho hem dit i escrit diverses vegades, quan l’ampli sector de l’esquerra sobiranista formada per la gent que vota CSQP, Barcelona en comú o Catalunya en comú, diu que cal tornar a la majoria del 80%, hi estic d’acord amb el fons de la proposta. Hi estic d’acord perquè estic convençut que és la manera més segura, més ràpida i més eficaç per aconseguir la independència.

Tres són els punts de trobada entre independentistes i sobiranistes: Coincidim que el conflicte polític cal solucionar-lo amb un referèndum; que cal engegar un procés constituent que ens permeti posar les bases d’un nou país i, finalment, estem d'acord en la resposta als atacs polítics i judicials contra les nostres institucions i els nostres representants. És del tot necessari, doncs, aprofundir en aquests tres punts de trobada i en tots aquells que ens uneixin o ens apropin. 

Ahir es va fer un gran pas en aquest sentit. És molt important que CSQP s’abstingués en la resolució de JxSí i la CUP sobre el referèndum vinculant sobre la independència, aprovat per 72 vots a favor (JxSí i CUP) i 11 abstencions (CSQP).

Tan important com que la resolució de CSQP sobre la negociació d'un referèndum amb l'estat s’aprovés per 73 vots a favor (JxSí i CSQP), 52 en contra (C's, PSC i PPC) i 10 abstencions (CUP). Que de les quatre resolucions de JxSí i la CUP sobre el procés constituent, una obtingués el suport de CSQP i una altra l’abstenció. CSQP no més va votaren contra en dues d’aquestes propostes.

Finalment, i amb molta càrrega simbòlica, els tres grups van presentar i aprovar (83 vots a favor per 52 en contra) una moció conjunta de suport al president Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i els exconsellers Francesc Homs i Irene Rigau per les causes judicials obertes i, també, a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, davant l’actuació del Tribunal Constitucional.

Ahir, potser més que mai, es va començar a visualitzar aquesta majoria aclaparadora, indiscutible que està convençuda que el futur de Catalunya només el podem decidir els ciutadans d’aquest país. Referèndum o referèndum. El 62% de la Cambra, Més de dos milions dos-cents mil vots...

Ens acostem als punts de trobada... Si ho voleu, més lentament del que molts voldríem, però ens hi anem apropant.

Si no hi ha eleccions pel mig (i tot sembla indicar que no n’hi haurà, ni espanyoles, ni encara molt menys catalanes) els continus atacs de l’Estat espanyol, presents i futurs, l’inici del Procés Constituent i la feina que es vagi desenvolupant per assolir el referèndum, no poden més que afavorir aquest apropament entre les forces polítiques que representen una gran majoria de la societat catalana que vol decidir el seu futur a les urnes.

Monument a Colom o... sense pensament hi ha el dogma

La CUP, acostumada a obrir certes polèmiques, n'acaba d'encetar una de nova amb la proposició que té previst de portar a debat a les portes del 12 d'octubre: la retirada del monument a Cristòfor Colom situat a la part baixa de la Rambla. 

"Cristòfor Colom i el respecte al coneixement" , de Jordi Bilbeny, és. no només un interessant article, de lectura obligada, sinó que el considero imprescindible abans d'engegar un debat estèril. Perquè no hi ha res més pobre i inútil que debatre un tema sense tenir la informació indispensable que, irremissiblement,  ens condueix a un parlar per no callar. 

Després de llegir Bilbeny, us recomano també que feu un cop d'ull a dos dels capítols emesos de La clau de la nostra història: 

El port de Pals, la porta del Nou Món 

La descoberta catalana d'Amèrica

De ben segur que us aportaran informació i, en paraules d'en Bilbeny, "sense informació no hi ha idees. Sense idees no hi ha pensament":

Abolir, enderrocar, amagar, esborrar són mots i idees que no han deixat de preconitzar no pas els defensors de cap república, ni de cap revolució social, ni de cap Ítaca ni Utopia, sinó que són les idees força, les idees clau dels enemics de tot pensament, de tota cultura i de tota llibertat. Sense informació, no hi ha idees, sense idees, no hi ha pensament, sense pensament hi ha el dogma. 

"Sense pensament hi ha el dogma...." I qualsevol dogma, en paraules del poeta i filòsof romanès, Lucian Blaga, "qualsevol dogma és una idea armada virtualment amb tots els mitjans del terror"

Com culminem el procés? (Full de ruta JxS)

Viatge al passat. Repetició del 9-N. La mort del procés. Una pantalla ja superada...

Aquests són alguns dels comentaris que ha suscitat la proposta de l’ANC de consultar als associats sobre si cal exigir a les institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un Referèndum per DECIDIR sobre la Independència.

És cert que el referèndum presenta dubtes i alguns punts foscos. Com també els presenten qualsevol altres de les opcions viables per arribar a la independència, des del propi full de ruta actual de JxS fins a la DUI.

Crec que és bo reflexionar sobre les diverses opcions que se’ns presenten, això sí, situant-les com cal dins de l’escenari polític i de la situació actual del procés d’independència. Deixem-nos estar de prejudicis absurds, com pensar que és un pas enrere o si estem fent costat a un o altre partit.

Comencem pel full de ruta de JxS. Un full de ruta que, en principi, semblava tenir el suport de la CUP: Aprovació de les tres lleis de desconnexió, convocatòria d’eleccions constituents i, en cas de guanyar els partits independentistes, redacció de la nova Constitució, referèndum d’aprovació i, si guanya el sí, declaració d’independència.  

La primera dificultat ja la tenim: el no de la CUP als pressupostos significa, de facto, el trencament del pacte d’estabilitat que, en tot cas, potser es podria refer amb la moció de confiança del mes de setembre. Ara bé, amb les experiències viscudes, tot i superar la moció de confiança, qui ens garanteix que hi haurà una fidelitat de la CUP al govern fins al final?

Si la moció de confiança no prosperés, ens n’aniríem a noves eleccions al Parlament. No crec que aquesta via ningú la pugui veure com a bona. Seria difícil repetir JxS i els resultats serien totalment incerts. A més de l’endarreriment que representaria dins del propi procés: legislatura fallida després d’un any; les tres lleis de desconnexió i les estructures d’estat sense o a mig fer. Segurament, de totes les vies possibles, aquesta d’eleccions avançades és la pitjor i la més negativa.

Suposant que la moció de confiança prospera, que la CUP hi vota favorablement, que la legislatura continua i arribem fins al final. Aprovem les tres lleis i convoquem eleccions constituents. Què pot passar?

Anem de cap a unes eleccions multipartidistes en què cada partit s’hi presentarà pel seu compte i defensarà el seu model de país i de futura constitució. Lluita, doncs, fratricida per obtenir la majoria. I no oblidem que, per continuar en la fase definitiva del procés cal, també, guanyar clarament aquestes eleccions. Quan alguns parlen de “retorn al passat” aquestes eleccions prenen un caràcter similar amb una perillosa espasa de Dàmocles damunt del procés d’independència.

Continuem suposant que les forces independentistes guanyen també aquestes eleccions. Si la correlació de forces torna a ser similar a la que tenim ara, us imagineu com pot ser el debat per arribar a un acord sobre la nova Constitució?

Suposem, però, que també superem aquest debat i el Parlament aprova una Constitució que caldrà sotmetre a referèndum. Del resultat d’aquest referèndum en depèn la pròpia declaració d’independència. Votar una determinada Constitució pot separar el moviment independentista. Votar una Constitució no ens garanteix que no hi hagi un boicot de totes les forces partidàries de continuar dins de l’Estat espanyol. N’estem segurs que, la pròpia CUP, recomanarà el vot afirmatiu per una Constitució  que, per exemple, reconegui i garanteixi el dret a la propietat privada i a l’herència? O que basi el seu sistema econòmic en el lliure mercat i garanteixi la llibertat econòmica dels ciutadans?

Resumint... Els dubtes i els punts foscos del full de ruta actual són que, perquè acabi tenint èxit, reclama múltiples validacions. La primera, aprovar la moció de confiança i mantenir la fidelitat al govern de la Generalitat fins al final de la legislatura. La segona, guanyar clarament les eleccions constituents. La tercera, que el Parlament aprovi per majoria la nova Constitució i, finalment, que en el referèndum guanyi el Sí i que la participació superi si més no el 50%.

És possible culminar el procés d'independència a través d'aquest full de ruta? Si que n'és, de possible, superant, però, tots els més que previsibles esculls que es presentaran.

En el proper article intentarem reflexionar sobre el Referèndum i la Declaració d’Independència.

El procés trontolla?

Article publicat a Tribuna Catalana  

La CUP no retira l’esmena a la totalitat dels pressupostos presentats pel govern. Som de nou, i no és la primera vegada, en un atzucac endimoniat.

El procés trontolla?

Deixo de banda la CUP. Ja s’ho faran. Només remarcar el gran error que vam cometre molts en pensar que el 27-S era el mateix votar uns o altres perquè tots teníem el mateix objectiu.

Després de l’experiència política viscuda (i patida) durant aquests darrers 9 mesos, que van des de la nit mateixa del 27-S al dia d’ahir, sembla que sí, que el procés trontolla. Si més no el procés que es preveia en el full de ruta de JxS aparentment acceptat per la CUP.

El full de ruta ens deia que hi hauria una declaració d’inici del procés d’independència, que es posaria en marxa el Procés Constituent en una primera fase de participació ciutadana i una segona institucional, que es treballaria en les tres lleis principals (Seguretat Social, Hisenda i transitorietat jurídica) i la legislatura acabaria 18 mesos després del seu inici en una convocatòria d’eleccions amb caràcter constituent.

De tot això, en 9 mesos només s’ha fet realitat la declaració del 9-N. El procés trontolla. 

Des de l’independentisme podem fer com si no passés res, amagar el cap sota l’ala, pronunciar les paraules màgiques “il·lusió, convenciment i confiança” i continuar la lenta, però constant, davallada anímica que s’està produint des d’aquell 9 de novembre de 2014.

Tenim un greu problema intern. Si ho voleu, uns quants problemes interns que només nosaltres podem solucionar. Des d’aquell il·lusionant 9 de novembre de 2014, els independentistes no som capaços de posar-nos d’acord en gairebé res. Candidatura unitària al 27-S? Baralla. Candidatura unitària a les eleccions espanyoles? Baralla i per partida doble (20-D i 26-J) Pacte per investir president Artur Mas. Baralla. Aprovació de pressupostos. Baralla.

Veient d’on venim és bastant fàcil augurar o podem anar: Procés constituent. Baralla. Avançament d’eleccions comptant vots. Baralla. Eleccions constituents? Baralla. Referèndum sobre un text constitucional. Baralla.

Cal trobar, doncs, aquella solució que uneixi al màxim l’independentisme i que elimini la confrontació interna, si no, el procés continuarà trontollant amb el perill que això significa.

Quina pot ser, doncs, aquesta solució que, en comptes de separar, faci apropar les diferents sensibilitats del moviment independentista?

Després de l'assemblea de la CUP del mes de maig, en el comunicat posterior l'organització esmenta el referèndum unilateral sobre la independència. Gairebé el mateix dia, Jordi Sànchez, president de l’ANC, veia el referèndum unilateral com una possible sortida exitosa per al procés d’independència.

En aquell moment la meva reacció va ser totalment contrària a la celebració d’un referèndum. Hi veia moltes dificultats gairebé insalvables: com acceptaria el conjunt de l’independentisme aquesta sortida? Quina seria la reacció dels funcionaris davant els preparatius i la celebració del referèndum? Podríem aconseguir una participació superior al 50%? Quina seria la reacció internacional?

La solució “referèndum unilateral” sembla, però, que es reforça més a mesura que passen els dies i que es postula com una proposta cada vegada més real, potser com LA PROPOSTA  que ens permeti avançar definitivament cap a la proclamació de la República catalana. 

En propers articles m’agradaria desenvolupar més aquesta proposta del referèndum analitzant-ne els pros i contres. M’agradaria escriure sobre el paper important i cabdal (com sempre, des del 2012) de l’ANC i de la transcendència, un any més, del proper 11 de setembre.

Aquest 11 de setembre no podem tornar a les grans diades festives i espectaculars, a pensar només en les diades de gran impacte visual. L’ANC ha d’organitzar i estructurar un 11 de setembre que ha de ser l’element que ens catapulti cap a la solució definitiva i cap al nou Estat independent.

El procés trontolla? Doncs, apuntalem-lo, reforcem-lo i endavant!

Les darreres enquestes o la feina a mig fer

Malgrat la distància prudent amb què hem de rebre les dades, malgrat que no sempre l’encerten de ple, malgrat tot, les darreres enquestes sobre possibles resultats electorals a Catalunya no són les que molts de nosaltres voldríem que fossin.

Junts pel Sí i la CUP podrien perdre la majoria absoluta al Parlament. La suma d’ambdues formacions podrien obtenir entre 60 i 65 diputats, lluny dels 72 de què disposen ara. Catalunya Sí que es Pot duplicaria el nombre de diputats actual.

Pel que fa a les eleccions espanyoles, En Comú Podem tornaria a guanyar-les de manera clara. Això vol dir que de nou més de 800.000 catalans votarien aquesta formació que encarna una nova tercera via espanyola.

I, per si no en tinguéssim prou amb tot això, pel que fa al tema de la independència, es produeix un empat tècnic. El 45,3% dels catalans vol que Catalunya sigui un Estat independent, mentre que un 45,5% no hi estaria d'acord.

Què en podem extreure d’aquestes dades?

Doncs que la feina encara està a mig fer. No podem oblidar que si s’acaba complint el full de ruta de Junts pel Sí i la CUP, d’aquí a 16, 18 o 20 mesos, hi hauria unes eleccions constituents que, evidentment, l’independentisme hauria de guanyar si volem proclamar la República Catalana com a Estat independent.

Les dades de les enquestes ens obliguen al que sempre hem dit i mantingut: ampliar la majoria social favorable a la independència. 

I això com s’aconsegueix?

Només hi ha una manera: apropant-nos al sector social que actualment vota Catalunya Sí que es Pot. Només si aconseguim l’apropament dels dos sectors socials aconseguirem créixer i trencar els mals auguris d’aquestes enquestes.

Com? A través d’allò que ens uneix i que és el desig de canviar moltes coses. Establir un símil com el de la doble pregunta del 9 de novembre.

Primer, preguntem-nos com volem que sigui la Catalunya del futur i, un cop hàgim obtingut les respostes, llavors els preguntarem a tots aquells que encara confien en una Espanya federal...

I aquesta Catalunya del futur com l’aconseguirem?

Si fem bé les coses, la resposta només pot ser una i llavors haurem guanyat definitivament.. 

L'ANC: il·lusió i força renovades

Ampliació de l'article publicat a Tribuna.cat

Som a dos, tres mesos màxim de les eleccions al Secretariat Nacional (SN) de l’ANC. Un any passa ràpid i, en el cas dels mandats de l’Assemblea, sembla passar més ràpid encara.

Dins dels àmbits propis, i també en els pròxims a l’ANC, ja es comencen a entreveure moviments diversos, destinats a encarar aquestes eleccions d’acord amb l’objectiu o objectius de cadascun dels interessats. No és endebades que l’Assemblea s’ha convertit al llarg d’aquests anys en una organització molt important, l’organització clau per garantir l’èxit del procés d’independència.

La importància de l’ANC provoca que, políticament parlant, tothom vulgui incidir-hi, tothom vulgui tenir-hi com més influència millor, per intentar conduir-la en la “bona” direcció dels seus propis interessos partidistes. La “politització”, en el sentit partidista del terme, és el principal mal a evitar dins de l’ANC.

Un altre mal important de l’ANC és que s’ha convertit en un caramel molt dolç per a determinades persones. Aquelles que poden voler fer servir l’Assemblea com un trampolí per al seus veritables objectius, que no són altres que el de fer la seva pròpia carrera política.   

Per evitar, d’una banda, aquestes desviacions en el si de l’ANC i, de l’altra per aconseguir un funcionament molt millor com a organització, en la propera Assemblea General s’abordaran, sens dubte, alguns canvis importants en els Estatuts i en el Reglament de Règim Intern.

Després vindran les eleccions, que configuraran el SN que haurà de fer front als reptes que sorgeixen el 2016-2017.  El nou SN haurà de tenir molt en compte les experiències viscudes durant els darrers mesos, algunes d’un regust força amarg, per no caure de nou en els mateixos errors fruit, gairebé sempre, de la dinàmica partidista de les diferents organitzacions i partits polítics.

L’ANC continua sent l’organització clau, decisiva, que ens ha de permetre enfrontar-nos amb garanties d’èxit a l’Estat espanyol i a tots els seus intents d’acabar amb el procés d’independència. El paper de l’Assemblea durant els propers mesos haurà de basar-se en uns punts fonamentals:

Política no partidista i unitat d’acció. A hores d’ara, L’ANC és l’única organització de la societat civil que té capacitat per aconseguir aquesta unitat d’acció tan necessària per fer avançar el procés amb pas ferm i segur. La seva capacitat de lideratge, el seu poder de convocatòria, la força que li concedeix la seva implantació en el territori i la confiança que hi diposita moltíssima gent d’ideologies diferents, l’obliguen a assumir la responsabilitat de ser, com fins ara, el garant del propi procés.

Per tal que el procés d’independència tiri endavant de manera ferma, i alhora segura, cal que hi hagi una direcció nacional del propi procés. A hores d’ara, el perill de divisió entre Junts x Sí i la CUP i, al mateix temps, dins del propi grup parlamentari de JxS (només cal llegir les darreres notícies: canvi en la persona que portava la hisenda pròpia; votacions diferents dins del grup parlamentari; dimissió del Germà Bel de la direcció de Tarragona....). Només una direcció nacional, l’antiga Taula de Forces Polítiques i Socials, on es trobin tots els partits i les principals organitzacions de la societat civil, pot ser el garant de la seguretat del procés.  

Hi ha una altra organització imprescindible: l’Assemblea de Càrrecs Electes. L’Assemblea, que ja figurava en el Full de Ruta 2015-2016 de l’ANC, hauria d’estar integrada pels parlamentaris i els representants municipals elegits directament i democràtica per tots els ciutadans. Aquesta Assemblea, mentre duri l’etapa de construcció de la sobirania nacional, haurà d’assumir la màxima representació legítima i institucional de Catalunya per completar amb èxit el procés d’independència. A més, cas de produir-se un buit institucional, seria l’òrgan que donaria legitimitat democràtica i continuïtat al procés.

Procés constituent i majoria social. L’ANC, durant els propers mesos, ha de ser un element cabdal també dins del Procés Constituent, posant totes les seves assemblees territorials, sectorials i exteriors al servei d’aquest procés de participació. Aquest és possiblement l’espai que ens ha de permetre ampliar de manera inqüestionable la majoria social favorable a la República catalana.

Societat civil organitzada i mobilitzada. L’Assemblea va néixer per aconseguir la independència. Les estratègies i les tàctiques per arribar-hi són diverses i, evidentment, la mobilització il·lusionant, festiva, i alhora reivindicativa, en forma part. Ha arribat, però, el moment d’organitzar com cal la ciutadania, d’estar preparats per quan calgui defensar o mostrar el nostre suport a les institucions i el Govern i mobilitzar la societat civil per exercir les accions de sobirania ciutadana quan sigui necessari.

Intensificar la projecció internacional. Més enllà del treball que en aquest sentit es pugui desenvolupar des del Govern i les altres institucions del país, L’ANC haurà d’incrementar encara més la seva tasca internacional, sobretot en aquells nivells on podem tenir accés i que són els propis de la societat civil de cada país i els mitjans de comunicació.

Després de l’Assemblea General i de les eleccions al Secretariat Nacional, l’ANC estarà a punt,  una vegada més, amb les forces i la il·lusió renovades, per assumir el seu paper capdavanter en el procés d’independència. 

Les pressions apareixen el 7 de gener

Tots hem rebut diferents convocatòries de concentracions per avui, a les 19.30h, ja sigui a la plaça Sant Jaume o davant dels respectius ajuntaments de cada població. S’estan produint també molts moviments polítics de darrera hora.

A risc, gairebé segur, de rebre crítiques des de totes bandes, i algun que altre insult des  de la xarxa, no em puc deixar d’estar de dir-hi la meva.

Les concentracions es faran després d’algunes reunions clau i, per tant, totalment decisòries.

La del grup parlamentari de Junts pel Sí.

De la reunió conjunta dels partits amb les entitats més representatives de la societat civil. 

De la roda de premsa de la CUP.

Malgrat el que diuen molts mitjans i de la mateixa ambigüitat de l’ANC, una de les concentracions no ha estat promoguda per l’Assemblea, sinó per algunes territorials del Barcelonès.

S’hi afegeix una altra concentració de signe completament diferent, promoguda per Arran.

Arriben altres convocatòries confuses perquè és impossible assegura qui hi ha al darrera.

Súmate es reuneix unilateralment amb la CUP i diu que han acordat una resolució conjunta, Súmate, per si no ho recordeu, és una de les entitats que va deixar sola l’ANC en la seva convocatòria de novembre, amb l’argument que no es podia interferir en les negociacions i que es podia entendre com una pressió sobre la CUP. 

Repasseu, si voleu, l'origen de Súmate.

Durant tres mesos moltes organitzacions entitats i partits han mantingut un immobilisme i un silenci total perquè no es podia pressionar la CUP. Ara, de sobte, en tres o quatre dies, es pot pressionar... i tots sabem molt bé a qui.

En aquests moments, el que més em preocupa no és si hi haurà acord o si hi haurà eleccions. El que més em preocupa és que s’està cuinant la divisió del moviment independentista, que va molt més enllà dels partidismes estèrils que ens han conduït a la situació actual.

La unitat del moviment independentista ha costat molts anys de construir i la podem destruir en quatre dies, si actuem de manera irreflexiva i al dictat dels interessos partidistes d’algunes organitzacions i partits polítics.

No provoquem ferides que, novament, costarien anys de cicatritzar.

Les coincidències amb Pilar Rahola

PILAR RAHOLA és d'aquelles persones que et pot agradar o no, però que mai et deixa indiferent. És el que anomenaríem “una bèstia” periodística, una personalitat que ho arrossega tot, d’una eloqüència irresistible, imparable. Segurament, té tants seguidors com detractors i la pots arribar a considerar extraordinària, quan la seva opinió coincideix amb la teva, i nefasta quan s’oposa al que tu penses.

Avui, Rahola ha publicat un d’aquests demolidors articles seus que provoquen que la consideri una periodista extraordinària, perquè coincideix gairebé fil per randa amb la meva opinió i amb tot el que he estat defensant i argumentant durant els darrers mesos.  

Aquestes són les principals coincidències:

"[...] és hora de mirar enrere un moment per tal de fer autocrítica i tornar a mirar endavant ràpidament."

"El primer error es deriva dels mesos d’estira-i-arronsa pel 9-N, amb una imatge de desunió i desconfiança que gairebé ho engega tot a rodar"

"[...] el mateix espectacle de baralla silent entre CDC i ERC es va repetir a l’hora de fer la llista conjunta, llista que es va aconseguir tan in extremis que presentava fuites d’aigua arreu."

"D’aquí es deriva la desconfiança entre els líders, l’estranya andròmina de posar en Mas quart de la llista, amb l’inevitable i pertinent desgast, i l’error còsmic d’anar separats a les generals."

"Convergència va cometre dos errors com una catedral: no deixar el llast de Pujol molt abans que li esclatés a la cara i no trencar amb una Unió que treballava des de dins –i sota els focus– per destruir l’invent."

"I tots varen cometre el mateix error: el bonisme paternalista amb la CUP"

"Finalment, quan ja caminaven junts –amb crosses– els darrers tres mesos han estat un despropòsit que costarà d’explicar en els llibres d’història: proposta parlamentària de ruptura sense tenir govern, negociació erràtica amb la CUP, mercadeig amb la institució de la presidència, buit de relat –intel·ligentment ocupat pels cupaires– i absència total de l’ANC."

I acaba amb una frase compendi del que no em cansaré de repetir, que tot depèn de nosaltres, que sempre ha estat així, però a la qual Rahola afegeix una perífrasi d'obligació imprescindible:

"El futur és nostre, però l’hem de guanyar."

Podeu llegir l'article sencer aquí

27 de desembre, acord o eleccions

Article publica a Tribuna.cat

Aquest diumenge 27 de desembre, 3 mesos després de la victòria independentista a les eleccions plebiscitàries del 27-S, sabrem finalment si tindrem president i govern i si anirem a noves eleccions.

Passi el que passi, el mal ja està fet.

Durant aquests darrers mesos, les eternes negociacions entre JxS i la CUP, l’estratègia incomprensible de JxS i, especialment, les declaracions de membres destacats de les CUP han sembrat la llavor de la divisió dins de l’independentisme. Les xarxes han estat plenes a vessar de discussions, de vegades dures i agres, de vegades directament insultants, entre gent que fa poc més de 3 mesos manteníem una il·lusió, un convenciment i una unitat d’acció que es traduïa en una força increïble disposada a aconseguir el que es proposés.

La política maldestra, acompanyada de l’immobilisme de la societat civil i del silenci angoixant d’organitzacions com l’ANC o Òmnium, han provocat el desencís en bona part d’aquells que fins ara eren els protagonistes de la revolució dels somriures.    

Els resultats de les eleccions espanyoles ens mostren clarament aquesta divisió dins del moviment i el  desencís i la desil·lusió que ha fet forat entre molts independentistes. Ja ho vaig comentar abastament en el darrer article Eleccions espanyoles... el procés tocat?

El comunicat de la CUP, totalment precipitat, enviat a la una de la matinada, sense, evidentment, consultar cap assemblea, fa créixer el dubte sobre la  bondat de l’acord final a què es pugui arribar diumenge. La incoherència total de la CUP, o dels seus representants, manifestant-se obertament per no votar en les eleccions espanyoles perquè suposen una "legitimació" del marc polític que "encarna en si mateix la negació dels drets nacionals, polítics i socials dels Països Catalans queda en evidència quan, la nit de les eleccions demanen un candidat alternatiu al president Mas basant-se en els resultats obtinguts en unes eleccions que ells matreixos no reconeixen.

En el mateix comunicat i en tota l’actuació de la CUP durant aquests mesos queda molt clar el seu objectiu principal: acabar amb el president Mas i amb la dreta i el centre-dreta catalans. La seva prioritat no és la independència, sinó el triomf absolut de l’esquerra, com més radical i anticapitalista millor.

El dubte augmenta en la presentació del preacord d’ahir. Els representants de la CUP se’n desmarquen, diuen que no és el seu i ho acaben deixant tot en mans de l’assemblea.

I arribem a l’escena final. Diumenge poc més de 2.000 persones, alguns militants de la CUP, altres ni això, decidiran el futur de prop de dos milions de vots. De res hauran servit les eleccions del 27-S,  on la força majoritària va ser JxS que presentava com a candidat a la presidència de la Generalitat el Sr. Artur Mas i on aquesta força va obtenir més d’1.600.000 vots. De res serviran els tres mesos de negociacions nefastes perquè tot acabarà diumenge a Girona quan unes 2.000 persones siguin les que decideixin el camí a seguir.

Potser, diumenge, magnànimament, una majoria de l’assemblea de la CUP dirà sí a l’acord. Un acord que arribarà molt tard, després de moltes concessions i que no satisfarà ni a uns ni als altres. Un acord que no garantirà en cap cas ni un govern fort, ni molt menys l’estabilitat política, social i econòmica indispensable per afrontar el procés de transició cap al nou Estat independent. Una situació política inestable, precisament en una legislatura de transició en què precisarem d’una fèrria unitat i lleialtat per fer front a totes les dificultats que se’ns vindran al damunt.  

O potser, diumenge, serà una majoria que dirà no a l’acord. Ens veurem enfrontats a unes noves eleccions. Un escenari, ara per ara, totalment incert, que de ben segur no afavorirà l’independentisme i en el qual haurem de lluitar aferrissadament per assolir un gran resultat que realment sigui una victòria del procés d’independència.

En els dos escenaris tindrem moltes més dificultats de les que prevèiem abans del 27-S. Dificultats que nosaltres mateixos ens hem creat. Dificultats que ens veurem obligats a superar si no volem tornar a perdre una ocasió històrica.

Sigui quin sigui l’escenari que surti del 27 de desembre, el mal ja està fet.

Eleccions espanyoles... el procés tocat?

En Comú podem ha guanyat les eleccions espanyoles a Catalunya. Ho ha fet amb 927.940 vots. 

Mireu si n’era de fàcil i senzill... Si l’independentisme hagués mantingut la il·lusió i el convenciment i hagués anat a votar, la victòria hauria estat de les que fan època: 1.957.467 vots per la independència.

Malauradament això no ha passat.... per diferents motius, i ara som on som. Tots aquells que s’heu passat setmanes dient que aquestes eleccions no anaven amb nosaltres, ben aviat us en començareu a penedir. No només l’independentisme no ha guanyat, sinó que, deixant de banda En Comú podem,  s’ha vist superat per les forces clarament unionistes que han obtingut el suport de 1.545.780 ciutadans.

En el darrer article parlava del got mig buit i del  got mig ple.... Intentaré seguir en aquesta línia perquè sempre hi ha un cantó positiu.

Got mig ple...

L’any 2011, hi havia 3 diputats independentistes al Congrés de Madrid. Ara en tindrem disset.

Ciudadanos, el partit que va néixer per anar contra la normalització i la immersió lingüística, ha quedat molt per sota dels seus objectius, sobretot a Catalunya.

Unió Democràtica de Catalunya s’ha quedat sense cap escó. El seu líder, Duran i Lleida, deixarà de ser un punt de referència mediàtic en pro d’una tercera via que mai ha existit.

Els resultats electorals al conjunt de l’Estat auguren moltes dificultats per governar a Espanya. Els 17 diputats independentistes podrien tenir la clau de la governabilitat.

Got mig buit...

A la primera de canvi, l’independentisme ha fet evidents les seves febleses. La principal, la desunió dins del propi moviment independentista. 792.677 ciutadans que el 27-S van votar independència, han optat o bé per l’abstenció o bé per votar altres formacions no independentistes.

No és cert que tots els vots que ens falten hagin optat per l’abstenció, ja sigui seguint les instruccions de la CUP, totalment incoherents, mancades d’estratègia de país i òrfenes de sentit d’Estat, ja sigui perquè eren unes “eleccions estrangeres”. Mireu les dades de l’abstenció: tot i posant-nos en el límit més extrem i que tot l’augment d’abstenció entre el 27-S i el 20-D fos independentista, encara ens quedarien 424.136 vots que no sabríem on col·locar.

El 27-S, l’independentisme obtenia 1.957.467. Junts pel Sí n’obtenia 1.620.973. El 20-D ERC i Democràcia i Llibertat n'han sumat 1.164.790. Més enllà del que hauria pogut passar si s’hagués repetit la candidatura de JxS, la diferència és clara: 456.183 independentistes han decidit que ara no ho eren.

La victòria de En comú podem la volen interpretar com el triomf del dret a decidir, la victòria de la gent que vol un referèndum. Ben aviat s’hi sumaran altres veus perquè és la nova tercera via,  la de situar en l’imaginari col·lectiu que hi ha hagut un canvi a Espanya i que el referèndum pactat ara ja és possible. La situació pretén retornar a principis de 2013, vol recular pantalles ja superades i deixar aquests darrers tres anys de procés independentista en una simple anècdota.

Que la governabilitat a Espanya pugui dependre dels 17 diputats independentistes es converteix, doncs, en una arma de doble fil. A canvi de quines promeses podrien acabar cedint tots o alguns dels nostres representants?

El pacte amb la CUP torna de nou a radicalitzar-se. El seu comunicat d’avui no deixa espai per al dubte. Després de demanar l’abstenció en unes eleccions que “suposen una "legitimació" del marc polític que "encarna en si mateix la negació dels drets nacionals, polítics i socials dels Països Catalans", o bé de demanar el vot per opcions no independentistes, ara resulta que sí, que ens hem de fixar en els resultats d’aquestes eleccions “estrangeres”. De nou, veuen una escletxa que els pot permetre acabar amb Mas i de passada amb la dreta i el centre-dreta  catalans. Cal, doncs, afalagar ERC i aprofitar per demanar de nou un candidat que no sigui Mas i així tornar a sembrar la llavor de la desunió dins de JXS.

Érem conscients que el moviment independentista no ens podíem permetre cap error. Ni un pas enrere, dèiem... Cert, però les passes cap endavant havien de ser mesurades, conscients i segures. Des del 9 de novembre de 2014 hem comès errors, alguns molt importants, que ens han acabat situant en aquests escenari polític actual.

No voldria acabar aquest article sense intentar transmetre un missatge d’il·lusió, convenciment i confiança.

El procés d’independència, el got, més enllà de si està mig buit o mig ple, el que sabem amb certesa és que continua faltant-hi aigua per omplir-lo. Aquesta és la nostra gran responsabilitat. Sempre, sempre, sempre ha estat la nostra responsabilitat. El 9 de novembre, el 27 de setembre i també el darrer 20 de desembre sempre han depès de nosaltres.

El futur del procés d’independència també depèn de nosaltres. De la nostra il·lusió i convenciment. De la nostra fermesa en les decisions. De la nostra força i coratge.

Tots junts fins a la victòria final!