dissabte, 20 de juny de 2015

Per a què va néixer l'ANC? Primer el país (1)



Segur que el que escriuré no agradarà a uns quants, potser fins i tot, a molts. Sé que les crítiques i els menyspreus arribaran, sobretot a través  de les xarxes. Us aviso per endavant, no hi perdeu el temps, tant me fa el que em pugueu dir... Em veig en l’obligació de ser franc, si vull ser conseqüent amb mi mateix i amb allò que em va impulsar a entrar el 2010 al Moviment per la independència, embrió de l’ANC, i fidel, sobretot al procés, al qual he dedicat 5 anys de la meva vida.

Avui el president Mas ho ha dit clarament quan ha llençat la crida a l'ANC, Òmnium i l'AMI per construir una candidatura amb la màxima unitat : 'Faig una apel·lació directa a les entitats de la societat civil de parlar-ne. Evidentment, nosaltres ens posem a la seva disposició. I si no surt, nosaltres assumirem la nostra responsabilitat. Hi serem segur. Però no volem renunciar a fer allò que pensem que li cal al nostre país en el moment decisiu que hem de viure. Volem construir la màxima unitat possible al costat de les entitats de la societat civil organitzada del país.'

Alguns han començat a dir que el president ha situat la pilota a la teulada de l’ANC. I això no és del tot cert. La pilota ha tornat al lloc d’on mai no hauria d’haver sortit. La candidatura, la llista de país o com li vulgueu dir era responsabilitat de l’Assemblea, perquè des de sempre havia estat la nostra proposta, la millor proposta, la més convenient i adequada per guanyar unes eleccions plebiscitàries.

Així ho dèiem el 2013, quan aprovàvem el Full de Ruta que va precedir la Via catalana, la increïble cadena humana de més de 400 quilòmetres:

“L’ANC promourà, en la mesura del possible i amb escrupolosa neutralitat, la unitat d’acció de la ciutadania, les institucions i les forces polítiques i socials, consensuant objectius comuns. Si es considera necessari, l'ANC pot promoure la formació d’una coalició unitària independentista en unes hipotètiques eleccions futures.”

I tothom, potser perquè encara ho veien molt lluny tot plegat, hi estava d’acord. Significava l’autèntic esperit unitari, transversal i promogut des de la societat civil. El mateix esperit que amarava l'ANC que feia molts pocs mesos, l'11 de setembre de 2012, havia començat a demostrar la força de la gent.

L’objectiu primer, però, era la consulta, que figurava en el programa de les forces sobiranistes que van sortir guanyadores, amb més dee les 2/3 parts del Parlament,  de les eleccions del 2012. 

Així, el 2014, el Full de ruta aprovat també en Assemblea General, continuava remarcant  que, si el 9N no es podia celebrar amb total normalitat,  “caldrà recórrer la darrera etapa per demostrar que ho hem intentat tot per la via pacífica i democràtica. La celebració de les eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, serà aquest darrer pas. El paper de l’ANC ha de ser el d’empènyer la constitució d’una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la Declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament i donar-hi tot el suport actiu.”

Novament, tothom semblava estar-hi d’acord. Segurament, els partits (i els partidistes) encara ho veien tot massa lluny.

Dos dies després de l’11 de setembre de 2014,  l’ANC va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt. En aquesta històrica població va ser on es va aprovar la Declaració d’Arenys. Continuàvem apostant fort per la consulta i, de nou insistíem que, si la consulta no ens servia, calia convocar eleccions immediatament i Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

 I va arribar el 25 de novembre de 2014... 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada