El roman del Jaufré (2. La relació entre el rei Artús iel rei Jaume I)

S’han barrejat diverses hipòtesis per establir la data en què va ser escrit el Jaufré. Una d’elles, situava la data de redacció durant la segona meitat del segle XII, cosa que obligaria a haver d’explicar l’aparició del romanç francès a partir de la cort d’Alfons el Trobador. Semblava afirmar aquesta hipòtesi el fet que el trobador Giraut de Bornelh cités el Jaufré en uns versos de finals del segle XII. Una altra hipòtesi, però, situava el text en els anys previs a la batalla de Muret i convidava, doncs, a trobar-hi certes referències a la croada contra els albigesos. Una tercera hipòtesi,  argumentava que la datació podia correspondre als primers anys del regnat de Jaume I i finalment, la darrera i sembla que més encertada, seria la de situar el text dins del període final del govern del rei Jaume, aproximadament entre els anys 1272-1276. Una data que és la conseqüència lògica de determinades relacions textuals que es poden extreure de l’obra.

Anton M. Espadaler  basa la seva hipòtesi de datació en les referències textuals i literàries que apareixen o s’insinuen en el text. D’una banda, hi ha una utilització reiterada d’un gènere trobadoresc tan característic com és l’alba , un gènere que no apareix en la poesia amorosa fins a principis del segle XII. L’episodi dels leprosos és també una font que ajuda a detectar la data de redacció de l’obra. Aquest episodi, escrit en clau de farsa, ens ofereix, per una banda, una descripció completíssima del malalt i de la malaltia i, per una altra, s’hi reflecteixen tot un seguit de coneixements sobre aquesta malaltia que, gairebé amb seguretat, no deurien de circular per la cort fins a la segona meitat del segle XII. Dins d’aquest episodi, en els versos 2252 al 2256, es descriu com la mare empaita el leprós que se li ha endut el fill. Aquests versos corroboren corroboren també la hipòtesi de la datació del Jaufré, ja que semblen inspirats en una obra, la Llegenda àuria, escrita entre 1261 i 1266. No podem afirmar-ho així, sinó que el que és evident és que les dues obres tracten de manera similar el tema.

D’altra banda, Espadaler ha observat una vinculació molt estreta entre els elogis que l’autor del Jaufré fa del rei d’Aragó (versos 58-63) i els que el trobador Cerverí de Girona dedica al rei Jaume en el seu poema Maldit-bendit (versos 525-526). En ambdós poemes, els adjectius emprats per descriure el rei són idèntics i les lloances s’escauen perfectament a la figura de Jaume I. De la mateixa manera, també sembla detectar-s’hi la influència del Sermó, del mateix Cerverí, en el final de l’obra.

A més d’aquests arguments, Espadaler cita la importància de la lamentació per la decadència de costums en la cort del rei Artús (versos 2564-2630) i relaciona de manera directa aquest fragment amb els problemes que el rei Jaume patia a la cort de l’època i, més concretament, amb el projecte que tenia el rei de fer una croada a Terra Santa. Tot sembla apuntar, doncs, a la datació esmentada, que situaria l’autoria del Jaufré entre els anys 1272-1276.