Pàgines
- Inici
- Articles anys 2006 al 2009
- Articles any 2010
- Articles any 2011
- Articles any 2012
- Articles any 2013
- 2010-2012. Entrevistes. Retalls de premsa...
- 2013. Entrevistes. Retalls de premsa...
- 2014. Entrevistes, retalls de premsa....
- 2015. Entrevistes, retalls de premsa...
- Els davantals de CAL parlar de llengua
- Currículum
divendres, 15 de maig del 2020
"En honor de Cuauhtémoc", el microconte del dia (Dia 64 del confinament. Dia 61 de l'Estat de setge)
dijous, 14 de maig del 2020
"Com un peix a l'aigua", el microconte del dia (Dia 63 del confinament. Dia 60 de l'Estat de setge)
VÍDEO: Pandèmies, una història que ve de lluny (Programa 170 de LA CLAU de la nostra història)
Ahir, després de dos mesos en confinament, va tornar LA CLAU de la nostra història a les pantalles d'ETV Llobregat i de Terramar-Garraf. El nostre agraïment a tota la gent de la televisió que va aconseguir fer un bon programa, malgrat tots els problemes tècnics que vam tenir, sobretot per "culpa" meva (com podreu comprovar en les imatges. Prometo buscar una solució i que en la propera CLAU la imatge (meva) tingui més qualitat.
Pandèmies, una història que ve de lluny
Programa 170 de LA CLAU de la nostra història
El passat 18 de març, vam emetre el darrer capítol de LA CLAU de la nostra història. Dos mesos després, tornem a ser aquí intentat començar a reprendre la normalitat televisiva encara que sigui des del confinament. .
Abans de començar el
programa, però, ens cal retre homenatge a molta gent. Començant pels que han
perdut la vida a causa del COVID-19, als seus familiars, a tots els que han
patit a les UCIS, als hospitals, a les residències. Un homenatge a tot el
personal sanitari, del primer a l’últim. I també un homenatge a les botigues, a
les farmàcies, a tanta gent que ha intentat que aquesta país i nosaltres
visquéssim el confinament amb el màxim de normalitat possible.
Avui, en aquest primer
programa, encara en confinament, volem parlar, no del COVID-19, sinó d’altres
pandèmies a què històricament ens hagut d’enfrontar.
La Pesta Negra, del 1346 i
que va ocasionar una mortalitat de gairebé 20 milions de persones, un terç de
la població.
El 1597, una epidèmia que es va iniciar als Països Baixos i que
ràpidament es va estendre fins arribar a Catalunya l’any 1599. Se la va
anomenar la Pesta de la llana, perquè es contagiava a través de la llana i dels
ramats. La mortalitat va arribar fins a un 10% en diferents poblacions. A Santa
Coloma de Queralt i a Tàrrega, la pesta de la llana provocaria la mort d’un 25%
de la població, i a Bellpuig, d’un 33%.
Barcelona, 1821. Atraca al
port de Barcelona el mercant El Gran Turco, procedent de l’Havana. Ningú no va
informar que alguns dels tripulants havien mort a causa de la Febre groga; ni tampoc que en la darrera escala a Màlaga,
la malaltia s’avia estès per la ciutat. En poques setmanes la febre groga es va
convertir en una epidèmia que, només a Barcelona, causaria la mort del 6% de la
població.
La pandèmia de grip de 1918,
coneguda com la Grip espanyola que va causar la mort de més de 50 milions de
persones a tot el món durant els anys 1918 i 1919. Va arribar a infectar un
terç de la població mundial i la taxa de mortalitat general va ser superior al
2,5%. Aquesta pandèmia va ser l’origen
dels actuals sistemes de vigilància i resposta de a les infeccions gripals, com
ara el distanciament social o l’ús generalitzat de mascaretes protectores.
I també del paper dels
metges, investigadors i científics catalans, com Jaume Ferran i Clua, que va
descobrir una vacuna contra el còlera i també la vacuna anttífica, antiràbica i
una altra contra la tuberculosi. O Jordi Casals i Ariet, metge i epidemiòleg,
considerat una autoritat mundial en el camp dels virus. Va identificar el virus
Lassa i també el virus Zika.
Ho farem amb en Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura.
Comiat
La frase de la setmana de
l’escriptor, poeta i director de cinema Pier Paolo Passolini
El
millor de la vida és el passat, el present i el futur
Marxem com sempre amb el
pensament posat en tota la nostra gent. Mai no els oblidem. Els que pateixen
repressió, presó i exili. Els volem lliures i els volem a casa.
Us esperem de nou la setmana
que ve per continuar descobrint plegats una nova CLAU de la nostra història.
Fins aviat. Cuideu-vos.
dimecres, 13 de maig del 2020
El cànon literari o "els cànons literaris"? (7 i final. A manera de conclusió)
Les diferents teories que han anat apareixent al llarg del segle XX han tingut en comú la seva crítica al Cànon únic establert. Un cànon que, com diu Enric Sullà: “Convé insistir que la raó per la qual el cànon literari ha suscitat atacs i defenses és la seva suposada connexió amb el poder i la ideologia dominants, considerant-lo uns, els detractors, com inequívocament reaccionari, i altres, els defensors, com el nucli de la cultura occidental, amb la qual s’identifiquen nacions, tradicions literàries i individus.” [1]
Walter Mignolo en el seu article Els cànons i (més enllà de) les fronteres culturals, diu: “La formació i la transformació del cànon estan, per una banda, relacionades amb el poder i, per l’altra, amb la llengua oficial, on poder i tradició s’entenen com a sinònims. Per tant, una llengua i una tradició es consideren la llengua i la tradició, quan en realitat existeixen diverses llengües i tradicions per a les quals el cànon oficial no té cap sentit.” [2]
Sembla del tot evident que parlar avui dia d’un cànon únic, de valors universals únics, està fora de lloc. La diversitat humana, de cultures, llengües, ideologies, sexualitat, gènere, fa que sigui, no només impossible, sinó fins i tot aberrant, l’intent d’imposar uns determinats valors sobre altres. El crític Harold Bloom, té en el punt de mira dels seus atacs tot un seguit de teories que ell anomena de “l’Escola del Ressentiment”, un inexistent grup format –segons Bloom- per feministes, afroamericanistes, marxistes, neohistoricistes, deconstruccionistes i una llarga fila de teòrics que exerceixen o han exercit la crítica cultural durant el segle XX. Malgrat aquests atacs, a voltes salvatges, el que no ha pogut impedir el Bloom és que gràcies a l’aportació d’aquestes “teories ressentides” la visió del Cànon sigui a hores d’ara molt més oberta, tant, com oberta i àmplia és la humanitat.
Segurament és del tot impossible confeccionar una llista única, un únic cànon suficientment ampli perquè reculli totes les obres dignes de ser estudiades i comentades. Aquest fet ens portaria, potser, a l’altre extrem: la confecció de llistes, de cànons, segons cada teoria o cada valor cultural o ideològic que ens portaria a una divisió de la literatura en parcel·les culturals amb un rerafons de ghetto i aïllament.
Walter Mignolo distingeix entre un cànon epistèmic i un cànon vocacional i afirma el següent: “El problema del cànon no es limita a les qüestions estrictament universitàries, sinó que les supera i esdevé un problema pedagògic (què ensenyar?, per què?, per a què?) i, en última instància és també un problema cultural, social i, per què no, polític, per la seva relació amb la identitat cultural i la tradició nacional que garantitzen un passat que sigui útil per reconèixer-se a un mateix i com a membre d’un col·lectiu. Tot això suposant que s’accepti que la literatura encara té alguna cosa a veure amb la societat i que aquesta li concedeixi una certa mesura d’utilitat.” [3]
[1] Sullà, E. El canon literario. Pàg. 12.
[2]
Mignolo, W. El canon literario. Pàg. 268.
[3]
Mignolo, W. El canon literario. Pàg. 34.






