divendres, 31 de gener de 2020

VÍDEO: Els Mossos, la nostra policia. El judici al Major Trapero. Eleccions anticipades al Parlament (Darrer programa de LA CLAU de la nostra història)


Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Jaume Bosch,  advocat. Autor del llibre "La nostra policia"
Lourdes Escardívol, membre del SN de l'ANC
Josep Cortada, sectorial LGTBI de l'ANC
Josep Pinyol, historiador

Davantal

El MHP Quim Torra ha anunciat que convocarà eleccions una vegada estiguin aprovats els pressupostos.

Així doncs, possiblement, la ciutadania catalana serà convocada novament a les urnes el mes de juny o, com a molt tard, el setembre d’enguany.

Alguns partits es freguen les mans perquè el que han estat buscant des de fa molt de temps finalment s’ha fet realitat. L’avançament de les eleccions ha anat caient pel seu propi pes per la pròpia actuació dels partits polítics, sense exclusió. L’actuació d’uns i altres a mesura que avançava la legislatura ha estat cada vegada més trista, penosa i irritant. El Parlament català s’ha anat convertint en un parlament de fireta que avergonyia la majoria dels votants independentistes.

La ciutadania pateix una barreja de sentiments i sensacions que van des de la confusió i el desconcert a la impotència, la ràbia i la ira, i aquestes són les condicions amb què el votant afrontarà les noves eleccions. Aquestes eleccions avançades significaran la solució al problema que representa la confrontació entre independentistes?

Com es desenvoluparà la precampanya que ja ha començat i la pròpia campanya electoral? Partits independentistes traient-se els ulls els uns als altres per tal d’obtenir la majoria? A hores d’ara, i després del passat més recent, algú espera que els diferents partits es presentin a aquestes eleccions amb uns punts comuns, amb una estratègia unitària? L’independentisme, la gent, no es mereix tot el que està passant. Quina serà la seva reacció davant les urnes?

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

dijous, 30 de gener de 2020

VÍDEO: El naixement d'una nació (2) Segles XII al XV (Programa 162 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 162 de
5a temporada


Stefano Cingolani és doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Roma. Autor de nombrosos estudis sobre la cultura catalana medieval com, entre moltes altres, El Somni d’una cultura. Lo Somni de Bernat Metge (2002), Lo Somni (2006); Historiografia, propaganda, comunicació al segle XIII. La memòria dels reis: Les quatre grans Cròniques (2007). La biografia de Jaume I. Història i mite d’un rei (2007), a partir de la mateixa Crònica.  Pere el Gran. Vida, actes i paraula (2010

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 29 de gener de 2020

Els orígens de la nació catalana (2) Segles XII al XV (DAVANTAL del programa 162 de LA CLAU de la nostra història)



Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 162.

Fa unes setmanes, en el programa 154 de LA CLAU vam començar a explicar els orígens de la nació catalana, principalment durant els segles IX a l’XI. Avui hi tornem per intentar abastar des del segle XII fins a l'inici del XV, final del casal reial de Barcelona.

En l’article “El naixement de la identitat catalana en l’Edat mitjana”, l’historiador Vicente Moreno escriu que l’Església va tenir un paper fonamental en la retenció i recreació de la memòria de Catalunya. Un paper jugat sempre des de l’activisme polític i que la gestió de la memòria històrica dels comtats per part de l’Església contribueix a consolidar les dinasties comtals.

Arribats als segles XII i XIII, el transmissor del missatge de la memòria històrica catalana no només és l’Església a través de les cròniques dels monestirs o la pròpia casa comtal mitjançant les compilacions de documentació, sinó que aquesta troba un aliat fonamental en la cançó de gesta que els joglars popularitzen a la cort i encara un quart element: la poesia trobadoresca.

A partir del segle XIII i al llarg del segle XIV apareixen les cròniques escrites en català, una nova historiografia hereva de la cançó de gesta i que es desenvolupa al servei de la monarquia i les seves gestes políticomilitars. Quatre grans cròniques marquen aquesta nova eina al servei de la memòria històrica: El llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor (segle XIII); la Crònica de Bernat Desclot (1288); la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328); i la Crònica de Pere III el Cerimoniós (1382-1385).

Aquests textos comparteixen unes característiques comunes. D’una banda, les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques, figures centrals del relat. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis i prínceps catalans.

Vicente Moreno afirma que l’aglutinador bàsic de la identitat dels catalans és la llengua. “El fet de compartir llengua comporta que es participi en una mateixa evolució social, donant pas a la recreació d’una identitat compartida per tots els estaments de la societat feudal. Igualment, el cristianisme comporta la creació d’una identitat conjunta superior, la qual permet establir les fronteres entre “ells” i “nosaltres”. I finalment, la identitat comunament compartida sota la fidelitat al monarca aporta la noció de pàtria.”

dimarts, 28 de gener de 2020

Eleccions? No, gràcies. (Sobre un editorial de Vicent Partal)



Poquíssimes vegades no he estat d’acord amb els editorials d’en Vicent Partal. Gairebé sempre expressa allò que jo voldria escriure, però que no tinc la capacitat que té ell per fer-ho. Haig de dir, però, que no puc estar d’acord amb el seu darrer editorial titulat "Cal fer eleccions i que la decisió torni a la gent".

És cert que l’actuació dels partits polítics cada vegada és més trista i penosa.  És cert que el Parlament és en aquests moments un parlament de fireta que avergonyeix la majoria dels votants independentistes. Hi ha confusió, desconcert, descontentament. ràbia, ira... La solució, però, no crec que passi per una convocatòria d’eleccions en què, segons el meu parer, tot podria continuar igual, o pitjor, pel fa al moviment independentista.

El procés d’independència ha entrat en una nova fase completament diferent a l’anterior viscuda fins al 2017. És cert que alguns  creiem que les eleccions al Parlament de Catalunya poden ser la clau de volta que ens permeti assolir definitivament la independència, sempre, però, que aquestes eleccions arribin quan estiguem preparats per afrontar-les, tant des del punt de vista de candidatures, com de mobilització social que configurin un context polític i social que faci que les eleccions siguin una solució i no pas un nou enquistament o, pitjor encara, que acabin representant l’entrada i el consolidament d’una nova etapa autonomista.

En un article recent escrivia que “En aquests moments, hi ha cinc forces polítiques que es presentarien a les properes eleccions. A banda dels “clàssics” ERC, JxCat  i CUP, també han decidit que es presentaran el FNC (Front Nacional de Catalunya) i ahir mateix, Primàries Catalunya. A més, tenim la Crida, que es troba en els llimbs polítics. La Crida, que encara no sabem què vol ser quan sigui gran i, per tant, és impossible predir què farà davant d’una convocatòria d’eleccions. Si finalment aquesta situació es confirma i l’electorat independentista es troba amb cinc opcions de vot, estaríem abocats a un desastre de magnitud considerable.”

Ara per ara, unes eleccions poden donar uns resultats similars als que ja tenim: una majoria independentista al Parlament, possiblement més fragmentada, sense un full de ruta comú ni tampoc una estratègia unitària, sinó més aviat amb estratègies contraposades.

També els resultats podrien conferir una majoria a ERC. Malgrat el que molts argumenten sóc dels que crec que l’estratègia, algunes en diuen pragmàtica, altres moderada, altres realista i altres deslleial, fa un cert forat en l’independentisme més conservador o , si ho preferiu, més poruc. Una victòria clara d’ERC crec que tots sabem què significaria: una majoria d’esquerres sobiranistes” (partidàries del dret a decidir) al Parlament. Eixamplar la base. Ho escrivia també no fa gaire després del pacte ERC-PSOE:

“És el que em preocupa més del pacte: que forma part de l’estratègia elaborada per ERC com l’única manera d’avançar cap a la independència. Una estratègia que passa per (ja n’he parlat en altres articles) assolir majories àmplies que vindrien de l’entorn del dret a decidir, d’aquest 80% que, ens diuen, existeix a Catalunya. Una estratègia en què el diàleg passa primer per investir Pedro Sánchez i facilitar d’aquesta manera, i en contrapartida, el suport socialista a un govern d’esquerres a Catalunya liderat per ERC. Una estratègia que pretén alimentar l’eix social (dreta-esquerra) per davant del nacional (independència-autonomia). Una estratègia que no abandona l’independentisme, però que el deixa per a més endavant en què, hi torno a repetir les paraules d’Oriol Junqueras, “tornarem a intentar el referèndum, quan hi hagi majories clares i repetides en el temps, tant en nombre de vegades que les urnes ho corroborin com en l’exposició del projecte que es pretén”.

En cap de les dues alternatives de resultat no estarem en condicions d’instaurar la República catalana i entrarem en un període fosc del qual ens costarà tornar-ne a sortir.

Reconec que allargar la legislatura i endarrerir al màxim les eleccions no és garantia de res. Podem arribar a l’any que ve en una situació igual o pitjor. Però, en tot cas, això depèn de nosaltres, de la gent i també dels partits polítics (si més o dels seus militants). Depèn de si som capaços de treballar per fer que les circumstàncies siguin del tot diferents.

I com s’aconsegueix això? Difícil i complicat... La responsabilitat recau sobretot en l’ANC, el Consell per la República i els Consells Locals al territori, en l’Assemblea de Càrrecs Electes, també, (per què no?) en la Crida. Son els pilars sobre els quals es poden construir les condicions indispensables per tal que l’independentisme guanyi les eleccions al Parlament amb un sol objectiu: fer efectiva la declaració d’independència.


dilluns, 27 de gener de 2020

L'ANC 2020. Trobada d'assemblees de base (3. Organització i funcionament de l'ANC i el SN. Resum i propostes)



El darrer punt del document de la trobada d'assemblees de base (AB) de Calaf...

GRUP 3: FUNCIONS I COMPETÈNCIES DE LES AB I DEL SN

1.     COMENTARIS GENERALS

1. Existeix un desencant general a les AB amb el funcionament actual de l’ANC.
2. Es constata que l’assistència a les reunions locals i comarcals va disminuint cada any i que les AT van perdent força de convocatòria. Estan aïllades, sense informació del què fan altres AB arreu del territori.
3. Les decisions sempre van de dalt a baix, del SN a les AB, pervertint el propi esperit assembleari de l’associació. Si el que es vol es fomentar la participació, no s’està fent gens bé.
4. No hi ha unitat estratègica entre AB i SN. No es compta amb les AB, a l’hora de trametre el missatge de l’ANC. Cal recordar i recuperar el protagonisme de les AT 5. També passa en algunes reunions comarcals, depenent dels Secretaris que en formen part, que acaben ser purament informatives i on no s’estimula ni es proposa cap tipus de debat, ni tant sols els que ja s’està debatent al Secretariat Nacional.
6. Manca relació entre comarques i regions.
7. Les AB no tenen cap possibilitat de participar en la presa de decisions.
Les idees, aportacions, suggeriments de les AB no troben resposta per part del SN, o bé, si n’hi ha, arriba tard quan el motiu pel qual s’ha fet, ja no té cap sentit.
8. En aquest sentit, s’informa que actualment les vies de comunicació son dues: a) Enviar un correu a secretaria@assemblea.cat sense cap seguiment posterior del recorregut del comunicat
b) Informar als Secretaris de la regió que correspongui, sense saber si es tramet amb la visió i objectiu que les motiva.
9. Tampoc participen activament en Grups de treball, Projectes, etc.,
10. La informació sobre nous projectes, posicionaments, mobilitzacions, etc., arriba tard i malament. Normalment les AB se n’assabenten abans per la premsa
11. L’estructura de l’ANC s’ha fet molt gran, la màquina del SN s’ha burocratitzat, i per tant el funcionament és lent i a més poc transparent. Hi ha secretaris que treballen molt bé i d’altres que no.
12. L’SN està compost per 77 persones, que si treballessin totes, produiria molta feina i molts resultats. Quantes en treballen realment, potser un 50%?. Comprovant l’assistència als plens es detecta que de mitjana hi assisteixen uns 60 secretaris, i sembla com si en alguns casos la feina s’acabi amb aquesta assistència.
13. El web oficial no funciona correctament com a Agenda dels actes que es programen. 14. Finalment
a) Es denuncien trucades de Secretaris i membres del CP rebudes per algunes AT i fins hi tot socis a títol individual, amb l’objectiu de fer-los canviar d’opinió o de posicionament.
b) Algunes AT i alguns socis, se senten penalitzats pel fet d’organitzar trobades i reunions de forma autònoma, quan són perfectament legítimes.

2. COMENTARIS DELS SECRETARIS NACIONALS ASSISTENTS A LA TROBADA

Al grup de treball hi han assistit dos SN, en principi com a representants de les seves respectives AT. Malgrat això, en vàries de les seves intervencions han parlat com a Secretari tot i que se’ls ha recordat que no era aquest l'espai per fer-ho.
Dos dels seus comentaris són especialment greus, i confirmen a bastament aquest dirigisme del Secretariat Nacional sobre les AB, indicats en el punts 14 a) i b) de l’apartat anterior. Han afirmat:
- Que els secretaris de territori transmetran al SN les demandes de les AT's recollides només si ho veuen convenient.
- Que una de les funcions dels secretaris és influir en les decisions que les AT's puguin prendre, o bé fer-los canviar les que ja han pres, si així ho consideren.

3. PROPOSTES

Arran de tot l’exposat en els punts anteriors, s’han acordat les següents propostes:
1. Establir un protocol que garanteixi que la informació circuli entre les AB i el SN, en ambdós sentits, establint terminis de resposta.
2. Incloure dins de les funcions de la Comissió d’Accions al Territori (CAT), la funció d’altaveu de les AT, establint un sistema de reunions periòdiques amb representants de totes les regions/comarques els quals informaran a les AT del seu territori.
3. Un cop elegits els nous Secretaris Nacionals, hauran de signar un document de funcions i responsabilitats, que els comprometi en el seu compliment.
4. Crear la figura del Síndic de Greuges, promogut per les pròpies AB, que permeti la revocació dels SN que no compleixin les seves funcions i responsabilitats segons document del punt 3) anterior. Aquesta revocació ha de dependre només del territori que els ha votat, sense haver de passar per la Comissió deontològica.
5. Animar les AT perquè es preocupin i s’ocupin que la seva Comarca/Regió sigui realment activa, independentment dels SN que les representen si es considera que aquests no compleixen les funcions corresponents.
6. Animar les AB perquè facin més assemblees/reunions per promoure el debat intern. També que siguin les transmissores del missatge de l’ANC.
Això es potenciarà possibilitant que les Regions/Comarques/AB puguin utilitzar l’eina informàtica per fer consultes, votacions, etc., entre els seus socis. Es creu que la participació podria ser d’un 20% en aquestes consultes telemàtiques que sembla superior a l’assistència presencial.
7. Cal assegurar que hi hagi un traspàs d’informació entre Comarques /Regions, que es comparteixin objectius, idees i preocupacions a nivell nacional. En aquest sentit s’han de promoure trobades entre AB, siguin de la mateixa Regió o no, sense que se sentin penalitzades.
a) Organitzar més sovint trobades com la d’avui a Calaf.
b) Crear un grup de Telegram de coordinadors de Regions/Comarques per tal de compartir idees i propostes que després es faran arribar a les AB corresponents.
8. Fer arribar a les AB el calendari del Plens del Secretariat (dates i lloc) per tal que tinguin temps de preparar Propostes de Resolució quan escaigui.
9. Enviar l’ordre del dia dels Plens a les AB 15 dies abans de la seva celebració per tal que puguin fer arribar els seus comentaris i propostes d’esmenes.
10. Crear una Comissió que vetlli per l’acompliment del Full de Ruta aprovat cada any l’AGO. Si s’han d’introduir canvis substancials durant l’any, motivats per canvis imprevistos de la situació política, cal que es faci consulta als socis.
11. Professionalitzar les àrees d’Informàtica i Comunicació per posar-les al nivell que requereix la nostra associació.

L'ANC 2020. Trobada d'assemblees de base (2. L'ANC com a agent mobilitzador. Resum i propostes)


Continuem amb el document de la trobada d'assemblees de base de l'ANC a Calaf...

GRUP 2: L’ANC COM A AGENT MOBILITZADOR
1. Posicionament polític clar.
2. Comunicació.
3. Recuperar el lideratge mobilitzador.
4. Mobilitzacions.

1. POSICIONAMENT POLÍTIC CLAR

És evident que l’ANC ha estat l’agent mobilitzador més important dels últims anys, tant a  Catalunya com a Europa. Que oferint una imatge de transversalitat, civisme i democràcia, ens hem reforçat i hem ampliat la base de l’independentisme.
Tot això, només ho hem aconseguit quan hem mostrat un missatge clar i un posicionament polític nítid i contundent.
Tots els assistents al grup de mobilització vam estar d’acord que no ens podem deixar arrossegar pels interessos partidistes i que ens cal tornar als orígens de l’ANC.
Sense això les mobilitzacions no podran ser mai l’eina de pressió que han estat durant els últims anys.

2. COMUNICACIÓ

La comunicació es bàsica per l’èxit de les mobilitzacions convocades per qualsevol grup, entitat o partit que vulgui mostrar múscul i potencial mobilitzador.
La pèrdua de pes polític i de mobilització també comporta una pèrdua de pes comunicatiu sobre tot als mitjans. Per tant una bona comunicació prèvia amb els mitjans dels que disposem es bàsica per obtenir un bon resultat al carrer. Liderar el moviment independentista, recuperar la marca com a punta de llança i al mateix temps crear un sentiment de grup, és una de les potes
fonamentals de la mobiltzacio social.

3. RECUPERAR EL LIDERATGE MOBILITZADOR

El primer que hauríem de fer, és reconèixer que actualment la Assemblea ha perdut el lideratge mobiltzador que va mostrar en els anys que ens precedeixen.
Posar-nos a analitzar o a buscar les causes seria un llarg treball i estem segurs que finalment no podríem aclarir, per la diversitat de punts de vista que composen, per sort, la nostra entitat.
No sabem si l’aparició de diferents grups de persones que han decidit sortir al carrer sense esperar l’aprovació, ni el suport de ningú, és fruit de la nostra falta de lideratge mobilitzador. Però sí que estem d’acord que ens hem d’oferir a col·laborar amb aquests nous actors. Com no pot ser d’un altra manera, ells decidiran si volen el nostre suport o no.
De la mateixa manera, ens hauríem d’abstenir de criticar o criminalitzar, en el cas que aquestes accions o actuacions no fossin de la nostra forma d’actuar. No podem pensar que tenim la veritat absoluta per aconseguir la independència.
La eficàcia dels dos primers punts (polític i comunicatiu) posen la primera pedra per recuperar aquest lideratge, que no recuperarem si no tornem a ser insistents i clars en cadascuna de les convocatòries que en el futur fem.
La comissió de mobilització, ha de ser la que valori, analitzi, gestioni com transmetre amb eficàcia el missatge que volem donar en qualsevol de les accions mobilitzadores amb la nostra marca. Pensem que les mobilitzacions són el fruit i l’eina a l’hora que ha donat tota la força a l’Assemblea Nacional Catalana.
Imprescindible és la complicitat entre les tres comissions (política, comunicació i mobilització) per a garantir l’èxit d’una acció.
També ho és la no fiscalització per part del comitè permanent del secretariat, que, en moltes ocasions, ha frenat les comissions.
No podem asseure’ns en una taula, sobre tot amb actors polítics, a demanar permís per convocar una concentració, manifestació o acció. Cal seure-hi amb un missatge clar del què, de l’on i del per què ho fem, sense excloure ningú i amb capacitat negociadora, però sense perdre en cap moment l’essència de l’Anc.

4. LES MOBILITZACIONS

Com han de ser les mobilitzacions és una qüestió que dependrà del context polític i social i a qui van dirigides. Han de tenir un objectiu clar per a poder ser útils. En cap cas ens servirà fer una convocatòria pel sol fet de justificar que estem fent alguna cosa.
Qualsevol acció plantejada per la comissió de mobilització hauria de tenir un relat clar lligat amb l’objectiu, reivindicació o denúncia pública que es vulgui visualitzar.
Per altra banda, des de les assemblees de base, esperem poder tenir l’oportunitat de fer arribar qualsevol tipus de proposta mobilitzadora, al secretariat i en concret a la comissió de mobilització. Cada territori té les seves peculiaritats i segurament accions que podrien tenir certa repercussió en una territorial determinada poden no ser igual d’eficients en d’altres.
Sabem que la comissió d’accions al territori tindria aquesta missió de fer de canal bidireccional, però no ens arriba a les territorials ni tampoc a les sectorials a través de la CAS.
Demanem a aquestes comissions que facin la feina per les que van ser creades en el termini més breu possible.

Relació de suggeriments que s’han recollit de cara a futures i imprescindibles mobilitzacions:
Contundència, més reivindicatives que festives, i amb objectiu polític clar.
Sempre destacant el caràcter de la noviolència en les nostres accions.
Mobilitzacions més llargues i constants, de durada indeterminada si cal.
Desobediència civil coordinada amb altres grups o col.lectius.
Donar suport o coordinar-nos amb altres grups de persones que veuen la
mobilització com una manera de reclamar els nostres drets i reivindicacions.
Ser més actius que reactius i tenir una estratègia calendaritzada.
Incentivar les mobilitzacions que es reclamen des del territori i al territori.
Fer pressió als nostres partits o govern si no estan portant a terme les promeses electorals fetes en campanya i si no compleixen els mandats del poble.
Si pensem que la negociació haurà de sortir d’Europa, anar-hi cada vegada que sigui necessari.
Fer mobilitzacions molt visuals que facilitin la comunicació aquí i al món

L'ANC 2020. Trobada d'assemblees de base (1. L'Assemblea com a actor polític. Resum i propostes)



El passat 18 de gener, va tenir lloc a Calaf una trobada d'assemblees de base de l'ANC. L'objectiu era el de debatre la situació de l'Assemblea en l'actual context polític i quin ha de ser el paper que ha de tenir en aquesta fase del procés d'independència.

Van assistir-hi més de d'un centenar de persones en representació de 50 assemblees. També hi van participar membres d'altres assemblees, a títol personal i, fins i tot, algun membre del Secretariat Nacional (SN) actual.

El debat i, sobretot, les propostes sorgides d'aquesta jornada prenen una importància rellevant davant de la propera Assemblea General Ordinària de l'ANC on caldrà aprovar el Full de ruta 2020-2021 i davant de les properes eleccions al SN de l'organització.

La jornada, el debat i les propostes estan dividides en tres eixos: 1) L'ANC com a actor polític. 2) L'ANC com a agent mobilitzador i 3) Organització i funcionament de l'ANC i del SN

El resum de la jornada i les conclusions s'han fet arribar a totes les assemblees de base i també al SN de l'Assemblea. Per la importància del document, crec que és imprescindible que pugui arribar a tots els associats de l'ANC i a tota aquella persona que pugui estar compromesa en el futur del nostre país. Per això, i després de demanar autorització als organitzadors de la trobada, he decidit penjar-lo en aquest blog.

Són documents llargs, però que cal llegir amb atenció per poder reflexionar adequadament sobre les propostes. 

GRUP 1: L’ANC COM A ACTOR POLÍTIC

1.CONSIDERACIONS GENERALS (primera ronda per a posar en comú quina opinió tenien els membres del grup sobre el tema).

Una majoria (de fet la pràctica totalitat dels assistents) va manifestar:

1.1.En relació al paper de l’ANC:

L’objectiu de l’assemblea és un objectiu polític.

• La comissió d’incidència política hauria de ser el pal de paller entorn del qual s’articulen totes les comissions, especialment la de comunicació i la de mobilització.
• Sense criteri, línia política o objectiu polític no hi pot haver acció política ni mobilització eficient. La mobilització per la mobilització no només no porta enlloc, sinó que acaba debilitant la capacitat de convocatòria de l’ANC.

L’ANC no pot anar a remolc dels partits ni supeditar el seu posicionament a l’opinió dels partits.

• Com que l’ANC ha anat progressivament, i sobretot a partir del 2014, supeditant la seva acció a l’estratègia política i partidista dels partits, mica en mica, ha anat perdent força, pes, lideratge i capacitat de convocatòria. Ha deixat de ser un actor polític de primer ordre.

L’excés de burocratització també ha anat matant l’agilitat i la capacitat ràpida de resposta que requereix tot moviment polític que aspiri a ser decisiu i rellevant.

• L’excés de burocratització, la manca de criteri polític, el partidisme, que s’ha anat instal·lant en els òrgans de gestió, i la repressió han anat convertint l’ANC en una entitat poruga, mediocre i irrellevant.
• El paper de l’ANC no és ni ha de ser el mateix que el dels partits. Ells tenen interessos partidistes legítims, però sovint incompatibles amb les condicions que entenem que es requereixen per a fer possible la independència amb el menor temps possible.
• Cal trobar la manera d’evitar el control dels partits dins del SN de l’Assemblea.
• Si no es vol anar a remolc, cal ser crítics tant amb els partits com amb els altres actors polítics i, si cal, passar-los pel damunt, posar-los davant del mirall de les seves contradiccions. L’ANC ha de ser un agent amb capacitat real de d’incidir en els partits, i no pas a l’inrevés. Hem de fer respecte i ser una amenaça per als partits que considerem que no treballin en la direcció que considerem necessària per assolir‘ l’objectiu de la independència.
• L’ANC no pot ser neutral. Ha de ser el revulsiu que faci reaccionar els partits, que els posi davant del mirall, que parli clar, i digui les coses pel seu nom i, sense eufemismes, denunciï les actituds, accions o posicionaments partidistes, i els obligui a parlar clar també a ells. No es tracta d’estar bé amb tots, sinó de dirl-os, sense embuts, allò que pensem encara que sapiguem que no els agradarà sentir-ho.
• Estem tips d’interpel·lar en va els partits. És debades interpel·lar-los: han demostrat a bastament que acaben fent el que ells creuen que han de fer i que no estan disposats a permetre que l’ANC, ni ningú els marqui el full de ruta. Prioritzen els interessos de partit per damunt dels de la independència.
• L’assemblea en moments d’eleccions ha de donar criteris, anàlisis o missatges clars que aportin, com a mínim als socis, pautes i orientacions de cara a quin vot pot ser més útil a la nostra causa. El vot sembla ser que és l’únic que fa moure els partits i aquí l’ANC s’ha de posicionar.
• L’ANC ha de fer propostes i missatges clars i contundents.
• S’han fet campanyes interessants que es valoren positivament, però que en cap cas poden substituir l’objectiu principal que és el de marcar el rumb per assolir la independència i combatre qualsevol actitud que suposi un fre, una renúncia o entrebanqui l’objectiu.
• Cal adaptar l’estructura i organització de l’ANC als objectius a assolir.
• Es considera que un SN de 77 membres és ingovernable i ineficaç com s’ha pogut comprovar. Cal reduir el nombre de membres. Hi ha qui opina que tots els secretaris haurien de ser elegits pel territori, però també es comenta que de fet tots els secretaris representen el territori (els elegits a nivell nacional han estat elegits per tots els socis i un cop elegits tots tenen les mateixes funcions i
obligacions, tots han de retre comptes als socis, tots representen els socis). En
tot cas es considera que això no és pròpiament matèria del nostre grup i es proposa deixar aquestes qüestions de banda i passar-les al grup 3.
• Conscients que la unitat de l’independentisme era necessària per a assolir l’objectiu, s’han dedicat, sense èxit, molts esforços per assolir-la. Per això es considera que ara cal tocar de peus a terra i ser conscients que per aquest camí no ho aconseguirem. L’objectiu és la independència, no la unitat. No es pot sacrificar l’objectiu per tal de facilitar la unitat.

1.2. En relació als membres de l’ANC i a les assemblees de base

• Els socis no poden desentendre’s de l’entitat i esperar que funcioni sola: és important que coneguin bé els Estatuts, el RRI i el FR (els tres documents que s’aproven a l’AGO) i vetllin per al seu acompliment; que assiteixin a l’AGO per poder-hi votar (darrerament ha disminuït l’assistència a l’AGO, però atès que el
problema s’arrossega de fa temps ara es fa difícil saber si la manca d’interès dels socis és la causa de la disminució de l’assistència, o si aquesta manca d’interès és la conseqüència del fet de no sentir-se escoltats ni tinguts en compte, de la manca de lideratge, de la pèrdua de capacitat real d’incidència política de l’ANC….).
• Així mateix es considera que els membres de l’assemblea també hauríem de fer autocrítica: els socis haurien de fer el seguiment del grau d’acompliment del FR i demanar explicacions quan considerin que no s’està aplicant.
• Hem de deixar el dol, la queixa, i ser proactius. Deixar de ser reactius i ser proactius, avançar-nos als esdeveniments sobretot quan són fàcilment previsibles. Actuar o pronunciar-se quan ja no té remei serveix de ben poc.
• Deixar actituds porugues i conservadores: si preservar o protegir l’entitat ha de comportar renunciar a l’objectiu de liderar, empènyer i marcar el full de ruta
per fer possible la independència, aleshores l’assemblea perd la seva raó de ser i no tindria cap sentit preservar-la.

2. PROPOSTES

2.1. Redactar un Full de ruta concís que marqui una línia política clara (no ambigua).
2.2. Donar només suport als partits que treballin en la direcció del nostre Full de Ruta.
2.3. Impulsar consultes digitals de manera habitual.
2.4. Impulsar la participació activa dels socis en els debats constituents.
2.5. Impulsar la participació en el Consell per la República.
2.6. Impulsar la creació de Consells Locals per la República.
2.7. Reactivar el projecte d’Incidència Política al Territori (IPT) començada als inicis del 2017 per la Comissió d’Incidència Política del SN anterior per tal d’implicar els socis i les assemblees de base en l’anàlisi política i establir un feedbak entre les assemblees i la comissió política.
2.8. No perdre de vista que l’ANC és abans que res i sobretot una entitat política (no és jurídica, ni econòmica, ni de marxandatge, ni un organitzador de les manifestacions de l’11S….) i per tant el funcionament del SN ha de ser àgil, ràpid i eficient. El FR marca la feina del SN per a tot un any i per això ha de ser el més concret possible evitant les ambigüitats a fi i efecte de facilitar la resposta ràpida del SN en moments difícil i imprevistos.
2.9. Proposta feta per una territorial de cara a futures eleccions al Parlament espanyol (mentre formem encara part d’aquest estat): impulsar una candidatura “Escons en Blanc”.
2.10. En aquest sentit, també algunes AT van proposar que, en el cas de noves eleccions al Parlament de Catalunya,  l'ANC estudiés la possibilitat d'impulsar una candidatura. 
2.11. Modificar el redactat de la darrera frases de l’article 2.4 dels Estatuts que diu: «L’Assemblea Nacional Catalana es mantindrà totalment independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o grup d’electors i no es presentarà a cap tipus d’eleccions.» La modificació podria consistir per exemple en eliminar o modificar la part destacada en negreta.
L’objectiu d’aquest canvi seria el de deixar la porta oberta per si arriba un moment que arribéssim a la conclusió que no queda altre remei que participar activament en alguna contesa electoral amb un únic objectiu: comprometre’s a fer efectiva la independència.
Aquesta proposta, que s’ha valorat, ha suscitat força debat. Es veuria també com un problema que l’ANC entrés en la batalla electoral justament perquè deixaria de poder fer el seu paper de revulsiu i paper crític i passaria a ser un partit més que podria quedar també atrapat en la lluita partidista. En tot cas, però, s’han valorat les diferents visions i s’ha conclòs que, atès que és un tema delicat i amb posicions oposades, caldria un debat més aprofundit, que valorés a fons pros i contres, abans de posicionar-nos i fer una proposta concreta. Per això s’ha proposat ajornar el debat i plantejar-lo properament com a debat monogràfic.
2.12. Convidar i animar les assemblees de base perquè recuperin el paper i sobirania que tenien inicialment (i continuen tenint), tinguin iniciativa i no estiguin a l’espera dels projectes que els arribin des del SN, sinó que dins del seu àmbit, i d’acord amb el Full de Ruta aprovat, siguin vives i presents al territori i actuïn com a agents crítics i proactius.