Meritxell Serret, l'exili i la repressió

 

Conec personalment Meritxell Serret. Vam ser companys al Secretariat Nacional de l’ANC i després, quan ja era consellera, vam compartir algun acte a les terres de Lleida. Estic molt content, per ella, que després de tres anys d’exili ja sigui a casa, amb els seus. Més enllà, però, dels sentiments personals, des del punt de vista polític, no puc deixar de plantejar-me algun interrogant. Per què ha tornat precisament ara? La Meritxell ha manifestat que ha estat una decisió meditada i que ha aprofitat ara que ha estat escollida diputada.

Segur que la Meritxell tenia moltes ganes de tornar a casa, no en tinc cap dubte. Penso, però, que en aquesta decisió final ha intervingut un cop més el partidisme polític reflectit en l’estratègia que des de fa ja temps intenta imposar ERC, el partit independentista guanyador de les darreres eleccions.

Em confirmen aquestes suposicions algunes de les declaracions que fet en tornar de l’exili: “El Consell per la República ha tingut un biaix partidista i això l'ha debilitat. [...] L’independentisme no necessita més gent ni a la presó ni a l’exili.”

Aquestes declaracions van motivar unes piulades de Carles Castellanos, un veterà lluitador independentista que coneix en pròpia pell que significa la repressió i l’exili.

També em reafirmen en els meus dubtes les declaracions del ministre de Justícia espanyol Juan Carlos Campo, quan diu que “el retorn de Serret demostra que no hi ha presos polítics a l’estat espanyol” i que, segons el ministre, Serret és "una persona fugida que ve, es presenta davant el Suprem, declara, se'n va en llibertat i recull la seva acta".

On queda ara tota l’estratègia de l’exili?. Per què li han servit a la Meritxell tots aquests anys lluny de casa? Darrera el seu retorn hi ha la intenció d’aïllar el president Puigdemont, el govern legítim i, de passada, el Consell per la República?

Com gairebé tot en la vida, el temps potser ens donarà respostes.         

Mentrestant, us recomano l’esplèndid reportatge de la revista La Mira: “La clandestinitat ignorada: Rafael Renyé, àlies Aleix Renyé”.

Com es diu a l’article de Mireia Domènech i Bonet: “No es parla d’aquests exiliats i presos polítics: els de la resistència activa que van mantenir la flama de l’independentisme viva durant i passat el franquisme. Rafael – José Antonio – Aleix il·lumina la seva lluita invisible.”

Ens en parla en primera persona Rafael Renyé, José Antonio Rodríguez Heredia i Aleix Vidal. Tres homes que són la mateixa persona i que han conviscut en diferents moments segons les necessitats polítiques. Ara es fa dir Aleix Renyé, tot i que el seu veritable nom és Rafael.

Escric des de la tristor...

Escric  des de la tristor....

No escric des de la ràbia, ni des de la indignació, ni des de la rancúnia, ni des de la perplexitat, ni molt menys encara des del desànim o la desmoralització.

Escric des de la  tristor...

Avui, i tant de bo m’equivoqui, hi haurà més presos polítics catalans, hi haurà més ostatges en mans de l’Estat espanyol. És segur que ja hi ha més exiliats, amb la marxa de Marta Rovira fora de les fronteres d’aquest Estat que cada vegada s’allunya més de la democràcia i de l’Estat de dret. 

Presos polítics... L’únic que no ens podíem permetre. L’únic que mai hauria d’haver passat. Tots en som una mica responsables.

Escric des de la tristor per persones, la majoria dels quals conec personalment. Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, homes honrats, íntegres, idealistes, lluitadors incansables per la llibertat. Homes de pau.

Jordi Turull, Josep Rull, Marta Rovira, persones amb qui he compartit  espais i moments en els darrers anys. Indiscutiblement, servidors del país. Independentistes convençuts i lluitadors per la llibertat.

Carme Forcadell... Havíem coincidit en reunions de la PDD i alguna vegada en les consultes per la independència, però la vaig començar a conèixer personalment el 2011. Vam compartir quatre anys al Secretariat Nacional de l’ANC, els dos darrers  amb ella com a presidenta i jo de vicepresident. Centenars d’hores de reunions de treball. Compartint comissions. Moments d’eufòria i moments de frustracions. Dies d’alegries i dies de tristors. Discussions, algunes. No sempre vam coincidir en totes les idees o en totes les estratègies. No sempre vam tenir un somriure al rostre, però per damunt de tot vam ser companys durant quatre anys units per l’objectiu comú. En la balança, els records positius, de satisfacció i alegria, sempre pesaran infinitament més que els pocs de negatius que ens va tocar viure.

Espero que puguis tornar a casa. Espero que tots, avui, pugueu tornar a casa.

Fa molts anys, escrivia que “el país sembla abocat a un esvoranc enorme que se l'engoleix de manera lenta, però inexorable i eficaç” que em va portar a escriure trenta-dos articles sota el títol de “El país dels esvorancs”. Avui, malauradament, aquesta frase em sembla d’actualitat.

La història, potser, acabarà situant tothom en el seu lloc. Potser, des de la distància més objectiva que ens atorguen els anys transcorreguts, algun dia la història ens recordarà on era i què va fer cadascú en els moments més decisius de la història contemporània d’aquest país dels esvorancs. Potser, i només potser, algun dia coneixerem les virtuts, però, també les misèries de la política. Potser, i només potser, algun dia sabrem el perquè de moltes de les decisions, d’uns i d’altres, que ara ens semblen incomprensibles i que, a mi personalment, m’aboquen a la tristor i que, segurament a una majoria, els desperten sentiments d’indignació, de ràbia i d’impotència. 

Escric des de la tristor... que no pas des del desànim i des de la desmoralització. Els que venim d’aquell independentisme dels anys 70 i 80 del segle passat, quan disposar d’una majoria independentista al Parlament de Catalunya era molt més que una utopia, acostumàvem a dir sempre que “la lluita continua”.

La lluita continua... amb tristor, indignació, ràbia o desànim. La lluita continua. Aquest país ha viscut, des de sempre i especialment des de principis del segle XVIII, situacions molt complicades i difícils en què, fins i tot, ha estat a punt de desaparèixer. Sempre, sempre, el país se n’ha sortit.

La lluita continua i el país sempre, sempre, se n’acaba sortint.

"Casa nostra, casa vostra"

Article publicat a Racó Català 

“Casa nostra, casa vostra”. Diumenge 18 de febrer, a les 16h “Volem acollir”. 

El meu pare va néixer l’any 1913. Això vol dir que va haver de patir tota la Guerra Civil i la dura postguerra. Durant el març de 1939 va travessar la frontera francesa formant part de la retirada de l’exèrcit republicà. Va ser internat, com milers i milers de refugiats, en el camp de concentració francès (dit d’internament) d’Argelers. El meu pare no en parlava gaire, ni de la guerra, ni de la seva estada a Argelers. Només, algun dia en què, segurament, tenia necessitat de buidar una mica el cor, m’havia comentat com n’era de dura la vida en aquell camp amb milers de persones escampades per la sorra (al principi, els barracons eren escassos) i com, per intentar descansar una mica a la nit, calia fer un forat per provar –inútilment- d’aixoplugar-se mínimament. Però la sorra, em deia, no deixava anar mai aquell fred, aquella humitat que s’endinsava fins als moll dels ossos.   

El camp d’Argelers es va obrir el 3 de febrer de 1939. 80.000 persones hi van arribar en menys de 7 dies i es calcula que, en els dos anys que va estar en funcionament, hi van arribar a passar 465.000 refugiats.

França, la de la liberté, igualité i fraternité, s’havia preparat molt abans, amb un Decret Llei de 1938, davant la imminent arribada de centenars de milers de persones a causa de la caiguda de Catalunya en mans de les tropes de Franco. De la reclusió administrativa, passarien als camps d’internament per acabar en veritables camps de concentració.

La Guerra Civil espanyola va provocar un exili totalment diferent als viscuts anteriorment pel país. Els cronistes de l’època el defineixen com l’exili de tot un poble: obrers, camperols, professors, militars, intel·lectuals, menestrals....abandonen el país fugint de les tropes franquistes. Antoni Rovira i Virgili descrivia de manera magistral i crua aquell èxode: “Carros que van amunt plens, atapeïts de mobles, matalassos i fins i tot gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va. Cada renglera de carros és una vila que es buida”.

Històricament, més enllà del llarg exili de 1939, Catalunya ha estat una terra d’exilis i diàspores. La Guerra de Successió de principis del segle XVIII va provocar una allau continuada d’exiliats i refugiats que s’allarga fins al 1725. La població catalana de l’època sumava uns 450.000 habitants. Més de 30.000 es van exiliar, gairebé un 10% de la població. Vint anys després, d’aquests 30.000, només uns 3.500 havien sobreviscut a l’exili.

Un altre període en què Catalunya viu de nou un exili és al final de la primera Guerra Carlina, el 1840, quan en diferents onades de refugiats travessen la frontera francesa més de 45.000 persones.

Catalunya coneix molt bé el que significa l’exili, la diàspora, el passar de ser ciutadà a ser refugiat o exiliat. Potser també per aquest motiu és una terra d’acollida, una terra en què la solidaritat és un valor que compartim i practiquem tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país.

Des de finals del segle XV fins a principis del segle XVIII, travessen els Pirineus milers d’occitans i francesos empesos, tant per la manca de recursos per la subsistència en les seves zones d’origen, com pels efectes derivats de les Guerres de Religió a França. El punt àlgid de la immigració es va produir entre 1541 i 1626, període que es caracteritza per l'arribada d'un enorme onada d'occitans del sud i del centre-sud del país veí.

L’any 1900 Catalunya tenia prop de dos milions d’habitants. Les onades migratòries de la dècada de 1920 i la dels anys 60 i 70, amb persones  procedents majoritàriament de l’interior de la península, expliquen el creixement de la població catalana fins als coneguts sis milions. L’arribada contínua de nous ciutadans provinents d’arreu del món han disparat la demografia catalana fins ben a prop dels vuit milions d’habitants.

Quan m’arriben les imatges dels refugiats del segle XXI, penso sovint en el meu pare, aquell Marfany descendent, segurament, de les onades occitanes d’immigració. Intento entendre (perquè ell mai m’ho va explicar amb claredat) quin deuria ser el seu patiment en aquella superfície sorrenca voltada de filat espinós i vigilada per membres senegalesos  i de la Legió Estrangera Francesa; una vida a la intempèrie, sense aigua potable, gairebé sense menjar, patint el fred, la humitat, la fam, els polls, la sarna... Intento entendre el patiment de centenars de milers de republicans i republicanes que van anar a parar a Argelers, a Gurs, a els Banys, al Barcarés, a Sant Cebrià, al Voló o a l’Agde.

I penso també en la Catalunya de sempre, històricament acollidora i solidària; i de com hem de ser capaços de reflectir i traslladar aquests valors històrics al present i al futur per tal de pal·liar la situació dramàtica en què viu tanta gent forçada a deixar el seu país. Gent que arrisca la vida en la fugida per acabar malvivint en inhumans camps denominats “de refugiats”, massa similars, però, als horribles camps d’internament francesos on, milers de persones, homes, dones, gent gran i xiquets, van patir, van perdre la salut o fins i tot van morir sobre un llit de sorra aspra, freda i humida.  

“Casa nostra, casa vostra”. Diumenge 18 de febrer, a les 16h “Volem acollir”.