dimecres, 3 d’octubre de 2018

Gabriel Ferrater.-1 (La vida moral d'un home ordinari)



 Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos...
Gabriel Ferrater (1922-1972) va ser un poeta, crític, traductor i lingüista català. Probablement, se’l pot considerar com el primer poeta modern de la postguerra i la seva obra va influir en els poetes més joves.
Us recomano un bloc on podreu trobar poemes, textos, escrits informació... sobre la seva persona i la seva obra. Un fres de móres negres. Apunts sobreGabriel Ferrater.
El 1971, Federico Campbell li va fer una entrevista en què podem detectar alguns dels punts més importants que configuren la seva poètica i entreveure molts dels aspectes que, d’una manera o altra, van influir en la configuració de la seva poesia.
Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment , de la vida moral d'un home ordinari, com ho sóc jo.
Ja d’entrada, Ferrater ens parla de com cada escriptor, en la seva obra, intenta reflectir, intenta traduir la seva experiència i com, aquesta experiència, pot ser molt diferent per a cada escriptor.
Aquesta afirmació ens porta directament al sentit que per a Ferrater tenia el mot “experiència”. Ell sempre deia que “per a ser intel·ligent, s’ha de voler ser-ho” i aquesta recerca de la intel·lectualitat, acompanyada d’una curiositat immensa, el va dur a voler abastar el màxim d’experiències. Acostumava a dir que “tota vida és parcial” i, per reduir al màxim aquesta parcialitat intrínseca de tota vida, Ferrater va ampliar al màxim i de manera continuada els seus coneixements en camps tan diversos com les matemàtiques, la teoria i crítica literària i de l’art, la poesia o la lingüística.
La vida, les experiències de l’ésser humà i, evidentment, també del poeta, n’és plena, no només d’allò que fem o sentim, sinó també de tot allò –desitjos, anhels- que forma part de l’imaginari individual de cadascú. El poeta, reflectirà en la seva obra, doncs, una exclusiva i personal visió de la interiorització del seu món d’experiències. A més, però, sempre hi projectarà una imatge parcial fruit de la fragmentació d’aquest ric món interior impossible d’expressar en la seva totalitat.
A través dels temperaments (Da nuces pueris)
Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.
Continuant amb l’entrevista, Ferrater fa contínues referències a diversos models o corrents literaris intentant, sempre, mantenir-se’n força allunyat. Sobretot, vol distanciar-se dels altres poetes de la seva generació per als que la guerra i les seves conseqüències esdevenen el centre de la seva poesia. Són aquells poetes que practiquen l’anomenada poesia social o de realisme històric.
Mostra –en l’entrevista- disconformitat amb el simbolisme, sobretot en la idea simbolista que el tema es va creant a mesura que es treballa. També ens diu que té molt poca confiança en la psicoanàlisi quan s’usa per analitzar obres d’art i fa referències a la consciència històrica i social i a la poesia política que se’n pot desprendre.
Cambra de la tardor
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
(Gabriel Ferrater, Da nuces pueris. Barcelona: Empúries, 1987, p.69.)

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada