dilluns, 27 de juliol de 2020

La Crida, liquidació en 15 dies

Pensaments i reflexions negre sobre blanc....

Sembla sorprenent la facilitat i rapidesa amb què s’ha liquidat la Crida. El 2 de juliol, Puigdemont anuncia la seva intenció de crear un nou partit. El 3 de juliol, els associat rebem un correu en què, entre altres coses, el secretari general de l’associació, Toni Morral ens diu que “ahir, el president legítim Carles Puigdemont,  Jordi Sànchez i 50 persones més, entre les quals em compto, vam anunciar la voluntat de convocar el Congrés Constituent d’un nou partit...”  i conclou el correu dient  “Ara, amb la proposta d’aquesta cinquantena de persones d’impulsar un nou partit polític que reculli bona part de les propostes de l’actual Crida, caldrà decidir quin és el nostre futur.”

El 8 de juliol ja s’anuncia una consulta per decidir el futur de la Crida que se celebra entre el 16 i el 18. Els resultats són clars: 7694 vots a favor de transformar la Crida en una fundació del partit de Puigdemont (un 95,7% dels vots emesos) i 207 en contra. La participació va ser d’un 40%.

En 15 dies ha desaparegut la Crida i, casualitats de la vida, quan pràcticament es complien dos anys de la seva presentació (16 de juliol de 2018).

Resumiria aquests dos anys d’història de la Crida en tres etapes: La de la il·lusió i l’esperança. La de les expectatives que cada vegada més esdevenien dubtes. La de la desil·lusió i la decepció.

Il·lusió i esperança... Aquell mes de juliol, i malgrat una presentació a destemps i gens reeixida, molts ens sumàvem al projecte de la Crida un projecte que es dirigia únicament i exclusiva, a les persones. Una persona, una opinió i un vot.

Crèiem sincerament que la Crida no podia ser la regeneració de cap partit. La Crida només seria l’eina que el país necessitava si es convertia en el moviment polític transversal (ideològicament i generacional) on es veiés reflectida tota la gent del país que realment volem canviar les coses, que realment volem la independència i la República catalana per construir un país millor. Un país que defensi els valors republicans i una nova manera de fer les coses: més participativa, més igualitària, més justa, més al servei de la ciutadania.

La Crida s’havia d’organitzar, tan pel que fa als òrgans interns com en la presa de decisions, de manera totalment diferent a la que avui en dia tenen els partits polítics. Més oberta, més transparent i, sobretot, més participativa. La Crida havia de donar resposta als grans consensos del moviment independentista, totalment transversals i que, majoritàriament, no responen a cap lògica partidista.

La Crida havia de ser la resposta que molta gent esperava davant d’un moviment independentista cada cop més dispers, descoordinat i desconfiat, també envers el paper dels nostres partits.

Expectatives que esdevenen dubtes... Tot plegat comença ja en l’assemblea fundacional de la Crida. Les esmenes més radicals als textos de les ponències són refusades. El procés electoral per dirigir l’associació és totalment opac: una única llista tancada nomenada a dit, bàsicament per –imagino- Jordi Sánchez i el president Puigdemont. A darrera hora i perquè el procés pogués semblar més democràtic, apareix l’intent d’una segona llista. Tot i així la gran majoria de noms escollits pertanyen a la llista “oficial.”

Majoria de gent de JxCat: Jordi Sánchez, Toni Morral, Elsa Artadi, Laura Borràs, Damià Calvet, Gemma Geis, Ferran Mascarell, Albert Batet, Miguel Ángel Escobar, Assumpció  Castellví, Marina Geli, Pilar Calvo... i molts consellers o diputats.

El procés d’expansió territorial, de constitució dels corrents ideològics i de les sectorials no avançava. De manera molt lenta i gràcies a la pressió que constantment s’exercia des de les bases, la Crida va començar a créixer, sobretot pel que fa als corrents i a les sectorials. Des de les bases continuàvem creient que era possible construir la Crida des de baix, ja que des de dalt no hi havia manera d’avançar.

Un òrgan tan important com era la constitució del Consell de representants es dilatava en el temps. Els corrents estaven ja constituïts i treballant. L’expansió territorial avançava més lentament, però anava endavant. El Consell de representants, però, no arribava mai.

Desil·lusió i decepció.... Finalment, el president Puigdemont es decideix a trencar amb el PDECAT i anuncia la creació d’un nou partit.

L’anunci d’aquest trencament del president amb el PDECAT és, en principi, una bona notícia. El PDECAT ha representat des del primer moment un llast per allò que s’ha vingut a denominar “l’espai Puigdemont”, que ningú sap ben bé què representa, però que el lideratge del president fa que sigui l’esperança de molts independentistes. Segurament, aquest trencament s’hauria d’haver produït molt abans i un molt bon moment hauria estat quan la presentació de la Crida.

El que no s’acaba d’entendre és perquè aquest “nou partit” pot ser la Crida mateixa que, amb més lentitud de la desitjable, ha anat construint una estructura basada en els nuclis territorials, les sectorials i els corrents ideològics. La Crida estava en condicions de ser aquest “nou partit” transversal, com ho són ja els corrents ideològics que acull (lliberals, socialdemòcrates i esquerres). La Crida és un moviment sociopolític que podria créixer encara més amb la desvinculació del PDECAT del president Puigdemont i que aquest esdevingués el líder de la formació.

Doncs, no. Cal acabar amb la Crida i amb tot el que ha representat. Acabar amb tota la feina feta fins ara per una gran quantitat de gent que creia en el projecte. Acabar amb un moviment transversal per anar a engruixir les files d’un partit que continuarà dient-se JxCat i que a hores d’ara ningú sap com serà. Si hem de partir de la presentació del dissabte 25 la cosa no va per bon camí i sembla una nova reproducció de l’antic JxCat, potser eliminant algun llast de la vella Convergència, però mantenint la majoria de les misèries de la “vella política” que de fet no és vella perquè segueix ben vigent.

La Crida, però, ja està finiquitada. L’assemblea que s’ha de fer només servirà per certificar oficialment la seva defunció política. Els resultats de les votacions han estat clars. Només 207 associats (entre els quals em compto) s’hi van oposar.

Potser aquest ha estat sempre l’objectiu d’alguns dels que van crear la Crida: guanyar temps per poder acabar trencant lligams amb el PDECAT i crear mentrestant un bon planter de possibles afiliats a la regeneració de JxCat.De moment uns 7.694 possibles nous militants

En tot cas jo no hi seré.

L’independentisme, més que un nou partit, per molt que clarifiqui els espais electorals, necessita un autèntic bloc per la ruptura (com el que anunciava el CxRep) un bloc republicà en què es pugui incloure tothom, d’un extrem a l’altra de l’arc polític. Un bloc que no serveixi només per disputar i guanyar la Generalitat autonòmica, sinó que pugui servir de punta de llança per avançar, conjuntament amb la mobilització ciutadana, en la unitat estratègica, socialment àmplia i ideològicament diversa, imprescindible per guanyar la independència i la República catalana.


Cap comentari :

Publica un comentari