Els prejudicis lingüístics (3. Llengües aspres, llengües suaus)

"L'anglès és una llengua molt fàcil, no té ni accents!" 

"El castellà és molt més fàcil que el català, que té tantes excepcions!"

Per al parlant nadiu no hi ha llengües difícils... encara s’ha de demostrar que els nens xinesos o alemanys triguin més a parlar que els nens catalans, castellans o francesos.

Cal que ens fem iguals als altres i admetem que la “dificultat” o la “foscor” d’algunes llengües és només un fantasma, creat per l’omnipresència de la llengua que ens és “fàcil” i “clara”... que és la nostra.

Veiem-ne algun exemple... Quina llengua és més difícil, el chinook, idioma parlat per una tribu índia? O el català? 

Totes les llengües presenten un equilibri entre la complicació i la simplicitat dels seus components estructurals... Sempre, quan hi ha una llengua que sembla fàcil des d’un punt de vista, resulta complicada des d’un altre... I això té una relació intrínseca amb què la nostra visió particular sempre parteix de la nostra pròpia llengua, per a nosaltres, fàcil, clara, senzilla, etc. 

No té, doncs, cap sentit dir que les llengües són fàcils o difícils en termes absoluts. En una mateixa llengua, la presumpta facilitat d’algun aspecte implica la presumpta complexitat d’altres.

Sovint, també parlem  de llengües “suaus” i llengües “aspres”.  Diem que l'italià és molt "suau" que és "musical". En canvi, el rus o l'alemany són molt "aspres", llengües molt "dures" que ens fan mal a l'oïda.

Tot té un sentit... El que fem és convertir en punts de referència absolut aquells patrons fonètics, aquells patrons lingüístics que ens són familiars.