dilluns, 22 d’abril de 2019

La preocupant actitud d’ERC en el camí cap a la independència. (Article de Joan Guarch)



Ja fa temps, vaig compartir en aquest espai digital un seguit d’articles d’un bon company: en Joan Guarch. Us comentava que amb en Joan vam compartir moltes hores de feina, algunes discussions i moments extraordinaris (i alguns també de complicats...) a l'ANC. Vam ser companys al Secretariat Nacional i, a hores d'ara, encara compartim objectius i projectes en aquest camí de construcció de la nova República catalana, sobretot dins d'exigents.cat
Avui torno a compartir, amb els que bonament ens vulgueu llegir, un altre article d’en Joan Guarch, interessant i, tant si hi esteu o no d’acord, de lectura recomanable. 


Fa uns anys enrere molts pensàvem que si l’antiga CDC, la del 2010, post manifestació en contra de la sentència de l’Estatut, la de després dels dos mandats del tripartit  de Maragall i Montilla, la que comandava l’Artur Mas, si aquesta CDC no entrava de ple en la lluita per la independència del país, no ho aconseguiríem.

Però la CiU d’Artur Mas, la de després de la manifestació de l’11 de setembre del 12, fa un pas endavant i entra de ple en la lluita per la independència, tant és així que Mas acaba convocant, el 9 de Novembre del 2014, la consulta sobre la independència de Catalunya.

Mas convoca les eleccions plebiscitàries del setembre del 2015, les eleccions post 9N i s’aconsegueix fer una candidatura unitària entre CiU i ERC, Junts pel Si. I aquesta majoria independentista, amb Puigdemont com a President, ens porta a l’1 i al 27 d’octubre.

Quan hi estem més a prop, quan superant el 155 i la convocatòria il·legal d’eleccions per part de l’estat espanyol, el 21 de desembre del 2017,  tornem a aconseguir la majoria parlamentaria, aquest cop anant per separat JxC i ERC, i després de la victòria de JxC, és quan comença a sortir la incomprensible actitud d’ERC.

És sabut que ERC, no vol entendre que aquesta lluita és transversal. En ella hi participen amplis sectors de la societat que van des de classes mitjanes i mitjanes altes, representades per partits conservadors, liberals i catòlics, tradicionalment de centre i de dreta, passant per sectors de classe mitjana de baix poder adquisitiu, de classe treballadora, proletariat amb un gran component immigratori, representats per sectors de l’esquerra socialista i comunista i fins a sectors de l’esquerra més radical i crítics amb el sistema, que tots plegats configuren un moviment amplament transversal i que no pot estar representat, només, per sectors del centre esquerra, diríem que socialdemòcrates.

No es pot fer una lectura social des de la vella manera d’entendre la política, no es pot voler reeditar el tripartit del 2003 al 2010, perquè en queden exclosos molt amplis sectors del país. El tripartit va portar al país al màxim del funcionament autonomista, amb la redacció del nou Estatut, retallat il·legalment pels sectors de la dreta més reaccionaria. Ara, estem en un altre estadi del procés cap a l’alliberament. És la lluita de TOT EL PAÍS per defensar la democràcia i aconseguir la República.

Tots aquests sectors republicans esmentats tenen un únic objectiu comú, implantar la República. I això no s’aconsegueix amb pactes amb els partits que no es defineixen ni d’una manera ni de l’altra i molt menys amb els partits unionistes espanyols que varen votar a favor d’aplicar, il·legalment, l’article 155.

ERC, en canvi, creu que l’objectiu és ampliar la base social, però aquesta només s’amplia definint i practicant què és la República i explicant i demostrant les bonances d’aquesta front al paper involucionista de tots els partits signants del 155.

Ampliar la base no s’aconsegueix no concretant com, no s’aconsegueix exercint una deriva autonomista amb pactes amb els Comuns i el PSOE, (que, per cert, ja comencen a veure l’actual inconsistència d’ERC i ja proclamen que ERC no és de fiar), i molt menys amb actituds d’anar contra gairebé tot i tothom. Com per exemple dient que amb el 50% no és suficient o amb afirmacions d’alguns dels seus dirigents, com Sergi Sol, que diu: “l’independentisme crispat ha fet moltíssim mal però, per sort, no és al carrer”, i molt menys quan es fan afirmacions com: “hi ha una part de l’independentisme que és com un càncer”.

Els qui afirmen això, evidentment no s’estan referint a ells com a càncer, sinó l’independentisme d’altres que no son ells. I amb quina autoritat poden dir semblant bestiesa? Per casualitat estan en possessió de la veritat absoluta i venen a redimir als altres independentistes, que, pooooobreeeeets, no saben el que fan?

Tampoc s’aconsegueix amb afirmacions com les de Joan Tardà: “L’independentisme ha de reconèixer que el referèndum mai podrà ser independència si, independència no”. Doncs sembla que és la pregunta més simple i clara per poder veure i comptar qui està a favor i qui en contra, i per això l’Estat Espanyol va tenir tot l’interès que no es pogués comptabilitzar el resultat. Per tant hem d’embolicar-ho perquè no sigui prou clar?

O també afirmant que: “La millor manera de desactivar l’adversari és més república i menys estelada”, al mateix temps que el President del Parlament, Roger Torrent, impedeix la investidura del President Puigdemont i s’afirma que les Lleis de desconnexió i transitorietat eren simbòliques.

O haver exigit la DUI a l’octubre del 2017 i ara rebutjar la unilateralitat per tal de culminar el procés independentista, tal com afirma Toni Comin que fan alguns dirigents concrets d’ERC, als qui demana que si fan aquest canvi radical de posicions polítiques, n’haurien d’explicar els motius , com a mínim.

O voler arraconar l’actuació del President Puigdemont, menyspreant que avançar cap a la República, es vulgui fer sobre realitats virtuals i paradisos imaginaris al núvol, i desacreditant, sense dir-ho, el projecte del Consell per la República, impulsat des de Waterloo, tal com diu Sergi Sol, un dels ideòlegs d’ERC i ma dreta de Junqueras.

El que és clar és que d’aquesta manera, amb aquest sectarisme partidista no anem enlloc. Anar contra tot i tothom, desqualificar els demés si no sustenten les meves idees i al mateix temps no concretar res, no porta en lloc.

El nostre procés cap a la independència és tan potent que està fent entrar en crisis a tots els partits, fins ara convencionals, no solament catalans sinó també espanyols i fins i tot arriba a molts partits europeus.

Aquesta crisi dels partits es veu amb les crítiques que els arriben d’amplis sectors socials però es concreten amb els migrats resultats obtinguts en les conteses electorals, expressió del rebuig ciutadà a les seves posicions partidistes.

El que exigim a tots els partits és la voluntat d’asseure’s a parlar i consensuar estratègies comunes de país per poder anar implantant la república, sense les prepotències de cap actor que es cregui en possessió de la veritat absoluta, com dèiem abans.

Necessitem la força de tots i la única manera que els partits sobiranistes ho puguin arribar a entendre és que, si no rebutgen posicions autonomistes, no tinguin el recolzament majoritari, a Catalunya, en les properes eleccions al Congrés espanyol. I si encara persisteixen, tampoc el tinguin en les eleccions al Parlament Europeu. Sols en els resultats electorals es podrà veure el recolzament social que tenen les seves posicions.

Hem de treballar perquè aquesta unió estratègica de TOTES LES FORCES INDEPENDENTISTES es pugui plasmar en una llista unitària quan convoquem les eleccions al Parlament de Catalunya, i ja sabem qui ha preconitzat fer, des del 21D, una llista unitària. Però, com deia al començament, si ERC no s’asseu a parlar i consensuar de tu a tu un camí conjunt, amb totes les forces independentistes, malauradament, tampoc ho aconseguirem.


3 comentaris :

  1. Plenament d'acord amb tots dos, Joan i Jaume; ERC fa temps que ha decidit anar a la seva, sense tenir en compte que per eixamplar la base la millor manera es anar tots junts; quan parles amb militants actius i càrrecs d'ERC d'aquest tema sempre et surten amb el mateix argument... està demostrat que amb llistes separades s'atrauen mes vots que amb una sola llista, diuen estar segurs que molts votants tradicionals d'ERC mai votaran una llista on hi hagi gent provinent de l'antiga C. i U.; quan els i responc que JuntsxSi va ser una mostra del contrari llavors et diuen que en aquell moment era el que tocava, pero ara no es igual i ja no desenvolupen aquest argument adduint que ells volen treballar plegats amb tots els independentistes a partir dels resultants electorals.

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord amb l'article.
    Ja el 2013 l'Oriol Junqueras em va dir a Camprodon que no volia la unitat a les europees del 2014. Ho puc explicar amb tots els detalls. S'ha obsedit en ser l'hegemònic. La historia el jutjarà, però serà massa tard!!!

    ResponElimina
  3. D'acord amb l'analisi de l'amic Marfany ! Caldrà esperar les municipals i les europeas malgrat la repressio de la JEC ....

    ResponElimina