dimarts, 28 de novembre de 2017

Per què vull sortir de l'Estat espanyol.- 1 (Reflexions de Joan Guarch)


De tant en tant, en Joan Guarch, un bon company, primer al SN de l'ANC i ara en l'organització del Congrés Participatiu Catalunya i Futur, em fa arribar les seves reflexions i comentaris sobre l'actual moment polítics. Considero que són de lectura interessant i per això em permeto reproduir-les en aquest espai.

Per facilitar-ne la lectura, divideixo en dos el darrer comentari. Aquesta n'és la primera part:

No cal insistir en demostrar que Catalunya és una nació des del segle IX amb la instauració dels comtats catalans a partir de Guifré el Pelós i la independència dels francs a partir de Borrell II. La relació amb les nacions veïnes sempre ha estat de igual a igual. Així va ser amb el regne d’Aragó amb qui es va establir la confederació catalano aragonesa i, posteriorment, va ser també així amb Les Illes, País Valencià, Sicília, Sardenya i Nàpols.

En canvi amb el regne de Castella sempre hi ha hagut problemes. Hi van ser des dels Reis Catòlics i la seva traïció cap el català Colom descobridor d’Amèrica i van continuar al llarg dels segles fins l’atac i conquesta de Catalunya, per les armes, per part dels reis borbons castellans el 1714.

Amb el pas dels anys, i en diverses ocasions, el catalanisme polític accepta iniciar canvis en el tipus de relació amb Castella. I així va arribar el pacte tàcit del 1978 i la definició de l’estat de les autonomies i la redacció d’una Constitució espanyola, malgrat aquesta va ser redactada sota les amenaces de l’exèrcit.

Dins d’aquesta nova relació entre les nacions i regions de l’anomenat Regne d’Espanya es redacta l’Estatut Català del 1979. Amb el pas dels anys es va veient una tendència cada cop més accentuada de recentralització de les competències que regeix la Generalitat Catalana.

En aquesta tessitura, Catalunya, planteja un nou Estatut. S’aprova per part del Parlament català la redacció d’un nou text estatutari. Aquest es porta al Congrés de Madrid i es retallat abastament pels partits espanyols, que arriben a enfotre-se’n amb la famosa frase del socialista Guerra, “nos hemos cepillado el Estatut”. Tot i això aquest redactat és aprovat pel Congrés espanyol i també pel Parlament Català tot i les reticències d’alguns partits polítics catalans.

Aquest redactat, escapçat, és portat a la seva aprovació per un referèndum del poble de Catalunya i aquest, amb una escassa participació, l’aprova.

I aquí comença la enèsima traïció de les elits espanyoles cap el poble de Catalunya.

El partit del PP amb l’actual cap de govern M. Rajoy, inicia una recollida de signatures per impugnar-lo davant el Tribunal Constitucional, que nomenat per la majoria absoluta del govern del PP, acaba beneint el que, en realitat, és un cop d’estat governamental contra una part del propi territori espanyol, és a dir Catalunya.

El Tribunal Constitucional no té cap competència per carregar-se un Estatut aprovat pels dos parlament i referendat pel poble.  És una flagrant vulneració de la pròpia Constitució Espanyola que aquest Tribunal pretén interpretar i fer complir. És una vulneració flagrant del que ells tan falsament pregonen, l’Estat de Dret.

I el poble comença les seves mobilitzacions massives en contra d’aquesta ingerència de les elit castellanes contra Catalunya. Es fa la manifestació del 10/7/2010, convocada per Òmnium Cultural, en la que hi participen  1.000.000 de persones .

Sistemàticament es repeteixen les manifestacions milionàries tots els onzes de setembre fins el 2017, sense que l’Estat espanyol (EE) tingui en compte, de cap manera, el que reclama una importantíssima part de la ciutadania catalana.

Després que l’EE hagi rebutjat tota negociació durant aquesta anys i rebutjat fins a 18 vegades la realització d’un referèndum acordat sobre la independència de Catalunya, la Generalitat el convoca l’1 d’Octubre del 2017.

I aquesta decisió provoca que l’EE es treu la careta d’Estat democràtic i es presenta amb la seva més clara posició com a estat feixista que no ha trencat amb la seva estructura franquista.

En front a la ciutadania que vol exercir el seu dret a votar el seu futur, l’EE porta a la pràctica una brutal operació policial de caire i estil militar contra els ciutadans catalans i vulnera en repetides ocasions les seves llibertats civils i polítiques  i els principis dels Drets Humans contravinent acords internacionals signats i ratificats per l’EE. 

Finalment aplica l’article 155 de la Constitució per donar una pàtina de legalitat a la seva actuació anticonstitucional. Dissolt el Parlament català, cosa que no ho permet el 155, i convoca eleccions, cosa que tampoc permet el 155 doncs la única persona autoritzada a fer-ho és el President de la Generalitat. Un segon cop d’Estat del govern espanyol contra Catalunya.

El caràcter feixista de l’EE es posa en evidència en múltiples actuacions. En veurem alguns exemples en el proper article.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada