Les darreres
accions viscudes arran dels empresonaments de divendres passat i de la detenció
a Alemanya del president Puigdemont, m’empenyen a reflexionar sobre quin és el
camí que cal emprendre a partir d’ara.
Benvingut sigui
tothom a aquesta lluita contra la repressió i a favor dels drets humans i de la
democràcia. Més encara, tots els demòcrates tenen l’obligació de sumar-s’hi. Ara bé... A
Catalunya, democràcia és igual a independència. La repressió la pateix l’independentisme,
que és l’enemic que vol exterminar l’Estat espanyol. L’independentisme és l’únic
projecte polític trencador i de futur que hi ha en aquests moments sobre la
taula del panorama polític espanyol i, m’atreviria a dir, europeu. Més enllà de
la lluita contra la repressió cal tenir ben clar que l’objectiu final és la
independència i el desenvolupament de la República catalana com a única eina
per aconseguir un país millor en tots els àmbits socials, econòmics i polítics.
No en sóc un expert,
ni molt menys, en temes de Resistència No Violenta (RNV), però és més que
probable que sigui l’única arma que puguem fer servir per guanyar definitivament
la batalla. En aquest sentit, dues premisses clau per començar:
No caiguem en l’error
de dividir l'independentisme entre bons i dolents, valents i covards, patriotes
i traïdors, CDR's i ANC... Ningú està obligat a fer res i, alhora, tothom pot fer
accions adequades a les seves idees i a la seva pròpia situació personal.
Qualsevol ús de la
violència sempre serà contraproduent. Sense excepcions ni atenuants. L’ús de la
violència, per petita i insignificant que ens pugui semblar, sempre serà
magnificada per l’Estat i els seus mitjans de comunicació i sempre reduirà l’empatia
cap a nosaltres.
Quins són els punts
més importants de la RNV?
Un procés de
reflexió profund per escollir quins són els punts febles de l’opressor. A
partir d’aquí, caldrà escollir molt bé quines han de ser les accions clau de no
cooperació o de desobediència. Sempre s’ha de procurar que siguin accions que
permetin participar a molt gent i, sobretot, que generin el mínim rebuig possible. No crear-se més enemics dels que ja tenim. No excedir-nos mai. Trobar el punt d’equilibri que ens permeti fer
créixer el nombre i el suport de partidaris i amics.
Recordem el
tamboret de tres potes que, sovint, citava abans de l’1 d’octubre
(Institucions, partits i societat civil). Seríem excepcionalment forts, si aconseguíssim
que la gent i les institucions fóssim copartícips, d'una o altra manera, en l’organització i
coordinació de totes les accions de RNV.
En el moment que un opta per la lluita violenta, està decidint
enfrontar-se a un enemic amb més força i millor armat.. i cal ser més intel·ligent
que no pas això. (Gene Sharp)
La violència, sigui quina sigui la forma en què es manifesti, és un
fracàs (Jean-Paul Sartre)
