Quentin Compson ofegat en l'olor de la mare-selva (El soroll i la fúria. 5)

 

L’ombra de l’incest planeja sobre el relat. Quentin estima bojament la seva germana, però, la impressió que extrec de la lectura és que no hi ha incest físic, sinó moral o espiritual.

Perquè si fos només per a l'infern; ... Si això fos tot d'ella Acabat Si les coses acaben d'acabar ells mateixos ningú més allà, però ella i jo Si només podríem haver fet una cosa tan terrible que haurien fugit de l'infern, excepte nosaltres .. he comès incest pare vaig dir que era jo

Pel cap de Quentin colpeja la idea que ell podria haver protegit la seva germana unint-s’hi davant de qualsevol càstig que ella hagués estat obligada a patir. En paraules de Faulkner “Quentin no estima el cos de Caddy. En el seu cap Quentin sent la responsabilitat de carregar amb els pecats d'ella com si fossin seus.”

Caddy queda embarassada i Quentin explota, s’indigna amb la seva germana pel que ha fet, la noia olor d’arbres i de mare-selva. Ell, l’home del Sud, que estima les seves tradicions, la seva manera de fer i de viure... La dona del Sud (que no té res a veure amb Caddy):

Per què vas deixar que et fes petons petons [...]

No va ser pel que vas fer que et vaig bufetejar. [...] És per haver-te deixat que ho fes un maleït idiota pel que et vaig bufetejar ho faràs ho faràs ara suposo que diràs que vaig enganyar un idiota. Què penses d’això ficar el cap en la. Brins d’herba incrustades a la carn ficant el cap. Digues-ho vaig enganyar un idiota digues--ho

Narrada per Quentin, el més intel·ligent i el més torturat dels nens Compson, aquesta segona part és, potser, el més bell exemple de la narrativa experimental de Faulkner. En aquesta secció observem a Quentin, un recent ingressat a la universitat de Harvard, deambulant pels carrers de Cambridge, reflexionant sobre la mort i sobre la condemna moral a la qual la família ha sotmès a la seva germana Caddy. Com en la primera secció, el relat no és estrictament lineal, encara que els fils conductors de l'estada de Quentin a Harvard per una banda i els seus records d'altra són clarament discernibles.

Una placa al pont commemoratiu d'Anderson (conegut, incorrectament,  com pont Larz Anderson) sobre el riu Charles a Cambridge, Massachusetts, commemora la seva vida i la seva mort. La petita placa de llautó, de la mida d’un maó, es troba a la paret de maó del costat oriental del pont ( Weld Boathouse ), just al nord de la meitat del pont, a uns 18 centímetres del terra, en una petita alcova. Hi diu:

"QUENTIN COMPSON 

ofegat en l'olor de mare-selva

1891-1910".

Català sense fronteres, reciprocitat ara! "Operación Albatros": Militars i civils per un cop d'estat.

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 10 de desembre de 2020 per ETV Llobregat

Convidats:

Toni Infante,  portaveu Plataforma Dret a Decidir País Valencià

Zahia Guidoum Joves pel Dret a Decidir del País Valencià.

Lourdes Escardívol, professora de secundària

“El golpe que no cesa”aquest era el títol de l’article de José Ignacio Domínguez publicat a Infolibre el mes d’agost passat. El periodista denunciava l’intent, molt recent, d’enderrocar el Govern de l’Estat aprofitant la crisi del coronavirus. Objectiu: fer viable un govern de “concentración nacional” presidit per Margarita Robles.

Sota el nom “Operación Albatros”, els conspiradors, segons diversos mitjans, podrien arribar a fer-ho fins i tot de manera “legal”, basant-se en l’article 8 de la Constitució que atorga a les Forces Armades la defensa de la Carta Magna, un cas únic a Europa, ja que en els països democràtics la Constitució la defensen els tribunals constitucionals i la justícia.

El dimarts 2 de desembre, també a Infolibre, es publiquen unes conversacions d’un grup de Whatsapp format per militars retirats. Els missatges inclouen proclames colpistes i de violència com algun que parla de “fusilar a 26 millones de hijos de puta”. 

Recentment, el periodista Daniel Bernabé, a Público, ha escrit un article titulat “Movimiento golpista,más allá de la trama militar” en què afirma que tot aquest ”soroll de sabres” d’aquests darreres dies manté una estreta relació amb l’operació “Albatros”. I adverteix que en gairebé tots els cops d’Estat ha existit sempre un component civil que ha fomentat, avalat i fins i tot finançat l’acció militar.

Al llarg de la seva història, l’Estat espanyol sempre ha disposat de “salvadores de la patria” disposats a tot. Ara, segons els 270 comandaments militars disposats “a  revertir la peligrosa deriva de nuestra Patria ante un Gobierno que ha cedido a comunistas, golpistas y proetarras".

El 17 de febrer de 2011, s’apagaven definitivament les emissions de TV3 al País Valencià. Tres anys abans, Francisco Camps havia iniciat la seva particular guerra contra l’emissora catalana amb el tancament del primer repetidor, el de la Carrasqueta.

Des de llavors, i per diferents mitjans, s’ha intentat revertir aquesta situació tan anòmala i injusta. Entre altres, tots recordem la campanya per la ILP “Una televisió sense fronteres” que va arreplegar prop de 750.000 signatures  a favor del dret a tenir lliure accés als canals de televisió emesos en català.

Ara hi tornem de nou. El mes de gener d’enguany es va iniciar a les xarxes socials una nova iniciativa a favor de la reciprocitat plena de tots els mitjans de comunicació en llengua catalana al conjunt del nostre territori, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. La campanya Reciprocitat Ara.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del compositor, cantant.. i Premi Nobel de Literatura estatunidenc, Bob Dylan.

No hi ha res tan estable com el canvi.

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

El darrer passeig de Quentin (El soroll i la fúria. 4)

 

Els lectors acompanyem Quentin Compson en un llarg passeig a través de la ciutat. El protagonista (que ja ha pres la decisió de suïcidar-se) deambula pels carrers mentre, mogut pels records, flueix lliurement el seu pensament i la seva consciència.

Podem ignorar el so durant molt de temps, però després, un tic-tac instantani pot recrear a la nostra ment intacta el llarg desfilar del temps que no s’ha sentit.

El relat ens mostra les associacions que es creen a través dels record i del llarg passeig de Quentin. El germà de Caddy troba una nena petita, una nena que tant el seu germà com els homes de la llei, qualifiquen de “nena objecte”.”-Hola, petita!- La seva cara com una tassa de llet amb uns puntets de cafè en el dolç i càlid buit.” Reflectint un cert paral·lelisme, Quentin l’anomena, germana i intenta, però no ho aconsegueix, “salvar” la nena, ja que no va poder salvar la seva germana de la promiscuïtat. Caddy, per a ell una “verge-puta” que ha trastornat amb la seva sensualitat el concepte que ell tenia de “dona del Sud”.

Tot passejant ens trobem amb la reconstrucció literària dels moviments migratoris sud-americans, italians, negres... el futur dels uns i la decadència dels altres. Alguns han trobat similituds amb “El somni d’un home ridícul” de Dostoievski, si bé el protagonista creat per l’autor rus acaba refusant la idea del suïcidi i decideix viure.

És un capítol per llegir, també, poc a poc i amb la màxima concentració possible. Com ja hem dit, Faulkner fa servir frases molt llargues, incisos i incisos dins dels incisos... sense punts, sense comes... Velem-ne un exemple quan  recorda fragments de la conversa que va tenir amb Caddy (“la seva olor era com la dels arbres” - deia Benji) després de saber que ha quedat embarassada i que es vol casar (“amb algú haig de casar-me”- diu Candy):

després em va parlar d’ell amb les mans encreuades sobre els genolls mullats la cara girada vers la llum grisosa l’olor a mare-selva hi havia llum a l’habitació de la mare i en la de Benji on T.P. l’estava posant al llit

l’estimes

la seva mà va avançar no em vaig moure va tantejar el meu braç i em va agafar la mà i se la va posar sobre el pit el seu cor bategava

no no

llavors vol dir que et va obligar a fer-ho que el deixessis que ho fes era més fort que tu i ell demà el mataré ho juro el pare no té perquè assabentar-se fins després i llavors tu i jo ningú ho ha de saber podem agafar els diners de la meva matrícula de la Universitat Caddy l’odies veritat veritat

[...]

"... ella va tornar a reclinar-se sobre els braços que abraçaven els seus genolls

tu mai no ha vas fer una cosa així veritat

que no vaig fer què

el que jo vaig fer el que jo

sí, sí i moltes vegades amb moltíssimes noies

Llavors em vaig posar a plorar em va tocar de nou amb la mà i jo plorava recolzat en la seva brusa humida

[...]

"... sóc dolenta de totes maneres no pots evitar-ho", diu Caddy.

Quentin: "Els rellotges maten el temps" (El soroll i la fúria. 3)

 

Remenant una mica pels “calaixos” de la xarxa he trobat un article  “Rescatando a Caddy y Quentin”, de Sandra Becerril que reprodueix una analogia entre els versos de Macbeth i els personatges de “El soroll i la fúria” feta per Elisabeth Kerr.

El camí a la mort polsegosa (el senyor Compson)

Mor, mor vela fugaç! La vida no és més que una ombra errant (Quentin)

jugador deficient Que apuntala i realça (Jason)

la seva hora a l'escenari I després ja no s'escolta més. (la senyora Compson)

És un conte relatat per un idiota, ple de Soroll i Fúria, (Benji)

Quatre capítols. Quatre narradors. Quatre visions de la realitat.

La novel·la, com ja hem pogut veure, comença amb en Benji (abans Maury) contemplant a través de la tanca el camp de golf construït en el terreny venut pel seu pare abans de 1910. Benjy recorda la seva germana, Caddy (epicentre de la narració) i, mitjançants els records intercalats, salts temporals, el fluir del pensament del nen de tres anys que és Benji, s’nicia la crisis que anirà augmentant en el capítol següent.

La novel•la no ens descriu cap dels personatges, ni tampoc el seu caràcter, el de Quentin tampoc. Són les interaccions que anem trobant a mesura que llegim les que ens poden ajudar a confegir una certa imatge dels protagonistes. Una imatge que sempre serà subjectiva, la nostra pròpia visió de Benji, de Quentin, de Caddy o de Jason

El segon capítol ens trasllada a Cambridge on Quentin està estudiant gràcies a la venda del terreny que ara és un camp de golf. Llegirem què fa, què pensa, en Quentin durant el que serà el darrer dia de la seva vida.

En “El soroll i la fúria” pren un significat especial el temps, tant en la seva redacció com en el seu contingut. El trobem simbolitzat en el paràgraf en què Quentin explica el moment que el seu pare, Jason, li regala un rellotge, el mateix que, de generació en generació, havia anat passant de pare a fill. Representa el llinatge dels Compson però també el temps... també el temps que li queda de vida a Quentin. La impossibilitat de dominar, de sotmetre el temps: “El pare deia que els rellotges meten el temps”, diu Quentin.

Quan l'ombra de el marc de la finestra es va projectar sobre les cortines, eren entre les set i les vuit en punt i llavors em vaig tornar a trobar a compàs, escoltant el rellotge. Era el rellotge de l'avi i quan el pare me’l va donar va dir, “Quentin, et lliuro el mausoleu de tota esperança i desig; gairebé resulta intolerablement apropiat que el facis servir per assolir el “reductio absurdum” de tota experiència humana adaptant-lo a les teves necessitats de la mateixa manera que el va adaptar a les seves o a les del seu pare. Te’l dono no perquè recordis el temps, sinó perquè l’oblidis durant un instant i no esgotis les forces tractant de sotmetre’l.” Perquè mai es guanya una batalla, va dir. Ni tan sols es lliuren. El camp de batalla només revela a l'home la seva pròpia estupidesa i desesperació, i la victòria és una il·lusió de filòsofs i imbècils.

Encara que Quentin ens explica molts aspectes de la seva vida a Jefferson, juntament amb els seus criats negres, la narració del segon capítol se centra bàsicament amb la relació amb Caddy, la seva germana petita. L’element principal que els connecta és l’aigua del riu.

Dues entrevistes: Joan Ballester i el mapa dels Països Catalans. Francisco Garrobo, activista de Nou Barris, condemnat a tres anys i mig de presó

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 3 de desembre de 2020 

per ETV Llobregat i Terramar

Convidats:

Oriol Falguera,  Fundació Reeixida

Francisco Garrobo, activista veïnal  Nou Barris 

“Bienvenidos a una nueva era” així ha saludat Gabriel Rufián l’aprovació dels pressupostos espanyols a Madrid. Esperant aquesta nova era, ara i aquí, continuem convivint o, més aviat, malvivint amb la pandèmia que ja ha causat més de 19.000 morts als Països Catalans, 16.000 d’aquests a Catalunya. La nova era que ens espera es trobarà amb el dolor de famílies senceres, ja sigui per la mort o el contagi d’algun familiar o amic, ja sigui pel treballador que s’ha quedat sense feina. Es trobarà també amb els immensos problemes de la petita i mitjana empresa, dels autònoms, dels petits comerços.

El 1967 el TOP, tribunal de Orden Público demanava cinc anys de presó per a Joan Ballester i Canals. El seu delicte, el de “propaganda il·legal i clandestina”, era l’edició d’un mapa dels Països Catalans. Joan Ballester va ser editor i llibreter, al front de la seva llibreria Públia, coneguda també com a llibreria Ballester. Per damunt de tot va ser un activista lingüístic, cultural i polític. El seu mapa i el seu lema “De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” van fer dir a Joan Fuster que era la maniobra més eficaç mai feta pels Països Catalans.

Ara. Fundació Reeixida ha reeditat el mapa Països Catalans amb la divisió comarcal, la primera del segle XXI i amb el nom dels autors. Reprodueix una edició de 1971 que modifica detalls d’una primera original de 1962.

Aquesta setmana, Adrià Sas, activista de Vilafranca del Penedès ha estat condemnat a 3 anys i mig de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat i un delicte de lesions lleu. La Generalitat es va personar com a acusació particular i va demanar cinc anys i mig de presó. Malgrat que des de fonts oficials s’havia dit que retirarien l’acusació, finalment no ho van fer. Un dels testimonis de l’acusació era Jordi Arasa, condemnat a dos anys i quatre mesos de presó per haver fet servir violència extrema contra manifestants el 2011.

La setmana passada vam conèixer una sentència similar. Francisco Garrobo, activista veïnal de Nou Barris era condemnat a 3 anys i mig de presó pels talls a la Ronda de Dalt durant la vaga del 8 de novembre de 2017. El seu company Moisès ha estat condemnat a un any de presó.

El Vull una resposta d’avui canvia una mica la seva estructura habitual. Farem dues entrevistes. Primer, parlarem amb Oriol Falguera de la Fundació Reeixida i després amb Francisco Garrobo l’activista de Nou Barris.

Així que, som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana d’una sèrie televisiva “Anatomia de Grey”

“No importa si creixem si envellim. Sempre estem ensopegant, fent-nos preguntes. Eternament joves.”

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent, gent con Francisco Garrobo o Adrià Sas, la gent que pateix la repressió, la presó o l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Prou fronteres per al català. Reciprocitat ara!

Hi ha un dret fonamental, reconegut en el dret internacional, que és el de la llibertat d’expressió que s’estén a altres drets com el d’opinió i el d’informació. Avui dia, amb Internet i les diverses plataformes televisives comptem amb centenars de propostes de cadenes en totes les llengües del món. Canals en múltiples llengües, des del castellà al xinès, passant per l’anglès, el francès, el turc, l’àrab...

Avui segona dècada del segle XXI, nosaltres, ciutadans del País Valencià, de Les Illes, de la Catalunya Nord o de l’Alguer no podem disposar de la reciprocitat d’emissions de les televisions que emeten en la nostra llengua.

El País Valencià ha estat sempre capdavanter en la lluita per garantir que totes les televisions en català es puguin veure a tot el conjunt del domini lingüístic. Fa més de 30 anys perquè les imatges de TV3 arribessin també al sud. L’any 2009, Acció Cultural del País Valencià engegava la campanya “Per una televisió sense fronteres. Defensem la televisió en català al País Valencià i a les Illes”

Ara, encara hi hem de tornar. I més encara, perquè volem tenir la reciprocitat de tots els mitjans que emeten en català arreu dels nostres respectius països. Tots els mitjans audiovisuals que emeten en la llengua comuna tenim una gran responsabilitat: necessitem construir entre tots un autèntic mac de referència nacional que inclogui la llengua, la seva unitat i alhora gran i extraordinària diversitat, i també la seva qualitat. Conèixer i assumir els nostres diversos referents, ja siguin esportius, polítics, literaris o musicals,. Fins i tot les nostres actituds i opinions, també diverses, complementàries i enriquidores.

Una vegada més, doncs, demanem poder veure, arreu dels nostres països, tots els mitjans que emeten en català. Volem la reciprocitat ara.

Reciprocitat ara. Signa!

Benji al comtat de Yoknapatawpha (El soroll i la fúria. 2)

 

Faulkner crea un univers literari a l’entorn de l’imaginari comtat de Yoknapatawpha que apareix per primera vegada en la seva novel·la “Sartoris” i és l’indret on es localitzen disset relats més de l’escriptor. Segons el mateix Faulkner, la paraula prové de dues paraules de la llengua chickasaw, Yocona i petopha, que signifiquen "terra dividida". En una conferència a la Universitat de Virgínia, Faulkner va dir que aquest mot compost vol dir "terra que flueix lentament per terra plana”.

La narrativa de Faulkner se centra en el Sud americà, el vell Sud americà. La decadència, l’enfonsament d’una societat i d’una manera de viure la qual descriu de manera formidable. Tal com va dir en el seu discurs d’acceptació del Premi Nobel de literatura “la gent ha d'escriure sobre coses que provenen del cor, veritats universals. En cas contrari, no signifiquen res.”

Així ho fa també a “El soroll i la fúria” en què narra la decadència de la família Compson, una família del Sud, del comtat de Yoknapatawpha. Prenent de nou una cita del Macbeth, narra "el camí cap a la mort polsegosa" d'una família tradicional de classe alta del Sud.

La família Compson. El pare és un alcohòlic. La mare, hipocondríaca i egoista que depèn de la criada Disley per criar els seus fills. Quatre germans: Caddy, Quentin, Benji i Jason. Quatre capítols. Quatre narradors. El primer, ja n’hem parlat anteriorment, “7 de abril de 1928” narrat per Benji. El segon, 2 de juny de 1910 per Quentin. El tercer 6 d’abril de 1928 per Jason i el darrer “7 de abril de 1928” per Disley, la criada negra.

És curiós que un personatge com el de Caddy, la segona filla dels Compson, a l’entorn de la qual giren molts dels records, les inquietuds i el sentiments dels seus germans (sobretot els de Benji) no tingui veu pròpia a la novel·la. N’és, però, el catalitzador i la coneixem a través de les emocions que expressen els seus germans (i Disley) en els respectius relats.  

Tornem al primer capítol... i tornem de nou a Macbeth, a les paraules que pronuncia després de conèixer la mort de Lady Macbeth:

El camí cap a la mort polsegosa. Fora, fora, breu espelma.

La vida no és més que una ombra que camina, un pobre jugador

que s’estira i es preocupa a l’escenari,

i que després no se sent. És un conte

explicat per un idiota, ple de so i fúria, que

no significa res.

Un conte explicat per un idiota... L’adult de tres anys que no parla, que només plora, que gruny, que és motiu de vergonya i de tristor continuada per la família i que només rep afecte i amor de Candy.

Benji està veient, més enllà de la tanca, com juguen en el camp de golf. Escolta i sent:

«Ei, caddie.» Va donar un cop. Van travessar el prat. Jo em vaig agafar a la tanca i els vaig veure anar-se'n.

Caddie. És el detonant que dóna pas als records desordenats de Benji. Caddie...Caddy...Pensaments, sensacions, veus, olors, indrets, racons tot es barreja en el corrent de pensament de Benji.

«Què et passa.» va dir Caddy. «És que creies que anava a ser Nadal quan jo tornés de l'escola. Això és el que creies. Nadal és demà passat. Santa Claus, Benjy. Santa Claus. Vine. Anem a fer una cursa fins a casa per entrar en calor. » Em va agafar de la mà i vam córrer sobre les fulles brillants que cruixien. Vam pujar corrent les escales i vam sortir del fred brillant i vam entrar al fred obscur.