Un dels debats més complexos i polèmics que ha anat guanyant pes en les
últimes dècades en les societats occidentals és el del vel islàmic. Lluny de
ser un simple complement de moda o un signe de devoció religiosa, el vel s’ha
convertit en un símbol carregat de significats contradictoris: per a algunes,
una expressió de llibertat religiosa; per a moltes altres, una eina d’opressió
patriarcal. Aquesta ambivalència genera confrontacions que sovint amaguen una
qüestió de fons molt més profunda: el xoc entre valors fonamentals de les
societats democràtiques —com la igualtat de gènere, la llibertat d’expressió o
la laïcitat— i les ideologies d’arrel fonamentalista que instrumentalitzen la
religió per mantenir estructures patriarcals.
Les sensibilitats que anomenarem “progressistes” estan dividides: mentre
alguns activistes de l’esquerra defensen que vetar el vel és una forma
d’«islamofòbia» i una treva intolerància envers una minoria religiosa, d’altres
alerten que no es pot justificar un símbol de submissió contra els valors
d’igualtat en nom del multiculturalisme En aquestes manifestacions, Xavier Diez[1] adverteix que gran part de
l’esquerra «woke» ha caigut “de quatre potes en el parany” del reaccionarisme,
enfrontant el vell feminisme liberal amb aquesta nova retòrica identitària. És
en aquest context que cal analitzar el vel islàmic no com un simple vestit
religiós, sinó com un instrument polític de control social.
Abans d’entrar en el debat polític, convé aclarir què entenem per «vel
islàmic». Hi ha moltes variants, de vegades confoses entre si. Des de la més radical
com la burka fins al simple mocador que tapa només els cabells. [2]
En la pràctica hi ha molta variabilitat regional i estilística. Tots
aquests tipus de vels poden diferir en visibilitat i llibertat de moviment,
però en molts casos s’usen en contextos molt semblants: restituir la dona com a
subjecte essencialment privat i passiu.
El vel sovint es justifica amb referències a l’Alcorà i a la tradició
islàmica, però la realitat és matisada i complexa. En el Corà –que no és un
manual d’estil detallat– hi ha algunes instruccions generals sobre la “modèstia
femenina”. Per exemple, el verset 24:31 diu, en traducció literal, que s’ha de
demanar a les dones creients que «baixin la mirada, guardin la seva castedat i que
portin els seus vels (khumur) sobre el pit»[3]. És a dir, el Corà
recomana cobrir el pit i ser moderades amb els «ornaments» visibles (que sovint
s’interpreten com cabells o joies). Fins i tot amb aquesta cita, però, cal
notar que el text no prescribeix explícitament el vel integral ni defineix
quantes parts del cos s’han de cobrir; enel fons depèn de la interpretació
jurídica i cultural.
Històricament, el vel no és un invent islàmic. Com recorda la
historiografia, ja en antigues civilitzacions mesopotàmiques, perses o
grecoromanes les dones de l’elit portaven vel com a senyal de respecte i
distinció social[4].
La primera referència coneguda que fixa qui ha de portar vel és una llei
assíria de fa més de tres mil anys, on es prohibia el vel a esclaves i
prostitutes i l’obligava a les dones «honorables»[5]. Així doncs, la pràctica
de cobrir-se el cap o el cos ha passat per diversos significats segons el temps
i el lloc. Dins l’Islam, va consolidar-se més tard, ja en l’època de les
califes. El cas il·lustratiu és el de l’any 33 de l’Hègira (vers 33:59 de
l’Alcorà), quan se sol·licita a les dones portar un mocador o túnica exterior
en públic com a segell de protecció[6]. Fins aleshores la norma
era més flexible.
En resum, l’Alcorà incita a la moderació i a cobrir parts del cos per modèstia,
però no imposa un vel complet per llei. La forma que això agafa en cada cultura
no depèn tant de la religió com de les dinàmiques de poder. Històricament, en
temps de pau o més tolerants l’Islam ha conviscut amb diversos nivells de
vestir; en temps d’ultraortodòxia s’han extremat aquestes normes.
En l’actualitat, molts moviments islamistes manipulen el discurs del vel
com a arma ideològica. Els governs i partits islamistes sovint expliquen que
portar vel és una expressió de «llibertat religiosa» o d’orgull identitari,
però en la pràctica el converteixen en una imposició que restringeix la
llibertat de les dones. Un cas paradigmàtic és el Marroc: el Partit de la
Justícia i el Desenvolupament (PJD) – una formació islamista que ha governat el
país – promou una visió del vel com a símbol de resistència cultural, tot
amagant les seves aspiracions teocràtiques.
Un exemple recent és el de Najia Lotfi, econòmica marroquina
exparlamentària del PJD, que va anar a Catalunya a presentar-se mediàticament
com a “dona musulmana” parlant en favor del vel. Com assenyala l’escriptora
Najat El Hachmi, Lotfi “es va erigir en representant de totes les dones que
pertanyen a aquesta confessió religiosa, amagant que ella no només és creient,
sinó militant d’un partit islamista”[7]. És més, va ser diputada
del PJD i forma part d’un partit que té per “objectiu final l’establiment d’un
estat islàmic basat en la xaria”[8]. Per tant, la seva
apel·lació a la “llibertat religiosa” amaga un relat enverinat: el vel deixa de
ser un gest privat i passa a ser reivindicació política.
D’altres diputades islamistes marroquines han generat episodis similars.
Per exemple, Amina Maelainine, també del PJD, sempre compareix públicament amb
vel, però el gener de 2019 va esclatar la polèmica quan va aparèixer una foto
seva sense vel a París[9]. Aquella imatge –que ella
mateix va negar inicialment i desqualificar com a muntatge– va encendre el
debat sobre què vol dir ser “modesta” o “tradicional” i qui fa complir aquestes
normes. El fet que una foto privada desvetlli tensions en un partit islamista
demostra fins a quin punt el vestit femení pot convertir-se en instrument de
lluita ideològica.
En resum, el vel ha estat instrumentalitzat per l’islamisme com a bandera
patriarcal, tot remarcant que és un suport a la «llibertat de les dones
musulmanes», però en realitat l’usa per difondre el seu projecte de segregació
i supremacia religiosa. Aquests discursos només busquen “blanquejar” el
fonamentalisme. Tots els intents de defensar el vel en nom de la tolerant
multiculturalitat acaben servint els interessos dels qui volen imposar l’ordre
de la xaria i la primacia del patriarcat. Cal tenir clar que la “llibertat
religiosa” de la dona musulmana no es pot reduir a portar vel: de fet, una dona
també hauria de poder triar no portar-lo, sense por a represàlies.
La contradicció entre la retòrica emancipadora i les pràctiques repressives
és patent quan comparem discursos i fets. D’una banda, figures com Najia Lotfi
o certs defensors del multiculturalisme defensen el vel com una elecció
personal o una celebració cultural que “visibilitza” la dona musulmana. D’altra
banda, en molts països musulmans i règims teocràtics la negativa a portar vel
suposa un risc immediat de sancions o de coses molt pitjors.
Per exemple, a l’Iran islàmic el hijab és legalment obligatori des de fa
dècades: segons les lleis introduïdes després de la revolució de 1979, totes
les dones (incloent-hi menors i fins i tot visitants estrangeres) han d’anar
amb hijab en públic[10]. El blog de la
Universitat d’Essex recorda que des de l’abril de 1983 «el hijab es va fer
obligatori per a totes les dones iranianes». Qui incompleix pot patir sancions
econòmiques, “classes de reeducació religiosa” o fins i tot detenció per la
temuda policia de la moral. Això no té gaire a veure amb una llibertat de tria
genuïna: és una coacció estatal que s’amaga amb el pretext de la religiositat.
El cas més greu actualment és l’Afganistan sota els talibans. Aquest grup
ha imposat normes extremament restrictives: a mitjans de 2022 el règim talibà
va decretar que totes les dones han d’anar vestides de «cap a peus» en públic,
mostrant només els ulls, i recomanant l’ús de la burca[11]. En paraules de l’NPR:
«The Taliban says women in Afghanistan must wear head-to-toe clothing in
public… recommends they wear the burqa»npr.org. Aquesta decisió va
ser presentada pel govern talibà com una salvaguarda “per a la puritat” i la
moral, però significa la repressió total de la mobilitat i la visibilitat de
les dones. No es pot considerar una “elecció lliure” quan una jove que opta per
no cobrir-se rep amenaces, multes o violència per part de militars i vianants
armats.
Fins i tot en països musulmans menys extremistes, el missatge patriarcal és
clar: la dona ha d’adaptar-se a un ordre conservador. Al Marroc, encara que no
hi ha una llei que obligui formalment al vel per a totes les dones, l’atmosfera
social i política les pressionen a portar-lo sovint. Entitats islamistes i
certs sectors familiars continuen imposant que la dona «honorable» no mostri el
rostre, reprodueixen normes seculars de control sexual (noms com nuss o awra,
honor familiar) i inculquen la creença que sense vel les dones són «vagabundes»
o «objectes sexuals» fàcilment temptadors (un discurs ultra patriarcal). El
sistema actual és aparentment diferent (les marroquines poden anar al cafè
sense vel, mentre que a l’Iran no), però el fonament mental no difereix tant:
controlar el vestit femení és controlar els cossos i les vides de les dones.
Aquestes situacions evidencien la contradicció: si de veritat el vel fos
només un element de llibertat religiosa, no caldria imposar-lo amb policia i
càstig. El que succeeix és que, sota la retòrica de lluitar contra l’occident o
protegir la “modèstia”, s’amaga la voluntat de segrestar els drets femenins.
Mentrestant, a Occident s’hauria d’advertir amb fermesa que la suposada
«tolerància» de determinats sectors polítics, que inclouen de manera acrítica
qualsevol pràctica cultural, pot convertir-se en complicitat amb l’opressió.
El debat actual demana claredat: no es pot caure en la fal·làcia que tenir
una societat pluralitzada obligui a acceptar l’exercici de “llibertats”
contraposades. El feminisme universal reclama que la condició social de la dona
s’elevi sobre tota forma d’imposició. Com ben diu Xavier Diez, «cada vel és
també una esmena a la totalitat dels principis liberals, laics, de tolerància i
pluralitat que havien caracteritzat la construcció de societats lliures».[12] És a dir, el vel
islamista se situa frontalment en contra d’allò que entenem per convivència
democràtica i igualitària.
En nom del multiculturalisme i d’un mal entès progressisme, alguns poden
preferir silenciar o matisar la crítica. Però cal tenir molt present que la
defensa de la diversitat cultural no pot implicar relativitzar l’opressió.
Afirmar que l’ús obligatori del vel és una tradició inqüestionable equival a
fer un pas enrere en els drets de les dones. Les que pateixen violència
masclista, persecució o discriminació durant dècades en països com l’Iran,
l’Afganistan o el Marroc no ho fan en virtut d’una «llibertat de culte», sinó
d’una llei del més fort que les relega a ciutadania de segona.
En conclusió, cal denunciar sense complexos la instrumentalització del vel
islàmic per part dels fonamentalismes. No és raonable relativitzar la seva
imposició sota l’argument de la llibertat religiosa. Per a moltes dones, el vel
no és sinònim de llibertat sinó de reclusió; una manera de fer-les invisibles
sota l’escut d’una «modèstia» forçada. Mantenir el vel com a element obligatori
a milions de dones i, alhora, presentar aquest acte com a empoderador és una
contraposició que sols serveix a agendes patriarcals.
Les societats democràtiques han de subratllar que la defensa dels drets
humans implica el dret de les dones a escollir tant portar-lo com no, però mai a patir coaccions públiques. I això
significa deixar clar que, al marge de la diversitat cultural, hi ha certes
formes d’opressió que no es poden excusar ni banalitzar en nom de la
tolerància.
Alhora, la convivència multicultural només és possible si hi ha respecte
mutu. Això implica no només exigir tolerància a la societat d’acollida, sinó
també assumir per part dels qui arriben el respecte als valors fonamentals
de la societat receptora, com ara la igualtat de gènere, la llibertat
individual, la cultura pròpia i la llengua del país. L’acollida no pot ser
una porta oberta a discursos contraris als drets humans, al retrocés de la dona
o als valors propis lingüístics i culturals; al contrari, ha de reforçar la
cohesió entorn d’uns mínims compartits. En aquest sentit, la llibertat no pot
ser coartada per l’ús de símbols que, més que opcions personals, s’han
convertit en eines d’una ideologia patriarcal que vol imposar-se, també, a les
nostres democràcies.
Ni en nom del relativisme cultural ni de la diversitat no podem sacrificar allò que ens ha costat segles conquerir.
[1] Diez,
Xavier “El vel” https://elmon.cat/opinio/el-vel-977357/
[2] • Burca (burka): vestit de teixit
rígid que cobreix completament cap i cos, amb una reixeta obertura als
ullstermcat.cat. És l’exemple extrem més conegut (usualment associat a
l’Afganistan talibà).
• Hijab
(mocador de cap): terme genèric per al mocador que cobreix els cabells i el
coll de la dona, però deixa la cara descoberta. Termcat.cat. És la forma més
habitual en molts països musulmans avui.
• Niqab
(nicab): mocador que cobreix els cabells, el coll i la cara, excepte els
ullstermcat.cat. Es diferencia del hijab en què tapa la cara (total o
parcialment), excepte una franja per als ulls.
• Xador
(chador): peça àmplia, generalment de color negre, que cobreix cap i cos (i de
vegades la cara), molt associada a les dones xiïtes d’Iran i
Afganistantermcat.cat. Deixa sovint el rostre al descobert, però el cos va
completament ocult.
• Xaila:
mocador rectangular que cobreix el cap i també les espatllestermcat.cat. No
arriba a cobrir tot el cos; amb el temps, algunes dones el combinen amb vestits
més amples.
• Amira:
mocador de dues peces (una gorra ajustada més un drap llarg) que cobreix
cabells i colltermcat.cat. És còmode d’usar i no amaga la forma del cos.
Khimar (hijab tipus capa): peça llarga similar a una capa que cobreix els cabells, coll, pit i espatllestermcat.cat. Penja per damunt del tors fins a la cintura o més baix
[7] El
Hachmi , Najat https://www.ara.cat/opinio/mentides-hipocresia-d-islamista-cafe-d-idees_129_5401127.html
[8] El
Hachmi , Najat https://www.ara.cat/opinio/mentides-hipocresia-d-islamista-cafe-d-idees_129_5401127.html
[9] Peregil,
Francisco. El País https://elpais.com/internacional/2019/01/20/actualidad/1547982907_193810.html
[10] “Llei
del hijab a l'Iran al llarg de les dècades: la batalla contínua per la reforma”
https://www.essex.ac.uk/blog/posts/2022/10/12/hijab-law-in-iran-over-the-decades-the-continuing-battle-for-reform#:~:text=clothes%20assets,Muslims%20and%20foreigners%20visiting%20Iran
[11] “Els
talibans ordenen a les dones que portin roba de cap a peus en públic” https://www.npr.org/2022/05/07/1097382550/taliban-women-burqa-decree#:~:text=The%20Taliban%20says%20women%20in,similar%20restrictions%20during%20the%20Taliban%27s
[12] Diez,
Xavier “El vel” https://elmon.cat/opinio/el-vel-977357/
Un molt interessant article. A mi se'm van enecendre totes les alarmes quan vaig anar a Londres. Als parcs, els dies de festa, veies grups de dones tapades de dalt a baix, altres ben de negre i al voltant infants vestits amb tots els colors possible, gairebé per contrast. Més enllà veies els homes rient i vestits a la manera occidental! ells sí, ben modernets... Hi vaig trobar espantós, injust...
ResponElimina