divendres, 31 de març de 2017

Els gitanos catalans de França (VÍDEO de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de



Emès per ETV llobregat el dimecres 29 de març de 2017

Convidats:

Eugeni Casanova, llicenciat en Ciències de la Informació i en Filosofia. Ha treballat en premsa, ràdio, televisió i publicitat en diferents mitjans de comunicació.

Durant els anys noranta es va especialitzar en viatges i informació internacional, va treballar en una trentena de països i va ser reporter de guerra en els principals conflictes. Després ha treballat sobretot el periodisme d’investigació.
Ha publicat diversos llibres. Entre altres:
Viatge a les entranyes de la llengua. De la riquesa a l'agonia del català.
La conquesta de l'Orinoco. Fèlix Cardona i l'exploració catalana de Veneçuela.
“Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris migratoris”, Premi Jaume Camp 2015 de sociolingüístic.
O el darrer publicat fins ara “Masies i vida rural a Collserola”

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i president de la Fundació Societat i Cultur

dimarts, 28 de març de 2017

Els gitanos catalans de França (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


Segons on siguis de França, si et poses a parlar en català, et diran que parles gitano.

"Sempre hem parlat català, 'naltrus' ; els 'jaius'  ja el parlaven". Així parlen alguns gitanos de França, amb naturalitat i sense donar-li més importància.

L’origen del poble gitano sembla situar-se en poblacions nòmades del centre de l’ Índia que a mitjan segle X van emigrar a Pèrsia, on es van assentar durant un temps i van donar lloc a la nació gitana. Des d’allí, van passar als Balcans. El 1425 ja són vistos al Pirineu i, el dietari del Consell de Cent, situa l’arribada dels gitanos a Barcelona el 9 de juny de 1447.

A França existeix un col·lectiu de desenes de milers de persones que parlen català i que es defineixen a si mateixes com a “gitanos catalans”. Van començar a radicar-se al Rosselló a final del segle XVIII arran de la pragmàtica de Carles III del 1783, que els va permetre viatjar després de segles de prohibicions.

Perpinyà ha estat en tot moment punt d’arribada, de partença i de retorn, de manera que els gitanos catalans de França han homogeneïtzat la llengua segons les pautes del col·lectiu perpinyanès, que parla una variant pròpia basada en el rossellonès, amb molts elements del català central i amb particularitats úniques. Avui, la parla dels gitanos catalans de França està fortament influenciada pel francès, especialment en les noves generacions i en els indrets més allunyats del territori mare.

Els gitanos catalans de França han heretat les pautes culturals dels seus ancestres del Principat: els rituals del matrimoni i funeraris, la celebració de les festes, els hàbits alimentaris... El punt que ells consideren central de la seva cultura és el mocador com a ritual de casament, i també un respecte per la gent gran i pels difunts.

Avui, a LA CLAU de la nostra història parlarem dels gitanos catalans amb Eusebi Casanova.

dilluns, 27 de març de 2017

Carta oberta als demòcrates del NO


Article publicat a Racó Català

Benvolguts adversaris,

Abans de començar, voldria deixar ben clar a qui NO va dirigida aquesta carta. No és una carta per a tots aquells enemics del referèndum a Catalunya. No va dirigida als que contínuament ens diuen NO al referèndum, NO al fet que la ciutadania pugui expressar les seves opinions mitjançant les urnes i el vot. Aquesta carta, com el seu títol indica, va dirigida a tots els compatriotes que NO són partidaris de la independència de Catalunya, però que estan disposats a defensar la seva posició amb arguments, amb el debat democràtic i, sobretot que, com a demòcrates que són, no tenen cap mena de por a consultar el poble. Que no tenen cap mena de por a les urnes i al vot.

Com molt bé sabeu, el proper mes de setembre, la ciutadania d’aquest país serà convocada a participar en un referèndum. Les urnes hauran de ser les que decideixin quin ha de ser el model d’Estat que volem per a Catalunya. Estareu d’acord amb mi que es tracta d’un fet d’extraordinària transcendència i que, sigui quin sigui el resultat final de la consulta a la ciutadania, afectarà a tots els que vivim en aquesta, fins ara, comunitat autònoma espanyola. Aquesta transcendència històrica és el que em motiva a compartir amb vosaltres les meves percepcions i els meus desitjos.

Potser alguns de vosaltres encara no en sou conscients, però des del moviment independentista que impulsa aquest procés  i que, evidentment, està pel SÍ en el referèndum,  una immensa majoria, per no dir tots,  voldríem un referèndum acordat amb l’Estat espanyol. Crec que ho hem intentat pel dret i pel revés i encara hi som posats mitjançant el Pacte Nacional pel Referèndum que  aplega milers d’entitats socials, culturals i polítiques. L’objectiu del Pacte és clar: impulsar un acord entre els governs de l’Estat i de la Generalitat que permeti la celebració d’un Referèndum amb totes les garanties i vinculant, perquè la ciutadania catalana pugui votar sobre el seu futur polític com a nació. Ho hem intentat i ho estarem intentant fins al darrer segon.

També sabeu molt bé, però, que perquè hi hagi un referèndum acordat es necessiten dos subjectes disposats a pactar. Nosaltres som, des de fa molt de temps, asseguts a la taula i, fins al darrer moment, esperarem que el nostre interlocutor també s’hi assegui.

També coneixeu molt bé, però, la nostra determinació per poder votar en referèndum el proper setembre. La determinació dels nostres representants polítics al Parlament (majoria absoluta) per convocar-lo i per posar les urnes. Coneixeu la determinació de la ciutadania que estem pel SÍ per tal que això sigui possible. La nostra determinació per fer el que calgui, sempre de manera pacífica i democràtica, perquè sigui el poble, on rau la sobirania, el que decideix el futur d’aquest país. Sabeu que no cedirem, ni uns ni altres.

La meva intenció no és convèncer-vos de res. Us respecto profundament i respecto també els motius que us portarien a votar NO en el referèndum sobre la independència. És evident que no els puc compartir i que podríem estar hores enraonant sense que  ni jo ni vosaltres ens moguéssim de les nostres posicions. Ho entenc i ho respecto.

Només us vull demanar una cosa. Ajudeu-nos a fer realitat aquest referèndum. Fem junts el camí per donar la veu al poble i perquè siguin les urnes i només les urnes les que amb veu ben alta ens marquin el camí del futur. Reforcem –junts- la pròpia democràcia en la seva expressió més genuïna: les urnes i el vot ciutadà.

No en tinc cap dubte que uns i altres respectarem el resultat, sigui el que sigui. Per part meva, com tots els demòcrates, l’acceptaré. Ara bé, entre nosaltres, us faré una confidència: Si el resultat majoritari del referèndum fos un NO a la independència, serà una nit molt trista per a mi. L’endemà mateix, però, em llevaré per continuar la meva lluita per l’exercici del dret d’autodeterminació, per un país millor per a tothom. Em llevaré i començarem a treballar perquè, en un futur al més proper possible, puguem convocar de nou la ciutadania a votar en un nou referèndum sobre la independència a Catalunya.

Benvolguts adversaris, en trobem el proper setembre a les urnes.


dissabte, 25 de març de 2017

EnRAONA! Un verb amb tot el sentit


Una llengua no serveix només per comunicar, sinó que reflecteix, alhora, una manera de veure el món, de viure i de morir. Darrere de les paraules de qualsevol llengua hi ha tot un món, tota una història, de vegades curiosa, de vegades alliçonadora i sempre apassionant.
Si hi ha un verb en català que pot reunir tots els adjectius anteriors, curiós, alliçonador, apassionant, aquest és el verb  enraonar.

Si cerquem el significat d’enraonar en un diccionari hi trobarem que vol dir “Discutir, examinar, etc., en una conversa”. Per poc que ens endinsem en l’etimologia del mot veurem que és un derivat de “raó” i això ens porta a definir “enraonar” com a parlar, però amb un matís importantíssim perquè hi porta implícit que, a més, “raona”. “Enraonar”, més enllà de l’ús més prosaic que ara li atorguem, en el seu sentit més originari, significaria parlar escoltant l’altre, deliberar i intentar arribar a conclusions de forma raonada, de forma constructiva.

Molt probablement, el verb prenia el seu sentit originari en les tertúlies d’abans on algunes persones només hi anaven per sentir enraonar els altres, gairebé sense intervenir-hi. Escoltaven atentament les raons dels tertulians sobre l’actualitat política, social o cultural de l’època. 

La llengua que més s’apropa a la nostra pel que fa al verb enraonar és segurament l’italià que té el seu “ragionare”. El francès també compta amb una paraula “causer” que és molt similar a enraonar, ja que significa posar coses en comú, deliberar...

Què passa, però, amb el castellà? Intentar traduir de manera correcta el verb enraonar al castellà és gairebé impossible. No hi ha cap verb en castellà, al contrari de l’italià o el francès, que equivalgui al nostre enraonar.

En castellà trobarem hablar,  charlar, conversar, dialogar, departir,  platicar, discutir... I si anem cercant sinònims podrem trobar  decir, proferir, enunciar, pronunciar, afirmar, disertar, recitar, declamar, d iscursear, opinar, criticar, orar, comentar, murmurar, musitar, exclamar, susurrar, cuchichear, balbucir, cascar, gritar... Cap ni un té el sentit i els matisos semàntics d’enraonar.

És molt curiós que si enraonar prové de raó i de raonar, “hablar” prové del llatí “fabulari" un derivat de “fabula”... I una faula és un relat breu de ficció on els protagonistes són animals o plantes que parlen.... Curiós l’origen i la diferència entre ambdós verbs.

Enric Trilla, en el seu llibre “En defensa del raonament” escriu: “Tothom raona i hi ha gent que, quan parla o escriu, enraona; és a dir, parla d’acord amb la raó, mostra raons pel que afirma, nega o dubta. Una altra cosa és la correcció dels raonaments que es fan, tant en el cas general de raonar com en el més específic d’enraonar, però entendre el que et diuen i que entenguin el que dius és fonamental, fins i tot per copsar els possibles errors, propis o d’altres. Altrament no hi ha una bona transmissió de criteris, coneixements o, simplement, d’informació. En català, igual que en aranès i que jo sàpiga en cap altre idioma, tenim la sort de poder fer una subtil distinció entre parlar i enraonar que, no obstant això, potser a causa del que passa amb altres idiomes, sembla que actualment s’està perdent i que cada cop més la gent usa parlar enlloc d’enraonar. Una llàstima perquè enraonar té un toc de racionalitat que jutjo d’una intencionalitat important.” 

Fem esforços, no només per no perdre aquest verb tan català i de tant sentit, sinó per usar-lo en tot el coneixement de causa. És a dir: procurem enraonar, més que no pas parlar.  

Terra d'Edom. Desigualtat de gèneres (VÍDEO darrer programa de Vull una resposta)

Emès el dijous 23 de març de 2017

Parlem del projecte del documental "Terra d'Edom" sobre els jueus catalans. -en la segona part del programa entrevistem les representants de Social.cat sobre les jornades "Socialitzants" amb el debat Desigualtats  de gèneres: Com aturem la violència masclista? . Com sempre, també comentem l'actualitat política. 

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Ramon Vallès, productor "Terra d'Edom·
Ignasi P. Ferré, director "Terra d'Edom"
Anna Garofano, economista
Judit Domènech, Social.cat
Cristina Garde, Social.cat
Jaume Marfany

Quina és la història, la cultura i la vida del poble jueu al conjunt dels Països Catalans? Avui en parlarem al programa. «Terra d’Edom» és un documental que vol intentar mostrar com els jueus van arribar a la península Ibèrica i quin ha estat el seu recorregut fins a l’actualitat. Tenint en compte també que l’any 1492 i durant la Segona Guerra Mundial van ser expulsats de casa nostra. 

Però aquesta setmana l’actualitat política catalana passa també per l’aprovació dels nous pressupostos, després d’un tens i polèmic debat al Parlament, i per la sentència condemnatòria de Francesc Homs. Ho analitzarem amb els nostres convidats. I al tram final del programa parlarem de les desigualtats de gènere. Vuit dones van ser assassinades el 2016 a mans de la seva parella. Com podem aturar la violència masclista? 

Fem-nos nostres els mots d’Ovidi Montllor: «Direm paraules amb sentit, sense comèdies ni mentides, i canviarem armes per abraçades». De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem.

dijous, 23 de març de 2017

Elcano, Canós o Cabot? (VÍDEO de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el dimecres 22 de març de 2017

Convidats:

Felip Rodríguez, llicenciat en Arquitectura Superior per la UPC a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (E.T.S.A.B.). Des de l’any 2011 col·labora amb l’Institut Nova Història, on ha dedicat les seves investigacions a la recerca d’indicis documentals de la manipulació històrica en llibres dels segles XVI, XVII, XVIII i XIX. 

Ha intervingut en el 3è, 4rt, 6è i 9è Cicle sobre la Falsificació de la Història de Catalunya i en l’ 11è, 12è, 13è, 14è i 15è Simposi de la Descoberta Catalana d’Amèrica a Arenys de Munt.

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i president de la Fundació Societat i Cultura

dilluns, 20 de març de 2017

Els 5 anys de l'ANC (VÍDEO darrer programa Vull una resposta)

Emès el dijous 16 de març de 2017

Parlem dels 5 anys de l'ANC i de l'actualitat política 

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany
Convidats:
Pere Pugès, fundador ANC
Jordi Vilarasau, metge i secretari ANC 2014-2016
Jaume Marfany, Vicepresident ANC 2013-2015
Joan Puig, editor Directe.cat

La setmana passada, l’Assemblea Nacional Catalana va celebrar el seu cinquè aniversari. Avui al programa intentarem repassar la feina que ha fet l’entitat durant aquests anys. Des de les grans mobilitzacions fins als petits actes. Una societat civil mobilitzada que intenta construir des de baix una nova república catalana. 

Però avui també parlarem del futur més immediat. Perquè aquesta setmana l’ANC ha aprovat, per unanimitat, el nou full de ruta. I què diu aquest text? Doncs que si no es pot celebrar un referèndum a Catalunya durant els propers mesos, no descarten la possibilitat de declarar la independència des del Parlament de Catalunya, davant la possible intervenció de les institucions catalanes.

Gandi deia que quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d’home, cap tirania pot doblegar-lo. Veurem, per tant, com evoluciona la polític catalana. Ara ho analitzarem amb els nostres convidats. 

De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem.

dijous, 16 de març de 2017

La riquesa semàntica.... de collons! (2)


Continuem veient la riquesa de matisos que pot anar agafant la paraula en qüestió:

Veiem que passa quan li afegim prefixos i sufixos que canvien i modulen el significat: 

Amb el prefix -A expressa por (acollonit)
Amb -DES significa riure (descollonar-se)
Amb el sufix -UT indica perfecció, satisfacció (collonut)
Amb el sufix -ASSOS indica indolència o abúlia (quins collonassos!)

I, segons la preposició que li posem al davant, matisem el significat: 

Amb la preposició DE significa quantitat (feia un fred de collons)
però, alhora, també pot significar èxit (va anar de collons)
Amb la preposició PER significa decisió (ho faré per collons!)
I si el fem precedir de la preposició SENSE indica covardia (és un home sense collons)

Segons sigui el color, la forma, la polidesa, la mida, la posició o la mesura el significat canvia: 

El color violeta significa fred (em van quedar els collons morats!)
La forma pot significar cansament (tinc els collons quadrats)
El desgast indica experiència (en tinc els collons pelats!)
La mesura pot expressar rancúnia (en tinc els collons plens!)
La mida (els té ben grossos)
La posició (els té ben posats)

Però hi ha mides que són extremes:

Una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!)
Si s’ultrapassa la mida màxima, indica vagància (li pengen, se’ls trepitja!)
També existeix una mida mínima (de colló de mico)

Poden definir també un determinat estat anímic:

Sorpresa, admiració (collons!)
Estat depressiu (tinc els collons pel terra!)
Estat eufòric (m’ha sortit de collons!)
Menyspreu (això és una collonada!)
Incomoditat, rebuig (toca’t els collons!)
Amenaça, advertiment (no em toquis els collons!)
Voluntat (ho farem de collons!)

Decisió (em surt dels collons!)

En fi.... la riquesa de la llengua, en aquest cas concret, de la semàntica no té límits!

La conquesta i colonització catalana de les Canàries (VÍDEO darrer programa LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el dimecres 15 de març de 2017

Convidats:

Carles Camp, llicenciat en Enginyeria Química per l’Institut Químic de Sarrià i Màster  en Administració de Negocis MBA per l’Escola d’Administració d’Empreses de Barcelona.


El 2012 va publicar, conjuntament amb Joan Cavaller i Armand Sanmamed, el llibre "Introducció a la història de Catalunya: Una nova perspectiva". Recentment, ha publicat el llibre “Prou d’enganys: desmuntant la mitologia històrica espanyola”

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i president de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 14 de març de 2017

La conquesta i colonització catalana de les Canàries (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


La història oficial diu que les Canàries van ser incorporades a la cristiandat per Castella quan el 1402 l’aventurer francès Jean de Béthencourt les hi va oferir. Tanmateix, ja fa molts anys que els historiadors Serra Ràfols i Rumeu de Armas van destacar el paper principal de catalans i, sobretot, de mallorquins en la conquesta, colonització i evangelització d’aquestes illes al segle XIV.

El 1960, l’historiador i catedràtic canari, d’ascendència catalana, Antonio Rumeu de Armas publicava el llibre “El obispado de Telde: misioneros mallorquines y catalanes en el Atlántico”, que desmuntava la tesi de la conquesta castellana. Rumeu partia de documents trobats en diferents arxius com el de la Catedral de Mallorca, els de Saragossa o el de la seu papal d’Avinyó.

El 1342, el rei Jaume III de Mallorca enviava expedicions de colonització i de presa de possessió de l’arxipèlag canari. Quan el regne de Mallorca es va reincorporar a la corona catalana, Pere III va continuar el procés de  colonització. Els primers bisbes de les Canàries, del bisbat de Telde, eren naturals de les Balears, fet que s’ha pogut demostrar només a partir de documents indirectes, ja que la documentació original d’aquest bisbat, fundat el 1351 o abans, ha desaparegut. Com també ha desaparegut la documentació relacionada amb la conquesta definitiva de les Canàries al llarg del segle XV. Tota la informació que es coneix es basa en còpies tardanes, la majoria del segle XVII o posteriors, algunes d’elles apòcrifes.

El cert és que, pel cap baix, estan documentades sis expedicions catalanomallorquines a les Canàries entre els anys 1342 i el 1386, i és molt possible que n’hi haguessin més.  Segons Francesc Sevillano Colom, que va ser arxiver i historiador, tècnic superior de la Unesco, professor de Paleografia i director de l’Arxiu del Regne de Mallorca, les expedicions del 1342 tenien, clarament, “intenció de descobriment i de conquesta, en nom del rei de Mallorca”.

Totes les fonts de la història de les Canàries del segle XV i primeries del XVI són confoses, contradictòries, fosques o senzillament inexistents, la qual cosa crea molts problemes als historiadors per construir un relat coherent. Això explica que s’hagin assumit com a vertaders una sèrie de esdeveniments de dubtosa confirmació o versemblança, com ara l’existència d’una marina castellana que només existia sobre el paper i en la imaginació d’alguns historiadors.  

LA CLAU de la nostra història d’avui girarà  a l’entorn de la conquesta i colonització catalana de les Canàries. 

diumenge, 12 de març de 2017

La riquesa de la semàntica... de collons! (1)


Ja fa temps, un bon amic em va fer arribar per correu un text, el text definitiu que prova la riquesa de la llengua catalana. Més tard, vaig veure que fins i tot corria un vídeo per la xarxa sobre el tema. 

Malgrat que gira a l’entorn d’una paraula que alguns anomenarien “grollera”, el text és d’un gran rigor filològic, lingüísticament impecable i, sobretot d’una gran riquesa semàntica.

La paraula en qüestió és un sinònim vulgar de testicles.... Exactament, l’heu encertat: la paraula és collons!

Veiem ara la multiplicitat de significats que li podem donar amb uns senzills afegitons:

Si li afegim un numeral, pot expressar significats molt diferents:

UN... Expressa que una cosa és molt cara: L’entrada val un colló!

DOS... Decisió valentia: Així m’agrada, que t’hi enfrontis amb dos collons!

TRES... Menyspreu total: El que dius m’importa tres collons...

La paraula en qüestió modifica semànticament el verb que l’acompanya:

Si complementa el verb Tenir indica gosadia, atreviment, valentia: Aquell té collons

Ara bé, també amb el verb Tenir, però en sentit admiratiu, pot significar sorpresa: Té collons la cosa!

Continuant amb el verb Tenir... si li donem un sentit d’afirmació, pren un valor admiratiu o fins i tot d’enveja: Quins collons que té!

Complementant el verb Posar pot indicar un repte, sobretot segons quin sigui el complement circumstancial de lloc: Va posar els collons damunt de la taula!

Fins i tot, acompanyant un mateix verb, en funció del temps o la forma verbal pot modificar el sentit de la paraula:

Amb el verb en present d'indicatiu significa molèstia o fàstic: No em toquis els collons!

Si el verb és reflexiu indica vagància: S’està tocant els collons!

Si és imperatiu significa sorpresa: Toca’t els collons!

Si la frase és en subjuntiu indica advertiment: Si no toquessis tant els collons...!

I no s'acaben aquí les accepcions, matisos i variacions de la paraula.... Continuarà...

divendres, 10 de març de 2017

5 anys ANC, "Nosaltres som el somni"



Avui l'Assemblea Nacional Catalana compleix 5 anys. Naixia oficialment el 10 de març de 2012 ern un acte al Palau Sant Jordi de Barcelona. 

L'ANC, però, havia començat a gestar-se molt abans, concretament el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt. Després, el 12 d'abril de 2011, es presentava de manera oficial la Crida a la Conferència Nacional per l'Estat propi, signada per 200 persones. La Conferència tindria lloc el 30 d'abril de 2011 al Palau de Congressos de Montjuïc amb l'assistència de 1.500 persones.

L'Assemblea es declarava hereva de l'Assemblea de Catalunya i volia recollir eerls esforços del moviment de les consultes i construir el camí cap a la independència des de la societat civil. És bo recordar com ens definíem:  

L'Assemblea Nacional Catalana que es vol constituir es defineix com una eina transversal per aglutinar la societat civil i promoure, en endavant, la mobilització i conscienciació socials, aplegant el màxim de sectors en la línia d'aconseguir una majoria social favorable a la independència. L'objectiu és forçar la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació vinculant i amb garanties, així com ajudar a conformar una majoria política favorable a la declaració d'independència i la seva internacionalització.

L'ANC és hereva de molts moviments i organitzacions que, si no haguessin existit abans, l'Assemblea tampoc no hauria pogut néixer. Hereva també de moltes persones que, individualment o col·lectivament, ja sigui des de l'independentisme o des del catalanisme ens han precedit durant 300 anys.  És de justícia recordar tota aquesta gent que en moments extremadament difícils i complicats va mantenir viu el desig de recuperació de les nostres llibertats perdudes.

La campanya de l'ANC per commemorar aquest 5 anys d'existència oficial ens diu que enviem el millor record particular viscut amb l'ANC durant aquest temps. Us haig de dir que en tinc molts, de bons records. Han estat uns anys meravellosos, increïbles, fantàstics. Sempre agrairé la trucada telefònica de Josep Manel Ximenis que, una tarda de principis de 2010, em convidava a integrar-me en un petit moviment anomenat Moviment per la Independència que començaria a gestar el que acabaria sent l'ANC. Tornant, però, al millor record, el meu és molt clar: la gent. Totes les persones que he tingut ocasió de conèixer durant aquests anys, amb qui he treballat, amb qui he compartit actes, activitats, accions....grans moments feliços i, també, moments complicats, difícils. He tingut la gran sort de conèixer molta gent. Persones extraordinàries que són les que han fet realitat el que podia semblar un somni. Persones increïbles per la seva total dedicació al país i a l'objectiu de la independència. Ells i elles són els que, durant aquests cinc anys i també ara, em carreguen les piles d'il·lusió i de coratge per tirar endavant. Ells i elles són el millor record que tinc i que m'acompanyarà sempre. 

I ara que hem fet 5 anys i que tenim la independència a tocar, un record emocionat per tots els companys i companyes que no han pogut arribar fins aquí: Muriel Casals, Santi Pons Josep Pons,  Lluís Ballús,  M. Victòria... i tants altres. Sempre estareu amb nosaltres.

Nosaltres som el somni

dijous, 9 de març de 2017

La importància estratègica de l'espai geogràfic català (VÍDEO de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el dimecres 8 de març de 2017

Convidats:

Jordi Miravet, llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. Va formar part de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) i va ser membre del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona,. Als anys seixanta va militar a Front nacional de Catalunya i als setanta va ser el tresorer d'Amnistia Internacional Espanya quan la seu d'aquesta organització tenia la seu a Barcelona.

Des de 1995 és el president de l’Associació Memorial 1714.

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i president de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 7 de març de 2017

La importància estratègica de l'espai geogràfic català (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


Sir Basil Henry Liddell Hart, va ser un historiador militar, escriptor i periodista britànic. Va destacar per les seves aportacions en el camp teòric de l'ús militar del carro de combat (l'anomenada guerra cuirassada) en els anys 20 i 30, quan l'arma blindada era encara una novetat en els camps de batalla.

Va començar a desenvolupar teories sobre la guerra cuirassada que van suposar una modernització i una posada al dia de tota la teoria i ciència militar. Curiosament, aquestes noves teories no van ser acceptades inicialment `per l’Exèrcit britànic, però van ser altament analitzades per l’exèrcit de la República alemanya que, prenent com a base les idees de Liddell Hart va elaborar tota una doctrina militar que va utilitzar la Wehrmacht i l’Alemanaya nazi durant la Segona Guerra Mundial.

El 2016, l’Associació Memorial 1714 publicava, en doble versió catalana i anglesa, “Els plans de l’Eix a laMediterrània”, editat originalment el 1939. És una anàlisi molt detallada de ‘les idees geopolítiques alemanyes sobre Itàlia, França, les Illes Balears, Gibraltar, Catalunya i Espanya’. Tot i que el pamflet no va signat, la Biblioteca de la Universitat de Warwick l’atribueix a Sir Henry Basil Liddel Hart,

El pamflet, de només 33 pàgines en l’original anglès, descriu com els influents geògrafs alemanys analitzen la Mediterrània occidental i molt concretament el paper que hi fan les Illes Balears –especialment Menorca– i el Principat.

Entre altres, Liddel Hart resumeix les principals idees dels geògrafs nazis sobre Catalunya i la seva importància geopolítica... perquè és la porta de la Mediterrània...; perquè les seves vies d’accés obren cap a França...; perquè la Gran Catalunya (els Països Catalans) constituïda de nou, com ho va ser en el passat, com a Estat independent proporcionaria un pont terrestre a França...

i acaba dient...

“Per aquestes raons Espanya no pot permetre una Catalunya lliure. Per tal de mantenir els catalans sota la dominació castellana i per fomentar l’expansió d’Espanya, la capital del nou estat espanyol hauria de ser trasllada de Madrid a Barcelona.”

A LA CLAU de la nostra història d’avui parlarem d’aquest interessant document “Els plans de l’Eix a la Mediterrània” i de la importància estratègica de l'espai geogràfic català. 

diumenge, 5 de març de 2017

50 CLAUS de la nostra història


Dimecres passat, 1 de març, ETV Llobregat va emetre el capítol núm. 50 de LA CLAU de la nostra història titulat JERONI BOSCH, “EL BOSCO” I LA MEDITERRÀNIA.

Com alguns ja sabeu, LA CLAU de la nostra història va tenir una primera etapa que es va emetre durant els anys 2007 al 2009. Un total de 17 programes que caldria afegir als 50 d’aquest segona època.

Centrem-nos, però, en aquests darrers 50 programes.... Des d’aquell 20 de gener de 2016 en què emetíem el primer capítol dedicat a la corrupció i a la purga de taula instaurada en el segle XIII, fins avui, han estat 50 CLAUS que esperem ens hagin permès conèixer millor la veritat de la història de la nostra gran nació catalana.

No és gens fàcil fer 50 programes continuats, de periodicitat setmanal, sobre la història del nostre país. Obtenir un producte digne i de qualitat és molt complicat, però el secret és ben senzill: esforç, disciplina, una gran dosi d’il·lusió i tot encaminat a un sol objectiu, fer una feina ben feta.

El nostre agraïment a tots els que heu fet possible LA CLAU i els seus 50 programes. Començant per tots els que ens veieu i ens llegiu, els que setmana darrera setmana ens seguiu i ens acompanyeu. Continuant pel nostre assessori històric, Víctor Cucurull, la veritable ànima de LA CLAU. Els nostres convidats, que ens han ensenyat a mirar molt més lluny de l’horitzó i evidentment, a tota la gent d’ETV Llobregat aquesta televisió nascuda l’any 1983, modesta en recursos però gran en continguts.

Sovint, tanquem el programa de la setmana amb alguna frase que ens servei per a la reflexió i per esperonar-nos de cara al futur. La millor que hem sabut trobar per concloure el programa núm 50 és d’autor anònim. Una frase que resumeix la filosofia dels que, setmana darrera setmana, elaborem LA CLAU:

“No perdis el temps pensant si el got està mig buit o mig ple, ves a buscar l’aigua que falta per omplir-lo”

50 programes.... i continuem.... Teniu una cita amb nosaltres cada dimecres, al es 21.30 per ETV Llobregat. Si no podeu sintonitzar-nos ens podeu veure en directe per Internet a http://etv.cat/en-directe I encara més, si voleu recuperar qualsevol dels 50 programes els trobareu tots a http://etv.xiptv.cat/la-clau-de-la-nostra-historia  

MoltesMerces i l'urna gegant a Madrid (Darrer programa Vull una resposta)

Emès el dijous 2 de març de 2017

Parlem de @MoltesMerces16 del viatge de l'urna gegant a Madrid acompanyant el conseller Homs i dels temes d'actualitat política
Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany
Convidats:
Jordi Roset, empresari. MoltesMercès
Olga Amargant, advocada. MoltesMercès
Enric Gregori, politòleg

Setmana de judici al Tribunal Suprem pel 9N. Novetats, poques. L’expresident Mas, que va declarar dimarts com a testimoni, va assegurar que sempre es va intentar establir un pacte amb Madrid per poder celebrar la consulta. Però finalment i, malgrat els advertiments del Constitucional, van tirar endavant un procés participatiu perquè la ciutadania catalana pogués votar en urnes de cartró. Allò va ser l’any 2014. Però sembla que al 2017 algunes coses no han canviat. El govern de Puigdemont diu que aprofitarà, fins l’últim moment, per celebrar un referèndum acordat amb l’Estat espanyol. Però també garanteix que a Catalunya tindrem referèndum o referèndum. Que res ho impedirà. 

Ara analitzarem amb els nostres convidats aquesta intensa per no dir tensa conjuntura política. Però, si us sembla, recuperem les paraules que Joan Sales recollia a Quaderns de l’exili. Ell assegurava, no podem exigir que tothom es convenci però sí que el nostre pensament no sigui desfigurat.

No manipulem les opinions ni els pensaments. Només el coneixement i la cultura ens farà lliures. De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem.