Dedlejar o morir... Aprenguem la lliçó.

 

Es deia Marie Smith Jones i tenia 89 anys. La seva família la descrivia com una dona petita, que fumava com un carreter i que era extremadament independent. L’any 2008, va morir a casa seva, mentre dormia, i amb ella va morir definitivament la seva llengua: l’eyak.

Marie Smith Jones havia nascut l’any 1918, havia estat la cap de la seva –ja minsa- tribu al capdavant de la qual s’havia enfrontat contra les grans empreses multinacionals que es dedicaven a la tala indiscriminada de boscos al seu territori. Durant anys, Marie Smith va lluitar incansablement per preservar la seva llengua i va voler deixar un registre escrit de l’idioma per tal que les generacions futures poguessin reviure’l. Va col·laborar amb la Universitat d’Alaska per tal de deixar un diccionari d’eyak.

L’eyak era una de les vint llengües utilitzades pels indígenes d’Alaska. Fa molts anys, milers de persones es comunicaven en eyak i transmetien la seva pròpia visió del món a través del seu propi vehicle de comunicació i de cultura. Avui ja no existeixen. Ells i la seva llengua són tan sols un record que figurarà en les enciclopèdies i aquells que s’hi interessin simplement estudiaran una llengua i una cultura ja mortes. 

Aquest sembla ser el destí que espera a moltes de les llengües del nostre planeta. Els experts diuen que entre tres i cinc mil llengües poden arribar a desaparèixer durant el segle XXI; i amb elles desapareixeran les cultures de les quals són vehicles de transmissió; desapareixeran entre tres mil i cinc mil maneres diferents de viure, de patir, de gaudir, de morir... Desapareixeran entre tres mil i cinc mil maneres diferents de visionar el món.

La lliçó és clara per a qui la vulgui aprendre; ni la gramàtica, ni la política, ni la simpatia universal salvaran cap idioma. La clau del dilema és "dedlejar" (en eyak, "dedlè" vol dir parlar) o morir. I si pot ser, abans de quedar-se sol.

Dedlejar o morir... Aprenguem la lliçó.

Acte de commemoració dels 25 anys de la CAL. Llengua, cultura i llibertat! (Discurs de cloenda)

El passat dijous 21 d'octubre va tenir lloc l'acte de commemoració dels 25 anys de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, la CAL. L'Ateneu Barcelonès estava ple a vessar. Us vull reproduir el primer parlament que vaig tenir ocasió de fer com a nou president de la CAL 

Bon vespre a tothom. Hauria d’agrair a molta gent la seva presència avui aquí. Començant per la Molt Honorable senyora Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya o el Senyor Francesc Xavier Vila, Secretari de Política Lingüística que ostenta també la representació de l’Honorable senyora Natàlia Garriga. Diputats, distingits membres d’associacions... fins i tot us volia anomenar amb el tractament protocol·lari que us correspon, però després de llegir-m’ho per a mi mateix... he desistit... i crec que m’ho agraireu. ,

Sí que haig de donar també les gràcies a tot el públic, a tots vosaltres que pràcticament ompliu aquesta sala i que heu volgut compartir amb tota la gent que formem la CAL aquests 25 anys lluitant per la llengua, la cultura i la llibertat.

Avui és un dia de reconeixements. Sobretot als primers que fa 25 anys van emprendre aquest viatge. Al Quim Soler, el primer president provisional. A Tots els que van conformar la primera junta oficial i que vull recordar dient els seus noms: Josep Lluís Anton president, Patrícia Salvadó, Roger Ballester, Francesc de Dalmases (que avui és aquí amb nosaltres), Aleix Cardona, Jordi Estalella, Jordi Gabarró, Josep de Calassanç i Serra (CALA), Lluís Parareda, Lluís Vila, Manel Segura, Ramon Planell.

Persones com en Pere Mayans, en Jordi Gibergans, en Pere Cardús, en Joan Domingo, la Montserrat Pérez, en Jordi Ametller o l’Aurelí Argemí que va tenir l’amabilitat d’acollir la CAL als primers anys al CIEMEN.

Antics presidents com en Jordi Estalella i en David Vila i... principalment,  la persona que m’ha precedit i que ha fet durant molts anys una feina extraordinària, en Pep Ribas...

Evidentment a tots els Secretaris Nacionals que ens han precedit i a l’equip actual de la CAL, format també per la nostra molt reduïda, reduidíssima plantilla de treballadors que, a més de fer molt bé la seva feina, han demostrat disposar d’un plus addicional que els fa més valuosos encara.  Avui són tots aquí.

A tots els nuclis que any rere any han fet una feina incansable. A tots els voluntaris, a tots els que han organitzat o han col·laborat ens els diferents projectes de la CAL.

I vull fer una menció especial. Avui tenim aquí amb nosaltres en Marcel Vivet, represaliat, condemnat a 5 anys de presó per la justícia espanyola. Li vull dir que la CAL sempre estarà amb ell i amb els més de 4.000 represaliats per l’Estat espanyol

Llengua, cultura i llibertat. És la millor síntesi que pot expressar la feina de la CAL i de tot el voluntariat.

Deia Isabel Clara-Sinó en el manifest que va redactar per al Correllengua 2008:

Si no salvem la llengua, no salvarem el país, car és el nostre senyal d’identitat més clar i més contundent. Sense una llengua pròpia faria segles que estaríem completament assimilats. Per això anorrear la llengua catalana ha estat la pressió més forta que hem rebut de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

LLENGUA... La nostra llengua, la pròpia, la del país, la dels nostres països. La llengua de la nostra cultura. La llengua que ens ha fet ser com som, la nostra manera de viure, la nostra manera de veure el món. La nostra manera de defensar, també, totes les llengües del món.... La nostra llengua... que volem compartir amb tothom perquè pugui ser la llengua comuna de tots els ciutadans dels nostres països.

CULTURA...La nostra cultura, la cultura catalana forjada durant segles en aquesta part del món que és el Mediterrani. La nostra cultura, en MAJÚSCULA, perquè cultura ho és tot: tradicions, creences, conductes, valors, objectius, pràctiques, l’art, les humanitats, la literatura i un llarg etcètera.

LLIBERTAT... Necessitem poder gestionar-nos nosaltres mateixos. Necessitem canviar moltes coses i això només es pot intentar fer si arribem a disposar d’un Estat propi. Alerta, però....No hi ha poble, no hi ha nació catalana sense cultura catalana.... i no hi ha cultura catalana sense la nostra llengua, la pròpia: el català. I tinguem-ho ben present... Sense llengua ni cultura catalana no existirà cap nació que pugui assolir la independència.    

Som al 2021. Vint-cinc-anys després continuem reivindicant, denunciant, sempre inconformistes, lluitant per la llengua, la cultura i la llibertat. Que és el mateix que dir que continuem treballant amb els mateixos objectius que ens van fer néixer: Assolir la normalització de l'ús social del català. Afavorir la cohesió social, la interculturalitat i la diversitat a través de la llengua catalana. Difondre la cultura i la llengua catalanes i augmentar la consciència de pertinença a la nostra nació.

La CAL no ens preguntem mai si el got està mig buit o mig ple, la gent de la CAL som els que anem a buscar l’aigua que falta per omplir el got.

Llengua, cultura i llibertat!

Conversa amb Joan Solà, lingüista i filòleg (En record i homenatge)

He trobat una altra "joia" televisiva (persones que més m'han impressionat...). 

Conversa amb el lingüista i filòleg Joan Solà. Aquesta és de l'any 2009

EnRAONA! Un verb amb tot el sentit

Una llengua no serveix només per comunicar, sinó que reflecteix, alhora, una manera de veure el món, de viure i de morir. Darrere de les paraules de qualsevol llengua hi ha tot un món, tota una història, de vegades curiosa, de vegades alliçonadora i sempre apassionant.

Si hi ha un verb en català que pot reunir tots els adjectius anteriors, curiós, alliçonador, apassionant, aquest és el verb  enraonar.

Si cerquem el significat d’enraonar en un diccionari hi trobarem que vol dir “Discutir, examinar, etc., en una conversa”. Per poc que ens endinsem en l’etimologia del mot veurem que és un derivat de “raó” i això ens porta a definir “enraonar” com a parlar, però amb un matís importantíssim perquè hi porta implícit que, a més, “raona”. “Enraonar”, més enllà de l’ús més prosaic que ara li atorguem, en el seu sentit més originari, significaria parlar escoltant l’altre, deliberar i intentar arribar a conclusions de forma raonada, de forma constructiva.

Molt probablement, el verb prenia el seu sentit originari en les tertúlies d’abans on algunes persones només hi anaven per sentir enraonar els altres, gairebé sense intervenir-hi. Escoltaven atentament les raons dels tertulians sobre l’actualitat política, social o cultural de l’època. 

La llengua que més s’apropa a la nostra pel que fa al verb enraonar és segurament l’italià que té el seu “ragionare”. El francès també compta amb una paraula “causer” que és molt similar a enraonar, ja que significa posar coses en comú, deliberar...

Què passa, però, amb el castellà? Intentar traduir de manera correcta el verb enraonar al castellà és gairebé impossible. No hi ha cap verb en castellà, al contrari de l’italià o el francès, que equivalgui al nostre enraonar.

En castellà trobarem hablar,  charlar, conversar, dialogar, departir,  platicar, discutir... I si anem cercant sinònims podrem trobar  decir, proferir, enunciar, pronunciar, afirmar, disertar, recitar, declamar, d iscursear, opinar, criticar, orar, comentar, murmurar, musitar, exclamar, susurrar, cuchichear, balbucir, cascar, gritar... Cap ni un té el sentit i els matisos semàntics d’enraonar.

És molt curiós que si enraonar prové de raó i de raonar, “hablar” prové del llatí “fabulari" un derivat de “fabula”... I una faula és un relat breu de ficció on els protagonistes són animals o plantes que parlen.... Curiós l’origen i la diferència entre ambdós verbs.

Enric Trilla, en el seu llibre “En defensa del raonament” escriu: “Tothom raona i hi ha gent que, quan parla o escriu, enraona; és a dir, parla d’acord amb la raó, mostra raons pel que afirma, nega o dubta. Una altra cosa és la correcció dels raonaments que es fan, tant en el cas general de raonar com en el més específic d’enraonar, però entendre el que et diuen i que entenguin el que dius és fonamental, fins i tot per copsar els possibles errors, propis o d’altres. Altrament no hi ha una bona transmissió de criteris, coneixements o, simplement, d’informació. En català, igual que en aranès i que jo sàpiga en cap altre idioma, tenim la sort de poder fer una subtil distinció entre parlar i enraonar que, no obstant això, potser a causa del que passa amb altres idiomes, sembla que actualment s’està perdent i que cada cop més la gent usa parlar enlloc d’enraonar. Una llàstima perquè enraonar té un toc de racionalitat que jutjo d’una intencionalitat important.” 

Fem esforços, no només per no perdre aquest verb tan català i de tant sentit, sinó per usar-lo en tot el coneixement de causa. És a dir: procurem enraonar, més que no pas parlar.  

La riquesa semàntica.... de collons! (2)

Continuem veient la riquesa de matisos que pot anar agafant la paraula en qüestió:

Veiem que passa quan li afegim prefixos i sufixos que canvien i modulen el significat: 

Amb el prefix -A expressa por (acollonit)

Amb -DES significa riure (descollonar-se)

Amb el sufix -UT indica perfecció, satisfacció (collonut)

Amb el sufix -ASSOS indica indolència o abúlia (quins collonassos!)

I, segons la preposició que li posem al davant, matisem el significat: 

Amb la preposició DE significa quantitat (feia un fred de collons)

però, alhora, també pot significar èxit (va anar de collons)

Amb la preposició PER significa decisió (ho faré per collons!)

I si el fem precedir de la preposició SENSE indica covardia (és un home sense collons)

Segons sigui el color, la forma, la polidesa, la mida, la posició o la mesura el significat canvia: 

El color violeta significa fred (em van quedar els collons morats!)

La forma pot significar cansament (tinc els collons quadrats)

El desgast indica experiència (en tinc els collons pelats!)

La mesura pot expressar rancúnia (en tinc els collons plens!)

La mida (els té ben grossos)

La posició (els té ben posats)

Però hi ha mides que són extremes:

Una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!)

Si s’ultrapassa la mida màxima, indica vagància (li pengen, se’ls trepitja!)

També existeix una mida mínima (de colló de mico)

Poden definir també un determinat estat anímic:

Sorpresa, admiració (collons!)

Estat depressiu (tinc els collons pel terra!)

Estat eufòric (m’ha sortit de collons!)

Menyspreu (això és una collonada!)

Incomoditat, rebuig (toca’t els collons!)

Amenaça, advertiment (no em toquis els collons!)

Voluntat (ho farem de collons!)

Decisió (em surt dels collons!)

En fi.... la riquesa de la llengua, en aquest cas concret, de la semàntica no té límits!

La riquesa de la semàntica... de collons! (1)

Ja fa temps, un bon amic em va fer arribar per correu un text, el text definitiu que prova la riquesa de la llengua catalana. Més tard, vaig veure que fins i tot corria un vídeo per la xarxa sobre el tema. 

Malgrat que gira a l’entorn d’una paraula que alguns anomenarien “grollera”, el text és d’un gran rigor filològic, lingüísticament impecable i, sobretot d’una gran riquesa semàntica.

La paraula en qüestió és un sinònim vulgar de testicles.... Exactament, l’heu encertat: la paraula és collons!

Veiem ara la multiplicitat de significats que li podem donar amb uns senzills afegitons:

Si li afegim un numeral, pot expressar significats molt diferents:

UN... Expressa que una cosa és molt cara: L’entrada val un colló!

DOS... Decisió valentia: Així m’agrada, que t’hi enfrontis amb dos collons!

TRES... Menyspreu total: El que dius m’importa tres collons...

La paraula en qüestió modifica semànticament el verb que l’acompanya:

Si complementa el verb Tenir indica gosadia, atreviment, valentia: Aquell té collons

Ara bé, també amb el verb Tenir, però en sentit admiratiu, pot significar sorpresa: Té collons la cosa!

Continuant amb el verb Tenir... si li donem un sentit d’afirmació, pren un valor admiratiu o fins i tot d’enveja: Quins collons que té!

Complementant el verb Posar pot indicar un repte, sobretot segons quin sigui el complement circumstancial de lloc: Va posar els collons damunt de la taula!

Fins i tot, acompanyant un mateix verb, en funció del temps o la forma verbal pot modificar el sentit de la paraula:

Amb el verb en present d'indicatiu significa molèstia o fàstic: No em toquis els collons!

Si el verb és reflexiu indica vagància: S’està tocant els collons!

Si és imperatiu significa sorpresa: Toca’t els collons!

Si la frase és en subjuntiu indica advertiment: Si no toquessis tant els collons...!

I no s'acaben aquí les accepcions, matisos i variacions de la paraula.... Continuarà...

L'apassionant món de la frase feta (8)

Posar la mà al foc... Ho diem quan volem manifestar la seguretat que tenim d'alguna cosa. Sembla ser que l'origen té a veure amb l'anomenat "Judici de Déu". En l'època medieval, partint de la premissa que Déu sempre protegia els innocents, s'obligava els acusats d'algun crim a tocar ferros roents o a submergir part del cos en aigua bullent. Si se'n sortien sense cap lesió, volia dir que Déu els protegia i que, per tant, eren innocents. 

Tenir molta corretja... Quan algú sap aguantar amb paciència les bromes o les burles o situacions difícils i incòmodes diem que té corretja o molta corretja. La dita té el seu origen en la corretja de l'hàbit que distingia l'orde dels agustins, ja que les altres ordes religioses usaven un cordó o soga. La frase original fa referència al fundador de l'orde: tenir més corretja que Sant Agustí. 

Menjar-te la llengua el gat... Una persona que no parla gaire o gens. L'origen podria venir de les tècniques de càstig de l'Orient Mitjà quan se'ls arrancava la llengua als mentiders i se'ls donava de menjar als gats del rei. 

Tocar ferro..... Prevenir-se contra la mala sort, contra la desgràcia.... L'origen de la frase podria ser medieval quan, per cometre assassinats, es llogava individus que sovint eren malcarats o tenien defectes físics, com ara geperuts o coixos. Quan es veia que s'acostava algú de mal aspecte, la gent s'avisava tot dient "toca ferro" que volia dir que agafés l'espasa o qualsevol arma similar per tal de defensar-se d'una possible agressió.

En castellà, per a expressar el mateix concepte, utilitzen l'expressió tocar madera. Cal remarcar que aquesta dita ha passat traduïda al català com a tocar fusta. Malgrat que en els diccionaris de l'IEC i el GDLC aquesta expressió figura com alternativa al tocar ferro, cal dir que és un castellanisme flagrant. 

Hi ha una gran quantitat de llengües que per prevenir-se contra la mala sort, la desgràcia o l'infortuni fan servir l'expressió "tocar fusta", tal com fa el castellà. L'expressió de "tocar la fusta" és molt antiga, segurament de quan els arbres eren considerats elements sagrats i s'acostumava a tocar-ne el tronc per demanar-ne la protecció. El cristianisme s'apropia d'aquesta tradició pagana i substitueix l'arbre per la creu de Crist, que era de fusta. 

L'apassionant món de la frase feta (7)

Haver-hi moros a la costa... Que hi ha algú a prop que no ens interessa qque ens escolti... Que hi ha perill que algú ens estigui espiant.... Té l'origen en el segle XVII, quan els pirates moros d'Algèria feien incursions per terres de la Mediterrània. Com que aquestes excursions i robatoris eren freqüents, es van construir al llarg de tota la costa torres de guaita, anomenades també torres de moros. Quan pujaven de nit encenien una foguerada i es cridava "Hi ha moros a la costa", amb crits i fumerades per estendre l'alarma ràpidament entre tota la població perquè poguessin protegir-se. Aquest senyal es transmetia per totes les torres de guaita. Així, quan arribaven els pirates a alguna població, els habitants ja estaven preparats per rebre l'atac.

Passar-se de la ratlla... Excedir-se, exagerar... Aquesta frase prové dels començaments de la boxa, quan les baralles no es realitzaven dintre d'un quadrilàter com els que coneixem avui. Els seus marges eren limitats per dues modalitats de línies on els púgils mesuraven les seves forces. La primera consistia a marcar una ratlla en el terra de manera que els combatents quedaren a un costat i a l'altre. Havien de mantenir un peu avançat a la vora de la marca sense poder moure'l i molt menys traspassar-lo, així que la baralla transcorria quasi de manera gairebé estàtica. La fi del combat es decidia quan un dels contendents traspassava la ratlla. La segona modalitat obligava els boxejadors a barallar-se dintre d'un cercle –ring en anglés– pintat amb o conformat pels mateixos espectadors.

Penjar d'un fil... Quan alguna cosa està en perill...La frase té el seu origen en la mitologia clàssica, concretament en la rondalla de les Parques (o Moiras). Aquestes divinitats infernals, que filaven i tallaven la vida d'un home, eren tres germanes: Clotho, Lachesis i Atropos. La primera i més jove d'elles, Clotho, presidia el moment del naixement iniciant el fil de la destinació dels homes. La segona i representada en ocasions per una dona madura, Lachesis, era la que filava el fil de la vida. I la tercera i més vella -la parca pròpiament aquesta- era Atropos, l'encarregada de tallar amb les tisores el fil de la vida, sense respectar edat, riquesa o poder. Les Parques filaven llana negra per a una vida curta i desgraciada i blanca per a una vida feliç i perllongada, encara que moltes vegades solien barrejar els dos tipus de llana.

L'apassionant món de la frase feta (6)

Llevar-se amb el peu esquerre.... Quan tenim un mal dia, un dia dolent en què tot ens surt malament acostumeme a dir que "avui m'he llevat amb el peu esquerre" Hi ha diverses versions sobre l'origen d'aquesta frase. La primera es refereix al món de la pesca, ja que diuen que en el segle XIX els pescadors mai pujaven al vaixell per babord (costat esquerre) sinó que sempre ho feien per estribord (costat dret). Ara bé, potser els pescadors ja aplicaven la segona versió, de caràcter religiós. L'Església relacionava els esquerrans amb els pagans i els destres amb Déu. Per aquest motiu els pagans tenien contacte amb el diable, pel fet de ser esquerrans. A més, en la rúbrica dels missals es prescriu que el celebrant, una vegada començat l'introit (Entrada o principi d'un escrit o una oració o el cant inicial de la missa).i en disposar-se a pujar a l'altar, ha d'iniciar la seva marxa amb el peu dret, és a dir, entrar amb el peu dret.

Estar sense blanca.... No tenir gens de diners.... La blanca era una moneda que es va encunyar des del segle XIV al XVII. Amb el temps va anar perdent valor i es va encunyar en billó. El billó és un aliatge de plata (o, de vegades, or) amb un contingut elevat de metalls no preciosos com el coure o, fins i tot, estany i zinc. S'ha utilitzat principalment per fer-ne monedes i medalles en èpoques d'escassetat de metalls nobles i de devaluació monetària. En temps de Felip II la llei havia baixat de 21 parts a 4 i el seu valor era de 2,5 maravedís. L'escàs valor, que disminuïa més amb el temps, va ser l'origen de la frase. Estar sense blanca equival a dir que no es té ni la més ínfima de les monedes.

Quan un s'arrisca fins a l'extrem màxim podem dir que s'està ficant en la gola del llop. La frase té el seu origen en una coneguda rondalla en què es relata la història d'un llop al que se li queda un os clavat a la gola. Com no se'l pot treure, li demana ajuda a una cigonya, que fica el seu coll dins del cap del llop i li extreu l'os. La cigonya, llavors, li demana a canvi una recompensa. El llop li contesta que la seva recompensa és saber que li ha perdonat la vida i ho pot explicar. La frase vol transmetre també una moralitat: A pesar que cal fer el bé a tothom, sense distinció, no és mai sobrer primer saber a qui l'estem fent i com. 

L'apassionant món de la frase feta (5)

Ho veiem sovint.... Aquelles persones que canvien de jaqueta....Canviar de jaqueta significa canviar d'opinió, d'idees, de bàndol, però de manera oportunista, de manera interessada. Ens hauríem de remuntar a la reforma luterana, iniciada a Alemanya, en el segle XVI, per Martí Luter. En aquella època, els partidaris de cada tendència es distingien per les jaquetes que duien. Com que el folre era diferent, d'un altre color, els partidaris de cadascun dels bàndols, per tal de despistar els adversaris o bé de passar desapercebuts, les giraven.... "canviaven de jaqueta".

Donar peixet.... Donar o fer-ho molt fàcil a algú. Malgrat que a primer cop d'ull ho pugui semblar, l'origen no té res a veure amb el peix, sinó que prové del verb péixer.  El significat de "péixer" és donar aliment a una criatura, a un animal, a alguna persona que no pugui menjar per si sola i necessiti que li donin el menjar directament a la boca de manera que li sigui fàcil d'ingerir. A la gent de Barcelona i rodalies els pot semblar que aquest verb no es fa servir actualment. Res més lluny de la realitat, ja que el verb "péixer" és un verb del tot viu en la majoria del domini lingüístic del català. 

Salut i força al canut.... És una manera de dir que desitges salut, benestar i riquesa. Un equivalent del salut i peles. L'origen té dues vessants: la primera és que el "canut"era el con buidat on duien la pólvora els bandolers. La segona és que també era una canya buidada on els mercaders i comerciants guardaven les monedes d'or. És curiós perquè en determinats moments es va perdre la tradició etimològica d'on provenia la dita i es va començar a entendre com una expressió que desitjava potència sexual. Per això, sovint és deia: Salut i força al canut (als homes) i Salut i força al forat (a les dones). 

L'apassionant món de la frase feta (4)

Passar la nit en blanc”. No dormir durant tota la nit.... El seu significat es remunta a molt antic, a l'Edat Mitjana quan els que volien formar part d'alguna orde de cavalleria havien de complir el ritual de passar la nit sense dormir tot vetllant les seves armes. Com a única vestimenta portaven una roba blanca que simbolitzava la puresa espiritual. El color blanc de les robes i el fet de vetllar durant tota la nit fins a la sortida del sol, van donar lloc a la frase feta.

Haver-hi moros a la costa  Ho diem quan hi ha testimonis que no ens convenen que sentin o vegin res. Per entendre el significat d'aquesta frase ens hem de remuntar fins als segle XVII, quan els pirates moros d'Algèria feien incursions per terres de la Mediterrània. Com que aquestes excursions i robatoris eren freqüents, es van construir al llarg de tota la costa torres de guaita.  Si era de nit encenien una foguerada i es cridava "Moros a la costa", amb crits i fumerades per estendre l'alarma ràpidament entre tota la població. El senyal es passava de l'una a l'altra torre. Així, la població ja estava preparada. 

Tallar el bacallà. Manar, dirigir.... Que té a veure el bacallà amb l'autoritat?  A les abadies el pare abat era qui, a l'hora de menjar, s’encarregava de partir el tall i fer les racions. Aquest costum o tradició va donar origen a aquesta frase feta que s'aplica per indicar que algú és el que mana, el que decideix, el que té major autoritat. 

Anar de gorra. Anar de gratis, sense pagar res....Antigament els criats i servents no usaven barret, com els senyors, sinó gorra. Quan els senyors viatjaven, acostumaven a portar algun servidor (criats, cotxers...) que també s'allotjaven als hostals on feien estada. L'hostatge del servei era de categoria inferior, tant en el menjar com en el dormir i els hostalers, en fer el compte, deien: "Tants senyors i tants que van de gorra", que pagaven un preu diferent que liquidaven els senyors. 

L'apassionant món de la frase feta (3)

A les persones que estudien molt se'ls acostuma a dir que es cremaran les celles de tant estudiar... Cremar-se les celles... Per què un persona que estudia s'ha de cremar les celles? L'explicació la trobem en el fet que, abans d'aparèixer la llum elèctrica, l'enllumenat domèstic es feia mitjançant espelmes.  Per aquest motiu, els que estudiaven a la nit, si per distracció o bé perquè s'adormien una mica s'aproximaven a la flama, quedaven amb les celles completament socarrimades. Exemple: Dilluns tinc un control i m'he cremat les celles tot el diumenge

Quantes vegades hem dit "aquesta discussió acabarà com el rosari de l'aurora" Acabar com el rosari de l’aurora significa allò que acaba en baralles o bé en un fracàs estrepitós. Tot plegat prové de la devocío religiosa que es practiva amb aquest nom i que es feia en forma de processó pels carrers. L'anticlericalisme del segle XIX va començar a destacar-se el 1878 amb els intents d'acabar amb aquesta pràctica. Com? originant autèntiques batusses i batalles campals entre els devots del rosari i els anticlericals. Exemple: La discussió va anar a més i va acabar com el rosari de l'aurora

Amb tots els ets i uts” Que no li falta res. Amb tots els detalls. Dir, explicar, escriure les coses amb molt de detall. Cal remuntar-se a la llengua llatina i a les seves conjuncions et (equivalent a la nostra i) i ut (equivalent a atès que). Aquestes conjuncions pareixien repetidament en textos litúrgics i també en textos notarials i contractes. Exemple: Li va explicar els fets amb tots els ets i uts

Fer creu i ratlla. Això ja s'ha acabat. Ja no hi ha més discussió. En els textos antics, era costum iniciar un escrit amb una creu i acabar-lo amb una ratlla. Principi i final. Creu i ratlla, per tant, indica que entre un i l'altre símbol ja està tot dit i que ja s'ha acabat el text. Exemple: La Maria ha fet creu i ratlla amb en Pere

L'apassionant món de la frase feta (2)

Si parléssim de quan el cine valia 15 pessetes i hi podies veure dues pel·lícules i un No-Do, diríem que això és de l’any de la picor; perquè, quan ens volem referir a alguna cosa que és molt antiga, diem que és de “l’any de la picor” o també en podríem dir de l’any de la Mariacastanya. 

I què vol dir això de l’any de la picor? Doncs, l'any en què tothom rascava.... El situen a l'any 1471, un període de misèries i males collites i sembla que fa referència  una plaga de puces que atacaven sense pietat persones de qualsevol condició.

I qui era la Maria Castanya? Segons conten les històries, va ser una dona gallega del segle XV (en aquest cas coincideix força amb la data de l'any de la picor) que va liderar una revolta popular contra el poder eclesiàstic.  .

Afluixar la mosca... pagar....i una mica a contracor. Segurament alguns de vosaltres heu atrapat alguna vegada una mosca amb la mà... Mentre la tingueu tancada la mosca no s’escaparà. En el moment que obriu el puny, la mosca volarà ben lluny de vosaltres. La comparació és òbvia amb el puny de l’avar que no hi ha manera que deixi anar la moneda ("la mosca") amb què hauria de pagar alguna cosa.

Diuen que, quan en una feina es produeix un error, abans de solucionar-ho, el més principal és trobar un culpable. Carregar-li el mort a algú.

Carregar amb el mort.... Imputar-li, carregar-li a algú les culpes d’alguna cosa. L'origen d'aquesta frase és molt antic i radica en una figura del dret penal germànic anomenada responsabilitat col·lectiva. Aquesta figura jurídica significava que, quan no es podia trobar el culpable real d'un delicte greu, tots els habitants d’una vila en responien col·lectivament. Així, doncs, quan en una població apareixia el cadàver d'algú que havia mort de forma violenta i no es podia descobrir-ne l'autor del fet, la vila patia les responsabilitats judicials pertinents de manera col·lectiva. Per tal d'evitar-ho, sovint els vilatans carregaven literalment amb el mort i se'n desfeien traslladant-lo a un poble veí perquè fossin ells els que paguessin la multa corresponent. 

És molt similar la frase carregar els neulers a algú...... Fer-li assumir la càrrega més pesada o incòmoda, el pes d’una responsabilitat, d’una obligació, d’un fracàs, etc.  L'origen de la frase feta el veiem força clar si pensem que el neuler és un aparell per a fer neules i  que, antigament, era de ferro, molt voluminós i que pesava molt. 

L'apassionant món de la frase feta (1)

L’altre dia em van convidar a fer una xerrada per cloure un sopar de les parelles lingüístiques del barri de Sants de Barcelona. Una organització i coordinació que des de fa anys porta el voluntariat de la CAL de Sants. Pensant  en quin tema seria el més adequat, em va venir a la memòria en Joan Coma i el seu ja famós “Per fer una truita primer cal trencar els ous”.

La paraula, el llenguatge és l’eina més importat de què disposem els humans, però, i el tema dels “ous” ho ha demostrat, és una eina que es pot fer servir per construir, però també per destruir; per ensenyar i per aprendre, però també per manipular i alienar; per facilitar el coneixement o per mantenir en la ignorància; per clarificar o per mantenir-se en la volguda ambigüitat.

El món de les paraules és un món extraordinari, ple de sorpreses i d’històries que et deixen amb la boca ben oberta. Només heu de llegir el llibre de Jordi Esteban “Paraules viatgeres”, s’adonareu que descobrir la història de les paraules que usem cada dia no només satisfà la nostra curiositat, sinó que cada mot ens fa reviure una història i prenem consciència del valor que té.

La frase feta és una expressió que prové del món popular, que té un significat per ella mateixa i que en cap cas pot deduir-se del significat individual dels seus components. S’usa en sentit figurat i gairebé mai, es pot traduir, literalment, d’una llengua a una altra.

Emprendre un viatge al món de les frases fetes significa anar de sorpresa en sorpresa i que l’interès per conèixer vagi augmentant exponencialment, a mesura que ens hi anem aturant. Fins i tot el somriure serà un habitual en el nostre itinerari.   

“Cada terra fa sa guerra” Una frase feta que podem interpretar de dues maneres. La primera, que cada país, cada nació té els seus costums, la seva manera de fer i de viure diferent d’altres països. La segona, la podríem interpretar com una manera gràfica d’explicar que els interessos de cadascú sempre compten i que tothom, per sistema, procura aprofitar qualsevol situació imaginable, si en pot traure benefici.

Sigui com sigui, en el terreny de les frases fetes, cada terra fa sa guerra. Posem-hi un exemple mol clar i didàctic.

En català, si volem expressar que plou molt, que està caient un bon xàfec, podem dir que “plou a bots i barrals”. El bot és un recipient de cuir que serveix per contenir vi i altres líquids. Un barral és un atuell per a contenir líquids, de formes i matèries diverses.

I com solucionen el tema en la llengua castellana? Allà no hi plouen “pellejos” ni “garrafes” ni “botijjos”, encara que sí una de les accepcions del mot, “càntaros”. En casgtella o bé “Llueve a càntaros” o bé “Caen Chuzos de punta”.

El francès encara té una expressió molt més curiosa: “Pleuvoir comme vache qui pisse” La traducció seria “Ploure com una vaca que pixa”.

I tots recordarem l’expressió anglesa “Rain cats and dogs” és adir que, en el món anglosaxó plouen “gats i gossos”.

Ens endinsem una mica en aquest apassionant món de la frase feta? Som-hi!

El català, minoritari a Catalunya

Article publicat a Racó Català

Darrerament s’ha publicat l’informe sobre la situació de llengua catalana (2015) elaborat per la Direcció General de Política Lingüística. L’informe conté, a més de les actuacions més rellevants en matèria de política lingüística realitzades durant l’any 2015, tot un seguit de dades que permeten conèixer la situació de la llengua catalana en diversos àmbits de la societat.

Moltes d’aquestes dades ens conviden a la reflexió sobre el futur de la llengua en un estat independent. La independència la volem per molts motius, diferents segons cadascú, però ha de quedar clar que també la volem per la llengua.

La primera dada d’interès de l’informe és que el 35,26% de la població adulta de Catalunya és nascuda fora, un 17% a l’estranger i un 18,26% a la resta de l’Estat. I, com era d’esperar, un 63,6% d’aquesta població es troba concentrada a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Evidentment, hi ha dades que conviden a l’optimisme. Per exemple, que un 94.3% de la població de més de 15 anys entén el català i més d’un 80% el sap parlar. Són bones xifres també, encara que insuficients. les del consum de ràdio en català que arriba al 64% o que les gans marques comercials tenen el 60% dels seus telèfons d’atenció al client en català.

Cal, però, revisar les dades negatives. Les més greus i preocupants, motivades bàsicament per l’arribada massiva de gent de fora del país, ens diu que el 2003 hi havia un 14,2% de gent que afirmava no tenir competències en català. Cinc anys després la xifra arribava al 19% i, el 2013 es va situar en un 25%. Una xifra massa alta que, a més indica un greu retrocés pel que fa, no ja a l’ús, sinó al coneixement de la llengua.

Una altra dada força negativa és la que es refereix a la llengua habitual, és a dir, a la llengua que es fa servir més sovint. El 46% parla habitualment en castellà i el 36% en català. Un percentatge força baix tenint en compte l’ampli coneixement de la llengua catalana per part de la població.

En els usos interpersonals la situació tampoc no és per llençar coets. Percentatges d’ús acceptables en les converses amb els companys d’estudis actuals, als bancs o caixes, al metge o a les botigues o petits comerços, que oscil·len entre un 40% i un 45% d’ús del català. Les xifres, però, van baixant quan ens referim a la llengua que fem servir a la llar, als grans establiments comercials, amb els companys de feina, els amics o els veïns i que només van del 32% al 35%.

Aquest és un apartat, el de la llengua en els usos interpersonals, en què la major part de la culpa d'aquestes xifres tan baixes és únicament nostra, dels catalanoparlants. Esta comprovat que la gran majoria de la població de Catalunya s’adapta a la llengua de l’interlocutor, de manera que la llengua d’inici d’una conversa en determina la continuació. No cal dir que si aquesta conversa la iniciéssim i la mantinguéssim en català, els percentatges es dispararien cap amunt.

Si ens fixem en el quadre que ens indica quina és la llengua habitual segons els diferents territoris, veurem que la situació lingüística és greu i preocupant sobretot a Barcelona ciutat i, encara més a l’àrea metropolitana. A Barcelona, només un 32,50%, i a l’Àrea Metropolitana un escàs 22,6%. La situació no millora gaire en llocs com el Penedès (35,3%) o al Camp de Tarragona (37,3%).

Els percentatges de gent que no sap parlar català són extremadament greus en determinades poblacions: Badalona, Salou, Lloret de Mar, Cornellà, l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, presenten percentatges molt negatius pel que fa a la capacitat de parlar en català, En aquestes poblacions només entre un 50% i um 60% admeten ser capaços de parlar en la llengua del país.

El consum de televisió en llengua catalana tot just arriba al 50%, mentre que en castellà és del tot majoritari amb prop d’un 90%.

No cal dir que els pitjors percentatge d’ús del català els trobem en el món de la justícia i en el consum de cinema. Les sentències judicials en català, no només presenten unes xifres dramàtiques, sinó que van clarament a la baixa. El 2009 es redactaven un 19% de les sentències en llengua catalana. Aquesta xifra ha anat davallant progressivament fins a situar-se en un exigu 8,4% el 2015. Pel que fa al cinema, només un 3,7% de sessions s’han fet en català, ja sigui original, doblada o subtitulada.

La realitat és crua: l’ús del català és minoritari a Catalunya. Alguns potser creuen que eliminant diacrítics i publicant gramàtiques “flexibles” que obren la porta a considerar normatives transgressions flagrant de la llengua, n’afavoriran també l’ús. Són els mateixos que creuen que cal fer més “fàcil” l’aprenentatge de la llengua. Una “facilitat” que es guia per admetre la interferència de l’espanyol. Les llengües, diuen, “evolucionen” i la norma s’hi ha d’anar “emmotllant”..

És del tot imprescindible reflexionar sobre l’estat de la llengua catalana per poder debatre les mesures que caldrà implementar en un futura república independent. Des de l’estatus de la llengua fins a un pla de normalització pel que fa a l’ús, que sigui real i efectiu i que disposi dels mitjans necessaris.

Si el català acaba sent només la llengua de l’administració i la llengua de l’aula –i va pel camí de ser-ho- n’haurem signat el certificat de defunció.

Els perjudicis lingüístics (7. Incomoditat, impotència i ràbia)

La primera reacció es produeix a causa de la nostra percepció de les coses i del coneixement adquirit al llarg del temps.

Així, possiblement, el primer pensament que en vindrà al cap serà: “No m’ha contestat en català; segurament no l’entén”.

Aquest és un dels prejudicis més habituals.... L’ús de la llengua minoritzada, en el nostre cas el català, provoca freqüents situacions de conflicte davant de respostes com “No le entiendo”, “Cómo...? Me lo puede repetir? i ens provoquen emocions desagradables a nivell fisiològic que produeixen canvis en la conducta....Instintivament ens vénen al cap altres situacions similars que, com a mal menor, ens produeixen incomoditat, però, segons sigui el cas també  pessimisme, impotència, ràbia o por.

Aquesta incomoditat no ens ve donada, però, pel fet que l’interlocutor ens respongui en castellà, sinó pel que ens ha quedat gravat interiorment i que ens ha condicionat davant d’aquest tipus de situacions.

Són els prejudicis lingüístics que ens condicionen i que inclouen totes les experiències anteriors  viscudes, ja des de la infantesa, (que fan els infants... el que veuen fer als grans) Perquè els nostres pares o avis no només han ens han transmès la llengua, sinó també la manera d’actuar... però també les situacions no viscudes directament, però, que d’una o altra manera coneixem bé . 

També els models, els referents, les instruccions que hem rebut i hem processat a causa del procés d’imitació que habitualment exercim.

Són aquests prejudicis els que realment ens estant provocant aquesta incomoditat, impotència o ràbia. Un situació molt diferent a la que es produeix en el nostre interlocutor que, al contrari que nosaltres, actua amb total comoditat perquè ell no pateix de cap manera aquests prejudicis que tenim inserits profundament els catalans.

Els perjudicis lingüístics (6. Per què parlem en castellà?)

Per què parlem en castellà?

Home! És natural, sempre ho hem fet així... Hi estem acostumats...

A més, tampoc no és un tema important... el que de veritat importa és que ens entenguem...

Com a catalans hem de demostrar que som oberts, tolerants...

Nosaltres sabem el castellà i ells potser no saben el català... segurament s’hi sentirien incòmodes....

A més, si parlo en català diran que estic fent política, que sóc un radical... Si parlo en castellà no... el castellà és més neutre... 

I moltes més...

Si vull ser graciós, si vull explicar un acudit.. home!  Per a fer gràcia cal dir les coses en castellà.

No cal dir que, si decideixo finalment parlar en català, no haig de fer-ho de manera molt correcta... no queda bé...

I la llista continuaria...

És així com, moltes vegades, el procés de tria lingüística comença abans fins i tot d’adreçar-nos al  nostre interlocutor.

Altres vegades, però, la tria lingüística real no es produeix en el moment d’iniciar una conversa, sinó després que l’interlocutor ens contesta i ho fa en castellà. En teoria res hauria de canviar, nosaltres hem escollit, hem parlat en català i ell ens ha respost.

Per als catalanoparlants, però, mai res no és senzill... Quins són, doncs, els mecanismes que es desencadenen quan la resposta del nostre interlocutor no és en català?