diumenge, 8 de juny de 2014

Vicent Andrés Estellés: Demà serà una cançó (3. El record)

El missatge del “jo poètic” s’adreça a una segona persona autoreferencial i utilitza, majoritàriament, el temps verbal de present. També fa servir el temps verbal de pretèrit quan evoca imatges del temps passat. El record, el pensament i expressió de la mort i el pas del temps ens vénen suggerits a través de l’ús que el poeta fa del verb, el substantiu i l’adjectiu: “Records; sols recordes; versos del record; et permets recordar; ara evoques i penses.” Tot plegat ens evoquen el record, la memòria, com el present queda convertit, a l’instant, en passat: “ja no vius, sols recordes”.
 
La nova actitud lírica que representa Estellés es veu reflectida en l’ús del llenguatge. Sinceritat, vinculació amb el poble, amb el seu poble, és el que el poeta vol aconseguir i, per això, utilitza una opció comunicativa que té com a base essencial la senzillesa. Aquest llenguatge senzill, pròxim al poble, l’aconsegueix Estellés amb l’ús (a part dels dialectalismes) d’un vocabulari al més realista possible, d’una dicció sense concessions, franca, sincera i oberta.
 
El tema central del poema és el record, un record de temps més feliços, ple de melangia i enyorança. Un record del qual ens nodrim i que és la base de la nostra vida. El present, gairebé no existeix. Tot és record o memòria, ja que el present –efímer- esdevé quasi instantàniament record. La vida, a mesura que passen els anys, ens queda reduïda bàsicament al record al qual ens aferrem per reviure moments feliços o de plaer, però també situacions dolentes, instants desagradables que, forçosament, hem acabat assumint i -per què no?- modificant o canviant.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada