Pere Ballart va escriure un interessant treball que va titular: Poesia i modernitat. Una lectura de Coral romput. Els que hi estigueu interessats podeu llegir el treball complet aquí.
Em permeto fer-ne una síntesi:
Coral romput és una confessió, la confessió del poeta expressada en múltiples i petites manifestacions que van del record al desig, del diàleg a la nota, de l’amor a la mort. En la primera part del poema hi predomina un to nostàlgic i evocador en què el poeta assumeix amb resignació una història d’amor que es veu abocada al fracàs.
En
la segona part, hi predomina una expressió onírica, els versos semblen producte
d’una escriptura automàtica que provoca una difícil connexió entre els
diferents passatges. El desig és inassolible i el poeta intenta evadir-se de la
malenconia fent volar la imaginació, sobretot vers Itàlia.
De la secció final, destaca –per
la seva significació- l’entrada de Sant Vicent Ferrer que li fa de marc.
L’episodi dramàtic de la mort de la seva filla provoca en Estellés la reflexió
sobre la Mort i sobre la solitud humana. El poeta, a través d’ell mateix i a
través d’alguns retrats, vol acostar-se al dolor universal. La visió i l’horror
de la mort el fa emprar determinades imatges poètiques que l’acaben situant a
ell mateix –i per extensió a tots nosaltres- en aquest trànsit.
El poeta ens situa en un escenari familiar, quotidià, intemporal i
contemporani. Vol escriure sobre la realitat, perquè n’es testimoni; una
realitat, però, que ha de ser totalitzadora. Una realitat que se’ns presenta a
través d’un camí poètic ple de giragonses. Una realitat de la qual és necessari
evadir-se a través del record i de la imaginació. El record idealitzat de la
infantesa –el retorn als orígens- i la imaginació feta somni d’un país
inaccessible.
Coral romput és molt més,
encara: és el poble i l’horta en el record; la ciutat i la vida urbana en el
present. L’exili interior i la solidaritat amb tots els que el pateixen. Les
analogies i les imatges simbòliques. L’entrecreuament dels referents culturals
i dels referents contemporanis, d’allò que és exquisit i d’allò que és vulgar.
El darrer vers de Coral romput no
és el final del poema. És, a través del lectors, l’inici.
De sobte pense que l'ascensor no ha baixat
i no s'ha oït obrir ni tancar una porta,
i deu estar, quiet, en un lloc de l'escala,
en un pis qualsevol, evidentment sinistre,
amb el seu llum groguenc entre l'obscuritat:
a punt, com si esperàs, quiet i funeral.
Amb el seu llum groguenc enmig de la foscor.
Atent d'alguna forma. O simplement a punt.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada