Usuaris de xarxes socials qüestionen l'ANC (resposta a "Quo Vadis". 2)

En l’article d’avui intentaré donar resposta a Vicenç Valls i el seu QUO VADIS, Assemblea? (perquè deixo l’ANC) i a un parell de piulades que hi fan referència i que, perquè en tingueu coneixement, tot seguit us reprodueixo:

Fent referència a l’article, en Jaume Sans @jsanr diu “...és exactament el que penso. És molt possible que jo també els doni el plaer de la meva baixa”

En Vicenç Valls mateix respon: “Una llàstima. Tot plegat, vull dir. No sé si saben què ens passa o si se’ls fot.”

I en Jaume Sans finalitza dient: “Ho saben perfectament, però sembla que la consigna és donar suport a CiU i ERC facin el que facin.”

Anem pel “QUO VADIS...”

Em sap greu, molt de greu que en Vicenç Valls deixi l’ANC després de tant de temps i de tanta feina feta. Em sap greu, però no em preocupa perquè sé que continuarà, com tants, en la lluita per la independència. No em preocupa perquè, malgrat que voldria que continués amb nosaltres, ni el procés d’independència ni els independentistes van néixer amb l’Assemblea. Afortunadament, la lluita per la República catalana independent ve de molt lluny i d’independentistes n’ hi ha hagut des de fa segles.

Dit això, intentaré respondre algunes de les qüestions que ens planteja... Discrepo que el procés participatiu fos únicament per a “consum intern”. És cert que no va significar cap mandat democràtic, com tampoc ho hauria significat la consulta primera que es volia fer. Crec fermament que el procés del 9N va ser un èxit rotund, no només per als prop de 2.4 milions de persones que vam anar a votar, sinó pel que va significar com a acte de sobirania. El 9N tota aquella munió de gent vam sortir al carrer i vam votar desobeint l’Estat espanyol i el seu Tribunal Constitucional. Fent cas omís de les prohibicions i amenaces, amb decisió, convenciment i sense cap mena de por.

Diu en Vicenç que a partir d’aquí “es confirma un canvi de rumb del Secretariat Nacional. La màxima preocupació del qual sembla que passa a ser no incomodar els partits polítics”.

Anem a veure quina part de veritat hi ha en aquestes afirmacions. És cert que l’Assemblea (representada pel seu SN) cometem un greu error: cedim el lideratge del procés als polítics. Ho he reconegut públicament. Ara bé, és que era el moment dels partits polítics! La societat civil havíem conduït el procés fins a les portes de les plebiscitàries. Era l’hora, doncs, dels partits. Aquest error ens ha fet perdre dos mesos i ha provocat un sentiment de decepció entre força gent. No hi ha hagut, però, ni cansament ni desil·lusió en el procés, sinó únicament decepció, bàsicament amb l’actuació dels partits polítics.

Totalment d’acord amb què el debat que es va proposar a les assemblees estava mal estructurat. Això va produir confusió fins i tot en els propis resultats. Aquí també vam cometre un error.... Un altre tema és que aquest error, que assumeixo, sigui interpretat com la recerca, per part del SN, “d’una coartada” per a un pretès “canvi de rumb” vist com una subordinació als partits polítics i, més concretament (i es pot deduir de les piulades) a CiU i ERC. 

L'Assemblea fa una gran nosa als partits, a tots els partits. Si hi estiguéssim "subordinats" no farien el que fan per evitar que actuem com el que som, un actor polític implicat i amb responsabilitats en el procés. els partits i molts altres voldrien que ens limitéssim a organitzar 11 de setembre i que deixéssim la política "al qui entenen". No ho hem fet mai ni ho farem.

El 9N no va significar mai cap subordinació als partits polítics. Tothom és ben lliure d’interpretar la realitat com bonament li plagui, però el 9N, ja ho he dit abans, va ser un èxit de la societat civil que va portar el procés d’independència a tocar de les eleccions decisives.

“Paper galdós, inacció i silenci còmplice”. Així descriu en Vicenç la feina (la no feina per a ell) de l’ANC durant aquests dos darrers mesos. Una vegada reconegut l’error de deixar el procés en mans dels polítics (perquè, insisteixo, era el que tocava) només haig de dir que l’acció política moltes vegades no significa posar un milió de persones al carrer.

L’ANC va fer una gran feina des de l’11 de setembre fins, aproximadament, la segona quinzena de desembre. Va reconstruir la unitat perduda en el 9N i va dedicar tots els seus esforços a la Taula de Forces Polítiques i Socials. Una Taula que es va mantenir en secret fins que, alguna força política interessada, va filtrar-ne les reunions i el seu contingut, provocant-ne el trencament provisional.

En aquesta Taula i amb la mirada sempre posada en les eleccions al mes de març, es va fer un treball ingent per aconseguir unificar posicions entre set forces polítiques a l’entorn d’un Full de ruta comú cap a la independència. I ho estàvem aconseguint... fins a mitjans de desembre.

L’acord Mas-Junqueras ha sigut el mal menor. No hi havia una altra sortida. No és el nostre acord i, personalment, no m’hi sento vinculat. De l’acord, només n’extrec la part bona: que, malgrat totes les dificultats que pot representar l’endarreriment, disposem d’una data i de 7 mesos perquè la societat civil torni a liderar el procés, perquè la Taula torni a funcionar amb una orientació molt clara i decidida de cara que les eleccions del 27S esdevinguin plebiscitàries, esdevinguin les eleccions definitives.

Estic massa acostumat al fet que, dins del món independentista, s’usi amb massa lleugeresa, amb massa frivolitat i de manera massa habitual la paraula traïdor i traïció. Mai a la vida la utilitzaré contra companys i companyes que tenen el mateix objectiu que jo, malgrat que puguem ser dispars i contraris en l’estratègia i en la manera d’arribar-hi. Mai a la vida la faré servir contra companys i companyes que volen la independència, que treballen i lluiten per la independència i que ho fan des de la seva pròpia ideologia.  Un independentista, pensi com pensi, faci el que faci, no serà mai, per a mi, un traïdor.

Acabo de la mateixa manera que he iniciat aquest llarg escrit (disculpeu-me’n l’extensió) Vicenç i Jaume, em sap greu si deixeu l’ANC, però no em preocupa. Ens continuarem trobant en aquest camí cap a la llibertat, la democràcia i la justícia social.

Quo Vadis, Assemblea?: A guanyar la independència!

De moment, em queda un article per respondre, Pere Garriga, El vot municipal serveix per al que serveix. 

I ara què? Sensacions agredolces (i 2)

Davant de totes aquestes perspectives, cal evitar que el procés caigui totalment  en mans dels partits polítics. Evidentment que els partits tenen la seva funció, i molt important, per conduir aquesta etapa final del procés fins a la independència. Seran els escollits pel poble, a través d’unes eleccions avançades (espero!), seran els que hauran de governar el país i, alhora, liderar el procés de transició fins a la declaració d’independència.

El 9N hem clos una etapa important. Hem demostrat la nostra capacitat de mobilització i la nostra força, la força de la gent, que ha desafiat l’Estat espanyol, l’ha desobeït i ha estat el protagonista del primer gran acte de sobirania.

L’etapa post 9n és la fase política decisiva que ens ha de portar a la independència i a construir les bases de la futura República catalana. El camí no pot ser un altre que el d’obtenir la majoria absoluta en les properes eleccions plebiscitàries, guanyar el referèndum d’independència i el reconeixement internacional de Catalunya com a nou Estat d’Europa.

I això només serà possible si tenim eleccions en un màxim de tres mesos. Allargar el procés ens situa en unes eleccions municipals el maig de 2015 i les generals a la tardor. El debat passarà de situar-se en el marc nacional català a centrar-se en problemes i temes locals i en interessos partidistes estatals.

Entre aquestes sensacions agredolces que m’envaeixen durant aquests dies, n’hi ha una que afecta directament l’Assemblea.

Són només sensacions, intuïcions, si ho voleu... però crec que més d’un voldria que l’ANC abandonés la seva posició d’actor polític en tot aquest procés. Crec que més d’un desitjaria que l’ANC es dediqués exclusivament a una feina de dinamització per aconseguir aquest mig milió de vots que encara ens falten per anar del tot tranquils. Crec que més d’un voldria que la feina de l’ANC en aquest post 9N fos simplement això i deixés que la política la fessin els polítics.

Avui mateix, Salvador Cardús en el seu article titulat Ha arribat el temps del com, diu que “s’ha entrat en un període d’una enorme complexitat, les regnes del qual estan més en mans de les institucions polítiques democràtiques que no pas en les de la societat civil, que ha de mantenir la seva solidesa però ocupant un lloc més discret.”

És aquest el paper que alguns volen ara que tingui l’ANC? Un paper “més discret” i que deixem la feina política als polítics?

Una vegada més necessitem cap fred i cor calent...però, sobretot, ulls ben oberts i oïdes ben atentes.

Fem el nostre debat intern entre totes les Assemblees territorials, sectorials i exteriors. Extraguem-ne les conclusions que calgui i fem un pas endavant ferm i decidit amb la nostra proposta i amb el convenciment i la fermesa que la tirarem endavant fins al final.

No hem arribat fins aquí, no hem arribat tan lluny perquè el procés caigui ara exclusivament en mans dels partits polítics. L’Assemblea som un actor principal, conjuntament amb altres, en tot aquest procés i en cap cas abandonarem aquesta posició que hem mantingut en els darrers dos anys.

He trobat la millor frase per acabar aquest article en les paraules del periodista Jordi Grau que, en un article recent, afirmava:

“Que el partidisme no ens faci traïdors. Evidentment li dec la idea original a Jordi Carbonell, el patriota d'ERC que ens va advertir en la Transició que la prudència no ens faci traïdors. 

La classe periodística, interessada en molts casos (en tots, potser), va donant missatges d'uns polítics que juguen al partidisme perquè és el que els interessa i perquè és lògic que sigui així. Però que no s'equivoqui. La gent, els que vam anar a votar i a votar sí, els passaran pel damunt si el partidisme els fa traïdors.”

Tinguem-ho ben present… Nosaltres som la força de la gent.

I ara què? Sensacions agredolces (1)

Una setmana després del 9N, l’ambient polític em provoca sensacions agredolces.

Hem fet un curt, però intens camí i hem arribat fins aquí gràcies a molta gent. Gràcies a alguns partits polítics, a moltes entitats i organitzacions, al President Mas… però sobretot hem arribat fins aquí gràcies a la força de la gent que, potser cal recordar-ho, ha estat principalment vehiculada a través de l’Assemblea Nacional Catalana.

Durant aquesta darrera setmana l’ANC ha pràcticament desaparegut del món mediàtic. Titulars, articles, entrevistes i reportatges estan plenament ocupats i dominats pels partits polítics i, no cal ni dir-ho, pel propi President Mas.

I d’aquí és d’on em vénen aquestes sensacions agredolces. El partidisme, els interessos legítims del partits, tornen a surar a la superfície del procés. Agustí Colomines ho reflectia molt bé en un article de fa uns dies i que comparteixo íntegrament:

“Em fa l’efecte que els partits catalans encara actuen amb mentalitat autonomista, com si no haguéssim encetat el camí cap a la sobirania, cap a la independència. El que vull dir és que els dirigents d’aquests partits, i molts dels altres que els secunden, encara pensen en termes de qui guanyarà les pròximes eleccions al Parlament, o les municipals, que segur que seran abans, i no pas en l’endemà de tot plegat, quan se suposa que hauríem de plantejar la batalla final a l’Estat.”

En el meu modest entendre, això és el que està passant. Alguns, com en Joan Herrera, ho manifesten clarament: [...] encarar i guanyar la consulta definitiva mitjançant cada un dels processos electorals que han de venir, és a dir, les municipals del mes de maig i, després, les catalanes, quan arribin...”

Altres, com ERC, ens diuen que no volen cap llista unitària... o les CUP que, evidentment, anifesten de forma clara i rotunda que no aniran junts, mai dels mai, amb CiU

Mentrestant, el líder de Podemos, Pablo Iglesias, que també ens estima molt, argumenta que Jo no vull que Catalunya se'n vagi, jo vull que construïm un país junts. Espanya és un país de països i si discutim tots junts un procés constituent que obri el cadenat del 78 crec que podrem decidir sobre moltes coses"

A més d'estimar-nos, però, Pablo Iglesias es despenja amb unes declaracions que ratllen l'absurd: "el Govern de la Generalitat -diu- no té competències per dur a terme una declaració unilateral d'independència (DUI)", i insisteix que "els processos han de respondre a la legalitat i la democràcia". (!!??)

Altres, afirmen que existeix un possible marge de maniobra entre PSC i CiU per aconseguir un acord de Govern. El PSC facilitaria l’aprovació dels pressupostos i també garantiria l’estabilitat parlamentària per tal d’evitar un es eleccions anticipades.

I tots plegats, amb una barreja de nerviosisme, ansietat, expectació i preocupació, estem a l’espera d’aquest  24 de novembre, en què el President convocarà la societat civil catalana per anunciar-nos el seu Full de ruta.