dilluns, 17 de novembre de 2014

I ara què? Sensacions agredolces (1)



Una setmana després del 9N, l’ambient polític em provoca sensacions agredolces.

Hem fet un curt, però intens camí i hem arribat fins aquí gràcies a molta gent. Gràcies a alguns partits polítics, a moltes entitats i organitzacions, al President Mas… però sobretot hem arribat fins aquí gràcies a la força de la gent que, potser cal recordar-ho, ha estat principalment vehiculada a través de l’Assemblea Nacional Catalana.

Durant aquesta darrera setmana l’ANC ha pràcticament desaparegut del món mediàtic. Titulars, articles, entrevistes i reportatges estan plenament ocupats i dominats pels partits polítics i, no cal ni dir-ho, pel propi President Mas.

I d’aquí és d’on em vénen aquestes sensacions agredolces. El partidisme, els interessos legítims del partits, tornen a surar a la superfície del procés. Agustí Colomines ho reflectia molt bé en un article de fa uns dies i que comparteixo íntegrament:

Em fa l’efecte que els partits catalans encara actuen amb mentalitat autonomista, com si no haguéssim encetat el camí cap a la sobirania, cap a la independència. El que vull dir és que els dirigents d’aquests partits, i molts dels altres que els secunden, encara pensen en termes de qui guanyarà les pròximes eleccions al Parlament, o les municipals, que segur que seran abans, i no pas en l’endemà de tot plegat, quan se suposa que hauríem de plantejar la batalla final a l’Estat.

En el meu modest entendre, això és el que està passant. Alguns, com en Joan Herrera, ho manifesten clarament: [...] encarar i guanyar la consulta definitiva mitjançant cada un dels processos electorals que han de venir, és a dir, les municipals del mes de maig i, després, les catalanes, quan arribin...”

Altres, com ERC, ens diuen que no volen cap llista unitària... o les CUP que, evidentment, anifesten de forma clara i rotunda que no aniran junts, mai dels mai, amb CiU

Mentrestant, el líder de Podemos, Pablo Iglesias, que també ens estima molt, argumenta que Jo no vull que Catalunya se'n vagi, jo vull que construïm un país junts. Espanya és un país de països i si discutim tots junts un procés constituent que obri el cadenat del 78 crec que podrem decidir sobre moltes coses"

A més d'estimar-nos, però, Pablo Iglesias es despenja amb unes declaracions que ratllen l'absurd: "el Govern de la Generalitat -diu- no té competències per dur a terme una declaració unilateral d'independència (DUI)", i insisteix que "els processos han de respondre a la legalitat i la democràcia". (!!??)

Altres, afirmen que existeix un possible marge de maniobra entre PSC i CiU per aconseguir un acord de Govern. El PSC facilitaria l’aprovació dels pressupostos i també garantiria l’estabilitat parlamentària per tal d’evitar un es eleccions anticipades.

I tots plegats, amb una barreja de nerviosisme, ansietat, expectació i preocupació, estem a l’espera d’aquest  24 de novembre, en què el President convocarà la societat civil catalana per anunciar-nos el seu Full de ruta. 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada