Demà serà una cançó. Vicent Andrés Estellés (2. El poema)

 

 

 

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat (Pere March)

Animal de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius,

sols recordes

haver viscut alguna volta en alguna banda.

Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.

No els versos estellats, apressats, que escrivies,

sinó els versos solemnes —solemnes?—

del record.

Et permets recordar amb un paisatge i tot:

les butaques del cine, el film que es projectava,

del que no vàreu fer gens de cas, està clar;

i evoques l’Albereda, les granotes del riu,

les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep

mentre féieu l’amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,

ara evoques i penses la carn fresca i suau

per on les teues mans o els teus besos anaven,

la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,

els cavallons de teules rovellades, la brossa

que creixia, adorable, de sobte, entre unes

teules.

Animal de records, lent i trist animal.

Demà serà una cançó

Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles

El poema titulat Demà serà una cançó, pertany a la secció I del bloc central del poemari. Un poema -aquest poema en concret- pot ser comentat des de moltes vessants, totes elles opinables i, al cap i a la fi, vàlides. Deixaré una mica de banda l’anàlisi mètrica i sintàctica. Només apuntar que el poema consta de vint versos alexandrins amb cesura a la sisena síl·laba. i que es produeix una alternança entre el ritme binari i el ternari. Em centraré més en la relació que el poema manté amb tot el poemari i com ambdós mantenen una relació i una dependència amb els clàssics medievals i, sobretot, amb Ausiàs March.

Demà serà una cançó. Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles)

 

 

Vicent Andrés Estellés és, sens dubte, el més important poeta valencià del segle XX. Va néixer a Burjassot, comarca de l'Horta, un 4 de setembre de 1924. Periodista i escriptor, és considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània i molts crítics han dit que és el millor poeta valencià des d'Ausiàs March i Roís de Corella.

 

Llibre de meravelles és un dels seus reculls poètics més conegut. Va ser publicat a València l’any 1971. La data, però, del seu naixement literari l’hem de situar sobre l’any 1956-58 en què Vicent Andrés Estellés el va escriure. La diferència entre la data de creació i la de publicació és deguda –tal com succeïa amb altres escriptors de l’època- a la situació política i social que vivia el país en aquella dura i llarga etapa de postguerra.

 

Estellés va dividir el seu poemari en tres parts clarament diferenciades. La primera part, titulada “Teoria i pràctica de la flor natural” exerceix la funció de pròleg en què el poeta exposa el seu estat anímic i l’ambient hostil i repressiu que l’envolta. El poeta, el “jo líric”, vol esdevenir una unitat amb el seu poble. Aquesta part està dividida en deu seccions que, no obstant això, formen una unitat, un llarg poema que s’enllaça i s’estructura a través dels motius temàtics emprats (la solidaritat del poeta amb el seu poble, la denúncia de l’opressió individual i col•lectiva, etc.) i, també, dels recursos estilístics (anàfora, ús determinat de formes verbals per expressar l’evolució anímica del “jo líric, etc.). Cal destacar també l’ús de la ironia i la sàtira que expressa l’elecció del títol (paròdia del màxim guardó que s’obtenia en els Jocs Florals promoguts i estimulats per les autoritats franquistes de l’època).

 

Les seccions I – VII, constituïdes per 47 poemes, formen la part central del llibre. Els poemes d’aquestes seccions són majoritàriament llargs, de versos blancs i amb un clar predomini de l’alexandrí. El poeta utilitza habitualment la primera persona del singular per adreçar-se a una segona persona que tant pot ser el seu amor, com la ciutat de València o bé el lector o lectors a qui s’adreça. A través d’un recorregut –d’un viatge- per la ciutat de València, Estellés ens evoca el tema del record en general i del record amorós en particular; de la poesia, com el seu amor, com un objectiu en ella mateixa, però també com una eina desalienadora, com una eina de combat; el pas del temps i la recuperació del passat perdut; la guerra i les seves conseqüències; la descoberta i el coneixement de la dura realitat de la postguerra; la reivindicació de les coses més elementals com a símbols són alguns dels temes que el poeta va desgranant en aquestes pàgines centrals del poemari.

 

“Propietats de la pena” és la tercera i darrera part, a manera d’epíleg, del Llibre de meravelles. Sis poemes octosíl•labs en què el poeta afirma el seu paper de portantveu dins de la col•lectivitat i emet, en el fons, una declaració de principis:
 

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble...