dissabte, 16 de maig del 2020

"Lletraferida", el microconte del dia (Dia 65 del confinament. Dia 62 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué 
Confinament, dia 65
Dia 62 de l'Estat de setge

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT

SEIXANTA-CINQUÈ DIA (DISSABTE 16 DE MAIG)

Microconte 65 : Lletraferida

La Judit tenia molts projectes de futur fins que es va convertir en un escorpí. Era una tarda qualsevol, cap al tard. Mentre escrivia i enllestia una paraula, va veure projectada l’ombra d’un punxó damunt del full. No se’n sabia avenir, però va decidir continuar escrivint la frase, com si res.

Uns quants paràgrafs més avall, va notar una desacostumada tibantor a mitja esquena i va decidir deixar el text. Es va alçar de pressa, amb la inestimable ajuda de les diverses potes que se li articulaven a banda i banda, i de cop es va veure encerclada per una amenaçadora corona de foc. En no trobar escapatòria es va clavar el bolígraf al pit, sense contemplacions.

Joan Pinyol

(Del llibre Glops. Ed. Petròpolis, 2009)
Il·lustració de Rosa Armangué
www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura
#Quedatacasa

divendres, 15 de maig del 2020

VÍDEO: Davantal i frase de la setmana del Vull una resposta en confinament (Setmana de l'11 al 17 de maig de 2020)

Portem ja 60 dies de l’Estat d’alarma, el que algú va anomenar Estat de setge encobert que permet a l’Estat aplicar un nou 155 a la ja malmesa autonomia catalana. Un 155 que sembla que s’allargarà encara més perquè el govern de l’Estat l’hi ha agafat gust i vol ampliar el setge 30 dies més encara.

El Coronavirus, com no podia ser d’altra manera, ha contagiat també l’11 de setembre. L’Assemblea ja ha anunciat que enguany no hi haurà la gran manifestació o concentració dels darrers anys. Sembla ser, però, que no ens quedarem sense l’habitual performance i ja s’albira una concentració mixta entre presencial i virtual. D’això els castellans en dirien “rizar el rizo” i nosaltres en diem “filar encara més prim.”

Xavier Albiol torna a ser l’alcalde de Badalona. Els regidors que formen part del PSC i de Badalona valenta, de la qual formen part Guanyem i ERC ho podrien haver evitat. El PSC no ho ha permès. Ha preferit fer alcalde al representant del PP abans que a Dolors Sabaté. 

Els partits polítics, avui uns, demà uns altres, continuen avergonyint la societat. Si algú creia en possibles pactes denominats d’esquerres, ja esteu veient que el que passa per davant de tot l’interès personal o partidista de cadascun dels protagonistes dels diferents serials que anem vivint i patint al país.

La societat civil ha de tornar a agafar el timó. Tal com va fer després de la sentència de l’Estatut, amb la PDD, les consultes sobre la independència, la creació de l’ANC.

I sense el som-hi i el comencem...hem de passar directament a la frase de la setmana. 

La frase de la setmana

La frase de la setmana és de poeta i escriptor ucraïnès en llengua russa Nikolai Gogol, de la seva obra l’inspector

“No culpis pas el mirall, la ganyota la fas tu”

Una abraçada a la Clara Ardévol, al Josep Pedrol i al Xavi Portet i a tota la gent d’ETV Llobregat

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent. La que pateix repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Cuideu-vos molt. Que tingueu molt bona feina!

"En honor de Cuauhtémoc", el microconte del dia (Dia 64 del confinament. Dia 61 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué 
Confinament, dia 64
Dia 61 de l'Estat de setge

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT

SEIXANTA-QUATRÈ DIA (DIVENDRES 15 DE MAIG)

Microconte 64 : En honor de Cuauhtémoc

Aquell dia Manuel Galicia no es va incorporar al lloc de treball. Poc abans d’arribar al passeig de la Reforma els cotxes que li obrien el pas van frenar tan bruscament que el conductor de la pesera que el portava no va poder evitar la col•lisió. De resultes de l’impacte, aquest treballador de l’arxiu històric de la ciutat va sortir disparat pels aires –a través del vidre davanter del microbús- i va caure estès als peus d’un cosí de Moctezuma II.

Feia una estona que una nombrosa dotació d’operaris municipals treballava en les tasques de recol•locació de l’efígie del rei asteca Cuauhtémoc , a la cruïlla entre l’avinguda Insurgentes i el passeig de la Reforma.

Des del terra, i amb una de les celles partides per tres cantons, Manuel Galicia es mirà el monument i, mentre rebia els primers auxilis, arribà a la conclusió que sempre que aquell monarca s’instal•lava en l’antiga Tenchtitlán –tal i com havia fet en el segle XVI per defensar-la dels espanyols- hi corria irremeiablement la sang.

Joan Pinyol
(Del llibre Micromèxics. Brosquil edicions, 2007)
Il·lustració de Rosa Armangué
www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura
#Quedatacasa

dijous, 14 de maig del 2020

"Com un peix a l'aigua", el microconte del dia (Dia 63 del confinament. Dia 60 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué
Confinament, dia 63
Dia 60 de l'Estat de setge

Un dia sense riure és un dia perdut (Charles Chaplin)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT

SEIXANTA-TRESÈ DIA (DIJOUS 14 DE MAIG)

Microconte 63 : Com un peix a l’aigua

Aquella carpa estava tan acostumada a remuntar el riu, sota l’ombra dels campanars de les poblacions que s’havien establert a la seva vora, que el dia que l’ingressaren a l’aquàrium de la gran urbs i es reconegué com a centre constant de l’atenció de munions inacabables d’escolars, per poc que no s’ofega en una profunda depressió.

Joan Pinyol

(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001)
Il·lustració de Rosa Armangué
www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura
#Quedatacasa

VÍDEO: Pandèmies, una història que ve de lluny (Programa 170 de LA CLAU de la nostra història)

Ahir, després de dos mesos en confinament, va tornar LA CLAU de la nostra història a les pantalles d'ETV Llobregat i de Terramar-Garraf. El nostre agraïment a tota la gent de la televisió que va aconseguir fer un bon programa, malgrat tots els problemes tècnics que vam tenir, sobretot per "culpa" meva (com podreu comprovar en les imatges. Prometo buscar una solució i que en la propera CLAU la imatge (meva) tingui més qualitat.

Pandèmies, una història que ve de lluny

Programa 170 de LA CLAU de la nostra història

El passat 18 de març, vam emetre el darrer capítol de LA CLAU de la nostra història. Dos mesos després, tornem a ser aquí intentat començar a reprendre la normalitat televisiva encara que sigui des del confinament. .

Abans de començar el programa, però, ens cal retre homenatge a molta gent. Començant pels que han perdut la vida a causa del COVID-19, als seus familiars, a tots els que han patit a les UCIS, als hospitals, a les residències. Un homenatge a tot el personal sanitari, del primer a l’últim. I també un homenatge a les botigues, a les farmàcies, a tanta gent que ha intentat que aquesta país i nosaltres visquéssim el confinament amb el màxim de normalitat possible.

Avui, en aquest primer programa, encara en confinament, volem parlar, no del COVID-19, sinó d’altres pandèmies a què històricament ens hagut d’enfrontar.

La Pesta Negra, del 1346 i que va ocasionar una mortalitat de gairebé 20 milions de persones, un terç de la població.  

El 1597, una epidèmia que  es va iniciar als Països Baixos i que ràpidament es va estendre fins arribar a Catalunya l’any 1599. Se la va anomenar la Pesta de la llana, perquè es contagiava a través de la llana i dels ramats. La mortalitat va arribar fins a un 10% en diferents poblacions. A Santa Coloma de Queralt i a Tàrrega, la pesta de la llana provocaria la mort d’un 25% de la població, i a Bellpuig, d’un 33%.

Barcelona, 1821. Atraca al port de Barcelona el mercant El Gran Turco, procedent de l’Havana. Ningú no va informar que alguns dels tripulants havien mort a causa de la Febre groga;  ni tampoc que en la darrera escala a Màlaga, la malaltia s’avia estès per la ciutat. En poques setmanes la febre groga es va convertir en una epidèmia que, només a Barcelona, causaria la mort del 6% de la població.

La pandèmia de grip de 1918, coneguda com la Grip espanyola que va causar la mort de més de 50 milions de persones a tot el món durant els anys 1918 i 1919. Va arribar a infectar un terç de la població mundial i la taxa de mortalitat general va ser superior al 2,5%.  Aquesta pandèmia va ser l’origen dels actuals sistemes de vigilància i resposta de a les infeccions gripals, com ara el distanciament social o l’ús generalitzat de mascaretes protectores.

I també del paper dels metges, investigadors i científics catalans, com Jaume Ferran i Clua, que va descobrir una vacuna contra el còlera i també la vacuna anttífica, antiràbica i una altra contra la tuberculosi. O Jordi Casals i Ariet, metge i epidemiòleg, considerat una autoritat mundial en el camp dels virus. Va identificar el virus Lassa i també el virus Zika.

Ho farem amb en Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura. 

Comiat

La frase de la setmana de l’escriptor, poeta i director de cinema Pier Paolo Passolini

El millor de la vida és el passat, el present i el futur

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent. Mai no els oblidem. Els que pateixen repressió, presó i exili. Els volem lliures i els volem a casa.

Us esperem de nou la setmana que ve per continuar descobrint plegats una nova CLAU de la nostra història.

Fins aviat. Cuideu-vos.

dimecres, 13 de maig del 2020

El cànon literari o "els cànons literaris"? (7 i final. A manera de conclusió)

 

Les diferents teories que han anat apareixent al llarg del segle XX han tingut en comú la seva crítica al Cànon únic establert.  Un cànon que, com diu Enric Sullà: “Convé insistir que la raó per la qual el cànon literari ha suscitat atacs i defenses és la seva suposada connexió amb el poder i la ideologia dominants, considerant-lo uns, els detractors, com inequívocament reaccionari, i altres, els defensors, com el nucli de la cultura occidental, amb la qual s’identifiquen nacions, tradicions literàries i individus.” [1] 

Walter Mignolo en el seu article Els cànons i (més enllà de) les fronteres culturals, diu: “La  formació i la transformació del cànon estan, per una banda, relacionades amb el poder i, per l’altra, amb la llengua oficial, on poder i tradició s’entenen com a sinònims. Per tant, una llengua i una tradició es consideren la llengua i la tradició, quan en realitat existeixen diverses llengües i tradicions per a les quals el cànon oficial no té cap sentit.” [2] 

Sembla del tot evident que parlar avui dia d’un cànon únic, de valors universals únics, està fora de lloc. La diversitat humana, de cultures, llengües, ideologies, sexualitat, gènere, fa que sigui, no només impossible, sinó fins i tot aberrant, l’intent d’imposar uns determinats valors sobre altres. El crític Harold Bloom, té en el punt de mira dels seus atacs tot un seguit de teories que ell anomena de “l’Escola del Ressentiment”, un inexistent grup format –segons Bloom- per feministes, afroamericanistes, marxistes, neohistoricistes, deconstruccionistes i una llarga fila de teòrics  que exerceixen o han exercit  la crítica cultural durant el segle XX. Malgrat aquests atacs, a voltes salvatges, el que no ha pogut impedir el Bloom és que gràcies a l’aportació d’aquestes “teories ressentides” la visió del Cànon sigui a hores d’ara molt més oberta, tant, com oberta i àmplia és la humanitat. 

Segurament és del tot impossible confeccionar una llista única, un únic cànon suficientment ampli perquè reculli totes les obres dignes de ser estudiades i comentades. Aquest fet ens portaria, potser, a l’altre extrem: la confecció de llistes, de cànons, segons cada teoria o cada valor cultural o ideològic que ens portaria a una divisió de la literatura en parcel·les culturals  amb un rerafons de ghetto i aïllament. 

Walter Mignolo distingeix entre un cànon epistèmic i un cànon vocacional i afirma el següent: “El problema del cànon no es limita a les qüestions estrictament universitàries, sinó que les supera i esdevé un problema pedagògic (què ensenyar?, per què?, per a què?) i, en última instància és també un problema cultural, social i, per què no, polític, per la seva relació amb la identitat cultural i la tradició nacional que garantitzen un passat que sigui útil per reconèixer-se a un mateix i com a membre d’un col·lectiu. Tot això suposant que s’accepti que la literatura encara té alguna cosa a veure amb la societat i que aquesta li concedeixi una certa mesura d’utilitat.” [3]


[1]  Sullà, E. El canon literario. Pàg. 12.

[2] Mignolo, W. El canon literario. Pàg. 268.

[3] Mignolo, W. El canon literario. Pàg. 34.


"En espera", el microconte del dia (Dia 62 del confinament. Dia 59 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué 
Confinament, dia 62
Dia 59 de l'Estat de setge

Ja que no podem canviar de país, canviem de tema (James Joyce. Ulisses)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT

SEIXANTA-DOSÈ DIA (DIMECRES 13 DE MAIG)

Microconte 62 : En espera

Ja en tenia més que suficient. Era la tercera vegada que Y havia quedat amb X per prendre un refresc en aquella terrassa de bar i que X no hi apareixia i la deixava plantada. Per això Y decidí que havia arribat el moment de trencar relacions amb X i oblidar-lo per sempre més.

Unes taules més avall, darrera una nombrosa colla de turistes amb uns cossos prominents, X mirava també nerviós el rellotge, s’ofenia d’igual manera i acabava de decidir el mateix.

Joan Pinyol

(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001)
Il·lustració de Rosa Armangué
www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura
#Quedatacasa