dimarts, 12 de desembre de 2017

Les preguntes d'en Jaume Barberà i J. Vicens i Vives (2)


Després de respondre (respondre’m) les preguntes d’en Jaume Barberà, m’agradaria reflexionar també una mica sobre les paraules finals que acompanyen el seu “formulari”. Diu Jaume Barberà:

Necessitem sortir de la situació catastròfica que vivim. No ho farem amb “pit i collons”. Tots cometem errors, jo el primer. Però el pitjor dels errors és no corregir quan t’adones que t’has equivocat o que la situació que vius no és la que pensaves viure o la que et van dir que viuries. Us recomano que llegim o rellegim "Notícia de Catalunya", de Jaume Vicens i Vives.
Vicens Vives pot tenir diverses lectures. A mi, particularment, i contràriament al que es deu proposar en Barberà en recomanar-ne la lectura, em fa veure que hem d’aprendre dels errors, però no pas per claudicar, sinó per convertir-los en l’impuls que ens condueixi a la victòria.

Vicens Vives assenyala dues possibles solucions per tornar a plantejar la idea d’Espanya. El simple fet de preguntar-se sobre com fer “realitat” una “idea d’Espanya” ja ens indica que Espanya com a tal no existeix, sinó que el que tenim i hem tingut durant segles és la conseqüència directa de l’imperialisme castellà. La gran Castella.

De totes maneres en Jaume Vicens ens diu que hi ha dues fórmules per “construir” Espanya: la de sempre, la castellana, la dels intel·lectuals castellans i andalusos, la  d’Ortega i Gasset que afirmava: “hi ha raons per anar sospitant que només testes castellanes tenen òrgans adequats per a percebre el gran problema de l'Espanya integral”. I una altra de molt diferent, la catalana, la que sempre va intentar el catalanisme polític: “canviar Espanya des de Catalunya”.

Jaume Vicens ens parla, doncs, de la tan coneguda tradició històrica del pactisme català. La tradició del pacte bastint una comunitat moderna basada en el treball i en la creació de riquesa.

Castellà i Catalunya. Dues fórmules de governar completament contraposades. La de Castella, on el rei, per la gràcia de Déu manava de manera absolutista sobre el seu reialme, o la de Catalunya, on el règim històric imperant ha estat sempre el pactisme en què predomina el costum sobre la fórmula legal escrita i on el rei legisla d’acord amb els estaments representats a les  Corts.  Només cal veure la diferència entre la dita castellana “Ley es lo que manda el rey” i la catalana  “Tracte és tracte” o “Tractes rompen lleis”.

És evident, però, que la història ens diu que es continua mantenint la via orteguiana en la concepció d’aquesta Espanya eternament en construcció. El pacte, la participació catalana  en la idea d’Espanya ha estat i està contínuament rebutjada pels diferents governs que han manat a l’Estat espanyol. No ha sigut mai cosa de dretes ni d’esquerres, ni de monarquies, ni de repúbliques, ni de dictadures. Simplement es tracta de continuar veient Espanya com l’expansió imperialista de La gran Castella.

En les darreres dècades el rebuig s’ha accentuat. L’Estat, el Tribunal Constitucional, part de la Justícia, els dos grans partits PP i PSOE i també  C’s ho han deixat ben clar.

Estic d’acord amb en Jaume Vicens Vives quan diu la “vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada” per això, ens diu que el primer punt a tenir en compte de la psicologia catalana “no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l'empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya, afegeix, el mòbil primari és la voluntat d'ésser.”

I és que aquestes paraules d’en Vicens Vives no fan res més que reafirmar de nou les meves conviccions. Portem més de 300 anys intentant “afirmar-nos contínuament”, sense gaires bons resultats, perquè l’Estat espanyol ens ha impedit una i altra vegada que aquesta afirmació fos completa. I sí, segurament el nostre mòbil primari és la voluntat d’ésser i no podrem ser mai qui som si no ens desempalleguem d’un Estat espanyol colonialista, imperialista, autoritari i fet a imatge i semblança de Castella.

Vicenç Vives també ens adverteix que, sovint, som un poble que es deixa emportar  per la “desvetlla d'un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor, i sovint, al bell mig de l'acció, ens ennuvola l'esguard i ens fa claudicar la passa. Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses”.

I d’això es tracta, que al bell mig de l’acció res ens faci claudicar la passa. Que és el que ha tornat a passar i no pas per culpa del poble. El que cal fer no és deixar d’enlairar les nostres banderes (que ara ja no són solitàries) sinó de no esquinçar-les, de defensar-les fins a les darreres conseqüències.

En el seu darrer article, Vicens Vives escrivia:  “No em miris esblaimat d'aquesta manera, trobarem el pas i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira. Si ens proposem realitzacions senzilles i concretes. Hem teixit massa astres i els hem posat massa amunt del cel per les nostres forces. Ferma't el cor, abomina l'irrealisme i pensa amb la lògica nua”.

No és incompatible de cap manera el tocar de peus a terra i no “posar astres massa amunt del cel”, ni pensar amb la “lògica nua” perquè tinguem el cor ben fermat, el cervell ben posat o, si ho preferiu, el cor calent i el cervell ben fred per actuar amb coratge i determinació.

I ja posats a rellegir, potser també seria bo fer-ho amb Prat de la Riba i la seva obra “La nacionalitat catalana” on, entre altres, hi podem torbar l’afirmació que “Cada nacionalitat ha de tenir un sol Estat que tradueixi en acció i conducta les inspiracions col·lectives.”

També estaria bé rellegir Rovira  i Virgili o Mossèn Josep Armengou i la seva obra “Justificació de Catalunya” o “Nacionalitat catalana”. D’aquest darrer llibre, n‘extrec un paràgraf que defineix molt bé el que és i ha estat històricament l’Estat espanyol. Continuar-hi sotmesos depèn només de nosaltres:

L’Espanya que coneixem de segles és una violència històrica que el franquisme ha portat a l’últim extrem. Aquesta violència ha anat amargant els pobles que en són víctimes, començant per la mateixa Castella. Per això a Espanya no pot encaixarhi cap règim normal i sembla que només hi són possibles els règims de mal humor: la subversió i la tirania.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada