dissabte, 4 de juliol de 2020

VÍDEO: Catalunya entre la utopia i la distòpia. 1a part (Programa 176 de LA CLAU de la nostra història)

Programa 176 de LA CLAU de la nostra història.

L’any 1516, l’humanista i polític anglès Thomas More va escriure en llatí un assaig sociopolític que coneixem amb el nom d’Utopia... El nom d’una illa, un món feliç on no existeix el diner, on tothom té els mateixos privilegis, on no existeix la propietat privada, no hi ha ni violència ni pobresa, una societat ideal.

Des de llavors identifiquem utopia amb aquell projecte, idea, objectiu que voldríem aconseguir, però que sabem o creiem saber que és del tot impossible. Ja ens agradaria, diem, però mai no ho aconseguirem. És la doctrina de tots aquells que no s’atreveixen ni s’atreviran mai a acabar amb l’statusquo, a trencar amb allò que està establert.

La distòpia és l’antítesi de la utopia. Si aquesta és el món ideal, la distòpia representa el món cruel que camina inevitablement cap al caos. 

Un exemple molt clar d’un món distòpic és el que ens presenta l’obra de George Orwell 1984, un assaig que ens mostra una societat totalitària on tot resta sotmès a la voluntat del “Gran Germà”.

Un altre exemple de societat distòpica el trobarem en la novel·la “Un món feliç”, de l’escriptor britànic Aldous Huxley. És, aparentment, un món diferent del que trobem a 1984, però la pretesa felicitat és només una mascarada perquè tot està manipulat i condicionat per l’eficiència del sistema. Huxley avança la utilització de la tecnologia amb finalitats il·legítimes. Un món feliç i 1984 són dues mostres de societats diferents en la forma però idèntiques en el fons que no és altre que la i d’implantar el totalitarisme. 

Alfons Duran-Pich, en un article del 20 de maig passat titulat “Utopia o distopia” es pregunta: cap on caminem ara? Utopia o distòpia? Com ens estant preparant i construint les societats futures?

Duran-Pich opina que les grans multinacionals, tecnològiques i financeres, porten ja temps preparant aquest futur i la recent pandèmia els ha ofert un plus inesperat que afavoreix les seves estratègies. Se’ns ven, diu, l’estat d’excepció (o d’alarma, com preferiu) com un paraigua protector de la població, un estat d’alarma al qual es podrà recórrer sempre que convingui. El camí natural ens condueix a la dictatova en versió occidental. Aquest és el “nou món feliç” que ens espera. Una arcàdia de felicitat controlada.

Avui, a LA CLAU de la nostra història ens proposem reflexionar durant els 25 minuts que dura el programa sobre la Catalunya del futur, una Catalunya que es troba entre la utopia i la distòpia. Amb en Víctor Cucurull, el nostre assessor històric i director de la Fundació Societat i Cultura.  

Final

La frase de la setmana del filòsof francès Montesquieu:

La tirania del príncep oligàrquic mai no va ser tan perillosa per al benestar públic com l’apatia del ciutadà en una democràcia.

Marxem un dia més amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve amb la segona part de "Catalunya entre la utopia i la distòpia".

Fins aviat.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada