divendres, 18 de març del 2022

L'ANC. La descoberta del text més antic en llengua catalana. Enriqueta Compte, primera escola infantil d'Amèrica Llatina a Montevideo. La cuina dels ibers. De la llar de foc als fogons

 

Davantal

Benvingudes i benvinguts a LA CLAU de la nostra història

La setmana passada vam commemorat el desè aniversari de la creació de l'Assemblea Nacional Catalana, el 10 de març de 2012, al Palau Sant Jordi de Montjuic, complint els acords del Congrés Nacional per a l'Estat Propi del 30 d'abril de 2011, vint dies després de culminar a Barcelona, amb un gran èxit, la celebració de les consultes populars per la independència a 554 municipis catalans.

Molta gent es demana d'on venia la força de l'ANC perquè és evident, per poc que hom conegui la història de les revoltes i les mobilitzacions populars a Europa al llarg dels segles, que difícilment en trobarà una altra amb una participació tan nombrosa i tan llargament sostinguda en el temps com la que ha liderat l'Assemblea Nacional Catalana.

Per aclarir-ho cal tornar a la tarda del 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt. Davant l'èxit evident de la primera consulta popular sobre la independència que sorgí en el context de les mobilitzacions organitzades per la PDD, Plataforma del Dret de Decidir, creada l'any 2005 per articular el sobiranisme constituït fins aleshores per grups molt petits i enfrontats entre si.

Aquella tarda a Arenys de Munt es trobaren els tres corrents bàsics del catalanisme històric: l'europeisme, la identitat pròpia i el federalisme, representats per tres persones, militants incansables, polítics experimentats, coneixedors de com les gasta l'Estat espanyol i ben connectats amb el teixit social català: en Miquel Strubell, en Miquel Sellarès i en Pere Pugès.

Aquestes tres persones amb el suport tècnic d'Enric Ainsa, varen bastir una maquineta capaç de posar d'acord la munió de veus, massa vegades discordants, del catalanisme que a partir de la sentència del Tribunal constitucional de juliol de 2010, freturava de trencar una inèrcia de 150 anys  de reformisme impossible dintre l'estat espanyol.

Per als historiadors queden les imatges i els èxits d'un moviment que ha portat el Principat de Catalunya fins al llindar mateix de la recuperació de l'estat propi, amb el referèndum del primer d'octubre de 2017 i la proclamació de la República Catalana, encara no desplegada a hores d'ara.

Final

La frase de la setmana del pedagog brasiler Paulo Freire:

"Un poble deixa de ser analfabet quan aprèn a llegir i escriure ...la pròpia història"

Tornarem la setmana que ve per descobrir tots plegats una nova CLAU de la nostra història. Que tingueu una molt bona setmana.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada